divendres, 16 de febrer del 2007

Entrevista a Joan Obiols

"Fa molts anys, vaig decidir que dedicaria la major part del meu temps al Pirineu- les muntanyes del qual m'han vist néixer, créixer, viure i m'agradaria que em veiessin morir-. Que la meva decisió anava encaminada descobrir-lo i a treballar i col·laborar en totes aquelles activitats en les quals jo hi pogués aportar alguna cosa positiva"

Són paraules de Joan Obiols i Puigpinós, escriptor però sobretot pensador Alturgellenc. Com bé diu, la seva ha estat una vida dedicada a la recopilació i recuperació del patrimoni cultural pirinenc; són fruït d'aquesta tasca els diversos llibres que al llarg dels anys ha anat publicant i que un servidor us recomana.
Pocs indrets del Pirineu deuen esperar encara la visita d'una persona que coneix com ningú aquest territori tan desconegut. És per això que he cregut interessant demanar-li opinió sobre diversos temes que afecten la nostra comarca. Aquí us deixo l'entrevista.

Després de tota una vida recorrent la muntanya, que representa per a Joan Obiols la paraula "Pirineu"?

Entenc el Pirineu com un espai físic i cultural que va de mar a mar. Per a mi representa el meu espai vital, sobretot el Pirineu català, l'espai a favor del qual he fet les coses més interessants de la meva vida. És el meu gran centre d'interès.

Dia rere dia, des de tot arreu, ens arriben prònostics sobre la salut d'aquest territori; com veus tu el futur a curt i llarg termini dels territoris de muntanya?

Unca cosa és com el veig i una altra, com m'agradaria veure'l. És difícil saber com serà el futur, però crec que el Pirineu serà definitivament el jardí de la gran ciutat. Crec que d'aquí a uns anys, la mitja i alta muntanya haurà perdut gairebé tota la seva població i la població pirinenca es concentrarà al fons de les valls. Serà, probablement, una població multicultural, molt diferent de la població que tradicionalment ha ocupat el territori pirinenc.
Pel que fa a la situació econòmica, la ramaderia s'haurà reduït notablement i es concentrarà en grans explotacions i la construcció haurà gastat una part molt important de sòl agrícola, segurament molt per sobre del que hauria estat desitjable. Creixeran els espais protegits i l'activiat principal serà el turisme. Tinc l'esperança que les activitats lligades al que entenem per desenvolupament rural, com ara les petites activitats artesanals i el turisme rural, tindran un paper important. La cultura tradicional haurà desaparegut del tot i les tradicions que es mantindran s'hauran transformat en pur espectacle. Tinc la impressió que ningú, o gairebé ningú, recordarà el passat.
Els canvis poden ser tan grans, que és possible que el Pirineu es converteixi en residència fixa de persones que treballaran, amb les noves tecnologies, per a les empreses ubicades a les ciutats. Fa pocs dies, comentava amb un amic que és probable que un dia, quan ell serà vell, veurà arribar al seu fill amb helicòpter que vindrà de l'aeroport a passar el cap de setmana al poble des d'Hamburg o Praga on treballarà. És va posar les mans al cap.

Què és, per tu, allò únic que hom pot trobar a la muntanya?

Fonamentalment, tres coses: una cultura popular en declivi, però riquíssima; un tipus humà reservat, desconfiat, irònic i entranyable, i espais íntims per pensar, per reflexionar. En definitiva, i des del meu punt de vista, el lloc ideal per viure.

Despoblació, especulació, sobrexplotació turística..són només alguns exemples de les problemàtiques que haurem de resoldre, diuen, ben aviat. Quines són, al teu parer, les amenaces a les quals haurem de fer front en un futur immediat els pirinencs?

Jo crec que l'amenaça més important és el risc que tenim de convertir el Pirineu en un territori completament despersonalitzat, en el qual el decorat i els botons poden eclipsar el paisatge i l'entorn cultural i natural. En realitat, ara ja mirem molt poc pel país. Els pirinencs tenim un problema: ens costa tenir una visió global del territori. Pensem més en la nostra vall que en el conjunt de valls que formen la muntanya. I és clar, hi ha poc debat i poca visió de futur. Així, poca cosa podem fer per espantar les amenaces.

Darrerament als mitjans s'ha parlat, potser no tant com voldriem, de l'anomenada Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. Quina és la teva opinió al respecte? Solucionarà els problemes dels territoris que han de formar-la?

No sóc gaire optimista. Crec que tots els territoris necessiten un marc administratiu proper per organitzar-se, per desenvolupar-se i per tenir serveis eficaços. Per tant, estic a favor de la vegueria. Però, per la fredor i els punts de fricció que es viuen al territori sobre temes menors, com la capitalitat o ls recels dels uns i dels altres, i la defensa exagerada d'interessos locals, crec que, si es crea la vegueria, haurà d'arribar sense la nostra aportació. No, no sóc optimista.

