Nin Blog

Entrevista a Enric Gonzàlez

2011-04-11T12:10:00.001+02:00

Enric González és escriptor i periodista. Va nèixer a Barcelona el 1959 i ha exercit com a corresponsal del País a Londres, Paris, Washington i Nova York.

Us recomano l'entrevista, és d'allò més interessant.

Reportatge Can Vies

2011-03-24T13:24:00.000+01:00

Al marge del rail

Una pinzellada a la història recent d’un espai que duu 14 anys ‘okupat’

Al costat d’allà on les vies de l’estació de Sants es descobreixen, al nº42 del carrer Jocs Florals, es troba una edifici farcit de murals reivindicatius entre els que sobresurt una petita torreta. Es tracta del Centre Social Autogestionat (CSA) Can Vies. Construït el 1879 com a magatzem de les vies, arribaria a ser una escola després que els obrers se’l quedessin com a seu social. L’any 42 Franco hi va construir la capella, on el Sindicat Vertical del Règim duria a terme les seves activitats. Des del 1997 és un edifici okupat.

En Ferran Aguiló, veí del barri de tota la vida i militant dels moviments socials des dels anys 70, comenta, fent memòria, que va començar a formar part de l’assemblea de Can Vies a l’entrar en contacte amb una nova fornada de joves activistes del barri, arran de les primeres lluites per la legalització dels immigrants. Era l’any 2003. Aquesta diferència generacional no va ser un problema.“Vaig descobrir que aquí es duien a la pràctica unes idees, es passava de la denúncia a l’acció i s’okupava un espai abandonat per donar-li un ús social. Aquest és el motiu pel qual sóc aquí”.

“Can Vies és com una mena d’escola, on la gent que venim d’altres èpoques aprenem els nous mitjans de lluita i els més joves aprenen de la nostra experiència. També és un laboratori on provem noves maneres de construir referents i serveis per a nosaltres mateixos. Tot es fa sense comptar per res amb el suport de les institucions públiques i els seus recursos. Ens autogestionem. Totes les activitats sumades i les persones que els donen força s’organitzen horitzontalment en forma d’assemblea per gestionar l’espai i tirar-lo endavant. És una manera de demostrar que, si tothom prengués a les seves mans les seves responsabilitats, no caldria ningú professionalitzat que ens solucionés la vida”.

En aquesta línia s’expressa també Irene Jaume, una jove de 24 anys que des de en fa 3 també participa de l’assemblea. “L’autogestió permet evitar un tutelatge de l’administració. Tu decideixes quins projectes s’hi duen a terme i amb quina línia política”. Explica que al llarg d’aquests 14 anys han passat per Can Vies una setantena de col·lectius. “La gent concep Can Vies com un centre social per a joves. A Sants hi ha una manca d’aquests espais i per tant el CSA dóna aixopluc a tota aquesta gent jove, i a vegades no tan jove, que vol tirar endavant les seves inquietuds i els seus projectes”.

Algunes de les entitats que actualment fan ús de l’espai són la colla bastonera de Sants, el col·lectiu llibertari Negres Tempestes, els Jóvens de les Terres de l’Ebre o el Taller d'Autoaprenentatge d'Arts Escèniques de la Universitat Lliure de Sants (ULLS). Diversos músics utilitzen la sala d’assaig de la que disposa el centre i fins fa poc també s’hi realitzava un taller de reparació de bicis. A més, també hi ha una petita redacció, des d’on s’edita La Burxa, una publicació popular del barri.

Entre els nombrosos espais de l’edifici, destaca la zona de la capella. Aquesta part, més propera a les vies, va ser okupada el 2005. S’ha demostrat un espai ideal on acollir presentacions de llibres, xerrades i obres de teatre. També s’hi han fet “cafetes” i petits concerts perquè diferents col·lectius es financïin a través del servei de bar. L’antiga sagristia ara és una cuina. Plats i fogons fan servei als sopars que s’organitzen els dimecres a la nit. Àpats oberts a preus econòmics. Per seure, uns bancs que encara recorden un passat on les celebracions de comunió eren força diferents.

La integració dins el barri

Un dels focus de conflicte més habituals quan s’okupa un edifici és la relació amb l’entorn. Can Vies compta amb el suport d’entitats polítiques, com el Casal Independentista de Sants i l’Assemblea de Joves, i culturals, com ara la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. Aquesta complicitat no sorprèn, ja que les sinergies ideològiques entre el centre i aquestes entitats són força grans. Les reaccions d’aquells col·lectius a priori no tan propers, començant pels propis veïns del carrer Jocs Florals, són les que permeten una visió més acurada de què significa el centre per al barri.

“Són gent molt maca, que han donat un cop de mà sempre que ha calgut. Jo n’estic molt contenta, però no sé si tothom pensarà igual”, afirma Glòria Espés, que viu a pocs metres del CSA. Per a Jaume Sisquella, subsecretari del Centre Catòlic ubicat a tocar de Can Vies, els okupes tampoc han estat mai un problema. “No ens han molestat per a res. Fan la seva feina, imagino que positiva, tot i que la desconec”. Altres associacions veïnals, com ara el centre Social de Sants o l’Associació de Veïns de la Bordeta, també donen suport als activistes. “És un suport molt ampli i arrelat al barri”, assegura la Irene.

Tan ella com en Ferran asseguren que això és un punt a favor. ”Can Vies s’ha convertit en un referent. Després de tants anys, han passat per aquí diverses generacions d’activistes que, posteriorment, s’han dedicat a d’altres activitats. Han sortit membres de grups de teatre, de la colla castellera, dels diables… Aquest espai sempre ha estat obert i els seus membres han participat d’altres campanyes fetes al barri”.

Possiblement aquesta realitat xoca amb la visió sobre el col·lectiu okupa que generalment transmeten els mitjans. Fins quin punt s’identifica la gent de Can Vies amb aquesta imatge? La Irene és clara: “Els mitjans han creat un estereotip molt violent, irreal i tendenciós. Segurament molts no han trepitjat un centre social en la seva vida. Com poden jutjar un col·lectiu tan ampli amb només dos adjectius com antisistema i radicals?”, es pregunta.

“Han transmès la imatge que des dels centres okupats l’única cosa que es fa és posar música que molesta els veïns, beure i passejar-se amb els gossos i la flauta. També fem festes, cert. Però es sobredimensiona per amagar una altra realitat, la del compromís social”, afegeix en Ferran. “Desprestigien un moviment que bàsicament posa en qüestió la seva manera d’organitzar el temps, tan en l’àmbit del lleure com en el reivindicatiu”.

Conflictes, victòries i un futur incert

Al llarg d’aquests anys, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), propietari legal de la finca okupada, ha presentat dues demandes per desallotjar l’espai i poder enderrocar-lo. La primera d’elles va arribar el 2006. En aquella ocasió, l’empresa municipal ho justificava amb una de les actuacions incloses al Pla General Metropolità (PGM), que implicava la urbanització i la remodelació de l’entorn de les vies, arran de l’arribada del TGV a la ciutat. On avui hi ha Can Vies s’hi havia projectat la construcció de pisos. Un altre argument era la construcció de la sortida d’emergència de l’estació de metro de Mercat Nou, obres que segons TMB requerien l’espai on es troba el CSA.

El gener de 2008, els jutjats civils van desestimar la demanda per un error de forma. La Irene n’explica els motius somrient. “Al judici es van personar 13 entitats com usuàries de Can Vies. TMB no els havia notificat la demanda, sinó que s’havia dirigit «a los ignorados ocupantes». A més, durant la vista es va treure un document, que la jutgessa i l’acusació desconeixien, on es demostrava que l’any 1984 l’empresa municipal havia cedit l’espai a la CNT per a usos sindicals. Per tant, no s’havia denunciat a qui tocava”.

Can Vies va afrontar una nova demanda el passat 18 de febrer. Com en ocasions anteriors, això va mobilitzar el barri. Més de 1.000 persones van donar suport als activistes en una manifestació pels carrers de Sants.

Aquest cop, TMB va notificar la demanda a les 13 entitats i també a la CNT. En el judici, l’empresa va argumentar que al CSA ja no s’hi realitzen activitats sindicals i que, per tant, volia rescindir la cessió. A la sortida del jutjat, Ferran Aguiló explicava que s’havien escudat, novament, en un defecte de forma: “TMB no sap que dins la CNT hi va haver una escissió i només ha avisat una de les parts”. La defensa, a més, argumentava que el requeriment fet contra la CNT no era l’adequat en el cas de les altres entitats usuàries del CSA demandades, ja que elles no havien signat cap acord de cessió amb l’empresa. TMB va qualificar l’argument com “una maniobra per crear confusió i retardar l’inevitable”. Però la sentència, feta pública l’11 de març, donava la raó a Can Vies i la demanda era desestimada de nou. TMB va anunciar que presentarà un recurs davant l’audiència.

Malgrat aquesta nova victòria, els membres del CSA són conscients que fan ús d’un espai que no els pertany. “Assumim les limitacions. Sempre pot arribar una altra demanda. Si les lleis defensessin el dret d’ús o la utilitat per a la comunitat i no la propietat privada, guanyaríem tots els judicis. Hem fet tantes coses en aquest espai que ningú ens podria qüestionar la legitimitat. Però com parlem de dret a la propietat, els espais okupats estan condicionats per l’aplicació de la justícia”, lamenta en Ferran.

Tot i això, critiquen els arguments de TMB. “El pla urbanístic s’ha abandonat per manca de fons, per tant els pisos no es construiran. Les obres de Mercat Nou fa gairebé dos anys que estan acabades, i no ha calgut tocar ni una paret de Can Vies”. Com a colofó, en Ferran explica que recentment s’ha conegut un plànol de l’Ajuntament on l’edifici okupat no es veu afectat per les obres de cobriment de les vies. “Es fa palès que no cal enderrocar el CSA. Però prefereixen deixar un solar a que continuem la nostra activitat”. És per això que darrere les demandes hi veuen causes més profundes.

“Som incòmodes, perquè donem suport a campanyes que qüestionen l’activitat municipal en els àmbits urbanístic, econòmic i polític. Cada vegada que s’estavellen, augmenten la pressió. Sabem que al final trobaran la manera de fer-nos fora”, diu en Ferran. La Irene sentencia: “Can Vies no cap dins el model de ciutat que l’Ajuntament té per a Barcelona i al consistori no li agrada la gent que li duu la contrària. Tenim clar des de la primera demanda que aquestes decisions són estrictament polítiques”.

Entrevista a Jordi Ausàs

2011-02-17T09:32:00.032+01:00

En el marc de l'assignatura de Redacció Periodística, hem hagut de realitzar una entrevista a un personatge més o menys rellevant. Vaig optar per Jordi Ausàs. Després de la sotregada de les eleccions del 28N, volia plantejar a l'exconseller de Governació (i exalcalde de la Seu d'Urgell) una sèrie de qüestions al voltant de la seva tasca a la conselleria i la feina del nou executiu. També he volgut plantejar-li preguntes referents a l'àmbit municipal i pirinenc. Podeu llegir l'entrevista a continuació.

Ausàs: “Caldrà que el partit es refundi”

L’ex-conseller valora la feina feta a Governació i analitza la situació d’ERC

Li hagués agradat repetir com a conseller?

Sempre hi ha feina per fer. N’hem començat molta, no de gestió, sinó de transformació. Hi ha coses que, sense ERC al govern, no s’haurien fet. S’han impulsat marcs legals de suport al conjunt del món local amb uns criteris que fins ara no s’havien produït i que serveixen per equilibrar i transformar el país. Des d’aquest punt de vista, més que si m’hagués agradat seguir o no, el que voldria és que continuessin aquestes polítiques.

El govern català aplaça la llei de Vegueries fins la propera legislatura. Què li sembla aquesta decisió?

Un error molt gran, perquè hem fet una feina complicada, de molt consens amb els territoris. És el primer cop que s’aborda un ordenament territorial superant la divisió provincial i apostant per l’equilibri dels territoris. Ho havíem aconseguit perquè la llei tenia dues ànimes: descentralització i cooperació amb el món local. És una llàstima que es digui que a causa de la crisi s’ha d’aturar. L’argument és una excusa, perquè negociar a Madrid com es desplega aquesta llei no té cap cost. És una llàstima per la gent que creu ens les Vegueries com una administració de proximitat, no com un caprici. En aquest cas parlem d’una llei aprovada, i les lleis aprovades haurien de ser per complir-les.

Fa pocs dies Oriol Pujol va confirmar que el govern no tirarà endavant la llei de consultes perquè entra en conflicte amb l’Estat. Això no ho va contemplar vostè?

Sí, i tant. I Oriol Pujol ho sabia quan va dir que hi votaria a favor. Després va dir no, perquè creia que calia poder convocar referèndums sense el permís de l’Estat. Jo ho signo aquí mateix, però que em digui com ho faria. Els detractors de la llei argumenten que no serveix per a res perquè els referèndums no són vinculants. Cap referèndum a l’Estat Espanyol ho és, tret dels que serveixen per aprovar o reformar la Constitució o un Estatut d’Autonomia. La llei és una eina. Si l’Estat no ho autoritza, doncs ens trobem davant una qüestió política.

Un dels retrets que se li fa tripartit és no haver sabut comunicar la tasca de govern. Creu que aquest va ser el principal error?

Hi ha hagut poc encert a l’hora de comunicar els avenços fets, però hem d’evitar ser ingenus i pensar que aquesta ha estat l’única raó. Més enllà de la feina feta, és evident que aquesta fórmula de govern no estava ben vista per una part important de la societat. A més, tinc la sensació que a CiU a vegades creuen que són els propietaris de la institució. En aquest sentit, alguns mitjans, des de l’endemà mateix del canvi de govern fins a última hora, explicaven un relat que poc tenia a veure amb la realitat. Casualment, l’endemà de les eleccions, la cosa canvia com de la nit al dia.

Arriba el 28N i tots els partits del govern pateixen un fort descens electoral. Vostès són els més perjudicats, ja que perden la meitat dels escons. Quina lectura en fa?

És ben clar que l’electorat d’Esquerra Republicana no ha compartit aquesta fórmula de govern. Reconeixent fins i tot avenços en alguns àmbits. La influència dels mitjans de comunicació també ha fet forat. Tripartit era igual a desastre, a desgavell, a bloqueig. En tot cas, no hem sabut explicar un relat clar d’on érem i on volíem arribar. Podíem haver-nos quedat a l’oposició, però era importantíssim que ERC governés. Malgrat que el resultat ha estat molt dolent, l’espai polític d’ERC és imprescindible. Per tant hi haurà d’haver canvis, caldrà que el partit es refundi.

Com creu que ha afectat a ERC l’aparició de noves forces polítiques independentistes com SI o Reagrupament?

També han contribuït a tot plegat. Si la gran contribució ha estat afeblir l’opció independentista, com s’ha vist, es demostra que la seva idea ha estat negativa.

Carod Rovira, pocs dies després de les eleccions, apostava per una nova formació amb ERC i els catalanistes de PSC i ICV. Li sembla viable aquesta opció?

Aquesta opció no s’ha definit. Esquerra és l’esquerra nacional, els valors progressistes sota el paraigües d’un país lliure. Per tant abarca molta gent. Estem en una fase d’obrir finestres, no per empetitir el partit, sinó per fer-lo gran. De vegades una sotragada és el moment oportú per mirar enrere i incorporar gent d’altres cultures polítiques, sense cap voluntat prepotent.

Com veu la decisió de Joan Puigcercós de no presentar candidatura a la presidència d’ERC en el proper congrés del partit?

Personal i gens fàcil. Entenc que l’hagi pres, des del punt de vista de la seva determinació interna després d’uns resultats tan negatius. La política funciona així, donant pas. És positiu, perquè visualitza que no es vol agafar una cadira. Segurament el cos li demanava marxar, humanament és el més senzill. Però hi ha la responsabilitat de conduir el partit. Ell el coneix bé i sap que, amb unes municipals pel mig, cal donar confiança a tota la gent que es presenta per ERC. Això es fa amb tranquil·litat i serenor.

Un dels principals missatges dels dirigents d’ERC després de la davallada electoral va ser que ara calia bolcar-se en les municipals del maig. Realment serà així o tothom dins el partit pensa ja en el congrés nacional previst per la tardor?

Tot i que el congrés serà aviat, el partit està abocat a les eleccions del maig, ERC és una força municipalista. Costa passar el relleu, però probablement sigui el moment d’incorporar gent en l’àmbit local, amb un canvi generacional important. Avui dia tots els col·lectius tenim la millor gent, la més formada, amb més capacitat.

A Barcelona Portabella aposta per una coalició amb totes les forces independentistes, SI, la CUP i Reagrupament, per sumar esforços i assegurar el tercer lloc. És aquesta l’estratègia d’ERC a nivell de tota Catalunya?

No crec que sigui una estratègia, però segur que a nivell nacional, ERC s’hi troba còmoda, perquè aquesta gent configura una majoria als pobles i ciutats del país. Tenint presents les particularitats de cada indret, cal sumar una majoria independentista.

Hi ha qui diu que quan vostè va ser nomenat conseller, el grup d’ERC a la Seu quedava orfe. Creu que el Miquel Caminal, cap de llista a les municipals, pot recuperar el lideratge?

No hi ha ningú indispensable, tothom té maneres i estils diferents. Miquel Caminal és una persona reconeguda, fet a ell mateix, que ha participat de moltes entitats. Al mateix temps sap el país que trepitja, la ciutat que vol. Estic segur que sabrà formar al seu voltant un equip de persones que governin la ciutat, però també configurar una simpatia amb moltíssima gent que formen part dels diversos teixits associatius de la Seu.

En certa mesura vostè va ser partícip d’aquesta legislatura. Per la part que li pertoca, com la valora?

Molt positiva, des del punt de vista de la transformació de la ciutat, amb més serveis i equipaments. Calia fer un pas endavant amb noves infraestructures. Les inversions a la Seu i comarca s’han multiplicat de forma espectacular. No hagués estat possible sense les sinergies entre el govern de la Generalitat i el govern municipal. Tot i això pot ser que la situació econòmica retardi alguna de les obres planificades i aprovades.

El nou delegat del govern al Pirineu, Albert Alins, preveu suprimir les delegacions sectorials de la Generalitat. Què n’opina?

És una reculada molt gran. Arribar fins aquí és fruït dels esforços de molta gent. Treure els serveis, que tot i modestos són necessaris, és un retorn al passat, a “la província nos visita”. No és una demanda capriciosa, sinó que es basa en donar millors serveis. El suport de l’administració del Govern ha marcat un abans i un després, sense cap excepció. Alguns alcaldes ho diuen amb la boca petita, d’altres amb la boca grossa.

Tornant a les vegueries, creu que és un debat que interessa als pirinencs?

És cert que hi ha poca consciència, i que al model veguerial s’hi ha arribat no tant a partir de la societat civil, sinó de les aritmètiques polítiques, que han tingut una voluntat clara en aquest sentit. Els pirinencs som una mica orcs. Els beneficis de la vegueria són compartits per la gent, però els discursos cansen i els debats fatiguen. I alguns grups periodístics identifiquen aquest debat amb soroll. Hauríem de trobar altres maneres d’explicar-ho, perquè per contra sí arriba la ventada provincianista dels mitjans de Lleida, amb els seus representants al capdavant.

Poden servir els jocs d’Hivern per recuperar l’autoestima?

S’ha de ser prudents. D’entrada és una cosa positiva des del punt de vista econòmic i social. És bo si arriba, però no cometem errors del passat, dels grans projectes faraònics, perquè després rasques i darrere no hi ha gran cosa. S’ha d’anar més enllà d’un mer titular de premsa. El que és bo per la consciència pirinenca són els mitjans de comunicació. Ha fet més posem per cas Pirineus TV que molts decrets i ordres.

Quin futur pronostica a una comarca com l’Alt Urgell en temps de crisi? Viure de les rendes que dona el veïnatge amb Andorra s’ha acabat?

Un bon futur passa per aprofundir en les relacions amb Andorra. Això vol dir solucionar els temes transfronterers, des del sentit comú. L’altre aspecte és la inversió pública. S’ha apostar pels equipaments, anant amb compte amb les rebaixes. Caldrà replantejar algunes obres per la situació de crisi, però amb criteris territorials.

Com es planteja el futur?

De moment, més lleuger. Sempre he tingut el cuc de la política, entesa com un servei públic, no institucional. Des del punt de vista laboral estic plantejant vàries possibilitats, però valoro cada cop més la qualitat de vida.

En Jona a judici

2011-02-01T10:00:00.000+01:00

Ja es coneix la data del judici al Jona de l'Eixample: l'1 de Març, a les 12h. Per a aquell dia s'ha convocat una concentració a la Ciutat de la Justícia d'Hospitalet.
Si voleu conèixer el cas a fons podeu visitar www.absoluciojona.org.
Absolució Jona!

Amb dos companys de classe també vam fer una petita notícia parlant del cas, podeu veure el vídeo a sota.

Primera Crònica

2011-01-16T18:33:00.000+01:00

L'altre dia vam haver d'escriure la nostra primera crònica per l'assignatura de Redacció Periodística. El tema era força divertit així que us penjo la peça. Malgrat que sembli ficció, es tracta d'uns fets reals que van tenir lloc farà uns 15 anys. Spain is different...

El Tac-Tac de la màquina espanyola

Una broma de la Policia Nacional compromet el Ministeri d’Interior davant els EUA

Treballar a gust és important i una dosi d’humor sempre pot anar bé per encarrilar millor la jornada. O això devia pensar l’ex- Inspector de Guàrdia de la Policia Nacional al districte central de Madrid.

El passat Agost, en el marc d’una patrulla pel centre de la capital, dos agents detecten un vehicle amb indicis evidents de robatori. Finestres obertes, pont fet… aquells detalls que fan venir tots els mals presagis. La consulta rutinària al Servei Informàtic indica que el cotxe no figura com a robat, però decideixen deixar-ne constància a comissaria. Mentre comuniquen el fet a l’Inspector de Guàrdia, apareix una persona que fa bones les previsions i denuncia el robatori del vehicle. Els agents, en veure la cara de l’inspector, “un catxondo mental crònic” segons un d’ells, opten per quedar-se.

El denunciant, típic turista nord-americà de pèl-roig i camisa de flors, explica el seu problema a l’inspector i aquest, amb to alegre, el tranquil·litza: “No pateixi, ara mateix consulto la màquina de recuperar cotxes robats i en un minut resolem l’assumpte”. Acte seguit entra al seu despatx, agafa un aneguet d’aquests de corda i el deixa picotejar pel terra. Picoteja l’ànec i també la curiositat del turista, que no pot veure res. Només sent un Tac-Tac-Tac misteriós. L’inspector surt del despatx, i comunica al turista on es troba el seu vehicle i quins desperfectes presenta. Aquest marxa amb un pam de nas.

Desgraciadament el turista no només era nord-americà, sinó que també era un alt càrrec d’una agència policial federal. Evidentment, va voler comentar la jugada al seu país. Deu ser divertit imaginar quina va ser la reacció del Ministre d’Interior quan va rebre una carta del departament d’estat dels EUA preguntant pel “funcionament de la màquina per recuperar cotxes robats”, així com el seu temps d’aplicació i les seves estadístiques.

La brometa li ha valgut a l’inspector un trasllat forçós a Canàries i suspensió de feina i sou durant un mes. A un dels agents que patrullava van suspendre’l amb quatre dies i a l’altre, que ho ha explicat a aquest diari, vuit. Diu que no va poder evitar riure davant l’Inspector de l’Expedient Disciplinari. És important prendre’s la feina amb humor.

Twitter vs Periodisme?

2011-01-14T15:50:00.000+01:00

Seguint la línia de l'anterior post, penjo un altre text que vaig entregar per l'assignatura d'Introducció al Periodisme. El tema és de plena actualitat en el món periodístic: el paper que juguen les xarxes socials en periodisme i si ens trobem davant un procés de canvi en direcció a un periodisme digital on el protagonista sigui el ciutadà. Aquí us el deixo.

Twitter vs Periodisme ?

Un dels temes més actuals pel que fa al periodisme és el paper que juguen les noves tecnologies. Més enllà del debat sobre si el periodisme imprès ha estat condemnat a mort per la irrupció del periodisme digital, jo volia fer èmfasi en algunes possibilitats concretes que ofereix al periodisme el fenomen de les xarxes socials.

Com hem vist a classe, el món digital permet immediatesa informativa i actualització constant. Un fet que ha tingut lloc fa escassos minuts ràpidament apareix al Facebook del nostre amic o ens n’assabentem, via Twitter, de l’exclusiva més tronada, de la qual un familiar nostre n’ha estat testimoni. Aleshores sorgeix el debat: han permès aquestes eines que tothom pugui ser periodista? La meva resposta és clara: no.

M’explico. No vull dir que Twitter per exemple, aquesta xarxa de microblogs d’èxit mundial, no sigui d’ajut al periodista i al món periodístic en general, sinó que el fet de publicar continguts al Twitter no garanteix en cap cas està fent periodisme i per descomptat que sigui de qualitat. Com bé he dit una característica d’aquestes xarxes socials és la immediatesa. Sens dubte és un factor important a l’hora d’informar, però no hem d’oblidar que la rigurositat i el contrast de fonts també ho són. És periodisme penjar un post dient que hi ha hagut un accident a 10 metres d’on estava passejant ? Jo més aviat penso que és una font o una versió molt primitiva del que seria una notícia. Twitter ens deixa una primera reacció, que segurament té un valor en el conjunt de la notícia, però no la conforma en la seva totalitat. Cal algú que analitzi més a fons què ha passat, que busqui més enllà de les aparences. En definitiva algú que apliqui tots aquells mètodes periodístics que s’ensenyen a les facultats.

Dit això vull deixar clar el paper de suport periodístic que per mi representen aquestes xarxes d’informació. Per a un periodista són un niu de fonts en potència. La feina és destriar la constatació directa dels fets, com faria una agència, de la part d’opinió. Pot ser també una primera versió, un punt de partida, per el·laborar una peça seriosa. Sí les fonts tenen això clar, les possibilitats per al reporter de fer una feina en xarxa en contacte directe amb les fonts és molt ampli. La confiança juga també un paper important. Quin grau de credibilitat em mereix algú que m’envia una foto d’un fet ? Si malgrat tenir els periodistes un codi deontològic molts cops fallem a principis com l’objectivitat, què pot arribar a passar amb informació de segona mà? Com contrasto el què passa? Em puc permetre el luxe de fer-ho corrent el risc de perdre el valor tempestuós de la imatge, de publicar-ho amb plenes garanties quan la imatge ja és portada a tot arreu? Aquest és també un perill real: que el treball periodístic sigui víctima de les dinàmiques d’aquestes xarxes.

Els (futurs)periodistes podem optar també per fer un ús directe d’aquestes xarxes, no “recol·lectar-hi” la informació sinó entrar a dir-hi la nostra directament. Però cal fer-ho amb compte. No podem basar tota la nostra feina en minipublicacions. Crec que s’ha d’entendre, com he dit abans, d’un punt de partida. D’una carta de presentació del que oferim en una peça complerta al nostre blog o a dos columnes a la secció del diari on treballem. Quan tenim un nom o un bagatge que ens avala, ens podem permetre un ús eficient del Twitter sense por a que se’ns qüestioni la credibilitat del que s’ha publicat. En tot cas caldrà anar amb compte de no ser víctimes de les presses i cometre l’error de sacrificar rigurositat per immediatesa. Si volem ser immediats podem intentar-ho, però limitant a dir en unes poques línies que ens sembla que ha passat, deixant les anàlisis i conclusions per quan arribi a la redacció amb un bon feix de fonts per fer la peça.

