divendres, 19 d’octubre del 2007

World Press Photo

Ahir a la tarda vaig acosta'm al Centre de Cultura Contemporània de Catalunya a visitar l'exposició itinerant del World Press Photo, el concurs de foto-periodisme més important del món.

Hi havia exposades totes les fotos guanyadores, un bon fart per cert. Realment impacta i recomano a tothom que tingui mitja horeta lliure que s'hi acosti i gaudeixi de les imatges, entre d'altres coses un retrat força fidel dels diversos conflictes i esdeveniments que han passat i desgraciadament encara passen avui dia al món. Ho trobareu tot una mica més detallat en aquest post del blog del Pep Farràs, gràcies al qual vaig saber de l'existència de l'exposició.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Inauguració del Casal Popular de l'Alt Urgell

El proper 20 d'Octubre s'inaugura el Casal Popular de l'Alt Urgell. Després de molt, molt de temps esperant per fi és una realitat. Aquí us deixo el comunicat de la inauguració i el cartell de la diada amb els actes previstos. Salut i cultura popular!

Comunicat del Casal Popular de l'Alt Urgell,

INAUGURACIÓ DEL CASAL POPULAR

"Ningú no et pot donar la llibertat. Ningú no et pot donar la igualtat, la justícia o res més. Si ets un home, has d'agafar-la." Malcolm X

Avui inaugurem el Casal Popular de l'Alt Urgell, un espai que ha de crear i dinamitzar una base social de l'esquerra independentista a la comarca. El Casal Popular neix de la mà de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell (Cajei) i la CUP de la Vansa i Fórnols, que l'han impulsat, fent-ne partícips a diferents persones que han cregut en la necessitat d'aquest espai. Esperem però que cada cop siguem més les persones, organitzacions i col·lectius que participin del projecte.

El projecte del Casal Popular neix per tal d'aglutinar totes les persones crítiques i inquietes, de fomentar l'autoorganització i l'aparició d'organitzacions i col·lectius transformadors; neix per a facilitar un espai per a que es reuneixin, muntin actes i s'autogestionin. Ha de ser una eina en mans de les persones independentistes, anticapitalistes, internacionalistes, ecologistes, feministes, que fomentin la cultura popular, sindicals, antirepressius i un llarg etcètera.

Un altre objectiu del Casal és el d'oferir una alternativa a l'oci consumista imposat pel capital i recolzat per les institucions, un oci que aliena i individualitza el poble. Davant aquest oci consumista contraposem un oci que fomenti l'esperit crític, l'implicació amb l'entorn, que fomenti les relacions i teixits socials, que ens faci persones més lliures. Un oci no limitat a la festa i que contingui activitats formatives com a xerrades, passis de vídeo, exposicions, premsa i biblioteca alternativa, debats, etc.

Ens ubiquem al casc antic i la implicació i transformació d'aquest serà també un compromís nostre tot donat suport a les iniciatives veïnals i mirant d'esdevenir també un dinamitzador en aquestes. Somiem en un barri participatiu, viu i combatiu, un barri solidari i integrador, i tot i que el sistema polític actual ho dificulti, dedicarem esforços per fomentar l'autoorganització i la participació veïnal.

El Pirineu és també un signe d'identitat del Casal. Només mitjançant la integració de les persones amb el seu entorn,de l'arrelament a la cultura popular del territori, podem ser realment lliures. Una cultura feta des del poble i per al poble, que uneix la diversió i les relacions socials amb la transmissió de tradicions i experiències passades, que ens han fet ser i ens permetrà seguir sent. Una altra raó doncs que ens mou a impulsar el Casal Popular és l'estima pel nostre territori, el seu patrimoni i les seves tradicions. És aquesta idea en definitiva la que volem compartir, estendre i potenciar.

És des d'aquest projecte que emplacem al conjunt de la societat a organitzar-se i lluitar, contra totes les opressions i mancances de la nostra societat, per la llibertat del nostre poble, de les persones, dels col·lectius. Volem que el Casal, un exemple d'autogestió que tot just ara encetem, serveixi per renovar il·lusions i carregar d'esperança a totes les persones que havien deixat de creure possibles els seus somnis. El moment és ara, si somiem i lluitem tots junts, poc a poc deixarà de ser somni per a ser realitat.

Visca la terra!

Casal Popular de l'Alt Urgell

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Jo també cremo la monarquia

Aquestes últimes setmanes han estat d'allò més incendiàries. Tot comença a Girona, en motiu de la visita del rei Joan Carles a la Universitat. Una concentració de l'esquerra independentista en contra de la seva presència acaba amb la crema d'un retrat del monarca i la seva dona.

