dimarts, 4 de desembre de 2007

Èric i l'Exèrcit del Fènix a la Seu d'Urgell

Aquest dijous dia 6 de Desembre, a les 19h, es representa a l'IES Joan Brudieu de la Seu d'Urgell l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix".

Com suposo que sabreu l'Èric és aquell noi de 14 anys que va ser acusat de terrorisme per enviar correus electrònics a una empresa per demanar l'etiquetatge en català. Mare meva la justícia espanyola...

Així doncs ja sabeu, si voleu passar una bona estona, aquest dijous a les 19h a l'Institut.
Per cert, enhorabona a la gent d'Òmnium aquí la comarca, que darrerament estan ben actius.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Entrevista a l'equip de Ràdio Seu

L'any 1985 començava a emetre a través de les ones pirinenques Ràdio Seu. 22 anys després el projecte ha esdevingut un element clau en el dia a dia de la nostra ciutat. Aprofitant el llançament de la plana web de l'emisora vaig creure oportú fer una entrevista a les persones que amb esforç i passió han fet possible Ràdio Seu.
Us deixo l'entrevista amb la Glòria Gonzàlez, la Marta Pujantell i l'Ignasi Cervera. Us ben asseguro que hi ha respostes d'allò més interessants.


Què és per a vosaltres Ràdio Seu? Com neix aquest interès per dirigir una ràdio a la nostra ciutat?

RàdioSeu és una manera de fer entendre i fer arribar a la gent allò que passa a la Seu i comarca. És sentir el batec d'aquest magnífic indret i informar de tot el que interessa a l'Alt Urgell i a un territori que creix i que busca el reconeixement com a àrea específica: l'Alt Pirineu. RàdioSeu és, a més, participació. Va néixer de la inquietud d'un grup de joves i es va materialitzar el 1985. L'objectiu era passar-s'ho bé i posar a l'abast de tothom les ones per fer sentir la seva veu. La bona acollida de la ràdio municipal entre els urgellencs (hi havia més de 200 col.laboradors), va fer que l'Ajuntament es decidís a consolidar-la. I fins ara. S'ha anat alimentant de la il.lusió, i, poc a poc, s'ha anat també professionalitzant, intentant no perdre el seu esperit inicial.

És obvi que la ràdio municipal té uns trets diferencials respecte la ràdio d'àmbit nacional; quins creieu que són els aspectes més importants en una ràdio local? I quins són els valors que s'han intentat transmetre des de Ràdio Seu?

Tot i que el panorama comunicatiu cada cop està més segmentat i especialitzat, RàdioSeu juga amb la carta de la diferència: la proximitat. Cap altre mitjà més gran, per més recursos econòmics que disposi, pot acostar la ràdio a la gent de la Seu i comarca com nosaltres, ja que la cobertura més àmplia difumina els continguts. D'altra banda, la nostra emissora és per sobre de tot un servei públic de tots i per a tots, i vol aprofundir en els valors, en la varietat i la riquesa lingüística del Pirineu, en les tradicions i la gent d'aquí. La nostra emissora pretén ser una ràdio propera amb una programació atenta a la informació local de la Seu, l'Alt Urgell i el Pirineu. Alhora, ens plantegem incidir en la formació i entreteniment dels oients. I no oblidem que un dels nostres objectius és potenciar-nos com a opció per mostrar als més menuts el funcionament d'un mitjà de comunicació i esdevenir una escola de professionals.

Han estat 20 anys de feina apassionada i dedicació a la ràdio però també de dificultats, imagino. Amb quins entrebancs o inconvenients us heu trobat a l'hora de dur a terme la vostra tasca?

Sobretot inconvenients tècnics, ja que pel que fa al nivell humà, per sort, comptem amb una plantilla de col.laboradors impagable. Una ràdio, encara que sigui local, requereix d'una important infraestructura i sovint, en alguns aspectes, RàdioSeu ha hagut de tirar endavant amb més imaginació que no pas mitjans. Els problemes es van solucionant mica en mica, però sempre queden coses per millorar a nivell tècnic.

Dels nombrosos projectes que heu engegat des de el vostre estudi, quin ha estat el més ambiciós? Algun repte de futur?

Dels darrers temps, sens dubte, la plana web (www.radioseu.cat). Feia molt temps que l'havíem proposat i l'excel.lent rebuda que ha tingut, amb un nombre de visites que no para de créixer, demostra que valia la pena posar-la en marxa. A més a més, ha ajudat a rejovenir el perfil d'oients de RàdioSeu. I ens permet que ara RàdioSeu es pugui sentir des de qualsevol punt del Pirineu, de Catalunya i del Món, de manera que molts urgellencs, des d'universitaris fins a treballadors que viuen a l'estranger, ens sintonitzen lluny de la Seu.
De cara al futur, el principal repte és el trasllat al centre de la ciutat. Crec que des de fa anys hi ha unanimitat a la Seu en aquesta necessitat, i esperem que algun dia es reflecteixi. A Castellciutat hi estem molt bé, però per lògica una ràdio local ha de ser en un lloc cèntric i visible. De fet, és un doble comentari que coincideixen a fer-nos de manera espontània tots els convidats que venen a la ràdio.

Què comporta un contacte permanent amb el que passa a la Seu? Serveix per descobrir noves facetes de la ciutat i de la seva gent a priori desconegudes?

El creixement de la ciutat ha provocat que, segurament, les noves generacions no coneguem ni una mínima part de la història de la ciutat. El ritme de vida actual també ens aboca a viure ignorant el nostre entorn i obviant activitats i propostes ciutadanes que abans eren un reclam. Nosaltres podem dir que som uns privilegiats perquè en aquest aspecte la feina ens aporta molta informació i ens posa en contacte amb els urgellencs i urgellenques més actius. Són moltes les persones que treballen de forma altruista per la ciutat. La ràdio, a més, té un altre avantatge: ens acosta als oients, ciutadans que comparteixen l'interès per la Seu, la comarca i el Pirineu. Tanmateix, no sempre és fàcil ser periodista en un lloc petit i cal ser molt respectuosos i plurals en el tractament de les notícies.

Només cal mirar l'apartat de col"laboradors per veure que Ràdio Seu la configuren molts urgellencs i urgellenques. Donar l'oportunitat als ciutadans/es de ser partícips de la seva ràdio és un dels secrets del seu èxit?

RàdioSeu es va plantejar des dels seus inicis com una finestra oberta als urgellencs i urgellenques i a les seves inquietuds i propostes. Aquesta és l'essència de l'emissora i el seu tret diferencial. A RàdioSeu des de sempre s'ha apostat pels col.laboradors i la nostra ràdio forma ja part de la vida de bona part de les llars de la ciutat. Tothom, qui més qui menys, té un familiar o coneix algú que l'ha viscut en primera persona. Cal tenir en compte que en un moment en què hi ha un proliferació excessiva de mitjans de comunicació, les ràdios locals han estat les úniques que han gaudit a l'alça de la confiança dels oients. Han estat un revulsiu a la globalitat i una via alternativa per mantenir la identitat, i això ho ha fet possible, precisament, que la gent que hi ha participat se l'ha fet seva.

Sens dubte Ràdio Seu és un projecte pioner al Pirineu; sembla ser però que la muntanya és un territori força oblidat pels mitjans. Quin paper poden jugar les noves tecnologies a l'hora de trencar l'aïllament històric que pateixen les comarques del Pirineu?

Les noves tecnologies trencaran barreres si s'implanten d'una vegada per totes. Hem de pensar que encara hi ha moltes zones sense un bon accés a Internet. Si les administracions compleixen amb els seus compromisos la xarxa obrirà un ventall de possibilitats periodístiques que fins ara s'havien descartat per una qüestió econòmica. El fet que hi ha poca gent i pocs ingressos publicitaris ha frenat fins ara l'interès empresarial. La futura vegueria requerirà de mitjans que treballin per unir la gent i compartir preocupacions i demandes, que molts encara desconeixem que són comunes.