Així doncs, la dicotomia analògic o digital ha quedat obsoleta pel que fa al periodisme. Com en el cas de l’anterior escrit, la qüestió no és o una cosa o l’altra, sinó com combinar-ho amb èxit, defugint de dogmes. Les xarxes socials comporten riscs i cal saber-s’hi moure i destriar el gra de la palla, però tenen un potencial enorme com a punt de partida. Un punt de partida que ha d’anar seguit de la feina que sempre se’ns ha pressuposat: el treball objectiu, rigorós i de contrast. I sobretot no oblidar que nosaltres no hem de ser els protagonistes, sinó els narradors. Al cap i a la fi, al Twitter la gràcia és qui ho diu; nosaltres hem de seguir lluitant perquè al mitjans predomini el què per damunt del qui.

Idees i reflexions que em duen al tercer sector

2011-01-14T15:30:00.001+01:00

El trimestre passat vaig haver d'escriure un assaig final per a l'assignatura d' Estructures de la Comunicació Social. La idea era fer una mena de resum de tot el vist durant el curs plantejant al mateix temps alguna hipòtesi relacionada amb l'assignatura.
El cas és que volia compartir aquest assaig, per si algú el troba útil o si més no per fer pensar una estona. És una mica llarg, però era un de les pautes de l'assaig, entre 1500 i 2000 paraules. Bona lectura.

Idees i reflexions que em duen al Tercer Sector

Quan vaig començar l’assignatura tenia una baga idea de “tot allò que rodeja i condiciona el periodisme” i que ben aviat vaig veure que es podia definir millor com a Estructures de la Comunicació Social. A més a més, tenia una sospita del que al meu parer eren els perills i contradiccions ens les quals es troba immers el periodisme actual. Al llarg de tot aquest curs he aprés nombroses coses que m’han ajudat a definir, identificar i matisar millor tots aquestes aspectes. He de dir que fins i tot tenia una mena de solució esbossada, a tall de “recepta màgica”. En aquestes darreres classes he vist que se li’n podia dir tercer sector. Ara bé, hem constatat que, com tot, és un tema que no resta al marge de certs dubtes i aspectes a considerar, fent que tot plegat no sigui tan fàcil ni tan “màgic”. Així doncs, en aquest escrit miraré d’exposar aquelles idees inicials que tenia, com les he re definit amb el que he aprés i també intentaré argumentar millor la tesi que la solució per superar els perills que afronta el periodisme passa pels mitjans “alternatius” o de forma més precisa, pel tercer sector.

Personalment ja pensava que els mitjans de comunicació seguien una lògica mercantilista pel que fa al tractament de la informació, deixant els valors del periodisme en un segon pla. És cert, i ho hem vist a classe, que el periodisme no va néixer amb una voluntat de servei a la societat, compromès amb la veritat i l’objectivitat, però per a mi aquest són els valors que ha de perseguir i què com he dit, ja pensava que s’havien abandonat. Tot i això em va ser de gran interès conèixer les tesis de l’Escola de Frankfurt, que des d’un punt de vista marxista identificava les mancances i els mals de la indústria cultural. Ordenaven, definien i connectaven tot un seguit d’idees i sospites que ja teníem, com vam dir en la pràctica pertinent.

Va ser igualment interessant conèixer l’Informe MacBride i poder constatar que molts dels mals que al meu parer arrossega el periodisme ja van ser identificats i denunciats. Fins i tot es van intentar contrarestar, inútilment. Malgrat que ja es van explicar els motius del seu fracàs, ara, amb una visió més global, encara és més fàcil entendre el perquè d’aquest fracàs. Amb el panorama vist al tema 6, on cada cop el pastís informatiu es redueix a menys grups mediàtics però més poderosos, amb vincles econòmics per totes bandes, m’atreveixo a dir que avui dia els postulats de l’informe són encara més inviables que fa dues dècades.

No vull donar tota la culpa als mitjans i als que mouen els seus fils. Als periodistes també els pertoca una bona part de la responsabilitat. Si s’ha perdut credibilitat no és només perquè no sigui rendible per l’empresa o perquè al mitjà no li interessi profunditat en segons quins casos. El periodista que ja d’entrada descarta cert temes, punts de vista o actituds davant pressions també aporta un grau de complicitat. És evident que a vegades combatre la censura és difícil (perillós fins i tot), però si ja d’entrada es dóna la batalla per perduda, si l’autocensura és una pràctica habitual, només es fa que servir en safata la victòria a la desinformació, al pensament únic i a la idea del periodisme com un negoci més. Aquesta és una afirmació força agosarada però que ja duia de casa el dia que vaig començar classes. El que he aprés a l’aula encara ha reforçat més aquesta visió prèvia.

Hem parlat mil i un cops de PRISA, de les seves operacions a l’ombra per finançar-se i els compromisos i jocs d’interessos que això ha comportat. També hem pogut veure com imperis mediàtics, Mediaset de Berlusconi o NewsCorp de Murdoch per exemple, es mouen fent equilibris per no descontentar cap d’aquelles empreses que els donen suport. Quina credibilitat, quin marge de maniobra té el periodisme, tal com jo l’entenc, en un escenari en que empreses energètiques controlen mitjans d’altres països, anunciants truquen a la redacció per “avisar” i rotatius històricament combatius són comprats per multimilionaris com ara Rothschild? Fer periodisme de qualitat té uns costs, sobretot en el camp audiovisual, i cal buscar fórmules per finançar-lo, d’acord. Però tal com ho plantegen aquests grups arriba un punt en que aquesta qualitat, la profunditat, se’n ressent. Aleshores em pregunto: si ha d’acomplir una tasca social, perquè no sortir de l’alternativa privada i buscar la solució en el sector públic?

Seria un raonament força lògic trobo, però del tot ingenu. Ho he pogut comprovar amb el que hem vist que passa a Catalunya. Idees com el CAC o la CCCMA, potents i atractives, s’han demostrat utòpiques. A casa nostra, la politització ha tirat per terra qualsevol dels nobles plantejaments i esforços dedicats. Ja vam veure que el Consell deixava alguns dubtes seriosos pel que fa a la imparcialitat i l’ús de criteris adients a l’hora d’avaluar l’emissió de continguts. Però el cas de la Corporació que vam tractar amb el meu grup ja va fer del tot palesa la impossibilitat d’assolir aquestes fites. Quina credibilitat té un consell de direcció on predominen els perfils polítics ? No només em preocupa els interessos que defensaran, sinó sobretot els que no seran atesos ni contemplats. La televisió pública és de tots, però la societat civil no tindrà per ara la possibilitat de dir-hi la seva. Tot plegat deixa clara una cosa: el model BBC funciona perquè segueix els esquemes d’una societat diferent a la nostra. Imagino que per herències històriques i desconfiances mútues, això de no polititzar el que és públic ens va gran.

També penso que caldrà temps per entendre que rigor i qualitat no han d’anar lligats a neutralitat i que la clau no està en si els mitjans van a favor d’uns o altres, sinó si són capaços d’argumentar el perquè amb motius periodístics, rigorosos i no partidistes. Fins aleshores ens haurem de conformar amb un mitjans que corren el risc de, volent acontentar tothom, no agradar a ningú. O en cas de fer-ho, tractar els temes periodístics amb superficialitat, mitges tintes, sent políticament correctes però sense acomplir l’objectiu de fer pensar la societat, guiar-la, controlar l’entorn i en definitiva potenciar el debat democràtic. Tenint en compte que és un joc que afavoreix els que ja són dins però discrimina els que són fora (societat civil, partits extraparlamentaris, personalitats i veus del món acadèmic,etc), a la llarga aquesta política de neutralitat i acord total pot dur a l’estancament del sector públic, convertint-se en un espai residual per a continguts que malgrat ser de qualitat, no creen controvèrsia ni debat. I el que és més perillós, deixar a l’aire la sospita que a causa de pactes no escrits entre forces polítiques temes cabdals per la societat com ara la corrupció no siguin tractats a fons en els mitjans públics. En definitiva, el risc d’esdevenir un cercle tancat que s’alimenta a si mateix perquè tot segueixi igual. Una equidistància que a la pràctica es tradueix en immobilitat. I jo sóc del parer que sense moviment no hi ha vida.

Motius com els que exposo al paràgraf anterior em fan allunyar del sector públic com a solució als mals plantejats al llarg del text. I m’acosto a la idea amb que vaig arribar el mes de setembre: fer bon periodisme mitjançant els mitjans alternatius. Defugir la idea de negoci per anar a parar a la de servei a la societat. Amb el temps he vist que per a mitjà alternatiu es podrien entendre opcions més àmplies que les que jo contemplava. També que lluny de ser una panacea, aquesta aposta també comporta riscs i qüestions mereixedores de debat. Per començar la mateixa definició de tercer sector ja planteja nombrosos maldecaps i convida a pensar-hi estona: “privats sense ànim de lucre”. Primera pregunta: tots? No, aquells que no facin proselitisme. D’acord, però on és el límit? Davant el dilema opto per acceptar que dins d’aquests sectors hi hagin mitjans amb línies ideològiques marcades, d’un costat i de l’altre, local o més ampli, però amb el denominador comú de certs codis ètics com ara el respecte pels drets humans i el rigor periodístic. Estarem d’acord que cal rebutjar la mentida premeditada, però com jutjar que ho és i que no ja són figues d’un altre paner. Ho deixo a l’aire.

L’altre gran qüestió és el finançament. Pensava, i penso, que el tercer sector pot tenir la mateixa o fins i tot major qualitat que el sector privat. El Pulitzer pel reportatge sobre el Katrina a Propublica parla per si mateix. La clau és doncs tenir mitjans econòmics per afrontar les despeses econòmiques que genera aquest periodisme. Crec que com fan els grans mitjans, també cal poder optar als ajuts públics, sense arribar a equiparar-se amb el sector estatal. La resta de fons han de venir de subscripcions, vendes i publicitat responsable, en aquest ordre. Desgraciadament a Europa ser filantrop no està de moda i malgrat que aquesta podria ser una font més de finançament, com passa als EUA, el seu paper es preveu discret i no hi compto gaire. Tot plegat ha de servir per afiançar-se i guanyar referencialitat, objectius cabdals per no condemnar el mitjà a un espai molt reduït i d’autoconsum, mal endèmic i històric del tercer sector.

En resum, el futur passa per una professionalització del tercer sector. Per fer-ho calen dues coses: el compromís amb un periodisme seriós, de qualitat i creïble i un finançament a l’alçada. La primera part ja la pressuposo, la segona urgeix idees i empenta. Al llarg del meu escrit no he volgut fer esment del tema estrella en el món de la premsa: la crisi del paper davant l’amenaça d’Internet. No ho he fet perquè senzillament penso que el debat no està ben enfocat. La qüestió no és on, sinó com. Cada cop són més les veus autoritzades, com és el cas de Giovanni Di Lorenzo, director del setmanari alemany Die Zeit, que apunten a la manca de credibilitat dels mitjans tradicionals com el veritable causant de la crisi del paper. Un cop més, la clau és la qualitat. Si s’aconsegueix fer forat, el cercle lectors-finançament-prestigi tard o d’hora es retroalimenta. Il·lusió, valor i confiança, a la xarxa o a les rotatives. És cert que les possibilitats audiovisuals són prometedores i atractives, l’Ara ho posa de manifest, però també evidencia que qui sàpiga combinar codis i espais jugarà amb avantatge. Potser és la nota més important que cal prendre.

Són moltes les idees amb les que em quedo arran d’aquesta assignatura, n’he plasmat algunes i me n’he deixat moltes altres. En major o menor mesura totes m’han ajudat a perfilar millor intuïcions que ja duia i a afrontar, més previngut que preparat, tot aquest món complex que són els mitjans de comunicació. Acabo amb una reflexió que vaig fer la primera o segona setmana de curs. Té a veure amb allò que va dir la professora que “hi ha Facultats de Comunicació de l’estat on directament no hi ha assignatures d’Estructures de la Comunicació, com a molt alguna anomenada Mercado”. No sé que em preocupa més: els que no veuen necessari impartir-les o els que acaben la carrera sense trobar-les a faltar.

Un altre començament

2011-01-10T10:44:00.002+01:00

Avui hem encetat trimestre. Pinta bé. Tinc pendent explicar un viatge a l'Ulster però abans volia compartir la Contra de la Vanguardia d'avui, que m'ha semblat d'allò més interessant. L'entrevistat parla dels efectes del "capitalisme salvatge" sobre el periodisme i el món de la informació en general. No esperava tenir quelcom a explicar tan aviat, comencem fort el dia!

http://www.lavanguardia.es/lacontra/20110109/54100134684/tenemos-mas-desinformacion-que-nunca-y-gratis.html

Punxar-se l'ungla

2010-11-21T14:50:00.003+01:00

Remenes la butxaca, potser buscant el mòbil, o simplement per no saber estar quiet. I de sobte un dolor curt però intens. Aquell bolígraf sense tap, que sempre t'acompanya arreu per si calgués prendre nota, et punxa l'ungla amb la punta que mai recordes deixar cap per avall. Punxar-se l'ungla, potser seria una bona definició de periodisme.

Laporta: “No tinc vocació d’encapçalar projectes que no puc liderar”

2010-11-21T14:34:00.004+01:00

Dijous va venir al Campus de la Comunicació de la Pompeu Fabra Joan Laporta, a demanar el vot per Solidaritat Independentista. Com per l'assignatura de Redacció Informativa havíem de fer una notícia sobre un acte electoral, vaig aprofitar. Aquí us deixo la peça que vaig escriure.

Laporta: “No tinc vocació d’encapçalar projectes que no puc liderar”

Joan Laporta va donar a conèixer ahir nous motius per rebutjar l’oferta que en el seu dia li va fer Joan Carretero per encapçalar Reagrupament. Segons Laporta, va rebutjar-la per manca de recursos financers suficients per encarar la campanya electoral. Per a l’ex-president del Barça això dificultava el seu lideratge i per tant s’estimava més no implicar-s’hi. “No tinc vocació d’encapçalar projectes que no puc liderar”, va dir. A més a més, va emplaçar “la resta de candidatures independentistes”, en clara al·lusió a Reagrupament, a “reflexionar” sobre la conveniència de seguir en campanya. Laporta també va criticar les últimes propostes econòmiques de CiU i ERC.

Laporta, que encapçala la candidatura parlamentària de Solidaritat Catalana Independentista (SI), va fer ahir aquestes declaracions en un acte electoral a la Pompeu Fabra. El líder de SI va explicar que malgrat que es va sentir molt afalagat per l’oferta, en saber dels recursos financers dels que hagués pogut disposar, havia decidit rebutjar-la. Segons ell, això i “certs tics polítics que no m’acabaven d’agradar” no l’haguessin permès liderar el projecte. L’ex-president blaugrana va afegir que s’estimava més construir “alguna cosa nova”, en referència al partit creat per ell mateix, Democràcia Catalana, i que és un dels que integra SI.

El candidat a la presidència de la Generalitat també va emplaçar la resta de candidatures independentistes, referint-se implícitament a Reagrupament, a reflexionar sobre la conveniència de seguir en la cursa electoral. “Si veiés que tinc menys força, llençaria la tovallola per no perjudicar els altres”, va afegir. “Oferim més garanties d’èxit, hi ha més interès de la gent, això és veu en els actes, on la diferència d’assistència és molt gran”, al·ludint novament a la formació de Carretero. Posteriorment Laporta va voler evitar la polèmica dient que “no sóc ningú per dir que han de fer les altres forces independentistes” i va destacar que si bé la seva feina era liderar l’aposta independentista amb SI, “no ho farem a costa dels altres”. “Treballem per entrar al parlament i la nostra campanya és en positiu”.

L’ex-president blaugrana no va oblidar els altres partits catalans que poden disputar-li el vot independentista i va criticar l’aposta de Convergència i Unió pel concert econòmic: “és inviable i ells mateixos ho saben”. També va comentar les declaracions del candidat d’Esquerra, Joan Puigcercós, que els dies abans havia expressat que “a Andalusia no paga impostos ni déu”. Laporta va remarcar que SI no busca la confrontació, sinó “polítiques a favor dels catalans”. “Per què no feien res contra l’espoli quan governaven?”, va preguntar-se Laporta.

Vinyetes importants

2010-11-19T15:03:00.004+01:00

Últimament quan arribo al matí a la uni agafo el diari Público, que donen gratuïtament. Important dir que aquest exemplars després compten per les estadístiques de difusió...Hi ha dies que m'agrada més i d'altres que menys. Ara bé, una secció sempre la clava: "Esto es importantísimo". És una vinyeta diària de sàtira política feta per Manel Fontdevila, col·laborador habitual del Jueves. Us en deixo tres que em van fer riure i aplaudir.

Sobre el paper, tenim feina

2010-11-16T11:35:00.004+01:00

Us recomano un 30 minuts que m'ha semblat d'allò més interessant, segurament perquè molt del que s'hi diu m'afecta (o m'afectarà) directament. El podeu veure a http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1742/I-tu-quin-diari-compres

"El reportatge I tu quin diari compres? analitza el delicat moment que travessen els diaris, buscant explicacions i perspectives de futur a Espanya i als Estats Units. Dóna veu als defensors dels diaris tradicionals i als que n'auguren la desaparició"

Després de veure'l, i potser contradient la opinió de molts dels qui parlen, crec que queda clar que els que venim darrere tenim feina. Feina a adaptar-nos, a seguir treballant per no perdre qualitat en favor de la quantitat, a obrir-nos pas en definitiva en aquest escenari complex que se'ns planteja al documental.

"La Barceloneta, Winston Churchill i les 6 del matí", una altra del David Fernández

2010-11-05T20:20:00.004+01:00

Un cop més en David Fernández posa el dit a la llaga. Aquesta vegada ens parla sobre la darrera operació policial contra el moviment juvenil polític basc, i conretament sobre el cas d'una jove de 21 anys detinguda a la Barceloneta, en el marc d'aquesta operació.
Val la pena seguir-lo.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/180830

"Avui tot comença..."

2010-09-22T23:00:00.006+02:00

Com cada any ha passat fugaç. Aquest cop però, l'he trobat especialment intens. Ha estat un estiu amb força experiències i poc temps per assimilar-les.

A primers de juliol vam llençar-nos de nou a la carretera per un estiu més (i ja en van 3) fer cap a Bòsnia, on Trenkalòs ha dut a terme novament un camp de treball. Enguany la data era especial, ja que l'11 de Juliol es complien 15 anys del genocidi d'Srebrenica.
Ho fou encara més perquè aquell dia vam ser a Potocari al costat del nostre estimat amic Samed Begovic; hi enterrava un germà, un tiet i un avi. Després de tants anys, malgrat la tristesa, alguna cosa es va deure quedar en pau dins seu - "en 15 anys és el cop que l'he pogut sentir més aprop"- deia 3dies abans, quan li van fer entrega del taüt amb les restes mortals del seu germà Damir.
Per la resta destaco l'experiència com a guia de camp de treball; ha estat molt gratificant, més visquent-la vora 3 artistes més com la Mariona, la Mireia i l'Arnau. El fet de tornar a tenir una furgoneta ens ha permès moure'ns molt més, i de retruc haver de fer de taxistes fins i tot. Hi ha un parell de carreteres que ja gairebé ens les coneixem de memòria, oi Arnau?
Ha estat maco poder tornar a veure tots els amics que tenim allà: els nens del camp de refugiats, les nostres famílies, la família Begovic, tota la gent de Sahbegovici...Com sempre els comiats han estat la part més difícil, però crec que aquest cop ens ha quedat la sensació de que tot plegat queda més aprop del que sembla i que ben aviat podrem tornar a ser-hi.

Amb poc temps per païr tot el viscut va arribar el Camp de Treball de Pixies. Dirigit a joves d'arreu del país d'entre 15 i 17 anys, el camp buscava recuperar la memòria històrica al voltant d'una activitat que històricament ha anat lligada a la comarca: el contraband.
Per treballar el tema vam programar una sèrie d'activitats. En primer lloc el Tito Galindo ens va venir a presentar el curt "CONTRES", que ja s'havia presentat a l'edició del PiCurt 2009 amb una gan acollida. A qui no l'hagi vist li recomano, realment val la pena. Acabat el curt el Tito ens va respondre els dubtes i preguntes que teníem sobre el tema. Em quedo amb la següent frase: " a la comarca el contraband sempre s'ha vist més com una feina que no pas com un fet delictiu, tothom algun cop, a major o menor escala, n'ha fet"; penso que resumeix molt bé la relació entre la Seu i el contraband.
Un altre dia vam visitar el museu del pagès de Calbinyà, on també hi ha un espai dedicat als "paquetaires". Allà ens van explicar la visió del contraband des del punt de vista dels petits pobles fronteres de muntanya: les avinences entre la gent de poble i paquetaires, la petita economia que aquests generaven, la visió que se'n tenia d'ells...Realment interessant, tan la xerrada com el mateix museu.
Finalment vam poder endinsar-nos de ple en un escenari estrella de contraband: la vall d'Os de Civís. Amb els joves vam visitar el museu "Terres de Frontera", recentment inaugurat, on van poder copsar entre d'altres coses que el contraband no només havia estat de mercaderies, sinó també de persones. També vam poder fer un petit repàs de totes aquelles pinzellades que havíem anat donant al llarg del camp de treball. Fet això vam enfilar-nos muntanya amunt, en direcció a la collada de Conflent, on vam acampar per poder, el matí següent, fer el cim del Salòria. La panoràmica des del cim era privilegiada: muntanyes i pistes i més pistes forestals, llocs de pas habitual de contrabandistes. Penso que molts d'aquests i d'aquestes joves recordaran l'experiència. Si més no perquè al final de la ruta havien caminat uns 23Km, amb un desnivell important.
També valoro el camp molt positivament i també hi influeix un cop més les grans companyies. Amb gent com el Joel, la Maria o la Montse les coses són fàcils de fer rodar. Contreu? A mi no m'importaria repetir...

Ja érem a mig Agost i per tan tocava festa Major del Casc Antic. Des de l'Assemblea de Joves vam organitzar diverses activitats, fent pinya amb els veïns. Llàstima de la pluja de divendres, si bé l'arròs de diuemenge i el posterior bingo van ajudar força a treure aquest regust que ens havia quedat, eh Pau.
En un tres i no res vam tenir la festa major picant a la porta. Com sempre els tunnings a la caravana a última hora però sorprenentment aquest cop tot va anar rodat, mai millor dit. He d'anar uns quants anys enrere per trobar una festa major on rendíssim tan i tants. Potser va ser el fet que aquest cop el Bar Iris ens patrocinava, o era a l'inrevés? Bé als de la Pegatina això no els va importar massa a l'hora de lluir les nostres enganxines. Seguim fent de les nostres.

I som al setembre. Comença el nou curs i també els preparatius pel nou Cau, l'AEIG Urgellenc. Esperem que la cosa rutlli i que aquests siguin els primers passos d'un gran projecte. Si no és així no serà pel temps i esforços dedicats. En qualsevol cas jo espero amb ànsia que arribin els foulards...
Ahir oficialment va acabar l'estiu. Tinc per davant una nova aventura: el segon cicle de periodisme de la Pompeu Fabra. Feia temps que no sortia tan content i amb tanta il·lusió d'una classe. És una mica com tornar a tenir 18 anys, i alguna cosa em diu que enguany no estaré tan pendent de l'estiu, ni del que tot just acaba ni del que vindrà.
Com deien els Gossos a Oliana l'altre dia, avui és dia 1.

Presentació de l'Agrupament Escolta Urgellenc

2010-09-21T13:41:00.001+02:00

El proper dissabte 25 tothom és convidat a la presentació del nou Cau a la Seu. Us hi esperem!

Videoclip "Home de Srebrenica" de Titot i David

2010-09-07T17:44:00.001+02:00

Amigues i amics:

En motiu de les activitats realitzades per TRENKALÒS per commemorar els 15 anys de la massacre de Srebrenica, us fem arribar el videoclip realitzat a Bòsnia aquest estiu juntament amb els nostres amics Titot i David Rosell.

El vídeo ha estat realitzat juntament amb la nova versió commemorativa del tema HOME DE SREBRENICA escrit fa deu anys pels mateixos autors.

Han afegit les seves veus al videoclip diversos joves bosnians supervivents de la massacre i actualment habitants del camp de refugiats de Mihatovici situat al nord de Bòsnia i Hercegovina.

Que aquest treball serveixi per mantenir viva la memòria de les víctimes d’aquella tragèdia.

Us proposem que el feu arribar als vostres contactes i amics.

Gràcies!!!

--
www.trenkalos.org

Dos de nous

2010-07-27T14:41:00.002+02:00

Aquests camps de treballs a Bòsnia entre d'altres coses m'ha permès conèixer molt més d'aprop dues persones d'aquelles difícils de trobar.
Són el Xavi i el Marc, els homes de Pau, dos artistes en tots els sentits. Perquè al seu costat hem passat estones genials. Des d'aquí els dono les gràcies per la calma, la serenor i sobretot l'humor intel·ligent que han aportat al grup.

Dit això us informo que podeu visitar els seus blocs: Catallenya i Paper de fumar, els trobareu als enllaços de l'esquerra. No defrauden, ben bé com ells. Des d'aquí una forta abraçada companys ! també pel "jefe" ;)

Tornem-hi de nou

2010-07-01T15:14:00.004+02:00

Un any més, i ja en van tres, m'en torno cap a Bòsnia. Aquesta cop, i com el primer any, a fer camps de treball amb Trenkalòs. Novament serem a Sarajevo, al camp de refugiats de Mihatovici i al poble de Sahbegovici.

Serem poc més de 20 persones però estic convençut que l'experiència enguany serà dura i especial a parts iguals ja que es commemora el quinzé aniversari del genocidi d'Srebrenica. Segurament el cementiri de Potocari serà un formiguer; de gent que plora els seus morts i d'altres que no fallen mai per fer-se la foto i fins a la propera. Servirà almenys per fer visible de nou aquest conflicte oblidat?

Ara només queda comptar les hores que manquen per pujar a la furgoneta i recórrer els 2000 km que ens separen d'aquest bonic país que és Bòsnia. Tenim un bon grapat de motius per fer-ho. Tants com els amics, els paisatges i les vivències que ens hi esperen.
Un cop tornats mirarem d'explicar, de nou, tot el viscut.
Fins aviat.

Lectures i sons

2010-04-30T12:03:00.004+02:00

Fa temps que no faig cap recomanació literària ni musical i no és pas per manca de grups i llibres que valguin la pena. Així doncs, som-hi.

Dels diferents llibres que m'he endut aquest Sant Jordi us recomano "la indirecta, una entrevista a l'esquerra", publicat per l'editorial Virus. És un recull de diferents entrevistes aparegudes al setmanari Directa durant els seus dos primers anys de vida, com diu la contraportada, "a diferents protagonistes i referents dels moviments socials i de l'esquerra transformadora".
Hi podeu trobar des d'entrevistes a Feliu Ventura fins a Noam Chomsky, passant per Mònica Terribas o Arcadi Oliveres.
La veritat és que m'ha agradat molt i penso que recull algunes idees i opinions molt interessants. En la línia del setmanari vaja.

