divendres, 16 de febrer del 2007

Entrevista a Joan Obiols

"Fa molts anys, vaig decidir que dedicaria la major part del meu temps al Pirineu- les muntanyes del qual m'han vist néixer, créixer, viure i m'agradaria que em veiessin morir-. Que la meva decisió anava encaminada descobrir-lo i a treballar i col·laborar en totes aquelles activitats en les quals jo hi pogués aportar alguna cosa positiva"

Són paraules de Joan Obiols i Puigpinós, escriptor però sobretot pensador Alturgellenc. Com bé diu, la seva ha estat una vida dedicada a la recopilació i recuperació del patrimoni cultural pirinenc; són fruït d'aquesta tasca els diversos llibres que al llarg dels anys ha anat publicant i que un servidor us recomana.
Pocs indrets del Pirineu deuen esperar encara la visita d'una persona que coneix com ningú aquest territori tan desconegut. És per això que he cregut interessant demanar-li opinió sobre diversos temes que afecten la nostra comarca. Aquí us deixo l'entrevista.

Després de tota una vida recorrent la muntanya, que representa per a Joan Obiols la paraula "Pirineu"?

Entenc el Pirineu com un espai físic i cultural que va de mar a mar. Per a mi representa el meu espai vital, sobretot el Pirineu català, l'espai a favor del qual he fet les coses més interessants de la meva vida. És el meu gran centre d'interès.

Dia rere dia, des de tot arreu, ens arriben prònostics sobre la salut d'aquest territori; com veus tu el futur a curt i llarg termini dels territoris de muntanya?

Unca cosa és com el veig i una altra, com m'agradaria veure'l. És difícil saber com serà el futur, però crec que el Pirineu serà definitivament el jardí de la gran ciutat. Crec que d'aquí a uns anys, la mitja i alta muntanya haurà perdut gairebé tota la seva població i la població pirinenca es concentrarà al fons de les valls. Serà, probablement, una població multicultural, molt diferent de la població que tradicionalment ha ocupat el territori pirinenc.
Pel que fa a la situació econòmica, la ramaderia s'haurà reduït notablement i es concentrarà en grans explotacions i la construcció haurà gastat una part molt important de sòl agrícola, segurament molt per sobre del que hauria estat desitjable. Creixeran els espais protegits i l'activiat principal serà el turisme. Tinc l'esperança que les activitats lligades al que entenem per desenvolupament rural, com ara les petites activitats artesanals i el turisme rural, tindran un paper important. La cultura tradicional haurà desaparegut del tot i les tradicions que es mantindran s'hauran transformat en pur espectacle. Tinc la impressió que ningú, o gairebé ningú, recordarà el passat.
Els canvis poden ser tan grans, que és possible que el Pirineu es converteixi en residència fixa de persones que treballaran, amb les noves tecnologies, per a les empreses ubicades a les ciutats. Fa pocs dies, comentava amb un amic que és probable que un dia, quan ell serà vell, veurà arribar al seu fill amb helicòpter que vindrà de l'aeroport a passar el cap de setmana al poble des d'Hamburg o Praga on treballarà. És va posar les mans al cap.

Què és, per tu, allò únic que hom pot trobar a la muntanya?

Fonamentalment, tres coses: una cultura popular en declivi, però riquíssima; un tipus humà reservat, desconfiat, irònic i entranyable, i espais íntims per pensar, per reflexionar. En definitiva, i des del meu punt de vista, el lloc ideal per viure.

Despoblació, especulació, sobrexplotació turística..són només alguns exemples de les problemàtiques que haurem de resoldre, diuen, ben aviat. Quines són, al teu parer, les amenaces a les quals haurem de fer front en un futur immediat els pirinencs?

Jo crec que l'amenaça més important és el risc que tenim de convertir el Pirineu en un territori completament despersonalitzat, en el qual el decorat i els botons poden eclipsar el paisatge i l'entorn cultural i natural. En realitat, ara ja mirem molt poc pel país. Els pirinencs tenim un problema: ens costa tenir una visió global del territori. Pensem més en la nostra vall que en el conjunt de valls que formen la muntanya. I és clar, hi ha poc debat i poca visió de futur. Així, poca cosa podem fer per espantar les amenaces.

Darrerament als mitjans s'ha parlat, potser no tant com voldriem, de l'anomenada Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. Quina és la teva opinió al respecte? Solucionarà els problemes dels territoris que han de formar-la?

No sóc gaire optimista. Crec que tots els territoris necessiten un marc administratiu proper per organitzar-se, per desenvolupar-se i per tenir serveis eficaços. Per tant, estic a favor de la vegueria. Però, per la fredor i els punts de fricció que es viuen al territori sobre temes menors, com la capitalitat o ls recels dels uns i dels altres, i la defensa exagerada d'interessos locals, crec que, si es crea la vegueria, haurà d'arribar sense la nostra aportació. No, no sóc optimista.