Mirant més a nivell global, al vostre parer quines són les amenaces que ha d'afrontar avui dia el món del periodisme?

A nivell dels propis periodistes una de les amenaces, com en d'altres feines, és la precarietat. Deixant de banda els presentadors famosos que tothom coneix, hem de dir sense embuts que al nostre país la feina de periodista està en general mal pagada, tenint en compte el nivell d'estudis, d'especialització i de cultura general que s'exigeix actualment. El fet que els estudis de Periodisme s'hagin posat de moda ha fet que hi hagi més oferta que demanda laboral i ha afavorit l'aparició de molts mitjans, alguns amb pocs escrúpols, que s'aprofiten d'això sense que ni els governs ni els sindicats hi posin fre.
A nivell global, la principal amenaça és la supeditació als interessos econòmics, més que no pas als polítics. Perquè, al cap i a la fi, actualment hi ha empreses que tenen tant o més poder que els propis governs, des del nivell local fins al mundial. Moltes multinacionals inunden els mitjans de comunicació amb publicitat, o bé en són directament accionistes, perquè així es garanteixen que en aquells mitjans mai no es parlarà de les seves estratègies més desagradables, o bé se'n parlarà de manera molt tèbia. Com per exemple, la persecució que ha dut a terme una coneguda empresa elèctrica espanyola contra els indígenes maputxes, la complicitat de moltes empreses famoses en el finançament de conflictes armats, la pressió d'algunes entitats financeres perquè no se suprimeixi peatges a Catalunya, o el fet que algunes marques de roba esportiva exploten menors en països poc desenvolupats. Molts periodistes saben que s'hi juguen la feina si citen alguna notícia negativa sobre empreses amigues del mitjà on treballen.

20 anys no són pocs; certament la realitat d'avui dia té poc a veure amb aquella que us vau trobar en el moment de començar. Quins canvis s'han produït, i quins heu viscut, en el món dels mitjans de comunicació?

Tots els inicis són durs però ni ho pensàvem, llavors. Intentàvem informar i entretenir la gent de la Seu i no ens paràvem a pensar en els mitjans "rústics" que empràvem: connectàvem un radiocasette de casa per fer sonar la gravació que calgués; treballàvem amb dos plats de discos una mica atrotinats, que si no ploraven per aquí, ho feien per allà... Però va arribar el CD! Quin gran invent! I el canvi de taula de so! Estàvem com nens amb sabates noves. I després va arribar l'ordinador, que et facilitava la feina (o l'endarreria, segons el dia). Ja sabem que les noves tecnologies, quan funcionen van molt bé, però quan fallen, tots a córrer! Recordem també les connexions telefòniques rudimentàries, amb so de llauna inclòs, i el fet que durant els programes especials d'eleccions o de Fira o de Festa Major no hi havia telèfons mòbils i fèiem servir uns 'talkis', que quan portaven 3 hores en marxa, treien fum (literalment!). El canvi d'unitat mòbil també va suposar una millora important per dur a terme la nostra feina. Podíem emetre amb qualitat des de qualsevol lloc de la Seu.
En definitiva, totes les evolucions són sempre per anar a millor. Ara, el que ens agradaria, però, és el canvi d'ubicació. Tant de bo que aconseguim baixar aviat a la Seu, amb tot el material nou de trinca, per així superar les limitacions tècniques actuals, i estar en un lloc més cèntric.

Ja per acabar, quina és la notícia que us agradaria poder difondre algun dia a través de les nostres ones?

Una notícia tan simple com que en aquest país la majoria de gent tingui un salari que li garanteixi poder tenir un habitatge digne, cuidar dels seus fills o familiars i assegurar-se una jubilació decent. Aquelles coses essencials que sempre s'han considerat de sentit comú però que ara mateix no estan gens clares per als joves. I la Seu no n'és una excepció.

Fins aquí l'entrevista. Vull expressar el meu agraïment a tots tres no sols per accedir a contestar les preguntes,sinó també per fer-ho de forma tan extensa. Crec que cal a més felicitar-los per la plana web. Sense dubte ,i com diuen a l'entrevista, un dels projectes més exitossos que a més ens permet a aquells que som lluny de les nostres muntanyes sentir-les una mica més aprop. Ànims i a seguir endavant!

dilluns, 26 de novembre de 2007

Tornant enrere

Feia força dies que no deixava res escrit. Suposo que entre la feina de la uni i la mandra he anat ajornant això d'escriure.
La veritat és que darrerament he pensat força; aquest curs, nou en diferents aspectes, m'està fent reflexionar bastant. Una de les coses sobre la qual he barrinat ha estat la rapidesa amb que passa el temps i els canvis que es van produint mentrestant. Mil i una històries que semblen d'ahir però que tenen ja anys.

No sempre és bo viure dels records però fa no gaires mesos li deia a un bon amic que això de tornar enrere pot ser degut a que el present i potser el futur no conviden a ser gaire optimistes. No sé si ben bé és així...En tot cas el que és segur és que a les meves esquenes (imagino que com tothom) deixo incomptables moments, acompanyats i en solitud, que de tan en tan ajuden a esvair-se i també a esperançar-se per repetir-los.
Tot això no vol dir que el dia a dia no m'ofereixi motivacions però suposo que a mida que ens anem "fent grans" costa més veure les coses amb els mateixos ulls de quan en teníem 15 o 16.

Però fa dues setmanes que vaig començar a pensar que potser el que realment marca la diferència és que també canvien aquells i aquelles que formaven part de les nostres històries, i ho fan a un ritme vertiginós. Pensar-hi fa tornar enrere, als bons moments que van anar dibuixant la idea de cada persona dins nostre. Així doncs, d'una forma o una altra aquests records ens donen equilibri i sense que ens n'adonem també configuren poc a poc la nostra forma de ser crec.

I tota aquesta divagació arran d'una tassa de te a casa d'un bon company a qui feia uns mesos que no veia el pèl...
Potser hauria d'anar recuperant l'escalfador d'aigua haviam si així vaig recuperant inspiracions jeje
Salut i fins la propera.

divendres, 19 d’octubre de 2007

World Press Photo

Ahir a la tarda vaig acosta'm al Centre de Cultura Contemporània de Catalunya a visitar l'exposició itinerant del World Press Photo, el concurs de foto-periodisme més important del món.

Hi havia exposades totes les fotos guanyadores, un bon fart per cert. Realment impacta i recomano a tothom que tingui mitja horeta lliure que s'hi acosti i gaudeixi de les imatges, entre d'altres coses un retrat força fidel dels diversos conflictes i esdeveniments que han passat i desgraciadament encara passen avui dia al món. Ho trobareu tot una mica més detallat en aquest post del blog del Pep Farràs, gràcies al qual vaig saber de l'existència de l'exposició.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Inauguració del Casal Popular de l'Alt Urgell

El proper 20 d'Octubre s'inaugura el Casal Popular de l'Alt Urgell. Després de molt, molt de temps esperant per fi és una realitat. Aquí us deixo el comunicat de la inauguració i el cartell de la diada amb els actes previstos. Salut i cultura popular!

Comunicat del Casal Popular de l'Alt Urgell,

INAUGURACIÓ DEL CASAL POPULAR

"Ningú no et pot donar la llibertat. Ningú no et pot donar la igualtat, la justícia o res més. Si ets un home, has d'agafar-la." Malcolm X

Avui inaugurem el Casal Popular de l'Alt Urgell, un espai que ha de crear i dinamitzar una base social de l'esquerra independentista a la comarca. El Casal Popular neix de la mà de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell (Cajei) i la CUP de la Vansa i Fórnols, que l'han impulsat, fent-ne partícips a diferents persones que han cregut en la necessitat d'aquest espai. Esperem però que cada cop siguem més les persones, organitzacions i col·lectius que participin del projecte.

El projecte del Casal Popular neix per tal d'aglutinar totes les persones crítiques i inquietes, de fomentar l'autoorganització i l'aparició d'organitzacions i col·lectius transformadors; neix per a facilitar un espai per a que es reuneixin, muntin actes i s'autogestionin. Ha de ser una eina en mans de les persones independentistes, anticapitalistes, internacionalistes, ecologistes, feministes, que fomentin la cultura popular, sindicals, antirepressius i un llarg etcètera.