Anant al tema musical us vull parlar d'un grup del qual fa mesos que hauria d'haver fet propaganda: "Els Amics de les Arts". Si bé es troben en el seu moment de boom mediàtic, després de guanyar set premis Enderrock i el premi al millor Disc Català de l'any segons Ràdio 4, això no és motiu per deixar-los d'escoltar. Lletres intel·ligents a mig camí entre la quotidianitat, la ironia i fins i tot un punt de freakisme ("Armengol" mereix un capítol apart) en les quals més d'una persona s'hi veurà reflectida. Si us van agradar els Manel, de ben segur que Els Amics no us decebran.
Ja per acabar un descobriment recent: "Angelina i els Moderns". Un grup que en boca de la pròpia banda "recupera el repertori ieié cantat en català dels anys seixanta". Cançons d'aquelles amb un bon rotllo que fa que durant hores vagis reproduint-les al Winamp i que de ben segur aniran a parar al reproductor MP3 pels moments en que calgui una petita dosi d'optimisme.

Espero que com a mínim us distregueu una estona amb aquestes ressenyes i si us agraden doncs ja la cosa haurà sortit rodona.
Salut i fins la propera.

Actes per la consulta del 25 d'Abril a la Seu d'Urgell

2010-04-21T22:39:00.005+02:00

A banda de decidir de forma democràtica que voldríem pel nostre país tot anant a votar el diumenge, durant tot el cap de setmana es duran a terme una sèrie d'actes per fer que tot plegat sigui una festa. I què celebrem? Jo, a més del fet de poder dir la meva sobre el que vull per aquesta terra, celebro que la societat civil s'ha organitzat per tirar tot això endavant. Espero que sigui el principi d'una nova manera d'entendre el paper d'aquesta en la política; de començar a construïr un moviment realment de base, popular i democràtic.
El proper diumenge 25 a la Seu totes i tots decidim !

Fira del Llibre de Cooperació a la Seu

2010-02-01T14:14:00.002+01:00

El proper Dijous 4, i fins el Dissabte 6, tindrà lloc a la Seu la Fira del Llibre de Cooperació que organitza Trenkalòs, l'entitat amb qui vaig anar l'estiu del 2008 a Bòsnia.
Durant aquests trets dies podreu trobar una mostra de llibres amb la cooperació com a temàtica, a més d'una exposició sobre l'accident químic de Bhopal, del qual recentment s'han complert 25 anys.
A banda d'això hi ha una sèrie d'actes sobre aquest mateix tema, Palestina o els Balcans.
Val la pena.
Haviam si ens hi veiem.

Barcelona, els jocs d'hivern i el Pirineu

2010-01-15T17:45:00.003+01:00

Dimecres saltava la notícia a tots els mitjans: Jordi Hereu feia pública la candidatura de Barcelona per acollir els Jocs Olímpics d'hivern del 2022.
Després d'un primer moment d'astorament, Barcelona, jocs d'hivern??!, la presentadora seguia per explicar que la candidatura seria Barcelona-Pirineu. I aquí vaig començar a reflexionar; jo i segur que tots els pirinencs i pirinenques que vam sentir la notícia.

D'entrada em va xocar la idea. Barcelona, a dues hores de les pistes d'esquí més properes, encapçalant una candidatura als jocs d'hivern? Com a mínim sorprenent. Una aposta personal de l'alcade Hereu. Segons força mitjans, una estratègia, un cop d'efecte per capgirar unes enquestes que el donen com a perdedor ens les properes municipals. Mirar de fer recuperar l'il·lusió del 92.
I per fer-ho viable l'apèndix Pirineu. És a dir, primer posem Barcelona, que té molt ganxo mediàtic, i després ho fem raonable per als qui Barcelona i hivern no els lliga gaire.

Segons tinc entès els jocs del 92 van ser molt ben rebuts, i és inqüestionable els beneficis que van tenir pel Pirineu en general i per la Seu d'Urgell en particular. Dic tinc entés perquè aleshores era una criatura (més que ara) i no puc jutjar. Entenc doncs l'alegria dels qui gestionen les pistes d'esquí, del sector de l'hostaleria i de tants que s'alegren en veure per fi el nom de les seves contrades al centre del ressò mediàtic. I l'alcalde, que no perd pistonada, i ràpidament va oferir la ciutat com a sub-seu de la candidatura.

I com era d'esperar després de l'anunci, mil i una reaccions i noves notícies. Andorra descarta qualsevol implicació en la candidatura i sembla que les pistes d'esquí Cerdanes tindrien força més números per acollir les proves d'esquí alpí que no pas les del Pirineu lleidatà si bé les estacions nòrdiques d'aquest sí que tindrien coses a dir. El cas és que des de la capital ja han descobert Amèrica: el Pirineu, sigui més occidental o més oriental, queda lluny. I això juga en contra de la candidatura. I és en aquesta línia que va un article de l'Avui, que porta per títol "Objectiu 2022: millorar la connexió Barcelona-Pirineus". Després de llegir-lo la barreja de sorpresa i excepticisme es transforma d'alguna manera en ràbia i por.

Ràbia per veure que és ara que s'adonen de totes les mancances i deficiències en les comunicacions que venim patint durant anys. M'indigna el fet que pesi més els interessos de Barcelona que no l'opinió de la gent del territori a l'hora de decidir quines actuacions s'hi fan i quines no. Ja ho diu l'article, ara a corre-cuita a convèncer el Govern per millorar les connexions amb el Pirineu. I han vist la trista realitat. El territori és capritxós i burlar-lo implica unes obres molt costoses i complicades, sobretot les que s'haurien de fer al Pirineu lleidatà.
Ja veurem què en diu el Govern, però possiblement acabi de certificar que la opinió dels pirinencs compta ben poc, almenys si es compara amb els interessos de la metropoli.
Evidentment també hi vec coses bones, la hipotètica millora de la línia de tren Puigcerdà-Barcelona n'és un exemple. Però ara mateix veig més ombres que no llums. Si es tirés tot endavant, quines opinions, quins criteris es tindrien en compte a l'hora de dur a terme obres i actuacions? Qui assegura que no passaria com amb les vegueries, que molt bona fe però s'ha fet, pel que puc veure, amb poc diàleg i d'esquena a la població del Pirineu, deixant uns i altres enfrontats i descontents?
I la por, no només de disbarats que es volguessin fer, sinó sobretot de que els deixéssim fer. Tinc ganes de veure què en diu la gent de casa.

Per acabar la reacció d'enuig de Jaca, fàcil d'entendre. És la il·lusió de tot l'Aragó, sí, però és que sobretot tenen una candidatura que pel que fa a sentit comú, entra molt millor. I ara veuen amb molta por que la marca Barcelona els tiri tots els esforços per terra. Però ja ho diu l'article, " la prolongació del tren de la Pobla és tan poc probable com que el COE permeti que Barcelona guanyi Jaca." Així que possiblement la història acabi acabant en un no res. Si és així, i a l'espera de com vagi tot, caldrà veure fins on estaven disposats a arribar. Perquè així des del Pirineu podrem exigir sense por tot allò que necessitem però sabem que no fan perquè no és prioritari. Haurem de, en definitiva, seguir demanant el que massa cops ens neguen: dignitat.

Presentació del nou disc de Cesk Freixas

2010-01-15T17:33:00.002+01:00

Avui a les 21.30h, a la sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, es presenta el nou disc del cantautor Cesk Freixas, "La mà dels qui t'esperen". Amb la seva actuació el cantautor inaugura l'edició del festival BarnaSants d'enguany.
M'alegro que poguem gaudir del 3r treball d'aquest artista, senyal que la cosa funciona i agrada. Només cal veure com cada cop som més els que l'escolten (el seu MySpace és el més visitat a nivell estatal) i com cada cop és més intensa la seva activitat. Només cal fer un cop d'ull al seu blog, http://blocs.mesvilaweb.cat/ceskfreixas, per copsar-ho.
Des d'aquí una abraçada i a seguir Endavant!

Tots els Camins porten a Romania

2010-01-14T18:01:00.001+01:00

Torno de les vacances recomanant-vos un llibre. Es titula "Tots els camins porten a Romania", del lleidatà Ramon Usall. Premi de novel·la curta Manuel Cerqueda i Escaler, Nit Literària Andorrana 2007, l'obra és una novel·la negra que si bé segurament no és cap joia literària, interessarà no només als qui agrada aquest gènere, sinó també als que no estan acostumats a llegir aquest tipus d'obres.

A tall de tastet: "En Rafel Rovira és detectiu, és cert, però sobretot és lleidatà. Llicenciat en Dret i postgraduat en criminologia, el detectiu Rovira és un antic militant de l'MDT, devot dels Desperdicis Clínics, i al·lèrgic als uniformes. Sobreviu, des del seu despatx al carrer Cavallers de Lleida, investigant marits infidels i petits estafadors mentre somia en emular les gestes dels grans detectius. L’arribada de la Ioana Lupescu, una dona de fer feines romanesa sense papers, li revelarà la troballa del cadàver d’un jubilat també originari del país dels Carpats. És el cos de Florian Grigore, un immigrant atípic, d’aparença senyorial i de devocions marxistes-leninistes. La descoberta del cadàver brindarà al detectiu Rovira l’oportunitat d’investigar, per fi, un veritable cas d’assassinat."

Com ja he dit probablement no és una joia literària però m'ha semblat molt entretingut. He de dir que m'encanta la novel·la negra però penso que és un llibre que pot agradar a molta gent ja que l'autor ha aconseguit que fos de fàcil lectura, fent servir un llenguatge planer i sobretot presentant uns personatges que són molt fàcils de fer-se propers; segurament això dóna més gràcia a la història. Fins i tot venen ganes de visitar Romania.
L´únic però que hi poso és que se m'ha fet curt. Espero doncs que en un futur vegin la llum més casos del Rafael Rovira.

La PAUA fixa en el 25 d’abril la data del referèndum sobiranista a la Seu d’Urgell

2009-12-11T18:24:00.003+01:00

Comunicat de la PAUA:

En la seva última reunió, la PAUA va decidir per majoria fer el referèndum sobre l’autodeterminació de la nació catalana a la Seu d’Urgell en la tercera onada de consultes que hi haurà arreu del territori i que està programada per al 25 d’abril. Prèviament, però, s’activarà el procés de vot anticipat amb l’objectiu d’aconseguir el màxim de participació possible.

D’altra banda, i davant de la important fita que el nostre país viurà aquest diumenge, 13 de desembre, amb la celebració del referèndum en 170 municipis, la PAUA hi dóna el seu recolzament i s’hi suma amb una sèrie d’accions:

- Diversos membres de la PAUA seran a llocs on aquest diumenge es portarà a terme la consulta. Entre d’altres, serem a Bolvir, Berga, Sant Cugat del Vallès, Tàrrega, Vic i Castellar del Vallès.

- Fem una crida a tots els alturgellencs perquè diumenge pengin la senyera al balcó de casa, com a mostra de suport al referèndum i al dret de la nació catalana a manifestar-se lliurement sobre el seu futur.

- A les vigílies de la consulta, la PAUA penjarà pancartes en llocs visibles i cèntrics de la Seu, amb referències a la data del 13 de desembre i amb la data escollida per fer el referèndum a la ciutat.

Des de la PAUA desitgem que la nova jornada històrica que viurem aquest diumenge es desenvolupi amb normalitat i animem tothom a acudir a les urnes del seu poble o ciutat ja que, si bé són consultes no vinculants, també són el millor termòmetre per saber cap on ha de caminar el nostre país.

Un més del David

2009-10-30T16:16:00.004+01:00

Us deixo un bon article (un més) del David Fernandez escrit a Vilaweb. Ja fa un temps que el segueixo i m'encanta com diu les coses, una ironia amb gran indignació de fons.
Que la lectura sigui profitosa.

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3649646

Hi he tornat

2009-10-28T13:09:00.001+01:00

Després de molt, molt temps, torno a escriure. No sé si és que ara mateix tinc massa temps lliure o que ha passat, però el cas és que m'han tornat les ganes d'escriure sobre coses que passen i em passen, aquí i arreu. De dir la meva sobre el que em sembli.

No sé fins quan durarà aquest període de fer el dropo, suposo que fins que trobi Treball Fi de Carrera i torni a conèixer el significat de la paraula estudiar. Però després tocarà pensar que faig amb la meva vida. S'accepten suggerències...
Avui no m'allargo més, només us deixo l'enllaç al blog d'un amic. Potser en part té la culpa d'aquesta reaparició blocaire.
Com en els vells temps, salut i princeses.

Acte cultural per l'absolució d'en Jona al Fort Pienc

2009-05-21T18:42:00.004+02:00

Us copio una proposta dels companys de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord que trobo molt interessant i que recomano a tothom que tingui un parell d'hores lliures dissabte a la tarda:

"Les iniciatives per l'absolució de Jonathan Ivorra no s'aturen. El Grup de Suport a en Jona ha organitzat un gran acte cultural que tindrà lloc el proper 23 de maig a la Casa Groga – Espai Jove de l'Eixample. A partir de les 19 hores la solidaritat i la denúncia prendran forma de música, poesia, parlaments i col·laboracions d'arreu del territori, amb la participació de reconegudes personalitats i activistes de la música i la poesia catalanes.

El ‘cas Jona' es remunta, recordem, a l'octubre del 2006 quan els Mossos d'Esquadra detenen, dies després d'haver participat en una manifestació per rebutjar el desallotjament del Forat de la Vergonya, a en Jonatan Ivorra, veí de la Sagrada Família i membre de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord molt lligat al teixit associatiu de la Sagrada Família. A dia d'avui i a l'espera de judici, el Ministeri fiscal pretén condemnar a en Jona a 8 anys de presó i tres mil euros de pena-multa sota les acusacions de manifestació il·lícita, atemptat i desordres públics.

Des de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord fem una crida a la difusió i participació en tots aquests actes. Conscients de que el cas repressiu d'en Jona busca desgastar i frenar al jovent organitzat del barri reafirmem que, dos anys i mig després de la seva detenció, la repressió no ens aturarà!

Quan l'especulació és un fet, manifestar-se és un dret!
Absolució Jona

Assemblea de Joves de l'Eixample Nord
Maig de 2009"

Per a mes informació visiteu http://www.joveseixample.cat/23maig.htm

L'Espanya real (o la no Espanya)

2009-05-15T21:40:00.004+02:00

Feia dies que no deia res de res. Aviam si ara que ve la calor se m'obra la gana i recupero això d'escriure.
De mentres us deixo un article que he trobat aquest matí al diari Gara. Parla sobre el tema estrella d'aquesta setmana: la final de la copa del rei de futbol entre el Barça i l'Athletic de Bilbao, i més concretament sobre tota la polèmica arran de l'espectacular xiulada a l'himne espanyol.
Que s'ofenguin, rabiïn i fins i tot insultin si volen, però passi el que passi i diguin el que diguin a la metropoli, cal seguir xiulant i donant l'esquena a tot el que representa el seu himne, la seva bandera i el seu borbó. Fins el dia que no haguem de demanar-los permís per a res, ni tan sols xiular.
Aquí teniu l'article

"Jordi"

2009-04-18T19:51:00.003+02:00

Després de mesos sense dir res torno a escriure alguna cosa. De fet més que escriure enllaço amb un article publicat a Vilaweb pel periodista David Fernàndez. Parla sobre les darreres novetat en el cas dels Tres de Gràcia, sobre el qual he parlat més d'una vegada i he pogut viure d'aprop.
Per sort aquell malson es va acabar ara fa tres anys. Tot i això quedàven alguns detalls per polir. Aquí us deixo l'enllaç: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3569540
N'hi ha per posar-se les mans al cap. I és que, lamentablement, dia rere dia queda més palesa l'impunitat policial (i la corresponent cobertura política) a l'hora de reprimir tots aquells moviments que busquen trencar amb els esquemes actuals.

Dels Pirineus als Balcans - Comiat

2008-12-30T15:15:00.003+01:00

De totes les imatges que podria penjar per explicar el final d'aquesta experiència aquesta possiblement sigui la més neta.
Com cada any, la clausura dels camps de treball va ser en un turó des del qual es pot gaudir d'una vista privilegiada de Sarajevo, al compàs d'una dansa típica grega.

És difícil explicar en paraules totes les sensacions que apareixen en aquell moment. La ciutat a a sota, la posta de sol, els turons verds...Costa imaginar que no fa tant escupien foc i odi.
Crec que en aquell moment tots teníem la sensació de formar part d'alguna cosa. Alguns potser només d'un semicercle, d'altres de quelcom més gran.

Amb els darrers rajos de sol acabava aquesta història, al mateix temps que d'altres potser tot just començaven. Tot comença i tot s'acaba, a Sarajevo.

Ningú pot sortir indemne d’un descens a l’infern de Sarajevo. La tragèdia de la ciutat converteix el cor , i tal vegada tot el cos sencer de qui la presencia, en una bomba preparada per esclatar en les zones de seguretat moral dels directa o indirectament culpables, allà on pugui fer més mal.
Quadern de Sarajevo- Juan Goytisolo

Dels Pirineus als Balcans - Sahbegovici

2008-12-30T14:07:00.004+01:00

L'any 92, al poc de començar la guerra, en Sead Durakovic rebia l'avís d'un veí serbi. "Marxeu, que ben aviat vindran a per vosaltres". Dies després els radicals serbis arribaven a Sahbegovici i arrasàven el poble. Families que perdien per sempre més les seves cases, el seu futur, les seves il·lusions. Un trist exemple més de neteja ètnica.

En arribar encara donava voltes a tot el que havia viscut i sentit des que era a Bòsnia. Quan vaig baixar del bus vaig obrir bé els ulls. Verd per tots els costats, als prats, als avets, a l'horitzó...En aquell moment em van marxar tots els pensaments; una sensació de tranquilitat absoluta, d'estar perdut en un lloc molt semblant al paradís. Potser era la màgia d'aquella hora en que el sol es comença a pondre i el cap és més propenç a deixar de reflexionar i gaudir del moment. Va ser el millor regal d'aniversari, el millor lloc on fer-se un xic més gran.

Una estona després ens van convocar a davant de casa l'Ized, la plaça a partir d'aquell moment. Vam fer la primera visita guiada pel poble, unes runes a escassos 100m del lloc on ens havíen donat cita. Vam trobar-hi un cartell on es llegia: "Memorial". 16 anys després el cotxe d'en Sead continua allí, per a que ningú oblidi els horrors de la guerra i de la neteja ètnica; per a deixar constància del passat i, al contrastar amb el present, veure amb il·lusió el futur.

La segona part dels camps de treball la vam dur a terme al poble de Sahbegovici, situat a la República Srpska de Bòsnia. Aquesta part dels camps, sota el nom de projecte Dobro Dosli, pretén propiciar el retorn d'aquelles persones que es veigueren obligades a abandonar casa seva a causa de la guerra i la neteja ètnica. Es busca la reactivació econòmica del poble a través de la recuperació de l'agricultura i del turisme rural. Així doncs la nostra feina fou la d'encimentar i pintar les cases reconstruïdes. Una a una, paret a paret, cada casa va recuperant els colors perduts durant la guerra. Petits murals de temàtica bosniana recobreixen les parets que any rere any la gent de Trenkalòs ha anat pintant. Sóc conscient que el nostre sols fou un granet de sorra però mica en mica anem sumant.

Van ser 5 dies una mica apretadots i de beure tots aigua amb un sol got, però els àpats ho compensaven amb escreix. Sort en vam tenir que el Saria parlava alemany i nosaltres teníem en l'Alba una intèrpret de nivell. La Nezira no deia res, sols somreia i mirava la televisió, mentre intentàvem imaginar on era el prat de 500 m2 de patates que l'alemà afirmava tenir.
Freds al principi, com l'aigua de la dutxa (gairebé) cada matí, mica en mica van anar donant-nos caliu. Al mateix ritme amb que anavem fregant els plats i els pinzells lliscaven a la paret de casa. Potser el secret rau en saber recuperar confiances perdudes fa 13 anys. I no és tan difícil, sols cal una mica d'empenta i un kafa.

A Bòsnia el corder és el plat per excelència. Per donar-nos les gràcies la gent de Sahbegovici van matar-ne 3, que empalats i rostits feien un senyor tiberi.
Em ve a la ment aquella última plana de cada aventura d'un poble de gals sempre irreductibles, amb bards, gresca i xerinol·la a la llum de la lluna. Masses semblances tot plegat.

El darrer dia, mentre feia la pujada, vaig mirar enrere. Va ser maco veure que marxàvem havent posant el nostre granet de sorra i enduent-nos el millor d'aquella gent, d'aquell indret.
Recordo les bastides, tan inestables, tan trontolladores...Si fa no fa com la situació de tot plegat a Bòsnia. Penúltim comiat d'aquesta experiència, dir adéu a Sahbegovici va significar dir fins aviat a noms com Nermin, Mima, Izet, Kemo o Mirzo. I començar a assimilar el viscut, a rumiar perquè una tassa de kafa pot aixecar tants plors.
Ja sols faltava el capvespre a Sarajevo, punt d'inici i final dels camps de treball.

Memorial

Caseta de Fusta

Granja

Mural de l'Stari Most

Fent els corders

Tiberi gal

Encimentat

Casa Nostra

Una de les cases acondicionades

Foto de Grup

Dels Pirineus als Balcans - Potocari 11 Juliol

2008-12-30T13:46:00.004+01:00

L'11 de Juliol queia en mans de l'exèrcit dels serbis de Bòsnia la ciutat de Srebrenica, declarada zona segura per part de l'ONU.
Milers de refugiades i refugiats d'ètnia musulmana fugiren en direcció a la fàbrica de bateries de Potocari, a 5km de la ciutat. La seva intenció no era cap altra que buscar la protecció dels cascos blaus holandesos, que tenien allí la seva base.
Però inexplicablement aquell 11 de juliol de 1995 les tropes de la ONU donaven l'esquena a 25000 persones i les entregaven als radicals cetniks comandats per Radko Mladic.
Homes i dones foren separats. Aquestes darreres obligades a marxar en un autobus, expulsades de la seva terra, allunyades dels seus fills i marits.
Els qui es quedaren no van tenir la mateixa sort. En els dies que seguiren foren assassinades 8000 persones, la immensa majoria homes d'entre 15 i 70 anys, en el que és el genocidi més gran ocorregut a Europa després de la 2a Guerra Mundial. I tot davant la passivitat vergonyosa dels governs occidentals.

Aquell divendres ens vam llevar d'hora. Feia fresca però començava a sortir el sol. Una estona després erem tots al bus, callats, mirant d'imaginar-nos el que viuriem. Amb nosaltres nombroses dones de Mihatovici, totes elles amb mocadors al cap.
Vam arribar puntuals, a les 9 del matí. Milers de persones, la majoria dones, es congregaven al memorial de Potocari, situat a l'altra banda de carreta de la tristament famosa fàbrica de bateries. Van ser 3 llargues hores d'espera sota un sol de justicía. Els primers plors de la mare, els primers crits de ràbia i desesperació del germà. Pales, forats, terra i un mar de taüts verds.
I sense poder-ho assimilar tocaven les 12 i començava la cerimònia.

A Potocari, des del 2003, cada 11 de Juliol s'hi enterren els cossos d'aquells que han tingut la sort de ser trobats i identificats.
Enguany 308 homes que tenen una tomba on ser plorats i recordats.
Però molts, gairebé 5000, encara resten anònims en un dipòsit de cadàvers a Tuzla o enterrats en una fossa comuna. Srebrenica, una estadística.
Dret internacional? Justícia i Pau? On ereu?...

Dels Pirineus als Balcans - Mihatovici

2008-12-30T13:06:00.004+01:00

13 anys després de la fi de la guerra a Bòsnia encara hi han camps de refugiats. La majoria de les persones que hi viuen són refugiades de llocs com Zvornik, Bratunac i sobretot Srebrenica. Persones que van perdre les seves cases i a qui la por, l'odi, l'apatia o una combinació de totes tres han impedit de reprendre les seves vides allà on les van deixar l'any 1992.

A primer cop d'ull Mihatovici em va semblar una urbanització d'adosats en plan barriada. Però hi vaig viure gairebé una setmana i tinc mil i un records que em fan afirmar que la realitat és més dura però també molt més tendra del que veuen els ulls de qualsevol que hi arriba per primera vegada.
Recordo aquella pujada, envoltats de canalla curiosa i cridanera, que duia a la font on era obligatori fer un petit avituallament. I tot seguit un últim esforç per arribar a l'entrada d'aquell racó de món on la tristesa dels més grans contrasta amb les ganes d'empenyèr el futur dels més xics; un futur que els brilla als ulls.

L'any 92 Zvornik fou una de les primeres poblacions en rebre l'abraçada mortal de la guerra. Més de 20000 musulmans foren expulsats de casa seva, quan no assassinats, per part dels radicals cetniks. Avui dia només hi viuen serbis; sembla que la neteja ètnica triomfà àmpliament.
Entre els milers de refugiats que anàren a parar a Mihatovici n'hi havia molts d'aquesta localitat. És el cas de la familia que ens acollí a mi i al Pau.
Imagino la por de la Sevleta, portant el petit Amel, de només 3 anys, entre els braços. I els plors d'en Naize, que amb 7 anyets havia de dir adéu a la seva infantesa per sempre més, sense possibilitat de recuperar-la. Tot això a la vista d'en Nail, a qui no quedava més remei que fugir a peu per salvar la vida; la seva i la dels seus. Com li hagués estat de preuada aquella cama, que havia perdut de jove en un accident, en aquells moments.
Ja fa 13 anys de tot allò però ells no han volgut tornar. La por i segurament la ràbia els ho impedeix.
Però lo trist no és això; lo trist és haver de dir que ells almenys tenen alguns animals i l'hort amb el qual subsistir i mirar endavant amb més optimisme. Aquell optimisme amb que ens esperava l'Amel cada matí a la saleta mig adormit, mentre la seva mare ens mirava gairebé d'amagat, com si ens volgués dir alguna cosa però no sabés com. No calia que digués res. Les seves paraules les vam anar entenent poc a poc, dia a dia, amagades dins d'aquella tassa de kafa amb llet i dos o més tarrrons de sucre.

Van ser 5 dies intensos al camp. Vam aprendre moltes coses i segurament estaran tots d'acord si dic que ens vam endur més coses de les que vam aportar. Partits de futbol, jocs, alegries, mirades tendres. Noms que han quedat grabats per sempre a la nostra memòria. Si hagués de definir la tasca que vam dur allà parlaria de dinamització juvenil i de suport a víctimes d'un conflicte. En situacions com aquesta aprens a valorar com cal les petites coses, a gaudir de les coses més senzilles, aquelles que realment ens fan persones.
Especialment emotiva fou la jornada del 10 de Juliol. Aquella nit es vàren encendre torxes arreu de Mihatovici. A la llum d'aquestes, amb respecte i silenci acompanyàrem al pati de l'escola totes aquelles dones que amb una pregària recordaven els seus familiars assassinats, molts d'ells homes d'Srebrenica.
Les llàgrimes, les tremolors i finalment el silenci. Una nit preludi d'un dia que no podré oblidar mai. 11 de Juliol, una data per la tristesa a Bòsnia. Per a la vergonya a Europa.

Dels Pirineus als Balcans - Potocari & Srebrenica

2008-12-30T01:43:00.003+01:00

El dia que començàrem de debó els camps fou intens. El nostre destí era el camp de refugiats de Mihatovici, situat vora Tuzla, però abans vam vistiar un parell d'indrets claus per (intentar) entendre el perquè de tot el que veuriem els propers dies.