L'abandonament de la muntanya per buscar nous horitzons prop de la costa o de la plana són un tema ben present als llibres de Joan Obiols. Paradoxalment cada cop són més els que fan el tram invers. Són els anomentas neorurals una solució per donar vida a aquelles cases que anys enrera eren plenes de vida i avui són tancades? És possible rebrotar sense canviar d'arrels i sense perdre l'identitat?

Jo crec que al Pirineu hi cap tothom. Hi ha de tot, però els neorurals han fet una aportació important al Pirineu. Un exemple molt significatiu és el dels artesans. La majoria d'artesans pirinencs són d'origen no muntanyenc i crec que han fet una tasca en el camp de l'artesania alimentària i manual que té un gran valor econòmic, social i cultural. En conec molts, i la majoria tenen un interès pel país i per la nostra cultura molt superior a la de molts pirinencs.

Durant dècades hem estat comarques aïllades, allunyades de moltes de les problemàtiques que pateix avui occident però també allunyades d'avenços i de la possibilitat de fer-se escoltar amb claredat entre els altres pobles del món. Ara diuen que ens volen comunicar amb trens i aeroports, però són viables aquests projectes? Són la solució o poden ser contraproduents?

Els temps han canviat i les comunicacions són imprescindibles per al desenvolupament socioeconòmic d'un territori. Crec que en això, hi coincidiríem tots. El que em preocupa és la fragilitat del Pirineu i les dificultats per protegir-lo. Aquí no tenim la cultura conservacionista dels països del centre i del nord d'Europa. A poc a poc, anem desenvolupant una consciència de respecte pel territori, però no és suficient encara per evitar possibles abusos que unes bones vies de comunicació podrien comportar sobretot de massificació i d'especulació. D'altra banda, i des del meu punt de vista, crec que sens frenar el desenvolupament i la millora de les comunicacions i dels serveis, hauríem de buscar equilibri. Crec que hauríem de millor els accessos per arribar al Pirineu, però hauríem d'anar alerta amb les intervencions que féssim a la muntanya. Recordo que fa uns anys vaig visitar una població francesa que es deia Sainte- Énimie, a la qual s'hi havia d'arribar per una carretera estreta que gairebé no permetia el pas de dos vehicles alhora. Quan vaig preguntar perquè no l'eixamplaven, em van contestar que estava prohibit. I el curiós és que, quan vam arribar a Sainte- Énimie, vam trobar un poble cuidat, amb serveis i amb una oferta turística de qualitat i altament rendible.

"Em va tocar tocant Mediterrani, per barret Pirineus i una llesqueta, per sabata Oriola d'estranquis i per cor duc a Alcoi, la terreta.."; així reflexa Ovidi Montllor en una de les seves cançons el seu sentiment de pertinença a uns Països Catalans rics, diversos i solidaris entre ells; que en queda avui de tot això? Cal un procés de coneixença i d'explicació de la realitat pròpia entre territoris?

Crec que no hi ha gaire interès general per conèixer realment el país. La gent sol tenir una visió superficial dels territoris. Vivim en un món mediàtic, amb molts egos, interessos i afanys de protagonisme i, per tant, això és el que s'imposa. S'imposa veure cada dia a les pantalles de la televisió les mateixes cares i escoltar les mateixes coses, com si el país el formessin només cinquanta o cent persones, quan hi ha milers i milers de ciutadans que et deixen bocabadat quan parles amb ells..La televisió m'ha ensenyat alguna vegada qui sónm i què fan els escriptors de les terres de l'ebre, per exemple? M'ha explicat quins són i què fan els centres d'estudi escampats per totes les comarques? ..variants lingüístiques? ..Fa pocs dies van emetre per televisió un programa que crec que es deia El Pirineu des de l'aire. No vull dubtar de la bona fe dels qui el van fer, però es pot aprendre com és un territori sens la seva gent? I es pot saber com és un país des de l'aire?.. I encara hi ha una cosa més preocupant que és el desconeixement que tenen molta gent de la terra que xafen cada dia. Cada vegada és més freqüent trobar persones que desconeixen la toponímia dels voltants del seu poble o que no saben res de la seva història. Crec, francament, que el qui no coneix el territori no el pot estimar i el qui no l'estima, poca cosa hi aporta.

Ja per acabar, un lloc a l'Alt Urgell on perdre's?

A l'Alt Urgell hi ha molts llocs, no per perdre's sinó per trobar-se. A mi m'agrada l'Alt Urgell humà. L'Alt Urgell físic és el marc perfecte perquè l'home visqui i desenvolupi el territori. No ho sé, et diria que aprofitessis els miradors de la comarca. Hi ha el mirador de Mirambell, al sud, excepcional, amb una visió incomparable del sud de la comarca; o el mirador de Sant Victor, a Fígols.. Per cert, no et perdis el carrer Major de Fígols, un dels més atractius del Pirineu. La vall de Valldarques és també un espai únic, o les valls de Sant Joan, al nord. De fet, qualsevol de les nostres valls són per passar-hi hores i dies, per viure i admirar un país d'excepció.

dijous, 15 de febrer del 2007

Algunes reflexions sobre això de la rebel·lia

Una tarda del juliol passat vaig escriure una petita reflexió sobre el jovent que malauradament es va quedar oblidada entre els fulls de la llibreta. Fa poc vaig trobar-la i vaig decidir penjar-la. Haviam que us sembla.