Un altre objectiu del Casal és el d'oferir una alternativa a l'oci consumista imposat pel capital i recolzat per les institucions, un oci que aliena i individualitza el poble. Davant aquest oci consumista contraposem un oci que fomenti l'esperit crític, l'implicació amb l'entorn, que fomenti les relacions i teixits socials, que ens faci persones més lliures. Un oci no limitat a la festa i que contingui activitats formatives com a xerrades, passis de vídeo, exposicions, premsa i biblioteca alternativa, debats, etc.

Ens ubiquem al casc antic i la implicació i transformació d'aquest serà també un compromís nostre tot donat suport a les iniciatives veïnals i mirant d'esdevenir també un dinamitzador en aquestes. Somiem en un barri participatiu, viu i combatiu, un barri solidari i integrador, i tot i que el sistema polític actual ho dificulti, dedicarem esforços per fomentar l'autoorganització i la participació veïnal.

El Pirineu és també un signe d'identitat del Casal. Només mitjançant la integració de les persones amb el seu entorn,de l'arrelament a la cultura popular del territori, podem ser realment lliures. Una cultura feta des del poble i per al poble, que uneix la diversió i les relacions socials amb la transmissió de tradicions i experiències passades, que ens han fet ser i ens permetrà seguir sent. Una altra raó doncs que ens mou a impulsar el Casal Popular és l'estima pel nostre territori, el seu patrimoni i les seves tradicions. És aquesta idea en definitiva la que volem compartir, estendre i potenciar.

És des d'aquest projecte que emplacem al conjunt de la societat a organitzar-se i lluitar, contra totes les opressions i mancances de la nostra societat, per la llibertat del nostre poble, de les persones, dels col·lectius. Volem que el Casal, un exemple d'autogestió que tot just ara encetem, serveixi per renovar il·lusions i carregar d'esperança a totes les persones que havien deixat de creure possibles els seus somnis. El moment és ara, si somiem i lluitem tots junts, poc a poc deixarà de ser somni per a ser realitat.

Visca la terra!

Casal Popular de l'Alt Urgell

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Jo també cremo la monarquia

Aquestes últimes setmanes han estat d'allò més incendiàries. Tot comença a Girona, en motiu de la visita del rei Joan Carles a la Universitat. Una concentració de l'esquerra independentista en contra de la seva presència acaba amb la crema d'un retrat del monarca i la seva dona.

Portada de diaris l'endemà, l'Espanya cavernícola rep amb indignació la crema del retrat.

Poc després la fiscalia ordena al dinoSaures l'identificació dels dos autors de la crema. La cosa acaba amb Jaume Roura i Enric Estern declarant a l'Audiència Nacional. Aquesta és l'espurna que encén la flama i mai millor dit ja que arreu del país s'estén la crema d'imatges del rei en solidaritat amb els dos represaliats. Moltes persones surten al carrer i cremen novament, a cara descoberta, retrats del cap d'estat espanyol.
La classe política catalana ràpidament condemna la crema, demana respecte per les institucions i un cop més respon amb covardia a la situació. De mentres a les Espanyes s'atipen de criminalitzar el rebuig popular a la monarquia, a defensar a ultrança el monarca i a denunciar la "batasunització" que segons ells, s'està produint a Catalunya.
Jo el que volia era comentar una mica tot això i deixar en l'aire alguna que altra reflexió.

En primer lloc, les cremes, sobretot en un principi, s'han defensat recorrent a la llibertat d'expressió. Jo crec que és un error; bé un error a mitges. Des del meu punt de vista la crema s'ha de prensentar com un acte de desobediència envers unes institucions imposades, hereves del franquisme i no com un simple exercici de llibertat d'expressió. No crec que ningú cremi un retrat del rei perquè si, sinó que ho fa per mostrar el seu rebuig a la figura del rei i al que representa. I no cal amagar-se'n, al contrari cal dir-ho amb orgull. Si una cosa és injusta, és legítim saltar-se la legalitat per denunciar-ho.

Estic força content de les alarmes que s'han encès i dels debats que s'han obert arran d'aquesta polèmica. Comença a preocupar que la gent comenci a expressar públicament allò que durant anys s'ha volgut amagar i també comenci a posar en dubte qüestions tabú com la figura del rei.
Els polítics espanyols s'afanyen a defensar la figura del rei com a garant d'estabilitat i el seu paper vital en la transició. Quan sento això el que penso és que a Espanya hi ha un problema molt gran i és el fet de que hi ha una part important dels espanyols que ,més que acceptar la "democràcia" de l'estat, la toleren amb la condició que hi hagi el rei al capdavant per garantir una sèrie de mínims tocs "nacionals". Si acceptar que 30 anys després no es pot anar més enllà dels acords de mínims de la Transició no és reconèixer la legitimitat dels franquistes a condicionar el present que algú em digui que ho seria. L'any 75 es deia que estaven a l'aguait i que no es podia demanar un canvi de cop. En 30 anys no han revisat res d'aquell pacte de circumstàncies; o bé les circumstàncies són les mateixes o bé molta gent dóna per bones coses en contra de les quals suposadament va lluitar durant tot el franquisme. O potser totes dues coses...

D'altra banda m'agrada que n'hagin fent tan ressó mediàtic perquè, molt que els pesi als nostres botiflers, d'aquesta manera s'està fent publicitat gratuita a l'esquerra independentista, cosa que durant anys aquí casa nostra han volgut impedir per tots els mitjans. Diuen que per culpa nostra es dona una imatge radicalitzada de Catalunya. Jo crec que per ser més exactes es dóna una imatge de en quina línia avança el jovent organitzat als Països Catalans. Poder no els hi agrada, però crec que és conseqüència d'una situació que ells han ajudat a mantenir. A part i com deia abans s'han obert debats: que si Espanya es trenca, que si hi ha una radicalització a Catalunya...És aquí quan els espanyols expressen sense complexes el seu espanyolisme ranci i posen de manifest que amb ells és impossible arribar enlloc, que cal avançar pel dret. Sincerament, qui després d'escoltar 5 minuts d'aquests debats continui pensant que és possible regenerar Espanya és un ingenu.

Per últim tot el que ha passat també ha servit per desemmascar alguns hipòcrites. S'ha vist com aquells que presumien de republicans (Saurons i ERCs) votaven al Parlament una moció a favor del respecte a les institucions espanyoles i renegaven dels qui expressaven sense complexos el seu rebuig a la monarquia. Tard o d'hora s'acaba veient on acaben els seus principis: a la poltrona. Després intenten presentar-se com l'alternativa o com el jovent independentista....
Sigui com sigui i si bé és cert que hi haurà gent a qui haurà fet mal d'ulls tanta flama tot això haurà servit per fer visible una sèrie de projectes, de moviments que fins ara han intentat amagar.
I pel que fa a la caverna ja ho diuen: "si ladrán, senyal de que cabalgamos"

dijous, 19 de juliol de 2007

Vinyes verdes vora el mar

Dels molts racons que tenia (i tinc) pendents de conèixer els territoris de la Catalunya Nord eren uns dels que més m'atreien. El passat divendres vaig poder per fi i després de molts mesos esperant-ho redescobrir aquesta part del nostre país, tant propera i al mateix temps tant oblidada. Dic redescobrir perquè ja hi havia passat força vegades de petit per aquelles carreteres i els paisatges no m'eren extranys; ara bé no era pas conscient del que representen ni de la història que amaguen. Us intentarè explicar una mica com ho vaig veure tot plegat.