L'abandonament de la muntanya per buscar nous horitzons prop de la costa o de la plana són un tema ben present als llibres de Joan Obiols. Paradoxalment cada cop són més els que fan el tram invers. Són els anomentas neorurals una solució per donar vida a aquelles cases que anys enrera eren plenes de vida i avui són tancades? És possible rebrotar sense canviar d'arrels i sense perdre l'identitat?

Jo crec que al Pirineu hi cap tothom. Hi ha de tot, però els neorurals han fet una aportació important al Pirineu. Un exemple molt significatiu és el dels artesans. La majoria d'artesans pirinencs són d'origen no muntanyenc i crec que han fet una tasca en el camp de l'artesania alimentària i manual que té un gran valor econòmic, social i cultural. En conec molts, i la majoria tenen un interès pel país i per la nostra cultura molt superior a la de molts pirinencs.

Durant dècades hem estat comarques aïllades, allunyades de moltes de les problemàtiques que pateix avui occident però també allunyades d'avenços i de la possibilitat de fer-se escoltar amb claredat entre els altres pobles del món. Ara diuen que ens volen comunicar amb trens i aeroports, però són viables aquests projectes? Són la solució o poden ser contraproduents?

Els temps han canviat i les comunicacions són imprescindibles per al desenvolupament socioeconòmic d'un territori. Crec que en això, hi coincidiríem tots. El que em preocupa és la fragilitat del Pirineu i les dificultats per protegir-lo. Aquí no tenim la cultura conservacionista dels països del centre i del nord d'Europa. A poc a poc, anem desenvolupant una consciència de respecte pel territori, però no és suficient encara per evitar possibles abusos que unes bones vies de comunicació podrien comportar sobretot de massificació i d'especulació. D'altra banda, i des del meu punt de vista, crec que sens frenar el desenvolupament i la millora de les comunicacions i dels serveis, hauríem de buscar equilibri. Crec que hauríem de millor els accessos per arribar al Pirineu, però hauríem d'anar alerta amb les intervencions que féssim a la muntanya. Recordo que fa uns anys vaig visitar una població francesa que es deia Sainte- Énimie, a la qual s'hi havia d'arribar per una carretera estreta que gairebé no permetia el pas de dos vehicles alhora. Quan vaig preguntar perquè no l'eixamplaven, em van contestar que estava prohibit. I el curiós és que, quan vam arribar a Sainte- Énimie, vam trobar un poble cuidat, amb serveis i amb una oferta turística de qualitat i altament rendible.

"Em va tocar tocant Mediterrani, per barret Pirineus i una llesqueta, per sabata Oriola d'estranquis i per cor duc a Alcoi, la terreta.."; així reflexa Ovidi Montllor en una de les seves cançons el seu sentiment de pertinença a uns Països Catalans rics, diversos i solidaris entre ells; que en queda avui de tot això? Cal un procés de coneixença i d'explicació de la realitat pròpia entre territoris?

Crec que no hi ha gaire interès general per conèixer realment el país. La gent sol tenir una visió superficial dels territoris. Vivim en un món mediàtic, amb molts egos, interessos i afanys de protagonisme i, per tant, això és el que s'imposa. S'imposa veure cada dia a les pantalles de la televisió les mateixes cares i escoltar les mateixes coses, com si el país el formessin només cinquanta o cent persones, quan hi ha milers i milers de ciutadans que et deixen bocabadat quan parles amb ells..La televisió m'ha ensenyat alguna vegada qui sónm i què fan els escriptors de les terres de l'ebre, per exemple? M'ha explicat quins són i què fan els centres d'estudi escampats per totes les comarques? ..variants lingüístiques? ..Fa pocs dies van emetre per televisió un programa que crec que es deia El Pirineu des de l'aire. No vull dubtar de la bona fe dels qui el van fer, però es pot aprendre com és un territori sens la seva gent? I es pot saber com és un país des de l'aire?.. I encara hi ha una cosa més preocupant que és el desconeixement que tenen molta gent de la terra que xafen cada dia. Cada vegada és més freqüent trobar persones que desconeixen la toponímia dels voltants del seu poble o que no saben res de la seva història. Crec, francament, que el qui no coneix el territori no el pot estimar i el qui no l'estima, poca cosa hi aporta.

Ja per acabar, un lloc a l'Alt Urgell on perdre's?

A l'Alt Urgell hi ha molts llocs, no per perdre's sinó per trobar-se. A mi m'agrada l'Alt Urgell humà. L'Alt Urgell físic és el marc perfecte perquè l'home visqui i desenvolupi el territori. No ho sé, et diria que aprofitessis els miradors de la comarca. Hi ha el mirador de Mirambell, al sud, excepcional, amb una visió incomparable del sud de la comarca; o el mirador de Sant Victor, a Fígols.. Per cert, no et perdis el carrer Major de Fígols, un dels més atractius del Pirineu. La vall de Valldarques és també un espai únic, o les valls de Sant Joan, al nord. De fet, qualsevol de les nostres valls són per passar-hi hores i dies, per viure i admirar un país d'excepció.