Els joves som rebels; sempre ha estat així. Ens agrada contradir totes aquelles normes que ens presenten sagrades i intocables, no acostumem a témer gaires coses i ens atrau de forma desmesurada fer tot allò que s'ens diu que és prohibit. Aquest afany de voler dur la contrària ens fa sentir incansables i capaços de tot. No pensem gaire, senzillament actuem. I potser és aquest el gran problema que tenim avui dia. El moviment juvenil català independentista i antisistema actual, dins del qual m'incloc, està al meu parer excessivament recolzat sobre una base social amb uns principis massa poc definits. Com he dit hi ha molt afany de ser rebel però pocs són els que són conscients de perquè.

Sovint em dóna la sensació que el nostre és un moviment buit d'idees i que es sustenta realment gràcies a la música i l'estètica. Massa vegades els nostres projectes no arranquen perquè els propis enginyers no tenen clar que volen o no es donen compte que la cosa els va massa gran. Massa gent té per afició jugar a ser rebel i criticar sense fonaments. Al meu parer això porta inevitablement a l'aturada del projecte, de l'organització on es treballa o milita i fins i tot al conjunt del propi moviment.
Alguns conscient d'això s'en aprofiten i s'apoltronen a dalt de tot de la piràmide jeràrquica en que es basen bastantes organitzacions; el resultat és nefast ja que això porta a que gent molt vàlida no pugui agafar en un futur el relleu i avanci en la formació d'un esperit crític. Es passa a ser peó d'una organització que marca unes directrius bàsiques, acceptades pels de dalt; aquestes són seguides molts cops sense ni tan sols ser sotmeses a un petit anàlisi sobre el que diuen i el que comporten, sense preguntar-se si realment s'hi està d'acord.

Seguint en aquesta línia més d'una vegada he conegut gent poc coherent amb aquelles idees en que diu creure; gent amb una manca de formació prou important com per militar segons on. Igualment també he conegut gent molt vàlida però que es veu privada de desplegar les seves aptituds ja sigui per por, vergonya o per l'efecte passivitzador que ha tingut l'influència dels esmentats "caps". Que quedi clar que "caps" n'hi ha a tot arreu, amb les seves diferents versions i defectes; no crec que hi hagi cap organització que s'en salvi. Això si, algunes parteixen de la base que això ha de ser així, ho accepten i actuen en conseqüència mentre que d'altres en princi ho rebutgen i fan el que poden per evitar-ho (malgrat que en algunes ocasions sorgeixen persones que, pel fet d'haver d'estirar sovint del carro, acaben tallant el bacallà).

Sigui per defecte de la pròpia estructura organitzativa o per la conjuntura del moment sempre uns passen al davant. Al meu parer són o els més llestos, o els més formats o bé els més contundents. No els critico, és més, considero que en ocasions són necessaris, però massa sovint s'actúa sense analitzar bé la situació, fent una distinció massa simplista de les coses i sense bastir una alternativa forta i eficaç a allò que es vol fer caure o criticar. Aquest punt l'adreço especialment a tots aquells sectors "anti-tot", els qual semblen ser moltes vegades incapaços de passar de la crítica a l'alternativa, del destruir a construir.
I sóc dels que creu que com més contundentment s'actua més costa de pensar en fred i amb calma i s'acaba transmetent una imatge distorsionada d'allò pel que es lluita; aquelles i aquells a qui volem arribar reben distorsionat i d'aquesta manera no aconseguim canviar res.

Tot i aquesta petita crítica no crec que gran part de la culpa sigui de la gent que s'organitza sinó de la pròpia generació de joves en la que emmarco aquesta reflexió (la franja d'edat que va dels 14-15 anys als 25-30).Som al meu parer una generació amb dèficit de valors i crec que bona part de la culpa la té el sistema en que vivim; ara bé, també nosaltres som culpables al no adonar-nos que ens sobren algunes coses i ens en falten d'altres.

Tornant on volia anar a parar: la majoria dels joves pensen en sortir, passar-ho bé, la festa, el sarau, el xicot, la xicota i totes aquestes coses; per sort hi ha persones a les que els preocupa alguna cosa més com ara la cultura, les idees, el territori..els valors que ens fan humans en definitiva. Llàstima que moltes d'aquestes persones sols pensen però no actúen. Hi ha un pas important del simpatisme al compromís que crec que hauríem de fer.