dijous, 15 de febrer de 2007

Algunes reflexions sobre això de la rebel·lia

Una tarda del juliol passat vaig escriure una petita reflexió sobre el jovent que malauradament es va quedar oblidada entre els fulls de la llibreta. Fa poc vaig trobar-la i vaig decidir penjar-la. Haviam que us sembla.

Els joves som rebels; sempre ha estat així. Ens agrada contradir totes aquelles normes que ens presenten sagrades i intocables, no acostumem a témer gaires coses i ens atrau de forma desmesurada fer tot allò que s'ens diu que és prohibit. Aquest afany de voler dur la contrària ens fa sentir incansables i capaços de tot. No pensem gaire, senzillament actuem. I potser és aquest el gran problema que tenim avui dia. El moviment juvenil català independentista i antisistema actual, dins del qual m'incloc, està al meu parer excessivament recolzat sobre una base social amb uns principis massa poc definits. Com he dit hi ha molt afany de ser rebel però pocs són els que són conscients de perquè.

Sovint em dóna la sensació que el nostre és un moviment buit d'idees i que es sustenta realment gràcies a la música i l'estètica. Massa vegades els nostres projectes no arranquen perquè els propis enginyers no tenen clar que volen o no es donen compte que la cosa els va massa gran. Massa gent té per afició jugar a ser rebel i criticar sense fonaments. Al meu parer això porta inevitablement a l'aturada del projecte, de l'organització on es treballa o milita i fins i tot al conjunt del propi moviment.
Alguns conscient d'això s'en aprofiten i s'apoltronen a dalt de tot de la piràmide jeràrquica en que es basen bastantes organitzacions; el resultat és nefast ja que això porta a que gent molt vàlida no pugui agafar en un futur el relleu i avanci en la formació d'un esperit crític. Es passa a ser peó d'una organització que marca unes directrius bàsiques, acceptades pels de dalt; aquestes són seguides molts cops sense ni tan sols ser sotmeses a un petit anàlisi sobre el que diuen i el que comporten, sense preguntar-se si realment s'hi està d'acord.

Seguint en aquesta línia més d'una vegada he conegut gent poc coherent amb aquelles idees en que diu creure; gent amb una manca de formació prou important com per militar segons on. Igualment també he conegut gent molt vàlida però que es veu privada de desplegar les seves aptituds ja sigui per por, vergonya o per l'efecte passivitzador que ha tingut l'influència dels esmentats "caps". Que quedi clar que "caps" n'hi ha a tot arreu, amb les seves diferents versions i defectes; no crec que hi hagi cap organització que s'en salvi. Això si, algunes parteixen de la base que això ha de ser així, ho accepten i actuen en conseqüència mentre que d'altres en princi ho rebutgen i fan el que poden per evitar-ho (malgrat que en algunes ocasions sorgeixen persones que, pel fet d'haver d'estirar sovint del carro, acaben tallant el bacallà).

Sigui per defecte de la pròpia estructura organitzativa o per la conjuntura del moment sempre uns passen al davant. Al meu parer són o els més llestos, o els més formats o bé els més contundents. No els critico, és més, considero que en ocasions són necessaris, però massa sovint s'actúa sense analitzar bé la situació, fent una distinció massa simplista de les coses i sense bastir una alternativa forta i eficaç a allò que es vol fer caure o criticar. Aquest punt l'adreço especialment a tots aquells sectors "anti-tot", els qual semblen ser moltes vegades incapaços de passar de la crítica a l'alternativa, del destruir a construir.
I sóc dels que creu que com més contundentment s'actua més costa de pensar en fred i amb calma i s'acaba transmetent una imatge distorsionada d'allò pel que es lluita; aquelles i aquells a qui volem arribar reben distorsionat i d'aquesta manera no aconseguim canviar res.

Tot i aquesta petita crítica no crec que gran part de la culpa sigui de la gent que s'organitza sinó de la pròpia generació de joves en la que emmarco aquesta reflexió (la franja d'edat que va dels 14-15 anys als 25-30).Som al meu parer una generació amb dèficit de valors i crec que bona part de la culpa la té el sistema en que vivim; ara bé, també nosaltres som culpables al no adonar-nos que ens sobren algunes coses i ens en falten d'altres.

Tornant on volia anar a parar: la majoria dels joves pensen en sortir, passar-ho bé, la festa, el sarau, el xicot, la xicota i totes aquestes coses; per sort hi ha persones a les que els preocupa alguna cosa més com ara la cultura, les idees, el territori..els valors que ens fan humans en definitiva. Llàstima que moltes d'aquestes persones sols pensen però no actúen. Hi ha un pas important del simpatisme al compromís que crec que hauríem de fer.

Cap comentari: