dijous, 10 de novembre del 2005

Sobre la crítica a ERC i les JERC

Bé us ofereixo el primer text de contingut "polític" d'una llista que espero que sigui llarga jeje. Personalment m'ha agradat molt ja que d'alguna manera hi vec reflexades algunes de les meves idees. Més endavant penjaré una "contra-crítica" que també m'ha agradat força (d'aquesta manera dono dos punts de vista que al meu parer no són incompatibles).


Sobre la crítica a ERC i les JERC

És una evidència que ERC és una organització que no té una estratègia independentista definida. S’autoproclama independentista però porta a la pràctica una política autonomista, una política que ha accentuat d’ençà que s’ha integrat al govern tripartit de la Comunitat Autònoma catalana. D’altra banda, també és cert que una part de la militància i l’electorat d’ERC sí que és independentista. Sobre aquesta contradicció fonamental cal que basem la nostra actuació. Cal, però, que les crítiques siguin sòlides perquè puguin ser eficaces. Començant per les crítiques històriques.

La maniobra per la liquidació de Terra Lliure i la reinserció (col·laboració amb l’Estat espanyol) de presos independentistes va començar l’any 1991. Es va tractar d’una operació dirigida per l’equip d’Àngel Colom, que pel que fa al primer aspecte (liquidació de Terra Lliure), va comptar amb l’ajut d’una part minoritària de l’Esquerra Independentista encapçalada per Pere Bascompte que va considerar que l’època de la lluita armada s’havia acabat i que la via política era suficient (la imatge de les independències contemporànies de nombrosos països de l’Est d’Europa portava a aquesta valoració desenfocada). L’error de fons en el procediment d’aquesta operació va ser decidir unilateralment la dissolució d’una part de Terra Lliure fent-la passar per una decisió global. L’error en les propostes polítiques va ser considerar que la independència es podia aconseguir per la via estrictament parlamentària.

Aquesta maniobra primera proposada per Colom i el seu equip va tenir una inflexió quan el 1992 va quedar de manifest que la desaparició de l’organització armada comportava també la reinserció dels presos independentistes. Aleshores Pere Bascompte se’n va desmarcar. És cert que el paper jugat per persones com Josep Bargalló o Josep-Lluís Carod-Rovira no ha estat tampoc clara en aquest procés però no es pot dir que fossin ells els qui van dirigir l’operació.

La dissolució definitiva de Terra Lliure va tenir lloc l’any 1995 com a conseqüència de l’esgotament orgànic de la seva funció i així es va manifestar en un comunicat en el qual es recordava el dret del poble català a la utilització de qualsevol forma de lluita mentre que no es reconegués el dret a l’autodeterminació. [Una altra cosa seria la de considerar ara que la lluita armada, en la forma en què la practicava TL, i en el context internacional actual, tan fàcilment manipulable per la presència dominant de les acutacions del fonamentalisme islamista, no pot contribuir de manera positiva al desenvolupament de l’independentisme català. Però això és una altra qüestió pròpia de la conjuntura actual].

L’esgotament de l’experiència d’aleshores de Terra Lliure (una experiència que cal recordar que ha tingut els seus resultats positius, el més important dels quals ha estat el d’haver permès la difusió social de la lluita independentista amb el seu potencial rupturista i mobilitzador) fou conseqüència de la repressió però també de les mancances de l’independentisme mateix, aspectes que seria llarg d’explicar ara. En aquesta perspectiva, l’acusació que s’ha de fer a l’ERC actual ha de ser d’ordre polític i en un doble sentit:

D’una banda, en primer lloc cal retreure a ERC el greuge històric que és el silenci amb què amaga les maniobres indignes de l’època d’Àngel Colom, silenci que converteix la direcció actual d’aquesta organització en una mena d’encobridora, un paper que contribueix a donar prioritat a les línies oportunistes al si del partit. En la mateixa línia de greuge històric, cal criticar també el fet que, alhora que silencia aquelles maniobres, l’actual direcció d’ERC es vanti d’haver contribuït a la desaparició de Terra Lliure, amb la qual cosa implícitament les està beneint. Ara bé, seria exagerat afirmar que aquesta direcció va col·laborar directament amb l’aparell policíac; com seria també exagerat fer d’ERC com a tal, l’única responsable de la fi de Terra Lliure.

D’altra banda, la crítica més profunda que es pot fer a ERC ha de ser en relació amb la seva pràctica política, a causa del nul suport que dóna aquesta organització a iniciatives o accions socials per a la construcció de l’independentisme, tot reduint la seva actuació política al parlamentarisme i enganyant així una part important del seu electorat i fins de la seva militància.

Així, doncs, si bé podem acusar l’Àngel Colom i el seu equip de col·laboracionistes amb l’aparell repressiu de l’Estat espanyol, hem d’acusar ERC, l’equip actual, d’oportunisme, cosa que no és pas un vici menor.

En síntesi, si volem criticar amb arguments sòlids l’ERC actual, hem de situar les nostres objeccions en el caràcter encobridor dels episodis foscos de la història de l’organització i en l’oportunisme de la seva pràctica política. Si ens hi fixem bé, es tracta dels mateixos mals que s’atribueixen al conjunt de la casta política dominant, incloent-hi, més enllà del PP, CIU, el PSOE i ICEU, etc.

La nostra força en el futur depèn de com puguem denunciar aquestes contradiccions i llevar a aquestes organitzacions l’espai polític que tenen, en benefici de l’independentisme. Fins i tot pel que fa al paper de les JERC, cal advertir que ERC no s’allunya tampoc gaire de CIU que utilitza les joventuts per a exercir les seves manipulacions dins un espai polític que no li és propi (manipulacions que són ben paleses: còpia d’eslògans, logotips, etc.). Si la pràctica d’ERC no és independentista, és d’un oportunisme molt remarcable voler ocupar part de l’espai independentista a partir de simples proclames de les JERC, que són contradictòries amb la línia del partit. Es tracta d’un exercici exagerat d’oportunisme que s’ha de denunciar sense embuts. Finalment, cal insistir en el fet que, malgrat la duresa de les crítiques que ERC es mereix en diversos aspectes, cal evitar la confrontació física al Fossar de les Moreres, i cal limitar-se a la crítica política i a la força de dissuasió que ha de resultar de la unitat de l’Esquerra Independentista.

La Veu de la Terra núm 69

http://www.defensadelaterra.org/