El viatge no el vaig fer pas sol; més aviat jo feia d'acompanyant d'un bon amic que coneix bé tot aquell territori. Partíem de bon matí i amb un petit esborrany del que volíem veure però tot plegat era una imatge força difuminada, on Perpinyà i el mar eren els únics colors que veiem clars.
Ben aviat vaig recordar els viatges en cotxe fins a Bruse·les i aquells revolts del coll de la Perxa que tant odiava de petit. Dos castells, els de MontLluís i Vilafranca de Conflent, que ens recorden el passat bèlic d'aquestes contrades i a mi també un cop més la ruta cap a Bèlgica.
Poc després de passar Prada de Conflent la nostra primera parada, per estirar una mica les cames i satisfer la curiositat: Eus. Un d'aquells pobles que no deixa indiferent; amb una vista privilegiada del Canigó, Eus s'enfila turó amunt, coronat per l'esglèsia de Sant Vicenç.Free Image Hosting at www.ImageShack.us Ens van sorprendre sobretot dues coses: no trobar ningú del poble pels carrerons (cada un més enfilat que l'anterior) i el fet de que tots els carrers conservaven exclusivament la nomenclatura catalana. Vam estar uns minutets per gaudir de la vista que hi ha de Prada, el Canigó i la plana d'arbres fruiters i apenes uns segons per comprovar que l'esglèsia era tancada; definitivament aquell dia no ens hi esperàven així que vam reprendre la ma
rxa.

Free Image Hosting at www.ImageShack.usFree Image Hosting at www.ImageShack.us

Un cop arribats a Perpinyà vam anar directes cap al castellet, símbol de la capital de la Catalunya Nord. Actualment el seu interior conté un museu de les tradicions i la cultura popular catalanes; lamentablement fora oneja, junt amb la senyera, un símbol que l'hi és al·liè: la bandera francesa.
Després d'aquest petit disgust vam enfilar cap al barri de Sant Jaume, el barri gitano, un dels pocs on encara es parla català. Em vaig quedar decepcionat ja que malgrat que les àvies gitanes ens entenien amb prou feines deixaven escapar algun mot en català. Senyeres en vaig veure forces pel c
arrer peròFree Image Hosting at www.ImageShack.us de sentir enraonar en la nostra llengua, poc. Tot plegat em va donar la sensació que els francesos han dut ha terme una colonització silenciosa i a Perpinyà han permés que quedèssin els símbols històrics per maquillar-ho i amagar l'afrancesament cultural que han dut a terme, arraconant la llengua i l'identitat catalanes.

Novament en ruta vam dirigir-nos a Argelers, en el passat testimoni cruel de l'exili republicà, avui dia poble turístic amb poc atractiu. Em va sorprendre no trobar cap recordatori en homenatge a la memòria de tots aquells refugiats que van passar fred i gana en aquelles platges, oblidats pel govern francès. Més vergonya, si cap, per a ells.
Pocs Kms i per fi la mar, tan esperada pel meu company de viatge. L'escenari no ens era nou ja que ambdós ja haviem estat a Cotlliure abans. Però aquesta petita vila té alguna cosa que enganxa i cada nova visita és com la primera; la vista del castell reial, la torre de Madeloc i les dues petites platges ens van captivar una altra vegada. Cotlliure té un aire bohemi i romàntic, molt fàcil de percebre en els carrers propers a la platja malgrat que l'invasió turística comença a embrutar-lo una mica. Si no hi heu estat mai aneu-hi, a poder ser amb bona companyia.

Free Image Hosting at www.ImageShack.usFree Image Hosting at www.ImageShack.us

Amb l'estomàc ple vam fer l'última guaitada i a seguir. Ja sols quedaven tres pobles en la nostra agenda: Port Vendres, Banyuls i Cerbera.
Dels dos primers el que més destaco és l'afrancesament profund que es fa evident passejant una mica per la vil·la; a Cerbera per contra encara vam poder sentir un grup de padrins i padrines aprofitant l'ombra de la plaça per fer-la petar en català.
Però de tot plegat hi ha una cosa que, amb diferència, destaca per sobre de les altres i que crec era el veritable objectiu d'aquest viatge: les vinyes arran de mar. Tots aquells paisatges em van recordar el gran poema de Josep Maria de Sagarra, "Vinyes verdes vora el mar"; realment els versos reflecteixen el que veien els nostres ulls i només per veure aquest contrast el viatge ja val la pena.Free Image Hosting at www.ImageShack.us

Vam tornar cap a casa amb la sensació d'haver vist el que buscàvem però conscients que tot plegat sols havia estat un tastet del molt que hi ha per descobrir. Refent el coll de la Perxa mirava el paisatge i mirava de treure conclusions. La primera cosa que m'ha quedat clara és que la Catalunya Nord és una part del país tocada (qui sap si de mort) i profundament afrancesada. Però no puc dir que ens l'han robada; no val a queixar-se quan som nosaltres els primers que els hem abandonat, quan la gent d'allà dalt que lluita per defensar l'identitat catalana veu com els d'una mica més al Sud els tenen en l'oblit més absolut. La segona és òbvia, cal tornar-hi, conèixer i entendre més; i hauria de fer-ho com més gent millor. Llavors potser algun dia si que ens escoltarien quan diessim allò de que "de Salses a Guardamar..."...

dissabte, 9 de juny de 2007

Després de la moguda (II)

Continuant l'anterior post passo a comentar una mica com han anat les eleccions municipals a l'Alt Urgell. Ara per ara i perdoneu el centralisme, parlaré sobretot de la Seu.A banda de l'esmentada abstenció, característica d'aquestes eleccions, vull destacar el fet de que per 2 vots, dues persones, la candidatura de la CUP al terme municipal de la Vansa i Fórnols encapçalada per Dani Tarrés no ha resultat guanyadora. L'alcaldia doncs va a parar al grup d'independents. Realment una llàstima ja que hem estat molt a prop de fer un cop d'efecte inèdit fins ara a la nostra comarca.

A la Seu hi han hagut canvis; tot i això no sé pas si hi ha hagut alguna previsió que l'hagi encertada de ple. N'hi havia moltes i és que unes municipals no obeeixen a cap tipus de lògica electoral ja que la gent vota molts cops la persona i no el partit i pot passar de tot (segueixo insistint amb un model electoral de llistes obertes...).


Les eleccions les ha guanyades el PSC Progrés, això sí passant de 7 a 6 regidors. Hi havia qui deia que el fet que enguany ICV es presentés per separat restaria força suports als Socialistes però finalment els Eco-Socialistes sols els han esgarrapat un regidor. Pel que he sentit estan una mica capbaixos ja que tenien millors expectatives. Tot i així crec que és una bona notícia que algú com Josep Maria Carles sigui al consistori; ho dic perquè hi he tractat força i el considero una persona dialogant i amb mà esquerra, valgui el sarcasme. Llàstima que la Sol Gasch no hagi pogut ser-hi. Haurem de veure si l'univers paral·lel de la política no acaba devorant-lo.


On sí que estan per llençar coets és a casa els Convergents. Han passat de 3 a 5 regidors i l'Albert Batalla té molts números per ser alcalde. Estava cantat que presentar com alcaldable algú amb la seva facilitat de paraula i la seva trajectória de diputat havia de reportar beneficis. El que no estava tan cantat és que amb això n'hi hagués prou per a que CiU pogués optar directament a l'alcaldia. Crec que ha estat clau el paper que aquí han jugat les persones del seu equip. S'han passat la darrera legislatura sense fer soroll, fent la seva feina i evitant en la mesura del possible que el fet de ser al poder els desgastés i que l'oposició els esquitxés. Una jugada intel·ligent que segur ha convençut a més d'un a qui la joventut de l'alcaldable el feia dubtar.
I és que aquest és un dels peros que se l'hi han tirat en cara a l'Albert Batalla: la seva joventut. Sincerament hi ha coses que em fan més por, com ara aquesta obsessió del seu partit a nivell nacional per donar una imatge d'ordre total i d'establishment que tant agrada a les classes més benestants; crec que això l'únic que fa és allunyar-los de la gent de carrer. Espero doncs que l'Albert segueixi com fins ara, sent una persona propera a la gent i amb els peus tocant a terra.