En primer lloc vam anar a Potocari. A escassos kilòmetres de Srebrenica, Potocari és el cementeri-memorial de les víctimes de la matança d'Srebrenica, on l'11 de Juliol de 1995 més de 8000 homes foren assassinats a mans de les tropes radicals sèrbies i paramilitars grecs.
Cada 11 de Juliol s'hi enterren les víctmes que són trobades en les nombroses fosses comunes que es van descobrint. Nosaltres vam anar-hi 4 dies abans per poder veure tots els preparatius.
Forats, pales, làpides, tot preparat pel dia en que algunes afortunades podrien tenir el descans d'enterrar els seus èssers estimats. Crec que a tots s'ens va fer difícil aquella mitja hora que vam estar voltant per dins del recinte; són moments en que s'ofusquen els pensaments i la imaginació vola per un segons, intentant pensar en tot el que representa el que veuen els ulls. Recordo especialment els minuts dins la fàbrica de bateries, quarter de les tropes de la ONU encarregades de protegir la zona l'any 95. Recordo també la tensió que sentíem mentre avançavem cap al petit museu que hi ha dins, sense poder para de mirar les parets, sense poder evitar pensar en l'horror de 13 anys enrere. 4 dies després podríem acabar d'entendre el patiment que representa Potocari.

Un cop acabada la visita vam seguir la carretera fins arribar a Srebrenica. És innegable que la història segueix pesant molt sobre la consciència dels habitants d'aquesta localitat, massa. Els deu pesar tant com els 8000 homes que van ser-hi assassinats.
Segurament alguns dels que ens vam creuar pel carrer deuen tenir les mans tacades de sang i la mirada plena d'odi encara.
L'únic moment que vaig poder sentir-me alliberat d'aquell ambient enterbolit fou dins d'un bar musulmà (l'únic de la vila diria) on vam dinar un Cevacici.
Recordo els darrers moments, les sensacions que vaig tenir: em sentia en un lloc on percebia un sentiment de ràbia barrejada amb vergonya, un lloc on les mirades que m'observaben em deien que no era benvingut. Un lloc on tot sembla estar encara impregnat de mort. No vaig sentir pena al deixar enrere Srebrenica, em sembla que no vaig tenir temps de sentir res.
Si en voleu saber més d'Srebrenica busqueu a la wikipedia o al youtube, en treureu una petita noció. Si el que voleu és intentar entener-ho veniu el proper estiu...

Un cop feta aquesta prèvia obligada enfilàvem, ja ara sí, la carretera cap a Tuzla, pensant en les moltes altres dones que ploren encara els més de 4000 morts que queden per trobar. Srebrenica, una estadística...

Entrada del Memorial

Pales preparades

Cementiri de Potocari

Fàbrica de Bateries

Dels Pirineus als Balcans - Sarajevo

2008-12-28T18:25:00.006+01:00

El tret de sortida als camps de treball de Trenkalòs es donava a l'alberg italià Sprofondo, a Sarajevo, capital de Bòsnia i Herzegovina. Procedents dels campaments de Konicj, arribàrem a la ciutat a mig matí. De l'entrada en recordo les primeres sensacions i els primers pensaments que vaig tenir.

Vam enfilar l'avinguda més famosa, Mese Selimovica, més coneguda com l'avinguda dels franctiradors, on centenars d'homes, dones i nens foren víctimes dels trets cobards d'aquells que no tenien miraments amb els assedegats que s'aventuraven a creuar-la per poder omplir els seus bidons d'aigua. Quan vam arribar a l'alçada de l'hotel Holiday Inn em vingué al cap tot el que havia llegit sobre aquest edifici.
Avui hotel de prestigi, fa 13 anys seu de la premsa internacional que cobria el brutal setge que Sarajevo patí durant 3 anys per part de l'exèrcit dels radicals serbis de Bòsnia (comandats per l'ara detingut Radovan Karadzic). Fou el setge més llarg de la història militar moderna; destrucció dels abastiments d'aigua i llum, impediment d'entrada a l'ajut humanitari, atacs indiscriminats a la població civil, bombardeigs d'obusos diaris, tot amb un únic objectiu: fer enbogir la població i trencar l'esperit multiètnic que durant dècades havia tingut Sarajevo.

Un cop ens vam trobar tots els participants als camps i fetes les presentacions del grup de guies a l'alberg, ens van donar la tarda lliure per conèixer la ciutat. Sarajevo té un aire especial, un aire a camí entre orient i occident.
El casc antic, la Bascharshija, té un toc predominantment islàmic tot i que mesquites i esglèsies conviuen aparentment sense problemes. Kebabs i Cevapcis es disputen l'hegemonia en el camp de la gastronomia autòctona.
Noies que fan goig, arreglades, amb uns ulls impressionants, es barregen amb d'altres tapades però no menys elegants.
I quan marxa el sol i es fa fosc alguna cosa pasa que sembla que estiguis dintre d'algun conte de les mil i una nits; potser són les llums dels carrers, o les olors, o els tés damunt d'una llarga catifa.

El segon dia vam visitar el front de guerra, o més aviat el seu rastre. Malgrat que són molts els forats de metralla que han estat tapats, encara queden evidències de l'horror, sobretot als barris limítrofs entre les zones controlades per un i altre bàndol. És trist com malgrat haver-hi edificis on els impactes dels obusos són ben visibles, molts diners de la comunitat internacional s'han destinat a construïr enormes mesquites. La fer passa per davant de la dignitat. I per sobre de tot les ferides que no es veuen, que no es poden tapar amb ciment.
A la tarda vam assistir a la xerrada que havia preparat per nosaltres en Gervasio Sanchez, reconegut fotoperiodista que va cobrir el setge durant la guerra. Tot un privilegi, tant per les fotos que ens va ensenyar com per tot el que ens va transmetre.
Aquella nit vam anar a dormir aviat, ja que l'endemà engegaven de totes totes els camps de treball. Ens esperava un viatge fins a Tuzla, passant abans per un parell de llocs que quedaran per sempre lligats a la fosca història de la guerra de Bòsnia.

Avinguda dels Franctiradors

Hotel Holiday Inn

Front de Guerra

Front de Guerra

Mesquita de la Bascharshija

Jornades Antirepressives a la Seu d'Urgell

2008-11-18T16:27:00.003+01:00

EL TEU SILENCI ÉS COMPLICITAT !

El proper 20 de Novembre es compleixen 33 anys de la mort del dictador feixista espanyol. Aquest fet juntament amb altres factors, entre els quals volem destacar la necessitat del capital espanyol d’obrir els mercats per a créixer i la contestació cada vegada més generalitzada i combativa al règim franquista, van provocar que s’iniciés un procés de reforma del sistema franquista. Un procés de reforma que pretenia recuperar la legitimitat social i internacional necessària per a garantir la seva continuïtat i expansió.

Aquest procés de reforma, anomenat transició, va mantenir als seus llocs a jutges i militars; va mantenir la legalitat franquista (impossibilitant el retorn dels béns acumulades per feixistes i col·laboradors als seus propietaris); va mantenir també el tribunal d’excepció encarregat de donar “cobertura legal” als judicis polítics, abans anomenat Tribunal del Orden Público, ara Audiéncia Nacional. Per acabar d’arrodonir la jugada es decretava una amnistia, que acollia a tots els criminals de guerra feixistes mentre quedaven fora bona part dels militants independentistes empresonats. Aquí començava una nova etapa de repressió, aquest cop sota el nom de “democràcia”.

Amb aquestes jornades, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar veu als silenciats, retornar la dignitat als torturats, a les víctimes de les lleis antidemocràtiques d’un Estat que prioritza la seva unitat i la preservació del sistema capitalista als drets individuals i nacionals. Un Estat que no té cap vergonya a l’hora de torturar, a l’hora d’elaborar fitxers polítics, a l’hora de fer muntatges policials per a criminalitzar persones i moviments socials.

Per això volem animar-vos a participar de les jornades, a informar-vos i a descobrir aquesta cara oculta de l’Estat Espanyol. Perquè mirar cap a una altra banda quan s’escolten crits de socors, és complicitat.

Per últim des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar el nostre suport, i escalfor a tots i totes les torturades per l’Estat espanyol, a tots els represaliats i represaliades polítiques. Volen aconseguir una societat amb pensament únic i destruir la dissidència política, només la solidaritat i la lluita els farà retrocedir!

On hi ha lluita hi ha repressió,

On hi ha repressió hi ha solidaritat!

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI

Programa d’actes de les jornades:

Divendres 21 de Novembre:

22:00h Trencament de la guardiola antirepressiva: Ja fa prop d’un any vam instal·lar la guardiola antirepressiva, ara ha arribat l’hora de trencar-la i cedir els beneficis, que aniran destinats a la lluita antirepressiva.
22:15h Passi de documental: “Silenci, aquí es tortura.” : En aquest documental apareixen els testimonis de diversos torturats, de familiars, d’advocats i de jutges, explicant les seves experiències, opinions i percepcions. Al Casal Popular.

Dissabte 22 de Novembre:

10:00h Realització d’un mural solidari: Quedem al Casal Popular, des d’allà anirem a una paret cedida per a realitzar un mural que ajudi a recordar i visualitzar que la repressió política existeix i es responsabilitat de tots i totes.

17:00h Fireta d’entitats antirepressives: Amb aquesta fireta, s’acostaran diversos col·lectius d’afectats i de suport, així comptarem amb la presència del Col·lectiu de Suport al Jona, de Rescat (Col·lectiu de suport als presos i preses polítics catalans), a Alerta Solidària (Organització antirepressiva catalana), al col·lectiu de suport amb el Franki, als encausats solidaris amb la lluita contra el Pla Caufec i amb el col·lectiu de suport als antimonàrquics entre altres. A la plaça del Centre Cívic.

19:00h Xerrada antirepressiva amb diversos col·lectius i represaliades: A la xerrada intervindran membres de la CAJEI, explicant els casos repressius que ens afecten; Alerta Solidària, que tractarà la repressió a nivell nacional; represaliats antimonàrquics, que ens explicaran la seva experiència; i al col·lectiu de suport al Franki, ja que ell continua complint la condemna de presó. Al Centre Cívic del Passeig.

21:00h Piscolabis al Casal Popular.

22:00h Concert amb el cantautor pirinenc Pep Lizandra i després cafeta al Casal Popular.

Tots els beneficis que s’obtinguin de la barra i del piscolabis, així com el contingut de la guardiola aniran destinats a la lluita antirepressiva.

III Setmana del Llibre de Cooperació

2008-11-17T16:22:00.004+01:00

PROGRAMA D'ACTES:

De dilluns a dissabte de 16 a 21h

MOSTRA DE LLIBRES DE COOPERACIÓ
Títols específics sobre cooperació internacional editats per ONGs, editorials o autors individuals: assaig, narrativa, fotografia, història...

EXPOSICIONS: “MATERNITATS”
Fotografies de Bru Rovira
Produïda pel programa de cooperació internacional
de l’obra social “La Caixa”

“EL COMERÇ DE DIAMANTS:
Pobresa al Sud – Luxe al Nord”
Fotografies de Kadir Van Lohuizen.
Amb la col•laboració del Centre d’Estudis Africans

Dimarts 25 de novembre a les 19.30h
Projecció de l’audiovisual: “ENCARA SOM AQUÍ.
Refugiats de Bòsnia i Hercegovina avui”
Conferència “INFORMACIÓ I CONFLICTES INTERNACIONALS:
VELOCITAT O QUALITAT?”
Com s’expliquen els conflictes en els mitjans de comunicació?
Arribem a entendre les causes i les conseqüències?
MATTHEW TREE, Escriptor
TONI CRUANYES, Periodista i Director adjunt del Diari Avui
Modera BERNAT GUIXER, cooperant

Dimecres 26 de novembre a les 19.30h
Projecció del film “EZRA” de Newton I. Aduaka
(Nigeria-França-Àustria, 2007, 102’)
(V.O, subtítols en castellà)
Dirigit pel nigerià Newton Aduaka, “Ezra” narra la història d’un nen soldat que sota els efectes de les drogues ataca el seu poble i mata els seus pares, des d’una òptica de denúncia en la qual la víctima és l’assassí en un conflicte africà. “Ezra” és solament un exemple dels milers de casos de nens soldat en la confrontació bèl•lica de Sierra Leone.
El llargmetratge retrata a més l’escenari corrupte on es desenvolupa el conflicte i el tràfic de diamants manejat pels rebels, que venen les pedres precioses als països occidentals, còmplices del problema.

Amb la col•laboració del Festival de Cinema Africà de Tarifa

Dijous 27 de novembre a les 19.30h
Presentació del còmic “SOTA LA LLUNA DE GROZNI” de Trenkalòs i del llibre “TXETXÈNIA, TRENQUEM EL SILENCI” de la Lliga dels Drets dels Pobles.
FRANCESC SERRA, Doctor en Relacions Internacionals per la UAB
XAVIER BADIA, Director de la Oficina de Pau i dels Drets Humans
RITA HUYBENS, Presidenta de la Lliga dels Drets dels Pobles i vicepresidenta de la Federació Catalana d’ONG pel desenvolupament.
MILANA MUIDOVA, Sociòloga txetxena i membre d’Etudes sans Frontières
GLÒRIA MARCET, Cooperant
Modera: MIREIA TERMES, Cooperant

Divendres 28 de novembre a les 19.30h
Conferència “ESTRÉS POST-TRAUMÀTIC:
EL CERVELL DESPRÉS DE LA GUERRA”
El trauma després d’un conflicte. Com afecta a les víctimes i als cooperants?
JOSEP Mª JANSÀ, Subdirector General de Vigilància i Respostes a Emergències de Salut Pública
CARLA URIARTE, Responsable Suport Salut Mental equips de terreny – Metges Sense
INDIRA DAUTOVIC, Supervivent de la matança de Srebrenica
ADRIANA CARACCIOLO, cooperant
Modera: JORDI RODRI, fotògraf.

Dissabte 29 de novembre
De les 10 a les 13h: Taller de maquetació de llibres de cooperació
(inscripció amb antelació a: info@trenkalos.org)
A les 16h:
Conferència “DE LA PARAULA AL MICROXIP.
Les noves tecnologies en la cooperació”.
A càrrec de GUILLEM IBAÑEZ (Tècnic superior en informàtica)
A les 17.30h:
Conferència “PALESTINA, CRÒNIQUES D’UNA PRESÓ A CEL OBERT”.
A càrrec de Glòria Marcet, Mireia Termes i Bernat Guixer (cooperants)
Amb la projecció de l’audiovisual “PALESTINA, HISTÒRIA D’UNA OCUPACIÓ”.

Dels Pirineus als Balcans - Konicj

2008-11-06T02:18:00.002+01:00

Per sort les previsions més catastrofistes d'alguns de Pallejà no es va complir i cap trompeta va trencar-nos el son. Ara bé, no vam llevar-nos gaire tard; vam sentir xivarri fora la tenda de luxe on dormíen (no és cap ironia) i el que vam veure ens deixà astorats: una multitud, en cercle, fent gimnasia a les 8 del matí! No ens en vam poder estar i vam imitar-los, des de la distància això si. Poc a poc van anar apareixent cares adormides i quan ja erem tot el grup d'empeus vam dirigir-nos allà on hi havia la multitud.
Les sorpreses no s'havien acabat ja que de cop tots muts, quadrats, pedra, paper, tisora i a hisar banderes, la bosniana i la belga. A mi em va fer somriure, ja que tinc certs lligams amb aquella terra, però la resta flipaven. Es veu que a Catalunya això de l'escoltisme s'ho prenen una mica més relaxat, no tan com a les pelis ni com sembla ser, a Bòsnia. Acabat el ritus tocava esmorzar.

Un cop amb l'estomac ple vaig recapitular per situar-me. Em trobava en un campament d'escoltes bosnis orfes de guerra, on a més hi havia convidats escoltes belgues i persones amb deficiències mentals. Estaríem amb aquell jovent fins l'endemà, dissabte 5, dia en que tots els participants als camps de treball de Trenkalòs ens havíem donat cita a Sarajevo. Així doncs teníem tot el sant dia per fer coneixences i gaudir d'aquells paratges. I és que si bé a primera hora del matí ningú tenia collons a veure-hi res amb aquella boira, a mida que passaven les hores tot anava agafant color.
Per fer temps vam apuntar-nos a un partidet de voleibol multiètnic, que es notés el nostre pas per l'equip de l'institut. Ja quan el sol apretava prou, banyador i cap al llac famós que ningú havia vist encara.
Segurament per moments vaig semblar un més de tota la canalla que hi havia per allà cridant i fent xip-xap, però és que la situació s'ho valia. Pilota inflable, crema de sol i cap a dins. A mi on hi hagi un bon llac que em treguin la platja...Una miqueta de futbol, alguna altra remullada i cap a taula de nou.

El menú fou exquisit donades les cricumstàncies, per molt que sempre hi hagi alguna llepafils que digués el contrari :P. Va ser acabar de dinar i posar-se a ploure així que vam aprofitar per relacionar-nos amb els bosniacs. No ens calgué gaire cosa, sols una baralla de cartes. Com em passa sovint, dels primers en quedar eliminat, així que em vaig retirar a la suite a reposar cinc minuts que van ser 2 hores. Després em sabria greu haver-me perdut les partides de mocador i d'altres jocs del repetori tradicional, però segur que el meu cos em va agraïr aquella bacaina. Recordo la cara de l'Andrea quan en veure'm sortir de la tenda li vaig dir que havia estat fent la migdiada; encara que no s'ho cregués no m'havia llevat perquè fos l'hora de sopar, que l'era, sinó perquè jo pensava que a les 7 encara se li podia dir tarda.

I va arribar la nit. Psicològicament, perquè a les 8 encara era de dia com és lògic. La primera cosa de les moltes que no vaig entendre a Bòsnia fou un bar a l'entrada d'un campament per a joves. No sé fins a quin punt pot ser educatiu però el cas és que durant dues hores hi vam fer festa grossa, cantant i rient tot fent unes pivos. Realment em sentia feliç, no sols per aquell moment, sinó pel fet de pensar en el que viuríem al seu costat les properes dues setmanes.
Vam coronar la nit d'una manera que crec que no oblidaré mai: un bany al llac, iluminats pels estels del cel bosnià. Dins de l'aigua el temps s'aturà. El lloc, el moment, els pensaments...tot plegat em va dur a una situació de tranquilitat que pocs cops he tingut. Fora la festa continuava i no vaig trigar en unir-m'hi. Vaig comprovar que la música no és sols un simptoma, sinó també una recepta per a la felicitat. Minuts després a la suite penjàvem el cartell de no molestar.

El matí de l'endemà tingué un regust amarg. Alegria per anar a Sarajevo i començar els camps de treball, sí, però tristesa per haver de dir adéu. Dir adéu a gent com l'Amila, el "Cristiano" o el petit rosset. Joves que no coneixíem ni ens coneixien, amb qui no vam passar gaires estones però que per contra ens havien fet arribar la seva tendresa, les seves ganes de conèixer i de ser coneguts. Em quedarà marcada l'abraçada del petit rosset; em semblà que les seves mans demanaven que no els oblidés i m'agraien haver-los dedicat una petitíssima part del meu temps. Poques coses són a l'hora tan senzilles i tan significants.
El trajecte vaig passar-lo observant el paisatge i analitzant, de forma senzilla, la forma de vida d'aquella gent. Em semblà que tots miraven de tirar endavant, malgrat tenir poc.
I per fi vam arribar. Contrastos occidentals i orientals. Mesquites i cases als turons d'una banda i grans edificis i panells publicitaris per l'altra. "Welcome to Sarajevo", s'hi llegia anys enrere en una d'aquelles parets.

El Refugi

La Suite

Gimnasia de bon matí

Llac Boracko

L'hora dels adeus

Dels Pirineus als Balcans - Mostar

2008-11-03T22:46:00.011+01:00

Després de mesos d'espera per fi va arribar el dia. Amb 3 hores escasses de son i molta rauxa havíem fet cap a l'aeroport amb el Pau, company incansable de viatges i aventures diverses. A Sants ja erem 3, doncs s'ens va unir la Xiqui. L'Alba es faria una mica més de rogar.
Poc abans d'embarcar vam coincidir amb la tropa de Pallejà, amb els quals compartiríem, a banda de tots els camps de treball, els dos primers dies d'estada als Balcans.

Vam arribar a Dubrovnik, costa croata, amb temperatures que rondaven els 30ºC. Tot i això l'alegria creixia per moments, al mateix ritme que ho feien les emocions i els nervis. Després de fer-nos entendre a l'estació d'autobusos vam poder comprar els bitllets per a la següent parada del nostre viatge: Mostar. Les hores següents les vàrem passar al bus. Paisatges preciosos, aigües color turquesa, tot envoltat d'alguna cosa misteriosa. La costa Dàlmata.
Un cop vam creuar la frontera croato-bosniana vaig començar a fer els ulls ben grossos, per intentar captar qualsevol detall que m'ajudés entener-ho tot plegat. Durant els mesos previs a aquesta estada m'havia preocupat d'adquirir un mínim de formació sobre el conflicte, de tenir una petita noció de la història d'aquelles contrades, de saber el perquè de tot el que veurien els nostres ulls. Intentava imaginar tot allò que havia llegit, fent un salt de 13 anys en el temps. Però com deu passar sempre suposo, res és com s'espera. La realitat supera la imaginació i et fa redibuixar tots els pensaments.

Vora les 5 de la tarda arribàvem a Mostar. Capital no oficial d'Hercegovina (part del sur de Bòsnia, de majoria croata), durant la guerra s'hi visquè un dels molts sense sentits de l'èsser humà. Croats i musulmans, que en un primer moment havíen unit forces per fer fora els serbis, s'enfrontaven pel control de la ciutat, fins a les darreres conseqüències.
Segles de convivència entre cultures, simbolitzats per l'Stari Most, eren engolits pel riu Neretva a causa del foc d'artilleria croat la'ny 93.
El nou pont, reconstrucció de l'orginal del s.XVI, fou sense dubte un dels atractius d'aquella aturada a Mostar. Però també ens serví per tenir un primer contacte amb els natius i amb les evidències de la guerra. Mentre els impactes de metralla encara són presents a les façanes, a l'ambient es pot percebre que hi ha coses que no s'han pogut reconstruïr. Avui dia, el pont sembla que separa més que no pas uneix. Prova en són els minarets que competeixen en alçada amb els campanars de l'altra banda del riu.

A les 7 de la tarda, puntualitat bosniana, un bus ens recollí. Més hores de carretera per arribar al pròxim destí. Ens esperava un campament escolta de nens orfes de guerra vora el llac Boracko, prop de la localitat de Konicj.
Vam arribar que ja era negra nit. El primer que vam fer fou arraserar-nos, ja que en queia una de bona. En el moment d'entrar en aquell refugi tot van ser mirades de curiositat, qui sap si també de desig, per part dels anfitrions. Una estoneta per sopar i cap al jaç; un dia tan intens es mereixia un bon descans. I caram si ho va ser! Dormint vora el Pau, en una suite de campament, intentant no pensar gaire en el que ens depararia aquella aventura i ressant per a que l'endemà no sonés la trompeta.

Mesquita s.XVI

Stari Most

Riu Neretva

On Tour

Dels Pirineus als Balcans

2008-10-22T20:35:00.003+02:00

11 de Juny. És la data del darrer post. Més de 4 mesos sense una sola actualització, sense donar senyals de vida en aquest blog.
Com bé sabreu per posts anteriors del 3 al 23 de Juliol vaig estar a Bòsnia, participant en uns camps de treball de cooperació organitzats per l'entitat Trenkalòs. Sabia que seria una experiència interessant però també colpidora.
Un cop viscuda puc afirmar que hi ha un abans i un després de Bòsnia, almenys per a mi. Potser és el fet de no haver acabat d'assimilar-ho tot pelgat el motiu d'aquest retard en parlar-ne aquí. Podria haver publicat qualsevol altra cosa però volia reprendre l'activitat blocaire parlant d'aquest viatge, penso que és de justícia.

I no podia fer-ho sense tenir mínimament ordenats els meus pensaments, sense saber com explicar amb paraules allò que difícilment entenen els sentits.
Així doncs, feta la reflexió necessària, em proposo fer una crònica (per parts) d'aquells 20 dies a Bòsnia i Hercegovina. Intentaré transmetre el que vam viure, el que vam sentir, el que vam conèixer i el que vam compartir. Perquè aquest viatge no el vaig fer sol. 6 alturgellencs i alturgellenques vam ser els qui dels Pirineus vam voler anar a parar als Balcans. Pel camí en trobaríem molts d'altres, que faríen d'aquest una experiència inoblidable.
3 mesos després d'haver tornat les coses es veuen d'una altra manera; algunes més clares, d'altres més absurdes. Sigui com sigui miraré de fer-vos entendre que s'hi amaga a Bòsnia. Allà on el temps s'atura dins d'una tassa de kafa i els ulls més blaus encara ploren.

"Resumim les coses en titulars i crec que mereixen un anàlisi més profund"

2008-06-11T10:30:00.004+02:00

Ahir al Club vàren entrevistar Núria Cadenas, militant independentista catalana empresonada entre 1988 i 1994 acusada de pèrtanyer a Terra Lliure. El motiu era la presentació del seu darrer llibre: "Vine al Sud"
L'entrevista no té pèrdua. La Núria recorda el seu pas per la presó i parla de com veu la situació al País Valencià, on viu des de fa anys. Personalment va ser la part que més em va agradar.
Un dels moments que portarà més cua però és quan l'Albert Om li pregunta si defensa la lluita armada. La resposta, penso, no podia ser més brillant; us deixo que la veieu vosaltres mateixos al següent enllaç: http://www.tv3.cat/videos/488849
Mitjans "catalans", però molt en sintonia amb la COPE ja han començat a fer el que precisament la Núria crítica: resumir les coses en titulars. Davant el sensacionalisme i la criminalització cal fer com diu ella: analitzar els fets i contextualitzar-los. I seguir lluitant, de Nord a Sud, fins a ser lliures.

Que grans, els que saben expressar-ho, a vegades.

2008-05-15T13:03:00.006+02:00

Després de molts dies trenco el silenci. L'havia mantingut per feina o per mandra, no ho sé ben bé, poder per ambdues coses.
Feia temps que tenia pensat escriure alguna cosa però he llegit quelcom que ha fet decidir-me. Es tracta del Mail Obert de Vilaweb d'ahir, escrit per Andreu Barnils. Parla de la vaga dels conductors d'autobús de TMB, de com funcionen les coses en aquella casa i de com han reaccionat les parts implicades. És d'aquells escrits que difícilment poden expressar millor el que penses. Aquí teniu l'enllaç: http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2854482
Us recomano que el llegiu i que el reflexioneu. No sé on anirem a parar tots plegats.

Properament algun article de collita pròpia, i qui sap si alguna entrevista. Salut i fins aviat.

Una pinzellada sobre Bòsnia

2008-04-07T23:08:00.004+02:00

El proper divendres,11 d’Abril, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell organitzem una xerrada centrada en la temàtica de Bòsnia-Hercegovina. L’acte tindrà lloc a les 22h al Casal Popular de la Seu d’Urgell.

En primer lloc es projectarà el documental “Bòsnia Malferida”, per poder entendre millor la difícil situació que, 13 anys després del final de la guerra, encara viu aquell país.

Tot seguit hi haurà una xerrada informativa sobre els camps de treball que l’entitat “Trenkalòs” està duent a terme a Bòsnia..La xerrada anirà a càrrec de Miquel Alet, membre de l’esmentada entitat.

Amb aquesta activitat volem acostar a la població un conflicte sovint desconegut com fou la guerra dels Balcans i propiciar també que gent de les nostres contrades s’animi a participar en els projectes que Trenkalòs desenvolupa a Bòsnia.