Portada de diaris l'endemà, l'Espanya cavernícola rep amb indignació la crema del retrat.

Poc després la fiscalia ordena al dinoSaures l'identificació dels dos autors de la crema. La cosa acaba amb Jaume Roura i Enric Estern declarant a l'Audiència Nacional. Aquesta és l'espurna que encén la flama i mai millor dit ja que arreu del país s'estén la crema d'imatges del rei en solidaritat amb els dos represaliats. Moltes persones surten al carrer i cremen novament, a cara descoberta, retrats del cap d'estat espanyol.
La classe política catalana ràpidament condemna la crema, demana respecte per les institucions i un cop més respon amb covardia a la situació. De mentres a les Espanyes s'atipen de criminalitzar el rebuig popular a la monarquia, a defensar a ultrança el monarca i a denunciar la "batasunització" que segons ells, s'està produint a Catalunya.
Jo el que volia era comentar una mica tot això i deixar en l'aire alguna que altra reflexió.

En primer lloc, les cremes, sobretot en un principi, s'han defensat recorrent a la llibertat d'expressió. Jo crec que és un error; bé un error a mitges. Des del meu punt de vista la crema s'ha de prensentar com un acte de desobediència envers unes institucions imposades, hereves del franquisme i no com un simple exercici de llibertat d'expressió. No crec que ningú cremi un retrat del rei perquè si, sinó que ho fa per mostrar el seu rebuig a la figura del rei i al que representa. I no cal amagar-se'n, al contrari cal dir-ho amb orgull. Si una cosa és injusta, és legítim saltar-se la legalitat per denunciar-ho.

Estic força content de les alarmes que s'han encès i dels debats que s'han obert arran d'aquesta polèmica. Comença a preocupar que la gent comenci a expressar públicament allò que durant anys s'ha volgut amagar i també comenci a posar en dubte qüestions tabú com la figura del rei.
Els polítics espanyols s'afanyen a defensar la figura del rei com a garant d'estabilitat i el seu paper vital en la transició. Quan sento això el que penso és que a Espanya hi ha un problema molt gran i és el fet de que hi ha una part important dels espanyols que ,més que acceptar la "democràcia" de l'estat, la toleren amb la condició que hi hagi el rei al capdavant per garantir una sèrie de mínims tocs "nacionals". Si acceptar que 30 anys després no es pot anar més enllà dels acords de mínims de la Transició no és reconèixer la legitimitat dels franquistes a condicionar el present que algú em digui que ho seria. L'any 75 es deia que estaven a l'aguait i que no es podia demanar un canvi de cop. En 30 anys no han revisat res d'aquell pacte de circumstàncies; o bé les circumstàncies són les mateixes o bé molta gent dóna per bones coses en contra de les quals suposadament va lluitar durant tot el franquisme. O potser totes dues coses...

D'altra banda m'agrada que n'hagin fent tan ressó mediàtic perquè, molt que els pesi als nostres botiflers, d'aquesta manera s'està fent publicitat gratuita a l'esquerra independentista, cosa que durant anys aquí casa nostra han volgut impedir per tots els mitjans. Diuen que per culpa nostra es dona una imatge radicalitzada de Catalunya. Jo crec que per ser més exactes es dóna una imatge de en quina línia avança el jovent organitzat als Països Catalans. Poder no els hi agrada, però crec que és conseqüència d'una situació que ells han ajudat a mantenir. A part i com deia abans s'han obert debats: que si Espanya es trenca, que si hi ha una radicalització a Catalunya...És aquí quan els espanyols expressen sense complexes el seu espanyolisme ranci i posen de manifest que amb ells és impossible arribar enlloc, que cal avançar pel dret. Sincerament, qui després d'escoltar 5 minuts d'aquests debats continui pensant que és possible regenerar Espanya és un ingenu.

Per últim tot el que ha passat també ha servit per desemmascar alguns hipòcrites. S'ha vist com aquells que presumien de republicans (Saurons i ERCs) votaven al Parlament una moció a favor del respecte a les institucions espanyoles i renegaven dels qui expressaven sense complexos el seu rebuig a la monarquia. Tard o d'hora s'acaba veient on acaben els seus principis: a la poltrona. Després intenten presentar-se com l'alternativa o com el jovent independentista....
Sigui com sigui i si bé és cert que hi haurà gent a qui haurà fet mal d'ulls tanta flama tot això haurà servit per fer visible una sèrie de projectes, de moviments que fins ara han intentat amagar.
I pel que fa a la caverna ja ho diuen: "si ladrán, senyal de que cabalgamos"