Sempre hi ha a qui les coses van bé i a qui no tant, la cara i la creu. Aquests darrers serien la gent d'ERC. Es preveia una caiguda dels resultats però poder no d'una forma tant dràstica. Han passat de 6 a 4 regidors, de ser alternativa de govern a tercera força política. Era de preveure un desgast pel fet de ser al govern i per la feroç, i en ocasions vergonyosa, oposició del grup de Progés; ara bé, crec que s'enganyarien a ells mateixos si pensessin que aquesta és l'única causa dels mals resultats ja que hi han coses que molta gent pensa, i segurament tenen raó, que no s'han fet bé. Una sensació de que les coses es podrien haver fet amb més sang, amb més rigurositat i sobretot amb més efectivitat. És cert que es van agafar les rendes amb una situació econòmica difícil però no em serveix d'excusa. Això farà que no es puguin fer tantes coses però les que es puguin fer s'han de fer bé. Estic convençut que l'equip del Jordi Ausàs hi ha posat tota la bona fe del món, però a vegades amb bona fe solsament no n'hi ha prou.
Ara bé, és just reconèixer que hi han coses que sí s'han fet com déu mana i què molta gent ha valorat positivament el fet de que el Jordi és i ha estat sempre una persona sense complexes, d'una senzillesa que s'agraeix i a qui l'idea de pertinença a una elit no se l'hi ha ficat al cap. Personalment agraeixo l'esforç que han fet donant suport a les iniciatives que des de l'Assemblea hem proposat tot i que considero negatiu que ens haguem d'estranyar pel fet que l'Ajuntament doni suport a una associació juvenil a l'hora de tirar endavant els seus projectes quan precisament el que escasseja a la Seu és això, moviment juvenil. Poder és que no hi estàvem acostumats...

Sobre el PP seré si fa no fa com ells als propers plens, breu. Mantenen un vot fidel però que no té volada. Pesa molt l'imatge del seu partit a nivell estatal així com la figura a les seves llistes de certs elements de dubtosa higiene democràtica que semblen no haver entés que el seu paper a la nostra ciutat va acabar un afortunat Novembre de l'any 75. Avui en dia realment poc a pelar.

Fins aquí la meva versió, espero no excessivament subjectiva, de les eleccions. Però també vull comentar una mica el que ve després, que gairebé és més important: els pactes.
A la Seu per sort ningú té majoria absoluta i com va passar la passada legislatura i com passa a casi tot arreu, els grups electes hauran de pactar per formar govern. Tothom sap que aquests últims 4 anys a la Seu en Jordi Ausàs ha estat alcalde amb els vots de CiU, amb qui han format equip de govern. (6+3 regidors). Ara hi ha tres possibilitats: CiU+ERC, CiU+PSC i tripartit. La que a primer cop d'ull sembla més possible tinguen en compte com van anar les coses fa 4 anys és la primera amb la diferència que aquesta vegada l'Albert Batalla seria l'alcalde ja que Convergència té un regidor més que Esquerra i seria un detall per part d'ERC torna-los el favor de fa 4 anys. La segona segurament comportaria el repartiment de l'alcaldia, és a dir, 2 anys Jordi Mas, 2 anys Albert Batalla. La tercera, i més improbable donades les males relacions entre ERC i PSC, segurament duria algun segell dels papes de de Barcelona tot i que ja han dit que en principi donen llibertat de pactes.


Així és com estan les coses. I com ho vec jo? Fotut. Fotut perquè a la majoria de llistes hi sobra gent i n'hi falta d'altra. M'agradaria poder fer el meu "onze ideal", anar agafant uns d'aquí uns d'allà, tu sí, tu no.... Trobo que hi ha gent molt poc preparada i per contra falta gent imprescindible.
Preferències de pactes? Jo sóc d'aquells que pensa que és més fàcil dir el que no m'agrada que el què vull. Ho dic obertament: no vull PSC-PROGRÉS, ni a l'alcaldia ni a l'equip de govern. Una gent que utilitza el fet que l'ajuntament ens doni suport a l'hora de tirar endavant els nostres projectes únicament per desgastar l'equip de govern fa fàstic. Així és com pretenen ajudar els joves a presentar iniciatives? Tanta ràbia els fan les nostres idees? Tinc clar que amb ells allà dins nosaltres tenim la porta tancada perquè el seu sectarisme els pot per sobre de tot i ens convertim en una gent que fa nosa i que cal silenciar i reedreçar. Senyors del PSC, nosaltres no som com en Carod i Cia...

Com somio les coses? Somio amb una Cup a la Seu, que sigui capaç d'engrescar totes aquelles persones que trobo a faltar o que penso que s'han equivocat d'equip. Si no hi poden ser que almenys facin de Cruyff's. També que pugui atreure tota aquella gent a qui han pervertit el significat de la paraula política. Per últim que torni la il·lusió a tots aquells que somien amb un Pirineu digne dins uns Països Catalans lliures. Deia en Toni Messeguer que per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...Doncs Som-hi!
Per cert als que dieu que vau votar un o vau deixar de votar l'altre perquè a la Seu s'han de fer coses, a que us referiu? Expliqueu-m'ho perquè això de crèixer per crèixer no ho entenc. En aquest sentit el Jordi Dalmau em sembla que té propostes interessants.
Bona Nit.

divendres, 8 de juny de 2007

Després de la moguda (I)

El passat 27 de maig es van celebrar eleccions municipals als Països Catalans; al País València i les Illes a més també eren autonòmiques. A la vista dels resultats he volgut comentar una mica la jugada.
Sé que aquesta reflexió-anàlisi arriba amb dues setmanes de retard però potser millor ja què han passat més coses i s'han esvaït alguns dubtes.

Aquestes eleccions han tingut una protagonista clara: l'abstenció; aquesta en molts casos va superar el 40%, una xifra al meu parer alarmant.
Jo crec que és deguda a dues causes molt clares: d'una banda el cansament i la pèrdua de confiança ciutadana que es tradueix en passotisme envers la política en general; en faig responsables la mediocre classe política del nostre país. D'altra el fet que hi hagi una part important de la gent que malgrat seguir la vida política no se sent representada pels partits tradicionals; no m'estranya gens.
Als meu parer per fer un procés realment democràtic les llistes haurien de ser obertes i que fos la gent, i no els partits, qui proposés els seus candidats. Trobo que la gran majoria de llistes electorals són d'aficionats, amb gent poc preparada i a vegades sense saber ben bé que implica ser regidor.
A tot això cal sumar-hi que després d'eleccions segueix la temporada de pactes, en la que molts cops arriben les ordres de dalt que, al·lienes a la realitat del municipi, trepitgen la voluntat de la gent.

A nivell de país la cosa no ha variat gaire respecte el que deien les enquestes: al País Valencià el PP ha revalidat la seva majoria absoluta, el que condemna el Sud a 4 anys més d'espanyolisme, especulació, autoritarisme i anticatalanisme. A les Illes per sort el PP no té majoria i dependria d'Unió Mallorquina per governar, i a dia d'avui sembla ser que un pacte entre UM i els grups d'esquerres poden fer fora el PP del poder.
Al Principat, on sols hi havia eleccions municipals, el PSC ha consolidat el seu domini a les grans capitals i ciutat de més de 50000 habitants i ha fet seves 3 de les 4 diputacions. CiU ha tingut una caiguda menor de la que es preveia i ERC i ICV han perdut un nombre important de votants. Per sort, també per desgràcia, la campanada l'han donada dos partits extraparlamentaris: Plataforma per Catalunya i la CUP.