Hi sou tots i totes convidats/des

Espero aquest acte amb moltes ganes, no sols com a militant de l'assemblea, sinó ja des d'un punt de vista personal. En propers posts ja us n'anirè fent cinc cèntims del perquè. Podeu començar a investigar una mica a www.trenkalos.org
Us animo a venir, crec que a tothom li pot anar bé saber què passa en indrets no tan llunyans de casa nostra.
Salut i encara que a vegades costi, alegria.

El resultat és un, la jugada ha estat perfecta

2008-03-13T13:27:00.008+01:00

Els resultats d'aquestes eleccions no m'han donat pas gaires alegries però l'efecte que tindran sobre ERC compensa una mica la balança. No és que m'alegrin les desgràcies dels demés. De fet amb ERC comparteixo certs plantejaments i en teoria certs objectius, si bé el fons, i sobretot les formes, són força diferents. No per això deixo de pensar que és molt necessària la seva presència en la política catalana i m'interessa que la seva estratègia vagi en una línia determinada.
Que perdrien diputats estava cantat. Ells mateixos esperàven una relliscada, però se l'han fotut de morros. Ni els més pessimistes s'ho imaginaven. La seva reflexió (i la de la gent en general) és que molts han optat per votar el PSC; jo crec que no. Jo crec que la majoria d'ex votants han optat per l'abstenció, el vot nul o en blanc, amb un objectiu molt clar: avisar. Avisar què dins d'ERC fa temps que s'ha perdut el Nord i què cal replantejar-se moltes coses. La direcció amb prou feines ha fet autocrítica, però ja en tindran temps, sobretot en Puigcercós.

Crec que tot plegat ha estat un èxit dels electors que, amb més o menys esforç, els han retirat la confiança.
S'ha aconseguit produir una sotragada molt forta dins el partit, fent que no només s'avanci al Juny el congrés del partit, pensat en un primer moment per l'octubre, sinó que el propi Puigcercós ha dimitit com a conseller de governació per dedicar-se al partit i en definitiva s'hagi obert la guerra pel lideratge.

I aquí és a on als muntanyencs abstemis la jugada ens ha sortit rodona. Hem aconseguit tenir algú que coneix el nostre territori (i els nostres problemes) allà on més ens interessava. Que en Jordi Ausàs fos nomenat ahir conseller de Governació és al meu parer molt més productiu que si hagués aconseguit el seu escó a Madrid. (No entraré a valorar ara si és positiu o no per la Seu quedar-se sense alcalde, les causes del nomenament i els efectes que pot tenir a curt termini). El desplegament de les Vegueries, junt amb la reforma de la llei electoral, és un dels temes claus d'aquesta conselleria i el que tothom hauria de veure, si es deixa de sectarismes, és que tenim una oportunitat d'or per què d'una vegada per totes el Pirineu surti de l'oblit al qual ens ha sotmès massa temps Barcelona. El Jordi té doncs el repte més gran de la seva carrera política penso. S'hi juga alguna cosa més que un càrrec...

De mentres nosaltres hem de continuar fent la nostra i crec que cal més que mai, a la vista de com han anat les eleccions a uns i altres, veure una cosa molt clara: no hem de buscar tenir vots, sinó seguir tinguen persones.

Prostitutes de la Guerra

2008-03-04T11:29:00.003+01:00

Diumenge passat a 30 minuts van fer el reportatge "Els Nous Exercits Privats", sobre les empreses que es dediquen a enviar en zones de conflicte empleats armats per tal de garantir la seguretat dels clients. Això es tradueix en mini-exèrcits privats concentrats a l'Irak i a l'Afganistan.

El reportatge em va agradar molt i crec que ajuda a fer-se una idea de com funciona tot plegat; a la pràctica aquesta gent opera gairebé com un exèrcit però sense estar regulats per un codi militar, és a dir carta blanca per segons quines coses, en general la feina bruta. Com pregunta l'equip de TV3, on és el límit entre mercenari i treballador? Jo personalment penso que no hi ha gaire diferència entre lluitar per un altre país (mercenari) i fer-ho per la mare de tots ells actualment, els diners.
Però sobretot em vaig quedar amb el testimoni de la mare d'un ex-empleat i ex-soldat que, després de trobar-se en una missió que no es corresponia amb el que ell havia signat (i en la qual no es disposava de l'equipament adhient), acabà cremat i penjat d'un pont, víctima de la furiosa multitud iraquiana. Segur que recordareu les tristes imatges.
"Aquesta gent no són patriotes, no els importa la bandera, per ells sols compten els diners, són unes prostitutes de la guerra" declarava a TV3. Podrem opinar tots, però dubto que ho arribem a fer d'una forma tan contundent, sincera i legítima com la d'aquesta mare.
El preu de la llibertat diuen d'altres...

Podeu trobar més informació sobre Blackwater, l'empresa capdavantera en aquest sector, al següent enllaç (no l'he trobat en català): http://es.wikipedia.org/wiki/Blackwater_USA

Concert d'en Cesk Freixas al Casal

2008-02-20T11:24:00.004+01:00

El pròxim divendres 22 de Febrer, concert de Cesk Freixas al Casal Popular.

Aquest proper divendres dia 22 de Febrer hem organitzat un nou concert del cantautor Cesk Freixas. Desprès de l’èxit de la seves anteriors actuacions a la Seu d’Urgell al marc del SOM-HI! del 2005 i del Correllengua 2006, aquest cop Cesk Freixas presentarà el seu nou treball “El camí cap a nosaltres” on ens delitarà en un concert en solitari.

El concert està organitzat per l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – Cajei i tindrà lloc divendres 22 de Febrer al Casal Popular (c/ dels Canonges, 9) a les 22:00 h. L’entrada és gratuïta.

(Normalment els divendres a aquesta hora al Casal Popular hi ha el Cinema Popular, així a causa d’aquest esdeveniment, la pel·lícula “El 23-F des de dentro” del és projectarà dissabte 23 de Febrer a les 18:00h de la tarda.)

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – Cajei

www.ajau-ailf.tk ajau2@hotmail.com

Tornem-hi

2008-02-20T11:18:00.002+01:00

Comença el nou quadrimestre, a Barcelona i a la universitat. A priori la cosa pinta bé, però ja vorem com acaba tot plegat, aniré informant.
Properament suposo que penjaré algun escrit sobre el tema estrella de les pròximes setmanes: eleccions. També tinc alguna entrevista mig preparada. Poc a poc intento agafar el ritme jeje
Per ara res més, salut i empenta!

Cinema Popular Febrer

2008-02-10T18:56:00.000+01:00

Aquest proper divendres continuem amb el Cinema Popular. Desprès de les sessions del Gener, en que hem tingut alguns problemes tècnics, continuem amb les sessions de cinema durant el mes de Febrer, amb la intenció de que tinguin una continuïtat més duradora que un simple cicle.

Programació de Febrer del 2008:

(Cada divendres a les 22:00 al Casal Popular, menys el divendres 22, que s’aplaça al dissabte 23 a les 18:00, degut a l’actuació de Cesk Freixas al Casal Popular)

Divendres 8

- La Haine – (L’odi) Pel·lícula ambientada a l’extraradi de París, i que gira al voltant de l’agressió d’un policia a un jove, que acaba morint. Ens mostra la marginació que pateixen aquests suburbis, la violència juvenil i policial, la impotència i la ràbia.

Divendres 15

- Caminantes – Documental sobre un poble indígena de Chiapas, sota influència del EZLN (Ejercito Zapatista de Liberación Nacional). A partir d’un recorregut per al poble, especialment en l’educació zapatista, ens apropa al projecte d’aquesta comunitat indígena.

Dissabte 23 (18:00 h)- Aplaçat a dissabte degut a l’actuació del cantautor Cesk Freixas el divendres 22 de Febrer al Casal Popular.

- El 23-F des de dentro – Un documental que recull les opinions d'alguns dels protagonistes del frustrat cop d'estat. Militars, guàrdies civils i agents del servei secret entre d'altres aporten la seva visió sobre aquells fets.

Divendres 29

- Terra Lliure, punt i final. – Un documental que ens explica la història de l’organització armada Terra Lliure, a través de diferents militants, persones vinculades i personatges del moment. Hi apareixen diferents visions, tan internes com externes, sobre el funcionament de l’última organització armada catalana.

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – Cajei

www.ajau-ailf.tk

D'entrevistes, Marques i Cretins

2008-01-30T14:15:00.000+01:00

Aquests darrers reis vaig compra'm tres llibres per a que els exàmens no es fessin tan pesats. Algú poder ho trobarà estrany però a mi em funciona.

El primer d'ells el nou llibre d'entrevistes de l'Àngel Rubio, "Fem petar la xerrada". És un recull de 27 entrevistes que l'autor va fer al programa del mateix nom a Ràdio Seu entre els anys 2000 i 2003. Les entrevistes són força interessants i aporten detalls interessants d'urgellencs i urgellenques rellevants en la història de la nostra ciutat. Tot i això trobo que hi ha entrevistes que segurament poden donar més joc; també entenc que una entrevista oral ha de ser més d'improvisada que una d'escrita. En tot cas un llibre que val la pena llegir.

La segona adquisició va ser "Marques", de Bernardo Atxaga. Més que pel llibre vaig fer la tria per l'autor. "Obabakoak" i "El fill de l'acordionista" m'havien deixat un molt bon regust així que vaig arriscar-me. Marques és un homenatge a la memòria de les víctimes del bombardeig de Gernika. S'hi barregen fets històrics, tragèdies personals i reflexions de l'autor, sempre amb el bombardeig de rerefons. Una denúncia de l'oblit, de l'intent d'amagar l'abominable d'aquells fets i en definitiva un crit a favor no de la memòria històrica, sinó de la dignitat històrica.

Per últim vaig optar per descobrir Quim Monzó i la seva darrera obra, "Mil cretins". Una vintena de contes on res, malgrat succeir dins la quotidianitat, acaba de ser normal. Com tots els llibres de contes n'hi que agraden més i d'altres que menys, però en general m'ha agradat molt la senzillesa de les seves històries, sense paraules gaire complicades i sempre amb un rerefons familiar per al lector. Us el recomano.

I ara estic sense llibre, mig avorrit per casa. I és que ja ho diuen, mesos esperant les vacances i quan arriben no saps que fer-ne!
Salut i fins aviat.

Tomet per la Comarca (VII)

2008-01-03T16:43:00.000+01:00

Ara fa tres anys que cada 25 de Desembre enlloc de quedar-me a casa rodejat de l'escalfor familiar opto per agafar el cotxe i anar a voltar. Aquesta vegada a més m'acompanyava un vell amic.

Enguany vaig decidir visitar Os de Civís, un poble peculiar: malgrat pertanyèr a la comarca de l'Alt Urgell per arribar-hi cal passar per Andorra. Just passat Sant Julià cal agafar una carretera a mà esquerra que s'enfila amunt amunt.

Malgrat que hi havia pujat de petit pràcticament no el recordava. Em va semblar que tenia dues cares. Una, la de l'entrada del poble, turística i amb força caliu. L'altra, la dels carrers, més freda, tranquila i solitària.

Després de voltar els carrers, xafar neu i arribar fins l'església de Sant Pere vam decidir arrodonir la tarda fent un café en un dels hotels del poble. Vam sortir d'allí que ja era fosc, mentalitzats per esgotar el que ens queda de vacances i aguantar quelcom pitjor que el fred: exàmens!

Bon any a tothom!

Més fotos a: http://www.flickr.com/gp/21528119@N06/as68P6

Èric i l'Exèrcit del Fènix a la Seu d'Urgell

2007-12-04T16:52:00.000+01:00

Aquest dijous dia 6 de Desembre, a les 19h, es representa a l'IES Joan Brudieu de la Seu d'Urgell l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix".

Com suposo que sabreu l'Èric és aquell noi de 14 anys que va ser acusat de terrorisme per enviar correus electrònics a una empresa per demanar l'etiquetatge en català. Mare meva la justícia espanyola...

Així doncs ja sabeu, si voleu passar una bona estona, aquest dijous a les 19h a l'Institut.
Per cert, enhorabona a la gent d'Òmnium aquí la comarca, que darrerament estan ben actius.

Entrevista a l'equip de Ràdio Seu

2007-11-27T16:53:00.000+01:00

L'any 1985 començava a emetre a través de les ones pirinenques Ràdio Seu. 22 anys després el projecte ha esdevingut un element clau en el dia a dia de la nostra ciutat. Aprofitant el llançament de la plana web de l'emisora vaig creure oportú fer una entrevista a les persones que amb esforç i passió han fet possible Ràdio Seu.
Us deixo l'entrevista amb la Glòria Gonzàlez, la Marta Pujantell i l'Ignasi Cervera. Us ben asseguro que hi ha respostes d'allò més interessants.

Què és per a vosaltres Ràdio Seu? Com neix aquest interès per dirigir una ràdio a la nostra ciutat?

RàdioSeu és una manera de fer entendre i fer arribar a la gent allò que passa a la Seu i comarca. És sentir el batec d'aquest magnífic indret i informar de tot el que interessa a l'Alt Urgell i a un territori que creix i que busca el reconeixement com a àrea específica: l'Alt Pirineu. RàdioSeu és, a més, participació. Va néixer de la inquietud d'un grup de joves i es va materialitzar el 1985. L'objectiu era passar-s'ho bé i posar a l'abast de tothom les ones per fer sentir la seva veu. La bona acollida de la ràdio municipal entre els urgellencs (hi havia més de 200 col.laboradors), va fer que l'Ajuntament es decidís a consolidar-la. I fins ara. S'ha anat alimentant de la il.lusió, i, poc a poc, s'ha anat també professionalitzant, intentant no perdre el seu esperit inicial.

És obvi que la ràdio municipal té uns trets diferencials respecte la ràdio d'àmbit nacional; quins creieu que són els aspectes més importants en una ràdio local? I quins són els valors que s'han intentat transmetre des de Ràdio Seu?

Tot i que el panorama comunicatiu cada cop està més segmentat i especialitzat, RàdioSeu juga amb la carta de la diferència: la proximitat. Cap altre mitjà més gran, per més recursos econòmics que disposi, pot acostar la ràdio a la gent de la Seu i comarca com nosaltres, ja que la cobertura més àmplia difumina els continguts. D'altra banda, la nostra emissora és per sobre de tot un servei públic de tots i per a tots, i vol aprofundir en els valors, en la varietat i la riquesa lingüística del Pirineu, en les tradicions i la gent d'aquí. La nostra emissora pretén ser una ràdio propera amb una programació atenta a la informació local de la Seu, l'Alt Urgell i el Pirineu. Alhora, ens plantegem incidir en la formació i entreteniment dels oients. I no oblidem que un dels nostres objectius és potenciar-nos com a opció per mostrar als més menuts el funcionament d'un mitjà de comunicació i esdevenir una escola de professionals.

Han estat 20 anys de feina apassionada i dedicació a la ràdio però també de dificultats, imagino. Amb quins entrebancs o inconvenients us heu trobat a l'hora de dur a terme la vostra tasca?

Sobretot inconvenients tècnics, ja que pel que fa al nivell humà, per sort, comptem amb una plantilla de col.laboradors impagable. Una ràdio, encara que sigui local, requereix d'una important infraestructura i sovint, en alguns aspectes, RàdioSeu ha hagut de tirar endavant amb més imaginació que no pas mitjans. Els problemes es van solucionant mica en mica, però sempre queden coses per millorar a nivell tècnic.

Dels nombrosos projectes que heu engegat des de el vostre estudi, quin ha estat el més ambiciós? Algun repte de futur?

Dels darrers temps, sens dubte, la plana web (www.radioseu.cat). Feia molt temps que l'havíem proposat i l'excel.lent rebuda que ha tingut, amb un nombre de visites que no para de créixer, demostra que valia la pena posar-la en marxa. A més a més, ha ajudat a rejovenir el perfil d'oients de RàdioSeu. I ens permet que ara RàdioSeu es pugui sentir des de qualsevol punt del Pirineu, de Catalunya i del Món, de manera que molts urgellencs, des d'universitaris fins a treballadors que viuen a l'estranger, ens sintonitzen lluny de la Seu.
De cara al futur, el principal repte és el trasllat al centre de la ciutat. Crec que des de fa anys hi ha unanimitat a la Seu en aquesta necessitat, i esperem que algun dia es reflecteixi. A Castellciutat hi estem molt bé, però per lògica una ràdio local ha de ser en un lloc cèntric i visible. De fet, és un doble comentari que coincideixen a fer-nos de manera espontània tots els convidats que venen a la ràdio.

Què comporta un contacte permanent amb el que passa a la Seu? Serveix per descobrir noves facetes de la ciutat i de la seva gent a priori desconegudes?

El creixement de la ciutat ha provocat que, segurament, les noves generacions no coneguem ni una mínima part de la història de la ciutat. El ritme de vida actual també ens aboca a viure ignorant el nostre entorn i obviant activitats i propostes ciutadanes que abans eren un reclam. Nosaltres podem dir que som uns privilegiats perquè en aquest aspecte la feina ens aporta molta informació i ens posa en contacte amb els urgellencs i urgellenques més actius. Són moltes les persones que treballen de forma altruista per la ciutat. La ràdio, a més, té un altre avantatge: ens acosta als oients, ciutadans que comparteixen l'interès per la Seu, la comarca i el Pirineu. Tanmateix, no sempre és fàcil ser periodista en un lloc petit i cal ser molt respectuosos i plurals en el tractament de les notícies.

Només cal mirar l'apartat de col"laboradors per veure que Ràdio Seu la configuren molts urgellencs i urgellenques. Donar l'oportunitat als ciutadans/es de ser partícips de la seva ràdio és un dels secrets del seu èxit?

RàdioSeu es va plantejar des dels seus inicis com una finestra oberta als urgellencs i urgellenques i a les seves inquietuds i propostes. Aquesta és l'essència de l'emissora i el seu tret diferencial. A RàdioSeu des de sempre s'ha apostat pels col.laboradors i la nostra ràdio forma ja part de la vida de bona part de les llars de la ciutat. Tothom, qui més qui menys, té un familiar o coneix algú que l'ha viscut en primera persona. Cal tenir en compte que en un moment en què hi ha un proliferació excessiva de mitjans de comunicació, les ràdios locals han estat les úniques que han gaudit a l'alça de la confiança dels oients. Han estat un revulsiu a la globalitat i una via alternativa per mantenir la identitat, i això ho ha fet possible, precisament, que la gent que hi ha participat se l'ha fet seva.

Sens dubte Ràdio Seu és un projecte pioner al Pirineu; sembla ser però que la muntanya és un territori força oblidat pels mitjans. Quin paper poden jugar les noves tecnologies a l'hora de trencar l'aïllament històric que pateixen les comarques del Pirineu?

Les noves tecnologies trencaran barreres si s'implanten d'una vegada per totes. Hem de pensar que encara hi ha moltes zones sense un bon accés a Internet. Si les administracions compleixen amb els seus compromisos la xarxa obrirà un ventall de possibilitats periodístiques que fins ara s'havien descartat per una qüestió econòmica. El fet que hi ha poca gent i pocs ingressos publicitaris ha frenat fins ara l'interès empresarial. La futura vegueria requerirà de mitjans que treballin per unir la gent i compartir preocupacions i demandes, que molts encara desconeixem que són comunes.

Mirant més a nivell global, al vostre parer quines són les amenaces que ha d'afrontar avui dia el món del periodisme?

A nivell dels propis periodistes una de les amenaces, com en d'altres feines, és la precarietat. Deixant de banda els presentadors famosos que tothom coneix, hem de dir sense embuts que al nostre país la feina de periodista està en general mal pagada, tenint en compte el nivell d'estudis, d'especialització i de cultura general que s'exigeix actualment. El fet que els estudis de Periodisme s'hagin posat de moda ha fet que hi hagi més oferta que demanda laboral i ha afavorit l'aparició de molts mitjans, alguns amb pocs escrúpols, que s'aprofiten d'això sense que ni els governs ni els sindicats hi posin fre.
A nivell global, la principal amenaça és la supeditació als interessos econòmics, més que no pas als polítics. Perquè, al cap i a la fi, actualment hi ha empreses que tenen tant o més poder que els propis governs, des del nivell local fins al mundial. Moltes multinacionals inunden els mitjans de comunicació amb publicitat, o bé en són directament accionistes, perquè així es garanteixen que en aquells mitjans mai no es parlarà de les seves estratègies més desagradables, o bé se'n parlarà de manera molt tèbia. Com per exemple, la persecució que ha dut a terme una coneguda empresa elèctrica espanyola contra els indígenes maputxes, la complicitat de moltes empreses famoses en el finançament de conflictes armats, la pressió d'algunes entitats financeres perquè no se suprimeixi peatges a Catalunya, o el fet que algunes marques de roba esportiva exploten menors en països poc desenvolupats. Molts periodistes saben que s'hi juguen la feina si citen alguna notícia negativa sobre empreses amigues del mitjà on treballen.

20 anys no són pocs; certament la realitat d'avui dia té poc a veure amb aquella que us vau trobar en el moment de començar. Quins canvis s'han produït, i quins heu viscut, en el món dels mitjans de comunicació?

Tots els inicis són durs però ni ho pensàvem, llavors. Intentàvem informar i entretenir la gent de la Seu i no ens paràvem a pensar en els mitjans "rústics" que empràvem: connectàvem un radiocasette de casa per fer sonar la gravació que calgués; treballàvem amb dos plats de discos una mica atrotinats, que si no ploraven per aquí, ho feien per allà... Però va arribar el CD! Quin gran invent! I el canvi de taula de so! Estàvem com nens amb sabates noves. I després va arribar l'ordinador, que et facilitava la feina (o l'endarreria, segons el dia). Ja sabem que les noves tecnologies, quan funcionen van molt bé, però quan fallen, tots a córrer! Recordem també les connexions telefòniques rudimentàries, amb so de llauna inclòs, i el fet que durant els programes especials d'eleccions o de Fira o de Festa Major no hi havia telèfons mòbils i fèiem servir uns 'talkis', que quan portaven 3 hores en marxa, treien fum (literalment!). El canvi d'unitat mòbil també va suposar una millora important per dur a terme la nostra feina. Podíem emetre amb qualitat des de qualsevol lloc de la Seu.
En definitiva, totes les evolucions són sempre per anar a millor. Ara, el que ens agradaria, però, és el canvi d'ubicació. Tant de bo que aconseguim baixar aviat a la Seu, amb tot el material nou de trinca, per així superar les limitacions tècniques actuals, i estar en un lloc més cèntric.

Ja per acabar, quina és la notícia que us agradaria poder difondre algun dia a través de les nostres ones?

Una notícia tan simple com que en aquest país la majoria de gent tingui un salari que li garanteixi poder tenir un habitatge digne, cuidar dels seus fills o familiars i assegurar-se una jubilació decent. Aquelles coses essencials que sempre s'han considerat de sentit comú però que ara mateix no estan gens clares per als joves. I la Seu no n'és una excepció.

Fins aquí l'entrevista. Vull expressar el meu agraïment a tots tres no sols per accedir a contestar les preguntes,sinó també per fer-ho de forma tan extensa. Crec que cal a més felicitar-los per la plana web. Sense dubte ,i com diuen a l'entrevista, un dels projectes més exitossos que a més ens permet a aquells que som lluny de les nostres muntanyes sentir-les una mica més aprop. Ànims i a seguir endavant!

Tornant enrere

2007-11-26T16:56:00.000+01:00

Feia força dies que no deixava res escrit. Suposo que entre la feina de la uni i la mandra he anat ajornant això d'escriure.
La veritat és que darrerament he pensat força; aquest curs, nou en diferents aspectes, m'està fent reflexionar bastant. Una de les coses sobre la qual he barrinat ha estat la rapidesa amb que passa el temps i els canvis que es van produint mentrestant. Mil i una històries que semblen d'ahir però que tenen ja anys.

No sempre és bo viure dels records però fa no gaires mesos li deia a un bon amic que això de tornar enrere pot ser degut a que el present i potser el futur no conviden a ser gaire optimistes. No sé si ben bé és així...En tot cas el que és segur és que a les meves esquenes (imagino que com tothom) deixo incomptables moments, acompanyats i en solitud, que de tan en tan ajuden a esvair-se i també a esperançar-se per repetir-los.
Tot això no vol dir que el dia a dia no m'ofereixi motivacions però suposo que a mida que ens anem "fent grans" costa més veure les coses amb els mateixos ulls de quan en teníem 15 o 16.

Però fa dues setmanes que vaig començar a pensar que potser el que realment marca la diferència és que també canvien aquells i aquelles que formaven part de les nostres històries, i ho fan a un ritme vertiginós. Pensar-hi fa tornar enrere, als bons moments que van anar dibuixant la idea de cada persona dins nostre. Així doncs, d'una forma o una altra aquests records ens donen equilibri i sense que ens n'adonem també configuren poc a poc la nostra forma de ser crec.

I tota aquesta divagació arran d'una tassa de te a casa d'un bon company a qui feia uns mesos que no veia el pèl...
Potser hauria d'anar recuperant l'escalfador d'aigua haviam si així vaig recuperant inspiracions jeje
Salut i fins la propera.

World Press Photo

2007-10-19T16:57:00.000+02:00

Ahir a la tarda vaig acosta'm al Centre de Cultura Contemporània de Catalunya a visitar l'exposició itinerant del World Press Photo, el concurs de foto-periodisme més important del món.

Hi havia exposades totes les fotos guanyadores, un bon fart per cert. Realment impacta i recomano a tothom que tingui mitja horeta lliure que s'hi acosti i gaudeixi de les imatges, entre d'altres coses un retrat força fidel dels diversos conflictes i esdeveniments que han passat i desgraciadament encara passen avui dia al món. Ho trobareu tot una mica més detallat en aquest post del blog del Pep Farràs, gràcies al qual vaig saber de l'existència de l'exposició.

Inauguració del Casal Popular de l'Alt Urgell

2007-10-16T16:58:00.000+02:00

El proper 20 d'Octubre s'inaugura el Casal Popular de l'Alt Urgell. Després de molt, molt de temps esperant per fi és una realitat. Aquí us deixo el comunicat de la inauguració i el cartell de la diada amb els actes previstos. Salut i cultura popular!

Comunicat del Casal Popular de l'Alt Urgell,

INAUGURACIÓ DEL CASAL POPULAR

"Ningú no et pot donar la llibertat. Ningú no et pot donar la igualtat, la justícia o res més. Si ets un home, has d'agafar-la." Malcolm X

Avui inaugurem el Casal Popular de l'Alt Urgell, un espai que ha de crear i dinamitzar una base social de l'esquerra independentista a la comarca. El Casal Popular neix de la mà de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell (Cajei) i la CUP de la Vansa i Fórnols, que l'han impulsat, fent-ne partícips a diferents persones que han cregut en la necessitat d'aquest espai. Esperem però que cada cop siguem més les persones, organitzacions i col·lectius que participin del projecte.

El projecte del Casal Popular neix per tal d'aglutinar totes les persones crítiques i inquietes, de fomentar l'autoorganització i l'aparició d'organitzacions i col·lectius transformadors; neix per a facilitar un espai per a que es reuneixin, muntin actes i s'autogestionin. Ha de ser una eina en mans de les persones independentistes, anticapitalistes, internacionalistes, ecologistes, feministes, que fomentin la cultura popular, sindicals, antirepressius i un llarg etcètera.

