divendres, 30 de març del 2007

Euròcrates

Fa un parell de mesos vaig ser de viatge a Brussel"les, ciutat que em va veure néixer i créixer. Feia força anys que no hi posava els peus i em vaig endur un bon grapat d'impressions i sensacions. Una d'elles té relació amb un tema d'especial actualitat com són els 50 anys de la fundació del que avui es coneix com a Unió Europea, i és per això que he cregut oportú explicar la reflexió que vaig fer quan vaig ser allí.

Per qui no ho sàpiga Brussel"les és la capital per excel"lència de la Unió Europea (Estrasburg té un paper un xic més secundari). En conseqüència és el centre de decisió, el lloc on es cou el futur d' Europa, l'espai administratiu més gran del continent. Una institució tan gran necessita algú que vigili amb cura, responsabilitat i també honradesa el seu correcte funcionament i aquí és on apareixen els funcionaris europeus; milers de ciutadans, al servei d'aquest gegant econòmic, que poblen en exclusiva l' anomenat "Cartier Européenne".
Passejant per la zona un es contagia d'un ambient d'europeisme i de lideratge que no deixa a ningú indiferent. Edificis enormes on diuen "s'està construint Europa", gent amunt i avall fent tard a la reunió amb el seu director general; mil i un departaments encarregats de fer que Europa vagi endavant. Així és de portes enfora.

Portes endins hom canvia lleugerament d'opinió. No em va costar gaire adonar-me que el teòric europeisme que tot ho impregna és absent als passadissos de la Unió. A l'hora de treballar es percep en l'ambient manca de companyerisme entre funcionaris de nacionalitats diferents i fins i tot crispació; comentaris d'amagotis, enveges personals també estan a l'ordre del dia. Això si, tothom procura tenir sempre un somriure hipòcrita preparat, no fos cas que s'esguerrés el somni.

Però no fou tot això el que més em sobtà. Trobo més preocupant que molts d'aquests funcionaris i funcionàries es moguin dins una espiral de prepotència, individualisme i ambició personal sense límits per tal d'arribar a les altes esferes o el que és el mateix, un despatx més gran i un sou encara més astronòmic.
Convençuts de ser l'elit d'Europa perden els valors, obliden (i fins i tot reneguen) els seus orígens i traeixen alguns dels suposats principis en que es sustenta l'Unió Europea.
Sota un discurs europeista buit de contingut van poc a poc engrandint aquesta nova classe dels Euròcrates; una classe que es confon a si mateixa amb Europa però viu d'esquenes a la realitat i als problemes de la gent en una bonica casa dels carrers de Brussel"les.
Per mi no són més que els tristos gestors d'aquesta mentida maquillada que en diuen Unió Europea.

dimecres, 28 de març del 2007

Als mestres

Avui he mirat una peli d'aquelles que recomano veure a tothom: "La lengua de las mariposas".
La veritat és que una música ideal i uns personatges que entendreixen a qualsevol m'han fet gaudir i pensar. Tants somnis i tants projectes que ens vàren robar...

I pensar que avui en dia l'ensenyança i l'educació del jovent que puja és encara al meu parer una feina exercida sense la motivació suficient.
Al mateix temps m'ha vingut al cap una cançó de l'Ovidi molt relacionada amb el que vingué després del que es narra a la pel·lícula. Si podeu escolteu-la; val la pena. Com diuen uns que conec: escola nova, poble lliure!

L'escola de ribera

La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La consigna era Pàtria.
La resposta era alçar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El càstig era por.
La missa era molt sèria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Ni més ni menys que el que som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La merda
La infància.
La fe
I la tendresa
La por.
El temps
I l'estima.
Tot perdut per sempre.

El resultat era un,
la jugada era perfecta.

dimarts, 27 de març del 2007

Entrevista de "La Vanguardia" a Joan Martí i Castell

Al diari "La Vanguardia" d'avui dimarts s'hi pot trobar una entrevista a Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l' Institut d"Estudis Catalans. Com bé apunta la reportera ell és un dels màxims responsables de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana.
Fruït d'això l'entrevista ens deixa algunes idees molt interessants però que alhora, crec jo, també són força preocupants. Us la reprodueixo perquè vosaltres mateixos en treieu conclusions.

-En quin estat es troba actualment la llengua catalana?

-En general, el nivell de coneixement i competència no és el raonable ni el desitjable, ni per als ciutadans no especialitzats ni per als Mitjans de comunicació.

-El català encara no està normalitzat?

-No, ni de lluny. Normalitat vol dir que s'utilitza sempre, bé i en tot el territori. Per desgràcia, encara estem lluny d'això. Quan s'utilitza menys del que s'hauria d'utilitzar i en canvi existeix una altra llengua dominant, l'espanyol, present de manera persistent, és inevitable que hi hagi interferències de la llengua dominant. Les interferències són més que les simples influències, que són normals.

-Però el català no ha anat guanyant terreny?

-No. La influència de l'espanyol contínua sent importantíssima com en altres moments de la història, sobretot des de la Revolució Industrial, a la fi del segle XIX. Les influències de l'espanyol continuen sent fortes i es produeixen de manera sistemàtica. L'escola ha introduït el català i això ajuda a millorar el seu coneixement, però l'espanyol segueix sent la llengua dominant a Catalunya.

-El principal problema del català és l'espanyol?

-El principal problema del català és que està tractat com una llengua marginal, sobretot en l'Administració central, l'Estat, a pesar que la Constitució digui que és un patrimoni que cal defensar, com el basc i el gallec.

-Hi ha qui diu que la llengua marginada a Catalunya és l'espanyol.

-No cal opinar sobre això. Només cal convidar a les persones que afirmen això a passejar per Barcelona perquè vegin si realment l'espanyol està marginat. Si els que diuen això viuen aquí, saben que menteixen. Només ells saben perquè ho fan.

-Si analitzem aquesta segona edició del diccionari veiem que hi ha més anglicismes que espanyolismes.

-En totes les llengües hi ha aquesta influència de l'anglès. És un fenomen universal. L'anglès està funcionant com a llengua franca. Han entrat alguns anglicismes però d'una forma molt meditada.

-Com està afectant l' immigració en el català?

-El problema no són els immigrants. La pregunta és: l'anglès està en perill als Estats Units per l' immigració? La resposta és que no. No és l' immigració la que provoca que una llengua funcioni malament, és una qüestió política.

-Les llengües de l'immigració poden influir en el català?


-És possible i no passa res si és així. Serà producte d'una nova realitat i de la bona convivència i igualtat de condicions. Tenim detectades 300 llengües diferents a Catalunya. No passa res si deixen una petjada. Ara, el diccionari ha inclòs paraules com "aiatol"là", producte de la presència de noves religions.

-Considera que el lèxic que s'utilitza en català és pobre?

-Si. L'ensenyança de la llengua catalana no utilitza els millors mètodes perquè hi hagi una bona competència, a diferència del que succeeix a França, Itàlia o Anglaterra. Si a això s'hi suma la situació del català com a llengua minoritzada, el resultat no és positiu. No tenim un bon coneixement del català, ens falta una competència que no tenim.