Sobre el primer poca cosa vull dir, ja què un partit xenòfob i franquista (busqueu al Youtube mateix "qui és Josep Anglada") no em mereix el més mínim respecte; és més, cal unir esforços per foragitar aquesta mena de gent de les institucions.
La CUP, Candidatura d'Unitat Popular, és l'altra cara de la moneda. Han passat de 4 regidors l'any 2003 a 30 aquestes passades eleccions, tot un èxit. Però què són les CUP? Doncs en poques paraules són les candidatures municipals de l'Esquerra Independentista. Candidatures locals, de base i assembleàries i per tant totalment democràtiques. Crec que aquest ha estat el seu secret, fer política des del poble per al poble, fugint del sistema hermètic de partit que com esmenta en Pep Farràs en un dels seus posts, ha fet estralls dins ERC i ICV. És fàcil veure que els bons resultats de la CUP en molts casos són a costa d'ERC, que inclús es queda sense regidors a vil·les com ara Berga o Vilafranca. Sembla ser que aquest apoltronament i seguidisme del partit republicà en els darrers temps, oblidant les seves arrels, li ha passat factura.
Tot i això sóc conscient que tot just es surt del niu i que cal ser prudents, que queda molta feina per fer; però la línia a seguir és força clara. Ara toca que l'Esquerra Independentista segueixi fent com fins ara, feina de base tot construïnt l'Unitat Popular, analitzant també els possibles errors i sobretot explicant a la gent que el nostre és un projecte propi, que si bé té punts en comú amb certs partits, les formes, els mitjans i els objectius són diferents. I d'aquí 4 anys hem de ser molts més, perquè cada cop som més els que no creiem en la seva democràcia de tanca els ulls i deixa fer, en el seu circ de declaracions i incompetència, en la seva submissió al que imposen les lleis dels ocupants. Sembla ser que des d'allà dalt on eren no s'ho esperaven això, poder perquè viuen una mica bastant d'esquenes a nosaltres. Si haguèssin estat on tocava poder sabrien millor com estan les coses al món real i s'haurien estalviat aquestes preoCUPacions.

Arran d'aquesta reflexió queda força clar quines són les meves preferències. Però vull que s'entengui el perquè. Jo no defenso unes sigles, sinó unes idees, unes formes de fer i aquells que hi creuen i treballen per fer-les possibles. Ara està de moda dur etiquetes i realment funciona perquè ens deixem seduir fàcilment; deu ser la nostra contrapartida pel fet que ens deixin dir la nostra molt de tant en quant. Jo crec que hauríem de ser més tossuts i més crítics. Mirar que s'amaga realment darrere l'etiqueta, qui és coherent amb el que predica i s'esforça honradament per tirar endavant allò que li encomanem. Si ho fèssim, massa sovint ens trobaríem falsificacions i còpies vulgars per les quals, a diferència de les de mercat, el preu a pagar hauria estat massa car.

Al proper post, les eleccions a l'Alt Urgell.

dimarts, 22 de maig de 2007

Blau de Prússia

Hi ha un crim transfronterer. Hi ha un incendi. Hi ha un policia trist, de dol i que té una vocació escassa. Hi ha un país petit i antic, amb històries velles que tornen a sorgir avui perquè en el seu moment van quedar mal resoltes. Hi ha troballes i retrobaments. Hi ha, també, una espurna d'esperança. I també hi neva.

Blau de Prússia és una obra sobre les pèrdues: personals i col·lectives. Potser no caldria dir res més sobre la trama. Que el lector curiós enceti aquestes pàgines disposat a submergir-se en una novel·la magnètica, efervescent i apassionada sobre l'Andorra contemporània.

Aquesta és la Sinopsis del darrer llibre d'Albert Villaró, Blau de Prússia (premi Carlemany 2006); és un llibre que personalment m'ha agradat moltíssim tant per l'argument com per la caricatura, molt encertada penso, que l'autor fa de la societat andorrana al llarg de l'obra. L'Albert és nascut a la Seu però la realitat que coneix a fons és la d'Andorra, fet que suposo explica el detall amb que descriu i presenta els personatges i les situacions d'aquesta novel·la negra.
Sens dubte un llibre que recomano a tot Urgellenc i també a tot Andorrà; per cert aprofiteu que a la biblioteca el tenen :P

dimarts, 15 de maig de 2007

Presentació de la CUP de la Vansa i Fórnols

Aquest divendres dia 18 de Maig esteu tots convidats a la presentació de la candidatura de Daniel Tarrés com alcaldable per la Candidatura d'Unitat Popular al terme municipal de la Vansa i Fórnols que es farà a Cornellana.

Hi haurà sopar popular, jocs tradicionals, cants pirinencs i també concert d'ska amb el grup de Valls, Maitip's. Sense dubte la cosa pinta forta; si podeu feu-ne difusió i sobretot pugeu a Cornellana.

divendres, 11 de maig de 2007

Tornar a veure el sol des de la comarca

Feia força dies que no donava senyals de vida; suposo que la mandra i el tenir força coses a explicar han fet que no escriguès fins ara.

Avui fa un dia esplèndid, lluny de Barcelona i ben aprop de la Seu. Concretament a la carretera que s'enfila cap a Tuixent; hi he passat cops però avui alguna cosa m'ha fet aturar una mica més amut del mirador de la Traba. Tinc moltes coses a reflexionar aquests dies i crec que en moments com els d'aquesta tarda és quan es poden treure les millors pensades. Ja us aniré fent saber al voltant de que giren.

Per ara això és tot, però aquest cap de setmana miraré de fer una crònica de l'estada a València i també faré una pinzellada al tema estrella de les properes dues setmanes jeje, eleccions!

Un parell de fotos camí de Banyeres

dimecres, 25 d’abril de 2007

25 d'Abril - 300 anys d'ocupació espanyola als Països Catalans



Avui, 25 d'abril de 2007 fa 300 anys que les tropes espanyoles de Felip V guanyaren la batalla d'Almansa, fet que significà l'inci de l'ocupació espanyola dels Països Catalans i que es
consolidà el 1715 amb la caiguda de la darrera ciutat que plantava cara a la pesta borbònica, Menorca. Són 300 anys d'ocupació però com diu la imatge també de resistència, i bona prova n'és el fet que encara seguim vius com a poble i la nostra voluntat de ser lliures és encara més ferma.


Aprofito per presentar la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència, que al llarg dels propers mesos coordinarà tot un seguit d'actes entorn d'aquesta temàtica. La primera d'elles el proper 5 de Maig a València on hi haurà la manifestació en motiu de la diada del País Valencià. El dia 5 tots a València! Més informació de la campanya a www.300anys.cat
Espero que tots aquells que us considereu patriotes us mogueu ni que sigui una mica per aquesta causa.
Apa gent, com sempre salut i sobretot compromís.

Als Països Catalans Ni Borbons Ni Botiflers!

dijous, 5 d’abril de 2007

Entrevista a Jordi Dalmau, autor d'Astor i Besurt

Jordi Dalmau, naturalista d'ofici i poeta per necessitat, comenta. Recentment ha publicat la seva primera obra poètica, "Astor i Besurt", en la qual, com bé diu al pròleg l'Isidre Domenjó, en Jordi conjuga paisatge i sentiment i ho sintetitza tot en poesia; poesies en les que l'autor ens transmet les seves grans passions: la natura, el Pirineu i Catalunya.
Per tal de saber una mica més sobre el naixement del llibre i dels temes al voltant dels quals gira vaig decidir fer-li aquesta entrevista.

Gaudiu-ho tot plegat, l'entrevista però sobretot el llibre. Crec que tot Pirinenc hauria de tenir-lo a mà, fins i tot abans de Sant Jordi...

Astor i Besurt ha brollat d'un raig o és la culminació premeditada d'un llarg període de reflexions i impressions?
Més aviat lo segon, però sense premeditació. Els poemes d'Astor i Besurt són recents, alguns, i de més de 10 anys, un altres. Quan vaig adonar-me que en tenia força, se'm va ocórrer que els podia aplegar i fer-ne un llibre.

Passar de l'observació a la reflexió escrita és un procés lògic?
No ho sé, però en mi ha estat un procés de necessitat espontània. Molt del que sento per dins ho escric perquè llegint-ho ho entenc més bé.

Després de tants anys observant la natura, quina ha estat la imatge que més goig t'ha fet als ulls?
N'hi ha moltes: el primer mussol pirinenc, centenars i centenars d'aligots vespers passant a prop del Cadí, la nevada del gener de 2006 a la Seu, el primer pollet de trencalòs (em va fer plorar; fou el 10 de març de 2004, el dia de l'atemptat de Madrid).