Un altre objectiu del Casal és el d'oferir una alternativa a l'oci consumista imposat pel capital i recolzat per les institucions, un oci que aliena i individualitza el poble. Davant aquest oci consumista contraposem un oci que fomenti l'esperit crític, l'implicació amb l'entorn, que fomenti les relacions i teixits socials, que ens faci persones més lliures. Un oci no limitat a la festa i que contingui activitats formatives com a xerrades, passis de vídeo, exposicions, premsa i biblioteca alternativa, debats, etc.

Ens ubiquem al casc antic i la implicació i transformació d'aquest serà també un compromís nostre tot donat suport a les iniciatives veïnals i mirant d'esdevenir també un dinamitzador en aquestes. Somiem en un barri participatiu, viu i combatiu, un barri solidari i integrador, i tot i que el sistema polític actual ho dificulti, dedicarem esforços per fomentar l'autoorganització i la participació veïnal.

El Pirineu és també un signe d'identitat del Casal. Només mitjançant la integració de les persones amb el seu entorn,de l'arrelament a la cultura popular del territori, podem ser realment lliures. Una cultura feta des del poble i per al poble, que uneix la diversió i les relacions socials amb la transmissió de tradicions i experiències passades, que ens han fet ser i ens permetrà seguir sent. Una altra raó doncs que ens mou a impulsar el Casal Popular és l'estima pel nostre territori, el seu patrimoni i les seves tradicions. És aquesta idea en definitiva la que volem compartir, estendre i potenciar.

És des d'aquest projecte que emplacem al conjunt de la societat a organitzar-se i lluitar, contra totes les opressions i mancances de la nostra societat, per la llibertat del nostre poble, de les persones, dels col·lectius. Volem que el Casal, un exemple d'autogestió que tot just ara encetem, serveixi per renovar il·lusions i carregar d'esperança a totes les persones que havien deixat de creure possibles els seus somnis. El moment és ara, si somiem i lluitem tots junts, poc a poc deixarà de ser somni per a ser realitat.

Visca la terra!

Casal Popular de l'Alt Urgell

Jo també cremo la monarquia

2007-10-07T17:01:00.000+02:00

Aquestes últimes setmanes han estat d'allò més incendiàries. Tot comença a Girona, en motiu de la visita del rei Joan Carles a la Universitat. Una concentració de l'esquerra independentista en contra de la seva presència acaba amb la crema d'un retrat del monarca i la seva dona.

Portada de diaris l'endemà, l'Espanya cavernícola rep amb indignació la crema del retrat.

Poc després la fiscalia ordena al dinoSaures l'identificació dels dos autors de la crema. La cosa acaba amb Jaume Roura i Enric Estern declarant a l'Audiència Nacional. Aquesta és l'espurna que encén la flama i mai millor dit ja que arreu del país s'estén la crema d'imatges del rei en solidaritat amb els dos represaliats. Moltes persones surten al carrer i cremen novament, a cara descoberta, retrats del cap d'estat espanyol.
La classe política catalana ràpidament condemna la crema, demana respecte per les institucions i un cop més respon amb covardia a la situació. De mentres a les Espanyes s'atipen de criminalitzar el rebuig popular a la monarquia, a defensar a ultrança el monarca i a denunciar la "batasunització" que segons ells, s'està produint a Catalunya.
Jo el que volia era comentar una mica tot això i deixar en l'aire alguna que altra reflexió.

En primer lloc, les cremes, sobretot en un principi, s'han defensat recorrent a la llibertat d'expressió. Jo crec que és un error; bé un error a mitges. Des del meu punt de vista la crema s'ha de prensentar com un acte de desobediència envers unes institucions imposades, hereves del franquisme i no com un simple exercici de llibertat d'expressió. No crec que ningú cremi un retrat del rei perquè si, sinó que ho fa per mostrar el seu rebuig a la figura del rei i al que representa. I no cal amagar-se'n, al contrari cal dir-ho amb orgull. Si una cosa és injusta, és legítim saltar-se la legalitat per denunciar-ho.

Estic força content de les alarmes que s'han encès i dels debats que s'han obert arran d'aquesta polèmica. Comença a preocupar que la gent comenci a expressar públicament allò que durant anys s'ha volgut amagar i també comenci a posar en dubte qüestions tabú com la figura del rei.
Els polítics espanyols s'afanyen a defensar la figura del rei com a garant d'estabilitat i el seu paper vital en la transició. Quan sento això el que penso és que a Espanya hi ha un problema molt gran i és el fet de que hi ha una part important dels espanyols que ,més que acceptar la "democràcia" de l'estat, la toleren amb la condició que hi hagi el rei al capdavant per garantir una sèrie de mínims tocs "nacionals". Si acceptar que 30 anys després no es pot anar més enllà dels acords de mínims de la Transició no és reconèixer la legitimitat dels franquistes a condicionar el present que algú em digui que ho seria. L'any 75 es deia que estaven a l'aguait i que no es podia demanar un canvi de cop. En 30 anys no han revisat res d'aquell pacte de circumstàncies; o bé les circumstàncies són les mateixes o bé molta gent dóna per bones coses en contra de les quals suposadament va lluitar durant tot el franquisme. O potser totes dues coses...

D'altra banda m'agrada que n'hagin fent tan ressó mediàtic perquè, molt que els pesi als nostres botiflers, d'aquesta manera s'està fent publicitat gratuita a l'esquerra independentista, cosa que durant anys aquí casa nostra han volgut impedir per tots els mitjans. Diuen que per culpa nostra es dona una imatge radicalitzada de Catalunya. Jo crec que per ser més exactes es dóna una imatge de en quina línia avança el jovent organitzat als Països Catalans. Poder no els hi agrada, però crec que és conseqüència d'una situació que ells han ajudat a mantenir. A part i com deia abans s'han obert debats: que si Espanya es trenca, que si hi ha una radicalització a Catalunya...És aquí quan els espanyols expressen sense complexes el seu espanyolisme ranci i posen de manifest que amb ells és impossible arribar enlloc, que cal avançar pel dret. Sincerament, qui després d'escoltar 5 minuts d'aquests debats continui pensant que és possible regenerar Espanya és un ingenu.

Per últim tot el que ha passat també ha servit per desemmascar alguns hipòcrites. S'ha vist com aquells que presumien de republicans (Saurons i ERCs) votaven al Parlament una moció a favor del respecte a les institucions espanyoles i renegaven dels qui expressaven sense complexos el seu rebuig a la monarquia. Tard o d'hora s'acaba veient on acaben els seus principis: a la poltrona. Després intenten presentar-se com l'alternativa o com el jovent independentista....
Sigui com sigui i si bé és cert que hi haurà gent a qui haurà fet mal d'ulls tanta flama tot això haurà servit per fer visible una sèrie de projectes, de moviments que fins ara han intentat amagar.
I pel que fa a la caverna ja ho diuen: "si ladrán, senyal de que cabalgamos"

Vinyes verdes vora el mar

2007-07-19T17:05:00.000+02:00

Dels molts racons que tenia (i tinc) pendents de conèixer els territoris de la Catalunya Nord eren uns dels que més m'atreien. El passat divendres vaig poder per fi i després de molts mesos esperant-ho redescobrir aquesta part del nostre país, tant propera i al mateix temps tant oblidada. Dic redescobrir perquè ja hi havia passat força vegades de petit per aquelles carreteres i els paisatges no m'eren extranys; ara bé no era pas conscient del que representen ni de la història que amaguen. Us intentarè explicar una mica com ho vaig veure tot plegat.

El viatge no el vaig fer pas sol; més aviat jo feia d'acompanyant d'un bon amic que coneix bé tot aquell territori. Partíem de bon matí i amb un petit esborrany del que volíem veure però tot plegat era una imatge força difuminada, on Perpinyà i el mar eren els únics colors que veiem clars.
Ben aviat vaig recordar els viatges en cotxe fins a Bruse·les i aquells revolts del coll de la Perxa que tant odiava de petit. Dos castells, els de MontLluís i Vilafranca de Conflent, que ens recorden el passat bèlic d'aquestes contrades i a mi també un cop més la ruta cap a Bèlgica.
Poc després de passar Prada de Conflent la nostra primera parada, per estirar una mica les cames i satisfer la curiositat: Eus. Un d'aquells pobles que no deixa indiferent; amb una vista privilegiada del Canigó, Eus s'enfila turó amunt, coronat per l'esglèsia de Sant Vicenç. Ens van sorprendre sobretot dues coses: no trobar ningú del poble pels carrerons (cada un més enfilat que l'anterior) i el fet de que tots els carrers conservaven exclusivament la nomenclatura catalana. Vam estar uns minutets per gaudir de la vista que hi ha de Prada, el Canigó i la plana d'arbres fruiters i apenes uns segons per comprovar que l'esglèsia era tancada; definitivament aquell dia no ens hi esperàven així que vam reprendre la marxa.

Un cop arribats a Perpinyà vam anar directes cap al castellet, símbol de la capital de la Catalunya Nord. Actualment el seu interior conté un museu de les tradicions i la cultura popular catalanes; lamentablement fora oneja, junt amb la senyera, un símbol que l'hi és al·liè: la bandera francesa.
Després d'aquest petit disgust vam enfilar cap al barri de Sant Jaume, el barri gitano, un dels pocs on encara es parla català. Em vaig quedar decepcionat ja que malgrat que les àvies gitanes ens entenien amb prou feines deixaven escapar algun mot en català. Senyeres en vaig veure forces pel carrer però de sentir enraonar en la nostra llengua, poc. Tot plegat em va donar la sensació que els francesos han dut ha terme una colonització silenciosa i a Perpinyà han permés que quedèssin els símbols històrics per maquillar-ho i amagar l'afrancesament cultural que han dut a terme, arraconant la llengua i l'identitat catalanes.

Novament en ruta vam dirigir-nos a Argelers, en el passat testimoni cruel de l'exili republicà, avui dia poble turístic amb poc atractiu. Em va sorprendre no trobar cap recordatori en homenatge a la memòria de tots aquells refugiats que van passar fred i gana en aquelles platges, oblidats pel govern francès. Més vergonya, si cap, per a ells.
Pocs Kms i per fi la mar, tan esperada pel meu company de viatge. L'escenari no ens era nou ja que ambdós ja haviem estat a Cotlliure abans. Però aquesta petita vila té alguna cosa que enganxa i cada nova visita és com la primera; la vista del castell reial, la torre de Madeloc i les dues petites platges ens van captivar una altra vegada. Cotlliure té un aire bohemi i romàntic, molt fàcil de percebre en els carrers propers a la platja malgrat que l'invasió turística comença a embrutar-lo una mica. Si no hi heu estat mai aneu-hi, a poder ser amb bona companyia.

Amb l'estomàc ple vam fer l'última guaitada i a seguir. Ja sols quedaven tres pobles en la nostra agenda: Port Vendres, Banyuls i Cerbera.
Dels dos primers el que més destaco és l'afrancesament profund que es fa evident passejant una mica per la vil·la; a Cerbera per contra encara vam poder sentir un grup de padrins i padrines aprofitant l'ombra de la plaça per fer-la petar en català.
Però de tot plegat hi ha una cosa que, amb diferència, destaca per sobre de les altres i que crec era el veritable objectiu d'aquest viatge: les vinyes arran de mar. Tots aquells paisatges em van recordar el gran poema de Josep Maria de Sagarra, "Vinyes verdes vora el mar"; realment els versos reflecteixen el que veien els nostres ulls i només per veure aquest contrast el viatge ja val la pena.

Vam tornar cap a casa amb la sensació d'haver vist el que buscàvem però conscients que tot plegat sols havia estat un tastet del molt que hi ha per descobrir. Refent el coll de la Perxa mirava el paisatge i mirava de treure conclusions. La primera cosa que m'ha quedat clara és que la Catalunya Nord és una part del país tocada (qui sap si de mort) i profundament afrancesada. Però no puc dir que ens l'han robada; no val a queixar-se quan som nosaltres els primers que els hem abandonat, quan la gent d'allà dalt que lluita per defensar l'identitat catalana veu com els d'una mica més al Sud els tenen en l'oblit més absolut. La segona és òbvia, cal tornar-hi, conèixer i entendre més; i hauria de fer-ho com més gent millor. Llavors potser algun dia si que ens escoltarien quan diessim allò de que "de Salses a Guardamar..."...

Després de la moguda (II)

2007-06-09T17:07:00.000+02:00

Continuant l'anterior post passo a comentar una mica com han anat les eleccions municipals a l'Alt Urgell. Ara per ara i perdoneu el centralisme, parlaré sobretot de la Seu.A banda de l'esmentada abstenció, característica d'aquestes eleccions, vull destacar el fet de que per 2 vots, dues persones, la candidatura de la CUP al terme municipal de la Vansa i Fórnols encapçalada per Dani Tarrés no ha resultat guanyadora. L'alcaldia doncs va a parar al grup d'independents. Realment una llàstima ja que hem estat molt a prop de fer un cop d'efecte inèdit fins ara a la nostra comarca.

A la Seu hi han hagut canvis; tot i això no sé pas si hi ha hagut alguna previsió que l'hagi encertada de ple. N'hi havia moltes i és que unes municipals no obeeixen a cap tipus de lògica electoral ja que la gent vota molts cops la persona i no el partit i pot passar de tot (segueixo insistint amb un model electoral de llistes obertes...).

Les eleccions les ha guanyades el PSC Progrés, això sí passant de 7 a 6 regidors. Hi havia qui deia que el fet que enguany ICV es presentés per separat restaria força suports als Socialistes però finalment els Eco-Socialistes sols els han esgarrapat un regidor. Pel que he sentit estan una mica capbaixos ja que tenien millors expectatives. Tot i així crec que és una bona notícia que algú com Josep Maria Carles sigui al consistori; ho dic perquè hi he tractat força i el considero una persona dialogant i amb mà esquerra, valgui el sarcasme. Llàstima que la Sol Gasch no hagi pogut ser-hi. Haurem de veure si l'univers paral·lel de la política no acaba devorant-lo.

On sí que estan per llençar coets és a casa els Convergents. Han passat de 3 a 5 regidors i l'Albert Batalla té molts números per ser alcalde. Estava cantat que presentar com alcaldable algú amb la seva facilitat de paraula i la seva trajectória de diputat havia de reportar beneficis. El que no estava tan cantat és que amb això n'hi hagués prou per a que CiU pogués optar directament a l'alcaldia. Crec que ha estat clau el paper que aquí han jugat les persones del seu equip. S'han passat la darrera legislatura sense fer soroll, fent la seva feina i evitant en la mesura del possible que el fet de ser al poder els desgastés i que l'oposició els esquitxés. Una jugada intel·ligent que segur ha convençut a més d'un a qui la joventut de l'alcaldable el feia dubtar.
I és que aquest és un dels peros que se l'hi han tirat en cara a l'Albert Batalla: la seva joventut. Sincerament hi ha coses que em fan més por, com ara aquesta obsessió del seu partit a nivell nacional per donar una imatge d'ordre total i d'establishment que tant agrada a les classes més benestants; crec que això l'únic que fa és allunyar-los de la gent de carrer. Espero doncs que l'Albert segueixi com fins ara, sent una persona propera a la gent i amb els peus tocant a terra.

Sempre hi ha a qui les coses van bé i a qui no tant, la cara i la creu. Aquests darrers serien la gent d'ERC. Es preveia una caiguda dels resultats però poder no d'una forma tant dràstica. Han passat de 6 a 4 regidors, de ser alternativa de govern a tercera força política. Era de preveure un desgast pel fet de ser al govern i per la feroç, i en ocasions vergonyosa, oposició del grup de Progés; ara bé, crec que s'enganyarien a ells mateixos si pensessin que aquesta és l'única causa dels mals resultats ja que hi han coses que molta gent pensa, i segurament tenen raó, que no s'han fet bé. Una sensació de que les coses es podrien haver fet amb més sang, amb més rigurositat i sobretot amb més efectivitat. És cert que es van agafar les rendes amb una situació econòmica difícil però no em serveix d'excusa. Això farà que no es puguin fer tantes coses però les que es puguin fer s'han de fer bé. Estic convençut que l'equip del Jordi Ausàs hi ha posat tota la bona fe del món, però a vegades amb bona fe solsament no n'hi ha prou.
Ara bé, és just reconèixer que hi han coses que sí s'han fet com déu mana i què molta gent ha valorat positivament el fet de que el Jordi és i ha estat sempre una persona sense complexes, d'una senzillesa que s'agraeix i a qui l'idea de pertinença a una elit no se l'hi ha ficat al cap. Personalment agraeixo l'esforç que han fet donant suport a les iniciatives que des de l'Assemblea hem proposat tot i que considero negatiu que ens haguem d'estranyar pel fet que l'Ajuntament doni suport a una associació juvenil a l'hora de tirar endavant els seus projectes quan precisament el que escasseja a la Seu és això, moviment juvenil. Poder és que no hi estàvem acostumats...

Sobre el PP seré si fa no fa com ells als propers plens, breu. Mantenen un vot fidel però que no té volada. Pesa molt l'imatge del seu partit a nivell estatal així com la figura a les seves llistes de certs elements de dubtosa higiene democràtica que semblen no haver entés que el seu paper a la nostra ciutat va acabar un afortunat Novembre de l'any 75. Avui en dia realment poc a pelar.

Fins aquí la meva versió, espero no excessivament subjectiva, de les eleccions. Però també vull comentar una mica el que ve després, que gairebé és més important: els pactes.
A la Seu per sort ningú té majoria absoluta i com va passar la passada legislatura i com passa a casi tot arreu, els grups electes hauran de pactar per formar govern. Tothom sap que aquests últims 4 anys a la Seu en Jordi Ausàs ha estat alcalde amb els vots de CiU, amb qui han format equip de govern. (6+3 regidors). Ara hi ha tres possibilitats: CiU+ERC, CiU+PSC i tripartit. La que a primer cop d'ull sembla més possible tinguen en compte com van anar les coses fa 4 anys és la primera amb la diferència que aquesta vegada l'Albert Batalla seria l'alcalde ja que Convergència té un regidor més que Esquerra i seria un detall per part d'ERC torna-los el favor de fa 4 anys. La segona segurament comportaria el repartiment de l'alcaldia, és a dir, 2 anys Jordi Mas, 2 anys Albert Batalla. La tercera, i més improbable donades les males relacions entre ERC i PSC, segurament duria algun segell dels papes de de Barcelona tot i que ja han dit que en principi donen llibertat de pactes.

Així és com estan les coses. I com ho vec jo? Fotut. Fotut perquè a la majoria de llistes hi sobra gent i n'hi falta d'altra. M'agradaria poder fer el meu "onze ideal", anar agafant uns d'aquí uns d'allà, tu sí, tu no.... Trobo que hi ha gent molt poc preparada i per contra falta gent imprescindible.
Preferències de pactes? Jo sóc d'aquells que pensa que és més fàcil dir el que no m'agrada que el què vull. Ho dic obertament: no vull PSC-PROGRÉS, ni a l'alcaldia ni a l'equip de govern. Una gent que utilitza el fet que l'ajuntament ens doni suport a l'hora de tirar endavant els nostres projectes únicament per desgastar l'equip de govern fa fàstic. Així és com pretenen ajudar els joves a presentar iniciatives? Tanta ràbia els fan les nostres idees? Tinc clar que amb ells allà dins nosaltres tenim la porta tancada perquè el seu sectarisme els pot per sobre de tot i ens convertim en una gent que fa nosa i que cal silenciar i reedreçar. Senyors del PSC, nosaltres no som com en Carod i Cia...

Com somio les coses? Somio amb una Cup a la Seu, que sigui capaç d'engrescar totes aquelles persones que trobo a faltar o que penso que s'han equivocat d'equip. Si no hi poden ser que almenys facin de Cruyff's. També que pugui atreure tota aquella gent a qui han pervertit el significat de la paraula política. Per últim que torni la il·lusió a tots aquells que somien amb un Pirineu digne dins uns Països Catalans lliures. Deia en Toni Messeguer que per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...Doncs Som-hi!
Per cert als que dieu que vau votar un o vau deixar de votar l'altre perquè a la Seu s'han de fer coses, a que us referiu? Expliqueu-m'ho perquè això de crèixer per crèixer no ho entenc. En aquest sentit el Jordi Dalmau em sembla que té propostes interessants.
Bona Nit.

Després de la moguda (I)

2007-06-08T17:08:00.000+02:00

El passat 27 de maig es van celebrar eleccions municipals als Països Catalans; al País València i les Illes a més també eren autonòmiques. A la vista dels resultats he volgut comentar una mica la jugada.
Sé que aquesta reflexió-anàlisi arriba amb dues setmanes de retard però potser millor ja què han passat més coses i s'han esvaït alguns dubtes.

Aquestes eleccions han tingut una protagonista clara: l'abstenció; aquesta en molts casos va superar el 40%, una xifra al meu parer alarmant.
Jo crec que és deguda a dues causes molt clares: d'una banda el cansament i la pèrdua de confiança ciutadana que es tradueix en passotisme envers la política en general; en faig responsables la mediocre classe política del nostre país. D'altra el fet que hi hagi una part important de la gent que malgrat seguir la vida política no se sent representada pels partits tradicionals; no m'estranya gens.
Als meu parer per fer un procés realment democràtic les llistes haurien de ser obertes i que fos la gent, i no els partits, qui proposés els seus candidats. Trobo que la gran majoria de llistes electorals són d'aficionats, amb gent poc preparada i a vegades sense saber ben bé que implica ser regidor.
A tot això cal sumar-hi que després d'eleccions segueix la temporada de pactes, en la que molts cops arriben les ordres de dalt que, al·lienes a la realitat del municipi, trepitgen la voluntat de la gent.

A nivell de país la cosa no ha variat gaire respecte el que deien les enquestes: al País Valencià el PP ha revalidat la seva majoria absoluta, el que condemna el Sud a 4 anys més d'espanyolisme, especulació, autoritarisme i anticatalanisme. A les Illes per sort el PP no té majoria i dependria d'Unió Mallorquina per governar, i a dia d'avui sembla ser que un pacte entre UM i els grups d'esquerres poden fer fora el PP del poder.
Al Principat, on sols hi havia eleccions municipals, el PSC ha consolidat el seu domini a les grans capitals i ciutat de més de 50000 habitants i ha fet seves 3 de les 4 diputacions. CiU ha tingut una caiguda menor de la que es preveia i ERC i ICV han perdut un nombre important de votants. Per sort, també per desgràcia, la campanada l'han donada dos partits extraparlamentaris: Plataforma per Catalunya i la CUP.

Sobre el primer poca cosa vull dir, ja què un partit xenòfob i franquista (busqueu al Youtube mateix "qui és Josep Anglada") no em mereix el més mínim respecte; és més, cal unir esforços per foragitar aquesta mena de gent de les institucions.
La CUP, Candidatura d'Unitat Popular, és l'altra cara de la moneda. Han passat de 4 regidors l'any 2003 a 30 aquestes passades eleccions, tot un èxit. Però què són les CUP? Doncs en poques paraules són les candidatures municipals de l'Esquerra Independentista. Candidatures locals, de base i assembleàries i per tant totalment democràtiques. Crec que aquest ha estat el seu secret, fer política des del poble per al poble, fugint del sistema hermètic de partit que com esmenta en Pep Farràs en un dels seus posts, ha fet estralls dins ERC i ICV. És fàcil veure que els bons resultats de la CUP en molts casos són a costa d'ERC, que inclús es queda sense regidors a vil·les com ara Berga o Vilafranca. Sembla ser que aquest apoltronament i seguidisme del partit republicà en els darrers temps, oblidant les seves arrels, li ha passat factura.
Tot i això sóc conscient que tot just es surt del niu i que cal ser prudents, que queda molta feina per fer; però la línia a seguir és força clara. Ara toca que l'Esquerra Independentista segueixi fent com fins ara, feina de base tot construïnt l'Unitat Popular, analitzant també els possibles errors i sobretot explicant a la gent que el nostre és un projecte propi, que si bé té punts en comú amb certs partits, les formes, els mitjans i els objectius són diferents. I d'aquí 4 anys hem de ser molts més, perquè cada cop som més els que no creiem en la seva democràcia de tanca els ulls i deixa fer, en el seu circ de declaracions i incompetència, en la seva submissió al que imposen les lleis dels ocupants. Sembla ser que des d'allà dalt on eren no s'ho esperaven això, poder perquè viuen una mica bastant d'esquenes a nosaltres. Si haguèssin estat on tocava poder sabrien millor com estan les coses al món real i s'haurien estalviat aquestes preoCUPacions.

Arran d'aquesta reflexió queda força clar quines són les meves preferències. Però vull que s'entengui el perquè. Jo no defenso unes sigles, sinó unes idees, unes formes de fer i aquells que hi creuen i treballen per fer-les possibles. Ara està de moda dur etiquetes i realment funciona perquè ens deixem seduir fàcilment; deu ser la nostra contrapartida pel fet que ens deixin dir la nostra molt de tant en quant. Jo crec que hauríem de ser més tossuts i més crítics. Mirar que s'amaga realment darrere l'etiqueta, qui és coherent amb el que predica i s'esforça honradament per tirar endavant allò que li encomanem. Si ho fèssim, massa sovint ens trobaríem falsificacions i còpies vulgars per les quals, a diferència de les de mercat, el preu a pagar hauria estat massa car.

Al proper post, les eleccions a l'Alt Urgell.

Blau de Prússia

2007-05-22T17:15:00.000+02:00

Hi ha un crim transfronterer. Hi ha un incendi. Hi ha un policia trist, de dol i que té una vocació escassa. Hi ha un país petit i antic, amb històries velles que tornen a sorgir avui perquè en el seu moment van quedar mal resoltes. Hi ha troballes i retrobaments. Hi ha, també, una espurna d'esperança. I també hi neva.

Blau de Prússia és una obra sobre les pèrdues: personals i col·lectives. Potser no caldria dir res més sobre la trama. Que el lector curiós enceti aquestes pàgines disposat a submergir-se en una novel·la magnètica, efervescent i apassionada sobre l'Andorra contemporània.

Aquesta és la Sinopsis del darrer llibre d'Albert Villaró, Blau de Prússia (premi Carlemany 2006); és un llibre que personalment m'ha agradat moltíssim tant per l'argument com per la caricatura, molt encertada penso, que l'autor fa de la societat andorrana al llarg de l'obra. L'Albert és nascut a la Seu però la realitat que coneix a fons és la d'Andorra, fet que suposo explica el detall amb que descriu i presenta els personatges i les situacions d'aquesta novel·la negra.
Sens dubte un llibre que recomano a tot Urgellenc i també a tot Andorrà; per cert aprofiteu que a la biblioteca el tenen :P

Presentació de la CUP de la Vansa i Fórnols

2007-05-15T17:15:00.000+02:00

Aquest divendres dia 18 de Maig esteu tots convidats a la presentació de la candidatura de Daniel Tarrés com alcaldable per la Candidatura d'Unitat Popular al terme municipal de la Vansa i Fórnols que es farà a Cornellana.

Hi haurà sopar popular, jocs tradicionals, cants pirinencs i també concert d'ska amb el grup de Valls, Maitip's. Sense dubte la cosa pinta forta; si podeu feu-ne difusió i sobretot pugeu a Cornellana.

Tornar a veure el sol des de la comarca

2007-05-11T17:23:00.000+02:00

Feia força dies que no donava senyals de vida; suposo que la mandra i el tenir força coses a explicar han fet que no escriguès fins ara.

Avui fa un dia esplèndid, lluny de Barcelona i ben aprop de la Seu. Concretament a la carretera que s'enfila cap a Tuixent; hi he passat cops però avui alguna cosa m'ha fet aturar una mica més amut del mirador de la Traba. Tinc moltes coses a reflexionar aquests dies i crec que en moments com els d'aquesta tarda és quan es poden treure les millors pensades. Ja us aniré fent saber al voltant de que giren.