Creus que els Alt Urgellencs som conscients de la riquesa natural, flora i fauna, que conté la nostra comarca? No, però no només desconeixem la riquera natural comarcal, sinó la natura en general. Per a molta gent d'aquí, tota la natura que mira és la dels reportatges del Canal 33. A l'Alt Urgell, i a la Seu especialment, s'és molt urbà, massa. S'ha tallat la relació amb un medi que ens condiciona. Algun consell per començar a redescobrir-la? Preguntar-se què hi deu haver en aquestes muntanyotes del davant de casa.

"Porteu el vent a l'esquena, d'un nord massa llunyà. Amunt ocells de vela! Feu-nos sempre d'estendard!" Tan debò fos així però per desgràcia la realitat sembla ser força diferent. Qui són els que avui dia marquen l'esdevenir dels Països Catalans?
Entenc la pregunta en clau política. Per a mi són dirigents comuns, amb una visió de Països Catalans nul"la, ja que el seu nacionalisme (crec que tothom en té) és l'espanyol. Tant al Principat, com al País Valencià, com a les Illes, com a la Franja, els màxims representants estan encantats de pertànyer a l'estat espanyol. Els de la Catalunya del Nord igual però en versió francesa. L'Alguer, en aquest sentit, em sembla que cau lluny. Cap a on ens guien? De moment, cap al distanciament. Sort n'hi ha de la societat civil, que se salta cada vegada amb més profusió i alegria les tanques administratives.

És la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran la solució als problemes i greuges històrics que hem patit els territoris de muntanya? Normalment, mai no hi ha una única solució als problemes de la vida, però jo vull la Vegueria i crec que si es gestiona bé pot ser-nos molt útil, tant pel dia a dia, com per a la identitat pirinenca.

A Astor i Besurt trobem el següent fragment:"Furgueu muntanyes altes...- ai si s'ensorra el muntanyam!" Són a temps els Andorrans de posar remei a tot un seguit d'agressions al territori i de replantejar-se el seu model de creixement? Em sembla que no. Andorra està decididament encarada cap a un model de país insostenible, ambientalment parlant. És una decisió equivocada, al meu parer. Hi ha excepcions, com els parcs naturals que fan, però els fons de vall estan perduts.

"Se'ns fons als llavis, se'ns mor a la boca, gent de la terra que no la parleu..." Al Pirineu la llengua sembla ser força viva i també rica, cosa que no pot dir-se de segons quins llocs del territori. A que es deu aquest fet? Que al Pirineu la llengua catalana estigui molt bé de salut no em sembla del tot veritat. A pobles com Asnurri l'espanyol està entrant amb força de la mà (o la boca!) de mossos romanesos i dones de fer feina sudamericanes. Aquí patim la mateixa desafecció a la nostra llengua com a la resta del país. El que passa que som menys habitants, i encara se sent força català pel carrer. Altra cosa és quin català. És lamentable el catanyol que parla molta gent, inclosos joves de 20 anys catalanoparlants i que han estat escolaritzats en aquesta llengua tant o més que ho vaig estar jo, per exemple.
I pel que fa al secessionisme lingüístic, es deu senzillament a la ignorància o creus que hi ha alguna intencionalitat fosca de rerefons? Estic totalment convençut que el secessionisme lingüístic respon a la voluntat de trencar la nació catalana. Espanya ens ha vist sempre com un territori conquerit a mitges, i no s'ho pot empassar. Amb la democràcia es van empescar una nova modalitat d'agressió: imposar unes fronteres administratives insalvables (la Constitució espanyola prohibeix la federació entre comunitats autònomes, no pas pensant en la unió de La Rioja i Aragó, sinó mirant de cua d'ull els Països Catalans i Euskal Herria) i promoure el secessionisme lingüístic. Són dues estratègies amb una mateixa finalitat: trencar-nos per eliminar-nos. Són paraules fortes, com la seva voluntat. Saben que hi som, que els Països Catalans existeixen, que no són una entelèquia de quatre il"luminats. Fan el possible per minoritzar-nos perquè temen que un dia la seva grandesa ibèrica perdi la façana mediterrània. L'atlàntica (Portugal) ja la van perdre fa segles. Són fets del passat, però l'essència que els inspirà és la mateixa que inspira les relacions d'avui, exactament la mateixa. El políticament correcte actual ens desvia de la motivació de tot plegat: Espanya no reconeix el dret a l'autodeterminació perquè som terra conquerida, i com a darrera colònia del seu imperi no ens vol deixar decidir com volem ser al món. Segons Espanya, Catalunya és seva. Catalunya no és Espanya, Catalunya és d'Espanya. Aquí es palesa la força de la preposició "de".

Arribant ja al final, què creus que podem fer des del Pirineu per ajudar, com dius en un dels poemes, a que el poble català deixi de ser un poble catifa? Des del Pirineu, i des de tot arreu, ens podem aixecar perquè no ens trepitgin més, que és el que es fa amb les catifes. És tan senzill com mirar-nos al mirall i dir: "d'ara endavant seré jo mateix". Això que és tan recomanable de fer com a individus, també ho és com a societat. És clar que la societat és plural i complexa, però a tots ens convé un país pròsper, just i segur de si mateix. Cal explicar dues coses de la millor manera possible: una, que en una Catalunya independent (idealment per a mi en una república federal dels Països Catalans) tothom se sentirà el que vulgui, també espanyol. La nacionalitat no resta els sentiments, i fins i tot es podria pensar en la doble nacionalitat catalana i espanyola per a qui la volgués. I dues: què podríem fer amb la riquesa econòmica del país si aquesta no se n'anés a un altre? Com podria ser el nostre tros de món? Millor que ara, segur!

divendres, 30 de març de 2007

Euròcrates

Fa un parell de mesos vaig ser de viatge a Brussel"les, ciutat que em va veure néixer i créixer. Feia força anys que no hi posava els peus i em vaig endur un bon grapat d'impressions i sensacions. Una d'elles té relació amb un tema d'especial actualitat com són els 50 anys de la fundació del que avui es coneix com a Unió Europea, i és per això que he cregut oportú explicar la reflexió que vaig fer quan vaig ser allí.

Per qui no ho sàpiga Brussel"les és la capital per excel"lència de la Unió Europea (Estrasburg té un paper un xic més secundari). En conseqüència és el centre de decisió, el lloc on es cou el futur d' Europa, l'espai administratiu més gran del continent. Una institució tan gran necessita algú que vigili amb cura, responsabilitat i també honradesa el seu correcte funcionament i aquí és on apareixen els funcionaris europeus; milers de ciutadans, al servei d'aquest gegant econòmic, que poblen en exclusiva l' anomenat "Cartier Européenne".
Passejant per la zona un es contagia d'un ambient d'europeisme i de lideratge que no deixa a ningú indiferent. Edificis enormes on diuen "s'està construint Europa", gent amunt i avall fent tard a la reunió amb el seu director general; mil i un departaments encarregats de fer que Europa vagi endavant. Així és de portes enfora.

Portes endins hom canvia lleugerament d'opinió. No em va costar gaire adonar-me que el teòric europeisme que tot ho impregna és absent als passadissos de la Unió. A l'hora de treballar es percep en l'ambient manca de companyerisme entre funcionaris de nacionalitats diferents i fins i tot crispació; comentaris d'amagotis, enveges personals també estan a l'ordre del dia. Això si, tothom procura tenir sempre un somriure hipòcrita preparat, no fos cas que s'esguerrés el somni.