Per ara això és tot, però aquest cap de setmana miraré de fer una crònica de l'estada a València i també faré una pinzellada al tema estrella de les properes dues setmanes jeje, eleccions!

Un parell de fotos camí de Banyeres

25 d'Abril - 300 anys d'ocupació espanyola als Països Catalans

2007-04-25T17:24:00.000+02:00

Avui, 25 d'abril de 2007 fa 300 anys que les tropes espanyoles de Felip V guanyaren la batalla d'Almansa, fet que significà l'inci de l'ocupació espanyola dels Països Catalans i que es
consolidà el 1715 amb la caiguda de la darrera ciutat que plantava cara a la pesta borbònica, Menorca. Són 300 anys d'ocupació però com diu la imatge també de resistència, i bona prova n'és el fet que encara seguim vius com a poble i la nostra voluntat de ser lliures és encara més ferma.

Aprofito per presentar la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència, que al llarg dels propers mesos coordinarà tot un seguit d'actes entorn d'aquesta temàtica. La primera d'elles el proper 5 de Maig a València on hi haurà la manifestació en motiu de la diada del País Valencià. El dia 5 tots a València! Més informació de la campanya a www.300anys.cat
Espero que tots aquells que us considereu patriotes us mogueu ni que sigui una mica per aquesta causa.
Apa gent, com sempre salut i sobretot compromís.

Als Països Catalans Ni Borbons Ni Botiflers!

Entrevista a Jordi Dalmau, autor d'Astor i Besurt

2007-04-05T17:25:00.000+02:00

Jordi Dalmau, naturalista d'ofici i poeta per necessitat, comenta. Recentment ha publicat la seva primera obra poètica, "Astor i Besurt", en la qual, com bé diu al pròleg l'Isidre Domenjó, en Jordi conjuga paisatge i sentiment i ho sintetitza tot en poesia; poesies en les que l'autor ens transmet les seves grans passions: la natura, el Pirineu i Catalunya.
Per tal de saber una mica més sobre el naixement del llibre i dels temes al voltant dels quals gira vaig decidir fer-li aquesta entrevista.

Gaudiu-ho tot plegat, l'entrevista però sobretot el llibre. Crec que tot Pirinenc hauria de tenir-lo a mà, fins i tot abans de Sant Jordi...

Astor i Besurt ha brollat d'un raig o és la culminació premeditada d'un llarg període de reflexions i impressions?
Més aviat lo segon, però sense premeditació. Els poemes d'Astor i Besurt són recents, alguns, i de més de 10 anys, un altres. Quan vaig adonar-me que en tenia força, se'm va ocórrer que els podia aplegar i fer-ne un llibre.

Passar de l'observació a la reflexió escrita és un procés lògic?
No ho sé, però en mi ha estat un procés de necessitat espontània. Molt del que sento per dins ho escric perquè llegint-ho ho entenc més bé.

Després de tants anys observant la natura, quina ha estat la imatge que més goig t'ha fet als ulls?
N'hi ha moltes: el primer mussol pirinenc, centenars i centenars d'aligots vespers passant a prop del Cadí, la nevada del gener de 2006 a la Seu, el primer pollet de trencalòs (em va fer plorar; fou el 10 de març de 2004, el dia de l'atemptat de Madrid).

Creus que els Alt Urgellencs som conscients de la riquesa natural, flora i fauna, que conté la nostra comarca? No, però no només desconeixem la riquera natural comarcal, sinó la natura en general. Per a molta gent d'aquí, tota la natura que mira és la dels reportatges del Canal 33. A l'Alt Urgell, i a la Seu especialment, s'és molt urbà, massa. S'ha tallat la relació amb un medi que ens condiciona. Algun consell per començar a redescobrir-la? Preguntar-se què hi deu haver en aquestes muntanyotes del davant de casa.

"Porteu el vent a l'esquena, d'un nord massa llunyà. Amunt ocells de vela! Feu-nos sempre d'estendard!" Tan debò fos així però per desgràcia la realitat sembla ser força diferent. Qui són els que avui dia marquen l'esdevenir dels Països Catalans? Entenc la pregunta en clau política. Per a mi són dirigents comuns, amb una visió de Països Catalans nul"la, ja que el seu nacionalisme (crec que tothom en té) és l'espanyol. Tant al Principat, com al País Valencià, com a les Illes, com a la Franja, els màxims representants estan encantats de pertànyer a l'estat espanyol. Els de la Catalunya del Nord igual però en versió francesa. L'Alguer, en aquest sentit, em sembla que cau lluny. Cap a on ens guien? De moment, cap al distanciament. Sort n'hi ha de la societat civil, que se salta cada vegada amb més profusió i alegria les tanques administratives.

És la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran la solució als problemes i greuges històrics que hem patit els territoris de muntanya? Normalment, mai no hi ha una única solució als problemes de la vida, però jo vull la Vegueria i crec que si es gestiona bé pot ser-nos molt útil, tant pel dia a dia, com per a la identitat pirinenca.

A Astor i Besurt trobem el següent fragment:"Furgueu muntanyes altes...- ai si s'ensorra el muntanyam!" Són a temps els Andorrans de posar remei a tot un seguit d'agressions al territori i de replantejar-se el seu model de creixement? Em sembla que no. Andorra està decididament encarada cap a un model de país insostenible, ambientalment parlant. És una decisió equivocada, al meu parer. Hi ha excepcions, com els parcs naturals que fan, però els fons de vall estan perduts.

"Se'ns fons als llavis, se'ns mor a la boca, gent de la terra que no la parleu..." Al Pirineu la llengua sembla ser força viva i també rica, cosa que no pot dir-se de segons quins llocs del territori. A que es deu aquest fet? Que al Pirineu la llengua catalana estigui molt bé de salut no em sembla del tot veritat. A pobles com Asnurri l'espanyol està entrant amb força de la mà (o la boca!) de mossos romanesos i dones de fer feina sudamericanes. Aquí patim la mateixa desafecció a la nostra llengua com a la resta del país. El que passa que som menys habitants, i encara se sent força català pel carrer. Altra cosa és quin català. És lamentable el catanyol que parla molta gent, inclosos joves de 20 anys catalanoparlants i que han estat escolaritzats en aquesta llengua tant o més que ho vaig estar jo, per exemple.
I pel que fa al secessionisme lingüístic, es deu senzillament a la ignorància o creus que hi ha alguna intencionalitat fosca de rerefons? Estic totalment convençut que el secessionisme lingüístic respon a la voluntat de trencar la nació catalana. Espanya ens ha vist sempre com un territori conquerit a mitges, i no s'ho pot empassar. Amb la democràcia es van empescar una nova modalitat d'agressió: imposar unes fronteres administratives insalvables (la Constitució espanyola prohibeix la federació entre comunitats autònomes, no pas pensant en la unió de La Rioja i Aragó, sinó mirant de cua d'ull els Països Catalans i Euskal Herria) i promoure el secessionisme lingüístic. Són dues estratègies amb una mateixa finalitat: trencar-nos per eliminar-nos. Són paraules fortes, com la seva voluntat. Saben que hi som, que els Països Catalans existeixen, que no són una entelèquia de quatre il"luminats. Fan el possible per minoritzar-nos perquè temen que un dia la seva grandesa ibèrica perdi la façana mediterrània. L'atlàntica (Portugal) ja la van perdre fa segles. Són fets del passat, però l'essència que els inspirà és la mateixa que inspira les relacions d'avui, exactament la mateixa. El políticament correcte actual ens desvia de la motivació de tot plegat: Espanya no reconeix el dret a l'autodeterminació perquè som terra conquerida, i com a darrera colònia del seu imperi no ens vol deixar decidir com volem ser al món. Segons Espanya, Catalunya és seva. Catalunya no és Espanya, Catalunya és d'Espanya. Aquí es palesa la força de la preposició "de".

Arribant ja al final, què creus que podem fer des del Pirineu per ajudar, com dius en un dels poemes, a que el poble català deixi de ser un poble catifa? Des del Pirineu, i des de tot arreu, ens podem aixecar perquè no ens trepitgin més, que és el que es fa amb les catifes. És tan senzill com mirar-nos al mirall i dir: "d'ara endavant seré jo mateix". Això que és tan recomanable de fer com a individus, també ho és com a societat. És clar que la societat és plural i complexa, però a tots ens convé un país pròsper, just i segur de si mateix. Cal explicar dues coses de la millor manera possible: una, que en una Catalunya independent (idealment per a mi en una república federal dels Països Catalans) tothom se sentirà el que vulgui, també espanyol. La nacionalitat no resta els sentiments, i fins i tot es podria pensar en la doble nacionalitat catalana i espanyola per a qui la volgués. I dues: què podríem fer amb la riquesa econòmica del país si aquesta no se n'anés a un altre? Com podria ser el nostre tros de món? Millor que ara, segur!

Euròcrates

2007-03-30T17:32:00.000+02:00

Fa un parell de mesos vaig ser de viatge a Brussel"les, ciutat que em va veure néixer i créixer. Feia força anys que no hi posava els peus i em vaig endur un bon grapat d'impressions i sensacions. Una d'elles té relació amb un tema d'especial actualitat com són els 50 anys de la fundació del que avui es coneix com a Unió Europea, i és per això que he cregut oportú explicar la reflexió que vaig fer quan vaig ser allí.

Per qui no ho sàpiga Brussel"les és la capital per excel"lència de la Unió Europea (Estrasburg té un paper un xic més secundari). En conseqüència és el centre de decisió, el lloc on es cou el futur d' Europa, l'espai administratiu més gran del continent. Una institució tan gran necessita algú que vigili amb cura, responsabilitat i també honradesa el seu correcte funcionament i aquí és on apareixen els funcionaris europeus; milers de ciutadans, al servei d'aquest gegant econòmic, que poblen en exclusiva l' anomenat "Cartier Européenne".
Passejant per la zona un es contagia d'un ambient d'europeisme i de lideratge que no deixa a ningú indiferent. Edificis enormes on diuen "s'està construint Europa", gent amunt i avall fent tard a la reunió amb el seu director general; mil i un departaments encarregats de fer que Europa vagi endavant. Així és de portes enfora.

Portes endins hom canvia lleugerament d'opinió. No em va costar gaire adonar-me que el teòric europeisme que tot ho impregna és absent als passadissos de la Unió. A l'hora de treballar es percep en l'ambient manca de companyerisme entre funcionaris de nacionalitats diferents i fins i tot crispació; comentaris d'amagotis, enveges personals també estan a l'ordre del dia. Això si, tothom procura tenir sempre un somriure hipòcrita preparat, no fos cas que s'esguerrés el somni.

Però no fou tot això el que més em sobtà. Trobo més preocupant que molts d'aquests funcionaris i funcionàries es moguin dins una espiral de prepotència, individualisme i ambició personal sense límits per tal d'arribar a les altes esferes o el que és el mateix, un despatx més gran i un sou encara més astronòmic.
Convençuts de ser l'elit d'Europa perden els valors, obliden (i fins i tot reneguen) els seus orígens i traeixen alguns dels suposats principis en que es sustenta l'Unió Europea.
Sota un discurs europeista buit de contingut van poc a poc engrandint aquesta nova classe dels Euròcrates; una classe que es confon a si mateixa amb Europa però viu d'esquenes a la realitat i als problemes de la gent en una bonica casa dels carrers de Brussel"les.
Per mi no són més que els tristos gestors d'aquesta mentida maquillada que en diuen Unió Europea.

Als mestres

2007-03-28T17:33:00.000+02:00

Avui he mirat una peli d'aquelles que recomano veure a tothom: "La lengua de las mariposas".
La veritat és que una música ideal i uns personatges que entendreixen a qualsevol m'han fet gaudir i pensar. Tants somnis i tants projectes que ens vàren robar...

I pensar que avui en dia l'ensenyança i l'educació del jovent que puja és encara al meu parer una feina exercida sense la motivació suficient.
Al mateix temps m'ha vingut al cap una cançó de l'Ovidi molt relacionada amb el que vingué després del que es narra a la pel·lícula. Si podeu escolteu-la; val la pena. Com diuen uns que conec: escola nova, poble lliure!

L'escola de ribera

La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La consigna era Pàtria.
La resposta era alçar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El càstig era por.
La missa era molt sèria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Ni més ni menys que el que som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La merda
La infància.
La fe
I la tendresa
La por.
El temps
I l'estima.
Tot perdut per sempre.

El resultat era un,
la jugada era perfecta.

Entrevista de "La Vanguardia" a Joan Martí i Castell

2007-03-27T17:36:00.000+02:00

Al diari "La Vanguardia" d'avui dimarts s'hi pot trobar una entrevista a Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l' Institut d"Estudis Catalans. Com bé apunta la reportera ell és un dels màxims responsables de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana.
Fruït d'això l'entrevista ens deixa algunes idees molt interessants però que alhora, crec jo, també són força preocupants. Us la reprodueixo perquè vosaltres mateixos en treieu conclusions.

-En quin estat es troba actualment la llengua catalana?

-En general, el nivell de coneixement i competència no és el raonable ni el desitjable, ni per als ciutadans no especialitzats ni per als Mitjans de comunicació.

-El català encara no està normalitzat?

-No, ni de lluny. Normalitat vol dir que s'utilitza sempre, bé i en tot el territori. Per desgràcia, encara estem lluny d'això. Quan s'utilitza menys del que s'hauria d'utilitzar i en canvi existeix una altra llengua dominant, l'espanyol, present de manera persistent, és inevitable que hi hagi interferències de la llengua dominant. Les interferències són més que les simples influències, que són normals.

-Però el català no ha anat guanyant terreny?

-No. La influència de l'espanyol contínua sent importantíssima com en altres moments de la història, sobretot des de la Revolució Industrial, a la fi del segle XIX. Les influències de l'espanyol continuen sent fortes i es produeixen de manera sistemàtica. L'escola ha introduït el català i això ajuda a millorar el seu coneixement, però l'espanyol segueix sent la llengua dominant a Catalunya.

-El principal problema del català és l'espanyol?

-El principal problema del català és que està tractat com una llengua marginal, sobretot en l'Administració central, l'Estat, a pesar que la Constitució digui que és un patrimoni que cal defensar, com el basc i el gallec.

-Hi ha qui diu que la llengua marginada a Catalunya és l'espanyol.

-No cal opinar sobre això. Només cal convidar a les persones que afirmen això a passejar per Barcelona perquè vegin si realment l'espanyol està marginat. Si els que diuen això viuen aquí, saben que menteixen. Només ells saben perquè ho fan.

-Si analitzem aquesta segona edició del diccionari veiem que hi ha més anglicismes que espanyolismes.

-En totes les llengües hi ha aquesta influència de l'anglès. És un fenomen universal. L'anglès està funcionant com a llengua franca. Han entrat alguns anglicismes però d'una forma molt meditada.

-Com està afectant l' immigració en el català?

-El problema no són els immigrants. La pregunta és: l'anglès està en perill als Estats Units per l' immigració? La resposta és que no. No és l' immigració la que provoca que una llengua funcioni malament, és una qüestió política.

-Les llengües de l'immigració poden influir en el català?

-És possible i no passa res si és així. Serà producte d'una nova realitat i de la bona convivència i igualtat de condicions. Tenim detectades 300 llengües diferents a Catalunya. No passa res si deixen una petjada. Ara, el diccionari ha inclòs paraules com "aiatol"là", producte de la presència de noves religions.

-Considera que el lèxic que s'utilitza en català és pobre?

-Si. L'ensenyança de la llengua catalana no utilitza els millors mètodes perquè hi hagi una bona competència, a diferència del que succeeix a França, Itàlia o Anglaterra. Si a això s'hi suma la situació del català com a llengua minoritzada, el resultat no és positiu. No tenim un bon coneixement del català, ens falta una competència que no tenim.

Entrevista a Joan Obiols

2007-02-16T17:38:00.000+01:00

"Fa molts anys, vaig decidir que dedicaria la major part del meu temps al Pirineu- les muntanyes del qual m'han vist néixer, créixer, viure i m'agradaria que em veiessin morir-. Que la meva decisió anava encaminada descobrir-lo i a treballar i col·laborar en totes aquelles activitats en les quals jo hi pogués aportar alguna cosa positiva"

Són paraules de Joan Obiols i Puigpinós, escriptor però sobretot pensador Alturgellenc. Com bé diu, la seva ha estat una vida dedicada a la recopilació i recuperació del patrimoni cultural pirinenc; són fruït d'aquesta tasca els diversos llibres que al llarg dels anys ha anat publicant i que un servidor us recomana.
Pocs indrets del Pirineu deuen esperar encara la visita d'una persona que coneix com ningú aquest territori tan desconegut. És per això que he cregut interessant demanar-li opinió sobre diversos temes que afecten la nostra comarca. Aquí us deixo l'entrevista.

Després de tota una vida recorrent la muntanya, que representa per a Joan Obiols la paraula "Pirineu"?

Entenc el Pirineu com un espai físic i cultural que va de mar a mar. Per a mi representa el meu espai vital, sobretot el Pirineu català, l'espai a favor del qual he fet les coses més interessants de la meva vida. És el meu gran centre d'interès.

Dia rere dia, des de tot arreu, ens arriben prònostics sobre la salut d'aquest territori; com veus tu el futur a curt i llarg termini dels territoris de muntanya?

Unca cosa és com el veig i una altra, com m'agradaria veure'l. És difícil saber com serà el futur, però crec que el Pirineu serà definitivament el jardí de la gran ciutat. Crec que d'aquí a uns anys, la mitja i alta muntanya haurà perdut gairebé tota la seva població i la població pirinenca es concentrarà al fons de les valls. Serà, probablement, una població multicultural, molt diferent de la població que tradicionalment ha ocupat el territori pirinenc.
Pel que fa a la situació econòmica, la ramaderia s'haurà reduït notablement i es concentrarà en grans explotacions i la construcció haurà gastat una part molt important de sòl agrícola, segurament molt per sobre del que hauria estat desitjable. Creixeran els espais protegits i l'activiat principal serà el turisme. Tinc l'esperança que les activitats lligades al que entenem per desenvolupament rural, com ara les petites activitats artesanals i el turisme rural, tindran un paper important. La cultura tradicional haurà desaparegut del tot i les tradicions que es mantindran s'hauran transformat en pur espectacle. Tinc la impressió que ningú, o gairebé ningú, recordarà el passat.
Els canvis poden ser tan grans, que és possible que el Pirineu es converteixi en residència fixa de persones que treballaran, amb les noves tecnologies, per a les empreses ubicades a les ciutats. Fa pocs dies, comentava amb un amic que és probable que un dia, quan ell serà vell, veurà arribar al seu fill amb helicòpter que vindrà de l'aeroport a passar el cap de setmana al poble des d'Hamburg o Praga on treballarà. És va posar les mans al cap.

Què és, per tu, allò únic que hom pot trobar a la muntanya?

Fonamentalment, tres coses: una cultura popular en declivi, però riquíssima; un tipus humà reservat, desconfiat, irònic i entranyable, i espais íntims per pensar, per reflexionar. En definitiva, i des del meu punt de vista, el lloc ideal per viure.

Despoblació, especulació, sobrexplotació turística..són només alguns exemples de les problemàtiques que haurem de resoldre, diuen, ben aviat. Quines són, al teu parer, les amenaces a les quals haurem de fer front en un futur immediat els pirinencs?

Jo crec que l'amenaça més important és el risc que tenim de convertir el Pirineu en un territori completament despersonalitzat, en el qual el decorat i els botons poden eclipsar el paisatge i l'entorn cultural i natural. En realitat, ara ja mirem molt poc pel país. Els pirinencs tenim un problema: ens costa tenir una visió global del territori. Pensem més en la nostra vall que en el conjunt de valls que formen la muntanya. I és clar, hi ha poc debat i poca visió de futur. Així, poca cosa podem fer per espantar les amenaces.

Darrerament als mitjans s'ha parlat, potser no tant com voldriem, de l'anomenada Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. Quina és la teva opinió al respecte? Solucionarà els problemes dels territoris que han de formar-la?

No sóc gaire optimista. Crec que tots els territoris necessiten un marc administratiu proper per organitzar-se, per desenvolupar-se i per tenir serveis eficaços. Per tant, estic a favor de la vegueria. Però, per la fredor i els punts de fricció que es viuen al territori sobre temes menors, com la capitalitat o ls recels dels uns i dels altres, i la defensa exagerada d'interessos locals, crec que, si es crea la vegueria, haurà d'arribar sense la nostra aportació. No, no sóc optimista.

L'abandonament de la muntanya per buscar nous horitzons prop de la costa o de la plana són un tema ben present als llibres de Joan Obiols. Paradoxalment cada cop són més els que fan el tram invers. Són els anomentas neorurals una solució per donar vida a aquelles cases que anys enrera eren plenes de vida i avui són tancades? És possible rebrotar sense canviar d'arrels i sense perdre l'identitat?

Jo crec que al Pirineu hi cap tothom. Hi ha de tot, però els neorurals han fet una aportació important al Pirineu. Un exemple molt significatiu és el dels artesans. La majoria d'artesans pirinencs són d'origen no muntanyenc i crec que han fet una tasca en el camp de l'artesania alimentària i manual que té un gran valor econòmic, social i cultural. En conec molts, i la majoria tenen un interès pel país i per la nostra cultura molt superior a la de molts pirinencs.

Durant dècades hem estat comarques aïllades, allunyades de moltes de les problemàtiques que pateix avui occident però també allunyades d'avenços i de la possibilitat de fer-se escoltar amb claredat entre els altres pobles del món. Ara diuen que ens volen comunicar amb trens i aeroports, però són viables aquests projectes? Són la solució o poden ser contraproduents?

Els temps han canviat i les comunicacions són imprescindibles per al desenvolupament socioeconòmic d'un territori. Crec que en això, hi coincidiríem tots. El que em preocupa és la fragilitat del Pirineu i les dificultats per protegir-lo. Aquí no tenim la cultura conservacionista dels països del centre i del nord d'Europa. A poc a poc, anem desenvolupant una consciència de respecte pel territori, però no és suficient encara per evitar possibles abusos que unes bones vies de comunicació podrien comportar sobretot de massificació i d'especulació. D'altra banda, i des del meu punt de vista, crec que sens frenar el desenvolupament i la millora de les comunicacions i dels serveis, hauríem de buscar equilibri. Crec que hauríem de millor els accessos per arribar al Pirineu, però hauríem d'anar alerta amb les intervencions que féssim a la muntanya. Recordo que fa uns anys vaig visitar una població francesa que es deia Sainte- Énimie, a la qual s'hi havia d'arribar per una carretera estreta que gairebé no permetia el pas de dos vehicles alhora. Quan vaig preguntar perquè no l'eixamplaven, em van contestar que estava prohibit. I el curiós és que, quan vam arribar a Sainte- Énimie, vam trobar un poble cuidat, amb serveis i amb una oferta turística de qualitat i altament rendible.

"Em va tocar tocant Mediterrani, per barret Pirineus i una llesqueta, per sabata Oriola d'estranquis i per cor duc a Alcoi, la terreta.."; així reflexa Ovidi Montllor en una de les seves cançons el seu sentiment de pertinença a uns Països Catalans rics, diversos i solidaris entre ells; que en queda avui de tot això? Cal un procés de coneixença i d'explicació de la realitat pròpia entre territoris?

Crec que no hi ha gaire interès general per conèixer realment el país. La gent sol tenir una visió superficial dels territoris. Vivim en un món mediàtic, amb molts egos, interessos i afanys de protagonisme i, per tant, això és el que s'imposa. S'imposa veure cada dia a les pantalles de la televisió les mateixes cares i escoltar les mateixes coses, com si el país el formessin només cinquanta o cent persones, quan hi ha milers i milers de ciutadans que et deixen bocabadat quan parles amb ells..La televisió m'ha ensenyat alguna vegada qui sónm i què fan els escriptors de les terres de l'ebre, per exemple? M'ha explicat quins són i què fan els centres d'estudi escampats per totes les comarques? ..variants lingüístiques? ..Fa pocs dies van emetre per televisió un programa que crec que es deia El Pirineu des de l'aire. No vull dubtar de la bona fe dels qui el van fer, però es pot aprendre com és un territori sens la seva gent? I es pot saber com és un país des de l'aire?.. I encara hi ha una cosa més preocupant que és el desconeixement que tenen molta gent de la terra que xafen cada dia. Cada vegada és més freqüent trobar persones que desconeixen la toponímia dels voltants del seu poble o que no saben res de la seva història. Crec, francament, que el qui no coneix el territori no el pot estimar i el qui no l'estima, poca cosa hi aporta.

Ja per acabar, un lloc a l'Alt Urgell on perdre's?

A l'Alt Urgell hi ha molts llocs, no per perdre's sinó per trobar-se. A mi m'agrada l'Alt Urgell humà. L'Alt Urgell físic és el marc perfecte perquè l'home visqui i desenvolupi el territori. No ho sé, et diria que aprofitessis els miradors de la comarca. Hi ha el mirador de Mirambell, al sud, excepcional, amb una visió incomparable del sud de la comarca; o el mirador de Sant Victor, a Fígols.. Per cert, no et perdis el carrer Major de Fígols, un dels més atractius del Pirineu. La vall de Valldarques és també un espai únic, o les valls de Sant Joan, al nord. De fet, qualsevol de les nostres valls són per passar-hi hores i dies, per viure i admirar un país d'excepció.

Algunes reflexions sobre això de la rebel·lia

2007-02-15T17:39:00.000+01:00

Una tarda del juliol passat vaig escriure una petita reflexió sobre el jovent que malauradament es va quedar oblidada entre els fulls de la llibreta. Fa poc vaig trobar-la i vaig decidir penjar-la. Haviam que us sembla.

Els joves som rebels; sempre ha estat així. Ens agrada contradir totes aquelles normes que ens presenten sagrades i intocables, no acostumem a témer gaires coses i ens atrau de forma desmesurada fer tot allò que s'ens diu que és prohibit. Aquest afany de voler dur la contrària ens fa sentir incansables i capaços de tot. No pensem gaire, senzillament actuem. I potser és aquest el gran problema que tenim avui dia. El moviment juvenil català independentista i antisistema actual, dins del qual m'incloc, està al meu parer excessivament recolzat sobre una base social amb uns principis massa poc definits. Com he dit hi ha molt afany de ser rebel però pocs són els que són conscients de perquè.

Sovint em dóna la sensació que el nostre és un moviment buit d'idees i que es sustenta realment gràcies a la música i l'estètica. Massa vegades els nostres projectes no arranquen perquè els propis enginyers no tenen clar que volen o no es donen compte que la cosa els va massa gran. Massa gent té per afició jugar a ser rebel i criticar sense fonaments. Al meu parer això porta inevitablement a l'aturada del projecte, de l'organització on es treballa o milita i fins i tot al conjunt del propi moviment.
Alguns conscient d'això s'en aprofiten i s'apoltronen a dalt de tot de la piràmide jeràrquica en que es basen bastantes organitzacions; el resultat és nefast ja que això porta a que gent molt vàlida no pugui agafar en un futur el relleu i avanci en la formació d'un esperit crític. Es passa a ser peó d'una organització que marca unes directrius bàsiques, acceptades pels de dalt; aquestes són seguides molts cops sense ni tan sols ser sotmeses a un petit anàlisi sobre el que diuen i el que comporten, sense preguntar-se si realment s'hi està d'acord.

Seguint en aquesta línia més d'una vegada he conegut gent poc coherent amb aquelles idees en que diu creure; gent amb una manca de formació prou important com per militar segons on. Igualment també he conegut gent molt vàlida però que es veu privada de desplegar les seves aptituds ja sigui per por, vergonya o per l'efecte passivitzador que ha tingut l'influència dels esmentats "caps". Que quedi clar que "caps" n'hi ha a tot arreu, amb les seves diferents versions i defectes; no crec que hi hagi cap organització que s'en salvi. Això si, algunes parteixen de la base que això ha de ser així, ho accepten i actuen en conseqüència mentre que d'altres en princi ho rebutgen i fan el que poden per evitar-ho (malgrat que en algunes ocasions sorgeixen persones que, pel fet d'haver d'estirar sovint del carro, acaben tallant el bacallà).

Sigui per defecte de la pròpia estructura organitzativa o per la conjuntura del moment sempre uns passen al davant. Al meu parer són o els més llestos, o els més formats o bé els més contundents. No els critico, és més, considero que en ocasions són necessaris, però massa sovint s'actúa sense analitzar bé la situació, fent una distinció massa simplista de les coses i sense bastir una alternativa forta i eficaç a allò que es vol fer caure o criticar. Aquest punt l'adreço especialment a tots aquells sectors "anti-tot", els qual semblen ser moltes vegades incapaços de passar de la crítica a l'alternativa, del destruir a construir.
I sóc dels que creu que com més contundentment s'actua més costa de pensar en fred i amb calma i s'acaba transmetent una imatge distorsionada d'allò pel que es lluita; aquelles i aquells a qui volem arribar reben distorsionat i d'aquesta manera no aconseguim canviar res.

Tot i aquesta petita crítica no crec que gran part de la culpa sigui de la gent que s'organitza sinó de la pròpia generació de joves en la que emmarco aquesta reflexió (la franja d'edat que va dels 14-15 anys als 25-30).Som al meu parer una generació amb dèficit de valors i crec que bona part de la culpa la té el sistema en que vivim; ara bé, també nosaltres som culpables al no adonar-nos que ens sobren algunes coses i ens en falten d'altres.

Tornant on volia anar a parar: la majoria dels joves pensen en sortir, passar-ho bé, la festa, el sarau, el xicot, la xicota i totes aquestes coses; per sort hi ha persones a les que els preocupa alguna cosa més com ara la cultura, les idees, el territori..els valors que ens fan humans en definitiva. Llàstima que moltes d'aquestes persones sols pensen però no actúen. Hi ha un pas important del simpatisme al compromís que crec que hauríem de fer.

Això de l'antisistema, per Vicent Partal

2007-01-25T17:40:00.000+01:00

Un dels llocs web on entro diàriament és Vilaweb, diari electrònic independent en català. M'agrada el rerefons crític de les seves notícies i la gran visió de país que té la redacció. El seu director és en Vicent Partal, el qual trobo que té una gran capacitat per expressar-se i comunicar idees, que a més molts cops comparteixo.
El cas és que sovint publica articles d'opinió molt interessants; el d'avui concretament m'ha agradat molt i és per això que he volgut compartir-lo amb tots aquells que fins ara no entraven a Vilaweb. Haviam que en penseu..

Això de l'antisistema

Els polítics francesos no em cauen especialment bé, però n'admire algunes qualitats. Per exemple, la cura que, històricament si més no, han tingut en el llenguatge, en el bon ús del llenguatge polític. Difícilment, per exemple, confonien un extremista (que es posa a l'extrem) amb un radical (que va a l'arrel). Pot semblar que el matís incorpore un cert esnobisme semàntic, però jo l'he agraït sempre, sobretot per comparació amb això que passa entre nosaltres, on qualsevol paraula és usada com un clínex. Antisistema, per exemple, en boca d'una persona, Imma Mayol, que, si realment es creu que és antisistema, té un problema important.

Entenc la frase com a propaganda electoral i per a guanyar-se la simpatia d'alguns, i entenc que les reaccions a la contra tenen també un notable component electoral i oportunista. Però això que ha dit és molt irresponsable. Imma Mayol és tinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i això no ho seria mai un antisistema. I si molt em collen, en el cas que ho fóra, no aguantaria sis anys la política d'aquest ajuntament, tan poc antisistema, o se n'aniria a tancar-se amb els de Can Ricart o protestaria amb fermesa contra les operacions urbanístiques del sistema al 22 @, posem per cas. No m'imagine tampoc una antisistema aplaudint com una boja fora de si Elvira Lindo, avalant la conversió de la televisió de l'ajuntament en una altra cadena més, sense gens de participació associativa, o no deixant acampar a Sant Jaume aquells quixots francesos. I això sense entrar en la broma fàcil.

Segurament que Imma Mayol volia dir que es rebel·la intel·lectualment contra algunes de les desigualtats que el sistema no sols permet, ans necessita per perpetuar-se. Això em sembla una cosa més seriosa que no la que ha dit ella. M'agradaria que la rebel·lió no fóra selectiva i que es concretara a prop de casa més que no al tercer món, però ho respecte. En tot cas, és dir una cosa ben diferent. Jo sóc dels qui creuen que cal qüestionar el sistema en tot moment i guanyar-li tantes batalles com siga possible. Però la profunda desconfiança que em mereix no em converteix en un antisistema, i per una raó ben simple: perquè el meu dia a dia no ho és en les coses petites, en la meua vida personal. L'abbé Pierre, per posar un nom d'actualitat, sí que era un antisistema. I hi ha gent en aquest país que ho és, que prova de viure el seu dia a dia tan al marge del sistema com pot i fa de cada gest una petita victòria. Però Imma Mayol no és d'aquests i comet un pecat de frivolitat considerant-s'hi. Pecat que potser es pot cometre en un sopar d'amics, però que no és bo en l'esfera pública, on els polítics són tan desprestigiats precisament pel seu escàs rigor. I no és bo, tampoc, perquè no va acompanyat dels gestos que l'avalarien i tots sabem que mai no hi anirà acompanyat. Per tant, és una frase frívola, que es podia haver estalviat. Un detall i prou: tot just escampar-se la polèmica Imma Mayol 'matisà' les primeres declaracions dient que ella era antisistema 'des del respecte escrupolós de la llei, no faltaria sinó!'. I em va fer gràcia aquest 'no faltaria sinó!' Ep! amb perdó, no faltaria sinó que un antisistema respectés la llei, i a sobre escrupolosament. Si estàs contra el sistema, el primer manament és de negar al sistema el dret d'imposar-te les seues lleis. I això és així des de Proudhon ençà, i segurament d'abans i tot.

He començat parlant de la correcció semàntica dels polítics francesos, d'alguns dels més interessants dels polítics francesos, si més no. Acabaré recordant una frase punyent d'un escriptor i polític francès que va ser, la major part de la vida, un gran antisistema: Jean-Paul Sartre. Diu Sartre: 'En la vida hom no fa sempre allò que vol, però sempre és responsable d'allò que és'. Aquesta és la clau, Imma, i jo no ho sabria dir millor.

Vicent Partal director@vilaweb.com

De vacances per Europa

2007-01-21T17:46:00.000+01:00

Doncs si senyores (i senyors), 3 exàmens, una curta setmaneta de patiment i ara + d'un mes de vacances. Com soc d'aquells que els agrada desconnectar tenia molt clar que de seguida que poguès volia marxar a fer un viatget.

Dit i fet; vueling.com i a mirar bitllets per marxar a Brusel·les l'endemà mateix d'acabar exàmens. Pels que no ho sapigueu jo vaig nèixer allí i hi vaig viundres no estaria gens malament fer-los una visita. Així doncs el viatge ja tenia forma: un tour re durant 8 anys. Però no en tenia prou i vaig pensar que ja que tenia uns tiets visquent a Loper dues capitals d'Europa, bitllets a bon preu i allotjament gratuït. D'aquesta manera si que es pot dir allò de que viatjar és un plaer...

Per ara el viatge va de conya: he retrobat vells amics, he conegut món i en definitiva m'ho he passat d'allò més bé. Com no s'ha acabat encara no us en puc fer una crònica detallada però de seguida que torni m'hi posarè jeje
Estic pendent de la revisió d'una nota per saber si al Febrer podrè engegar 2n però espero que tot vagi bé. De totes formes queda una visita al País Basc de per mig. Com sempre salut i si en teniu, sort amb els exàmens :p

"Aquí no hem viscut mai malament, però hem hagut de fer les coses a base de sang calenta: treballant sempre forçats, sense festes, sense vacances...Als muntanyencs no ens han donat mai mà. Ho saben prou els que manen, això!.." (del Ll.O.P)

Entrevista de llibertat.cat a David Fernàndez, autor de "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial"

2007-01-09T17:48:00.000+01:00

Aquí us adjunto una entrevista realitzada pels membres de llibertat.cat, portal de l'Esquerra Independentista. L'he trobada molt interessant ja que parla d'un tema que ens afecta de ben aprop.

"...les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa..."

David Fernàndez, periodista i autor de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial.

El contingut de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial fa molts anys que està recopilat a la teva memòria. Els coneixements i les vivències que recull podríem que dir que són el producte de més de 10 anys de militància i investigació. Però com va sorgir la idea d'aquest llibre&?
La idea inicial neix de la voluntat de visualitzar el perfil i pràctiques del grup policial que estava rere tot el muntatge del cas dels Tres de Gràcia, que va trasbalsar el nostre barri. Aquesta idea es va reforçar el novembre de 2005 amb l'empresonament de dos joves menors de Sants durant 51 dies en constatar que, tot i el desplegament dels Mossos, aquest grup especial seguia plenament operatiu. I pren forma final, gràcies a l'editorial Virus, davant el 10è aniversari del desallotjament del Cinema Princesa, l'octubre de 1996 com una bona excusa per fer repàs dels darrers 10 anys. En tots els casos, però, aquesta és una història compartida i d'investigació col·lectiva, un coneixement comunitari acumulat de les dinàmiques repressives que hem patit.

Cròniques del 6 parla de la repressió als Països Catalans; una repressió que no només s'exerceix contra l'Esquerra Independentista, sinó que abasta tot un conjunt de dissidències. Com valores aquest canvi, a diferència de la repressió de la dècada anterior, que focalitzava els seus objectius en el moviment independentista?
Segurament pel canvi de cicle i perquè "ells", per dir-ho en terme de Joan Fuster, sempre necessiten cossificar i reinventar un enemic. L'independentisme no ha deixat de ser mai una obsessió però s'hi han afegit en aquest nou cicle de protestes la implosió de nous moviments socials especialment actius: la okupació, l'altermundisme, l'antifeixisme o els moviments llibertaris. Sota els dos mandats del PP, però, aquesta guerra es va estendre a qualsevol forma de dissidència política o social, simplement veïnal o ecologista. S'ha tractat la protesta social com una nova forma de delinqüència no com un dret fonamental de ciutadania. Volen súbdits, així que finalment qualsevol que qüestionés l'status quo enfilava cap a la llista de nous proscrits. El cas de l'Eric Bertran, detingut per exigir l'etiquetatge en català, n'és paradigmàtic d'on fins on han arribat.

Els coneixements sobre com exercir la repressió també es traspassen, tal i com posa de manifest Cròniques del 6. El comissari Creix de Laietana, Meliton Manzanas& fins a l'actualitat. Continuïtat o continuisme?
Les dues coses. Continuïtat dels comandaments i continuisme de les polítiques criminalitzadores d'ordre públic del franquisme amb embolcall demodràstic, en un context de regressió mundial i dretanització rampant. Al pòsit autoritari deixat per una dictadura de 40 anys i una transició vergonyant que no va ni tocar ni inhabilitar ni un sol repressor, cal afegir-hi la convergència en els darrers anys de les tres doctrines penals més regressives, al bell mig d'una ofensiva internacional que ha trastocat, transfigurat i retallat drets i llibertats arreu: el dret d'emergència europeu dels setanta, la tolerància zero impulsada per Giulani a Nova Iork -que té la seva perfecta còpia mimètica en les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa i l'exclusió- i les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar l'Amèrica Llatina. Tot plegat, apropant-nos sota altres fesomies al Dret Penal d'Enemic d'inspiració schmittiana.

Molts dels capítols d'aquest llibre, com la sèrie Faxos, mentides i cintes de vídeo ens parlen del caràcter tendenciós i injust del món judicial. Amb una Justícia que fes justícia continuaria existint la repressió?
La resposta metafísica seria que sí, sobretot si l'administració de la justícia fos realment independent del poder polític. Si es perseguís d'ofici la tortura, no tinc cap dubte que no hi hauria tortura. Però hi ha un invisible i invisibilitzat cicle sistémic perfectament definit (encara que no reglat) que condueix permanentment a la impunitat del repressor. Hem vist que agents condemnats per tortura són indultats i fins i tot ascendits; s'ha constatat que la mitjana de compliment de tots els condemnats pel GAL no arriba al 10% de la pena. Tots són al carrer. Perquè Roma mai paga traïdors. En aquest 10 anys, cal dir-ho també, és cert que hi ha hagut jutges d'una nova fornada que han investigat les denúncies, han emès dures sentències contra els agents del 6 i han defensat els drets fonamentals i llibertats civils de l'activisme social i polític. Potser són una flor en el desert, persones independents i autònomes o una petita llavor d'esperança, però l'aparell de la justícia, excepcions a banda, s'integra i acobla perfectament en l'estratègia repressiva i en formen part. O si volem, és un espai de batalla campal on s'han dirimit alguns conflictes i on l'Estat té totes les de guanyar. Perquè treballa cada dia i no descansa. En tot cas, però, intentem visualitzar que, al marge dels policies i els jutges que apliquen les cada cop més endurides lleis penals, els dissenyadors són els polítics. I això és important assenyalar-lo: el marc legal repressiu el redacten, el defineixen i el dissenyen els polítics, que són els màxims responsables de l'actual deriva autoritària i de tractar la dissidència com una nova forma de delinqüència.

L'altra columna que sustenta la repressió és la informació. Al llibre ens parles de periodistes, mitjans i organismes que fan tot el possible per ocultar la tortura, amagar la informació o fer veure que la repressió és un bé necessari. Quina ha estat la teva experiència com a "periodista" front dels autoanomenats "periodistes"?
L'experiència ha estat prolíficament difícil, surrealista i impagable. La síntesi metafòrica és que tenim policies amb ploma (expertes en crear estats d'opinió) i periodistes amb porra (experts en amplificar-los) especialitzats en la cuina de les mentides i la manipulació. Front honroses excepcions que dignifiquen la professió en un escenari cada cop més complicat per a la llibertat d'expressió, uns pocs militen malaltissament i per devoció en aquesta guerra contra la dissidència. L'altra gran majoria de periodistes precaritzats escriuen copiant literalment teletips i informes policials, desinformats i sense contrastar res i integrats en una cadena dirigida de producció d'informació profundament jerarquitzada i que persegueix els interessos funcionals del sistema. Però en tot cas, en aquest darrer cicle de lluites, hem pogut comprovar com els mèdia esdevenien part fonamental i cabdal de l'estratègia criminalitzadora del Poder. Ells també ens volen sudbits, dòcils i mesells. Només espectadors passius i consumidors acrítics de la seva societat cada cop més injusta i desigual.

En aquest recull també ens parles d'alguns aspectes més ocults de la repressió: la tortura&
Una realitat inapel"lable que disposa de botxins, còmplices i encobridors. 793 casos el 2005 i 596 casos el 2006, 120 als Països Catalans. Una absoluta qüestió d'Estat portada a l'extrem en la criminalització i persecució de l'ex relator especial de l'ONU, Theo Van Boven.

...els espies, infiltrats i provocadors&i les noves tecnologies&
Termodinàmica de la repressió: el llibre recull els vuit casos coneguts d'inflitració policial els darrers anys. L'era de la cibernètica i la telemàtica han inaugurat també l'era del ciutadà de vidre. I ho hem pogut comprovar en directe.

&la introducció o promoció de les drogues il.legals i l'ús de confidents&
...la més vella de les tradicions repressives, la dels confidents. Respecte a les drogodependències jo destacaria tres aspectes necessàriament sintètics per tenir en compte dins la barreja força explosiva entre drogues, control social i militància política. Coneixem dos casos de xantatge policial per afers menors relatius a la possessió de drogues; coneixem que el circuit mafiós del mercat il·legal de la droga està àmpliament penetrat i perimetrat per les forces policials (és a dir, és una font contínua d'informació) i coneixem experiències i dinàmiques històriques concretes que, sota la màxima de 'millor drogats que mobilitzats', fomenten que l'oci compulsiu i la festa siguin els únics elements vertebradors del jovent. La factura social, sanitària i política -apàtica, anòmica i paralitzadora- és enorme.

& la tortura, més enllà de les agressions físiques quotidianes, els maltractaments i les pallisses per part dels cossos policíacs.
La tortura ha existit i existeix. És una pràctica de terrorisme d'Estat a la que l'Estat recorre quan li cal. Per l'ONU, no és sistemàtica però és "més que esporàdica". A l'Estat es produeixen 120.000 detencions anuals. 590 persones han denunciat maltractaments: la majoria persones migrants i persones pobres preses que pateixen l'abús policial, la feréstega violència classista contra els dèbils. La tortura en se, però, els casos més greus, són aquells de caràcter instrumental (per extreure informació) i de càstig (per esmicolar militàncies) directament vinculats a detinguts per motius polítics. Hi ha una guerra sorda blindada mediàticament per negar-ho. I qui és l'incrèdul que pensa que un militant detingut arriba a comissaria i comença a parlar per les butxaques sense més? Els casos de tortura han estat, sense dubtes, el pitjor d'aquests darrers anys. I per això, des d'una concepció social i unitària, tots els beneficis del llibre estan destinats a la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que aplega els esforços impagables de 40 entitats per eradicar aquesta xacra.

Perquè la filosofia de Cròniques del 6 és, a grans trets, denunciar la idea que uns funcionaris i professionals (policies, jutges, periodistes&) que haurien de defensar els nostres drets i llibertats es dediquen a fer tot el contrari, a anorrear, limitar o escarnir aquestes llibertats. Aquesta és la gran mentida o creus que és més complex?
Esperaria que fos més complex, però constato quotidianament que és la mentida malgrat en el món judicial i mediàtic tot és molt més enrevessat. En el fons hi ha un profund debat ideològic de dos models socials antagònics: uns afirmen que hi ha dracs artificals de set caps que ens amenacen greument i ens ofereixen com única sortida la seguretat al castell del senyor Compte. Els altres diem que no hi ha pas cap drac i que el problema real és, precisament, el senyor Compte que ocupa el castell de tots i el seu dret de cuixa a fer sempre el que li plau i li rota amb les nostres precaritzades vides. Tornem al debat entre súbdits esclaus i ciutadans lliures.

I quina relació té aquesta estratègia de dominació amb els Països Catalans i l'Esquerra Independentista catalana?
Una relació directa. L'alliberament nacional continua sent la 'bèstia negra' de l'Estat espanyol i l'independentisme "l'enemic interior" per excel·lència i on s'hi aboquen més recursos repressius.

Per acabar: les diferents institucions armades que cites (Brigada, Guardia Civil, UPAS, Mossos, etc&) són igualment nocives per als nostres drets i llibertats? Com veus el mapa repressiu actual al nostre país?
Totes les policies compleixen les mateixes lleis i ordres polítiques. Exactament les mateixes. Per tant, en la mesura que allò nociu per a drets i llibertats és el marc jurídic regressiu i securitari on ens han capficat els darrers anys -i d'on cal sortit avui millor que demà- el color dels executors no destaca, encara que canviïn les formes. El mapa repressiu viu dos canvis importants: ideològic i de model. La regressió social fonamentada en l'ofensiva neoconservadora (es justifica la repressió i l'empresonament de la pobresa, s'intensifica la seguretat privada -una altra font de control social connectada policialment- i es parla de seguretat policial i no de la seguretat vital, laboral, d'accés a l'habitatge) i un canvi de model amb el desplegament del Mossos. Hem passat d'un format de policia d'ocupació que no sortia de les comissaries i que era intensiu en coerció a un model d'integració i proximitat intensiu en informació. Pel que fa al tracte a la dissidència sociopolítica amb els mateixos esquemes d'evitar que l'espai dissident creixi i en allò referent al dret de protesta al carrer els Mossos s'estan caracteritzant per una virulència, prepotència i agressivitat exemplaritzant. Decidir quin model -ocupació versus proximitat- controla "més i millor" i quin model talla més la respiració en sec és tot un debat col·lectiu. Un debat obert i que cal afrontar entre totes i tots.

Per saber-ne més:

D. Fernández: "La Brigada d'Informació s'ha de dissoldre, i els seus agents processats i empresonats pel cas dels Tres de Gràcia" (La Tortuga de Gràcia, 14-12-06)

Presentació del llibre "CRONIQUES DEL 6 i altres detalls de la clavaguera policial"

"La Cultura és el tot. Abans, a cada poble n'hi havia un de llest, normalment el capellà, i ell feia i desfeia, i ensenyava alguna lletra, fins que van arribar els mestres.." (del Ll.O.P)

Tomet per la comarca (VI)

2006-12-12T17:49:00.000+01:00

Aquest pont una de les poques coses de profit que he fet ha estat anar a voltar per la muntanya. Tenia en ment uns quants noms però finalment vaig anar a espetegar al Quer Foradat.

A diferència d'altres cops aquesta vegada no anava sol, sinó amb el Potrillo (Ricard). Després d'un intent frustrat d'anar a la borda del Miquel vam agafar la carretera de Puigcerdà i a mida que anàvem fent Km vaig proposar anar al Quer així que tu, DIt i fet..

El Quer és un dels pobles que pot presumir de tenir una vista sublim del Cadí. Ben amagat, arribar-hi és una goig pels ulls. De petit hi havia estat alguna vegada i tenia algun que altre record borròs..Tot i això no m'enrecordava que calia pujar tan amunt xd

Per moments la carretera es feia tant estreta que el Ricard ressava pq no vinguès ningú de cara..Després d'una mitja hora llargad'haver sortit de la Seu vam arribar. Devien ser quarts de 6 que ja començava a fer-se fosc. Poca gent pel carrer i força fred. A destacar la sorpresa del Ricard en veure la gran vista de la que us he parlat (us deixo alguna foto). Després de rondar una estoneta i buscar algun lloc on fer un cafetó vam trobar una restaurant ple de gent de fora, probablement barcelonins. Ens van dir que de tallat res de res. 10 minuts més gaudint del paisatge i adéu. Ja de baixada vam parar a Toloriu i vàrem fer el nostre talladet a Cal Mateu un lloc a tenir em compte. Osti que bé va entrar eh Potro! Després si que ja cap a la Seu, a preparar-se per la nit, que tocava el grup dels meus amics, Kimera. Al Quer i Toloriu de ben segur que algun dia hi tornarem

"Veig el món plapejat; sí, el veig plapejat. Als uns els va molt bé i als altres malament. Als uns els sobra de tot i els altres no poden viure amb el que tenen. Qui ho pot arreglar, això? Ningú. Això ha estat i serà així. Hauria de canviar la mena dels homes.." (del Ll.O.P)

Vista General del Poble

Vista del Costat Invers

Un troç del Cadí

El Restaurant (i tot de cotxes BCN al voltant..)

Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985

2006-12-03T19:57:00.000+01:00

El passat Dimecres i després de molt de temps intentant-ho vaig anar finalment a l'exposició "Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985", al palau de la Virreina de Barcelona.

Si teniu oportunitat us recomano que no la deixeu perdre; a mi m'ajudà a entendre una mica millor la crueltat de la Guerra Civil Espanyola al mateix temps que em va fer reflexionar sobre com ha marcat, marca i marcarà l'història del nostre país i de l'estat espanyol.

El 3 de novembre va obrir les portes l'exposició 'Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985', sobre l'obra del fotògraf Agustí Centelles Ossó, excepcional testimoni gràfic del temps de la Segona República i, sobretot, de la guerra del 1936-1939.

L'exposició (al Palau de la Virreina fins el 4 de març de 2007) comprèn més de tres-centes fotografies de Centelles: unes dues-centes setanta il·lustren la seva activitat com a periodista gràfic, i una quarantena, la de fotògraf industrial i publicitari.

'Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985' s'aproxima (per primera vegada d'una manera global) a la vida i obra de Centelles, seguint la història del seu arxiu fotogràfic, que l'autor s'emportà a l'exili (amb el propòsit que no arribés a mans de l'exèrcit franquista i fos utilitzat amb fins repressius) i que restà ocult durant trenta-sis anys.

Aquest fet explica el reconeixement tardà de la seva trajectòria professional; tardà, però unànime, al país i a fora, fins al punt que hom ha qualificat Agustí Centelles com el Robert Capa català (Capa fou un famós fotògraf hongarès, d'origen jueu, que també deixà testimoni del conflicte bèl·lic dels anys 1936-1939.)

(Font: Vilaweb)

"La televisió t'ensenya de tot. Però la imatge més bella i neta del món és la de dues persones parlant al davant d'una porta o al mig d'un carrer.." (del Ll.O.P)

Sobre el LLibre Oral del Pirineu (Ll.O.P)

2006-11-20T19:58:00.000+01:00

"Són punts de vista sobre l'home, la vida i el món, nascudes, plegades a l'ànima dels pirinencs. En aquestes opinions, hi trobaràs expressada la filosofia d'un munt d'homes i de dones d'aquestes muntanyes sobres tres qüestions fonamentals de l'existència humana: sobre l'home com un ser capaç de pensar, de viure, de projectar-se socialment; sobre el gran enigma de la vida per la qual lluitem diàriament des del matí fins al vespre; i sobre l'estat de la salut del món. La profunditat, la riquesa d'aquest fragments m'han fet refleixonar tant o més que els anys que he passat al damunt dels llibres. Són una advertència per als qui han cosiderat la gent de muntanya un sers primitius, incapaços d'expressar la seva sensibilitat per les coses més íntimes de la vida."

Així descriu Joan Obiols al seu llibre "El desert verd" un recull de notes que apareixen al llarg de l'obra i que són englobades sota el nom de Llibre Oral del Pirineu. Com ell bé diu són punts de vista diversos però sincers de gent de la muntanya,fragments que m'han colpit força i dels quals inclus m'he n'he fet, per uns breus moments, partícep.

El desert verd és un llibre que no deixa de sorprendre'm i que m'ajuda a entendre els orígens d'alguns dels racons més amagats de la terra on tinc les arrels. I és gràcies a aquestes petites anotacions que un acaba comprendre millor el conjunt de l'obra, de trobar sentit a les històries que s'hi narren. D'alguna manera són una síntesi d'una manera de fer, ser i pensar que comparteixen cada un dels personatges dels diferents relats.

És per això que m'agradaria compartir aquestes paraules amb qui les vulgui trobar; el propi títol (Oral del Pirineu) mostra clarament l'orígen d'aquestes reflexions i com a tota tradició oral cal que sigui difosa per tal de sobreviure. Així doncs he decidit que a partir d'ara al final de cada post deixarè alguna d'aquestes cites del Ll.O.P amb que em vaig trobant al llarg d'aquest llibre. Espero que us permitin,com a mi, reflexionar sobre nosaltres mateixos, a entendre millor la nostra naturalesa i a mirar de trobar solucions a tot allò que amenaça amb fer-nos perdre l'identitat i la nostra raó de ser.

"La vida és un tango mal ballat; si fos ben ballat,seria una festa contínua..Per això ens veiem obligats a fer la nostra vida, a fer cadascú la seva vida, perquè falta confiança entre les persones. Per això ens costa tant de fer coses junts, de fer coses per a tots.." (del Ll.O.P).