Però no fou tot això el que més em sobtà. Trobo més preocupant que molts d'aquests funcionaris i funcionàries es moguin dins una espiral de prepotència, individualisme i ambició personal sense límits per tal d'arribar a les altes esferes o el que és el mateix, un despatx més gran i un sou encara més astronòmic.
Convençuts de ser l'elit d'Europa perden els valors, obliden (i fins i tot reneguen) els seus orígens i traeixen alguns dels suposats principis en que es sustenta l'Unió Europea.
Sota un discurs europeista buit de contingut van poc a poc engrandint aquesta nova classe dels Euròcrates; una classe que es confon a si mateixa amb Europa però viu d'esquenes a la realitat i als problemes de la gent en una bonica casa dels carrers de Brussel"les.
Per mi no són més que els tristos gestors d'aquesta mentida maquillada que en diuen Unió Europea.

dimecres, 28 de març de 2007

Als mestres

Avui he mirat una peli d'aquelles que recomano veure a tothom: "La lengua de las mariposas".
La veritat és que una música ideal i uns personatges que entendreixen a qualsevol m'han fet gaudir i pensar. Tants somnis i tants projectes que ens vàren robar...

I pensar que avui en dia l'ensenyança i l'educació del jovent que puja és encara al meu parer una feina exercida sense la motivació suficient.
Al mateix temps m'ha vingut al cap una cançó de l'Ovidi molt relacionada amb el que vingué després del que es narra a la pel·lícula. Si podeu escolteu-la; val la pena. Com diuen uns que conec: escola nova, poble lliure!

L'escola de ribera

La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La consigna era Pàtria.
La resposta era alçar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El càstig era por.
La missa era molt sèria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Ni més ni menys que el que som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La merda
La infància.
La fe
I la tendresa
La por.
El temps
I l'estima.
Tot perdut per sempre.

El resultat era un,
la jugada era perfecta.

dimarts, 27 de març de 2007

Entrevista de "La Vanguardia" a Joan Martí i Castell

Al diari "La Vanguardia" d'avui dimarts s'hi pot trobar una entrevista a Joan Martí i Castell, president de la Secció Filològica de l' Institut d"Estudis Catalans. Com bé apunta la reportera ell és un dels màxims responsables de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana.
Fruït d'això l'entrevista ens deixa algunes idees molt interessants però que alhora, crec jo, també són força preocupants. Us la reprodueixo perquè vosaltres mateixos en treieu conclusions.

-En quin estat es troba actualment la llengua catalana?

-En general, el nivell de coneixement i competència no és el raonable ni el desitjable, ni per als ciutadans no especialitzats ni per als Mitjans de comunicació.

-El català encara no està normalitzat?

-No, ni de lluny. Normalitat vol dir que s'utilitza sempre, bé i en tot el territori. Per desgràcia, encara estem lluny d'això. Quan s'utilitza menys del que s'hauria d'utilitzar i en canvi existeix una altra llengua dominant, l'espanyol, present de manera persistent, és inevitable que hi hagi interferències de la llengua dominant. Les interferències són més que les simples influències, que són normals.

-Però el català no ha anat guanyant terreny?

-No. La influència de l'espanyol contínua sent importantíssima com en altres moments de la història, sobretot des de la Revolució Industrial, a la fi del segle XIX. Les influències de l'espanyol continuen sent fortes i es produeixen de manera sistemàtica. L'escola ha introduït el català i això ajuda a millorar el seu coneixement, però l'espanyol segueix sent la llengua dominant a Catalunya.

-El principal problema del català és l'espanyol?

-El principal problema del català és que està tractat com una llengua marginal, sobretot en l'Administració central, l'Estat, a pesar que la Constitució digui que és un patrimoni que cal defensar, com el basc i el gallec.

-Hi ha qui diu que la llengua marginada a Catalunya és l'espanyol.

-No cal opinar sobre això. Només cal convidar a les persones que afirmen això a passejar per Barcelona perquè vegin si realment l'espanyol està marginat. Si els que diuen això viuen aquí, saben que menteixen. Només ells saben perquè ho fan.

-Si analitzem aquesta segona edició del diccionari veiem que hi ha més anglicismes que espanyolismes.

-En totes les llengües hi ha aquesta influència de l'anglès. És un fenomen universal. L'anglès està funcionant com a llengua franca. Han entrat alguns anglicismes però d'una forma molt meditada.

-Com està afectant l' immigració en el català?

-El problema no són els immigrants. La pregunta és: l'anglès està en perill als Estats Units per l' immigració? La resposta és que no. No és l' immigració la que provoca que una llengua funcioni malament, és una qüestió política.

-Les llengües de l'immigració poden influir en el català?


-És possible i no passa res si és així. Serà producte d'una nova realitat i de la bona convivència i igualtat de condicions. Tenim detectades 300 llengües diferents a Catalunya. No passa res si deixen una petjada. Ara, el diccionari ha inclòs paraules com "aiatol"là", producte de la presència de noves religions.

-Considera que el lèxic que s'utilitza en català és pobre?

-Si. L'ensenyança de la llengua catalana no utilitza els millors mètodes perquè hi hagi una bona competència, a diferència del que succeeix a França, Itàlia o Anglaterra. Si a això s'hi suma la situació del català com a llengua minoritzada, el resultat no és positiu. No tenim un bon coneixement del català, ens falta una competència que no tenim.

divendres, 16 de febrer de 2007

Entrevista a Joan Obiols

"Fa molts anys, vaig decidir que dedicaria la major part del meu temps al Pirineu- les muntanyes del qual m'han vist néixer, créixer, viure i m'agradaria que em veiessin morir-. Que la meva decisió anava encaminada descobrir-lo i a treballar i col·laborar en totes aquelles activitats en les quals jo hi pogués aportar alguna cosa positiva"

Són paraules de Joan Obiols i Puigpinós, escriptor però sobretot pensador Alturgellenc. Com bé diu, la seva ha estat una vida dedicada a la recopilació i recuperació del patrimoni cultural pirinenc; són fruït d'aquesta tasca els diversos llibres que al llarg dels anys ha anat publicant i que un servidor us recomana.
Pocs indrets del Pirineu deuen esperar encara la visita d'una persona que coneix com ningú aquest territori tan desconegut. És per això que he cregut interessant demanar-li opinió sobre diversos temes que afecten la nostra comarca. Aquí us deixo l'entrevista.

Després de tota una vida recorrent la muntanya, que representa per a Joan Obiols la paraula "Pirineu"?

Entenc el Pirineu com un espai físic i cultural que va de mar a mar. Per a mi representa el meu espai vital, sobretot el Pirineu català, l'espai a favor del qual he fet les coses més interessants de la meva vida. És el meu gran centre d'interès.

Dia rere dia, des de tot arreu, ens arriben prònostics sobre la salut d'aquest territori; com veus tu el futur a curt i llarg termini dels territoris de muntanya?

Unca cosa és com el veig i una altra, com m'agradaria veure'l. És difícil saber com serà el futur, però crec que el Pirineu serà definitivament el jardí de la gran ciutat. Crec que d'aquí a uns anys, la mitja i alta muntanya haurà perdut gairebé tota la seva població i la població pirinenca es concentrarà al fons de les valls. Serà, probablement, una població multicultural, molt diferent de la població que tradicionalment ha ocupat el territori pirinenc.
Pel que fa a la situació econòmica, la ramaderia s'haurà reduït notablement i es concentrarà en grans explotacions i la construcció haurà gastat una part molt important de sòl agrícola, segurament molt per sobre del que hauria estat desitjable. Creixeran els espais protegits i l'activiat principal serà el turisme. Tinc l'esperança que les activitats lligades al que entenem per desenvolupament rural, com ara les petites activitats artesanals i el turisme rural, tindran un paper important. La cultura tradicional haurà desaparegut del tot i les tradicions que es mantindran s'hauran transformat en pur espectacle. Tinc la impressió que ningú, o gairebé ningú, recordarà el passat.
Els canvis poden ser tan grans, que és possible que el Pirineu es converteixi en residència fixa de persones que treballaran, amb les noves tecnologies, per a les empreses ubicades a les ciutats. Fa pocs dies, comentava amb un amic que és probable que un dia, quan ell serà vell, veurà arribar al seu fill amb helicòpter que vindrà de l'aeroport a passar el cap de setmana al poble des d'Hamburg o Praga on treballarà. És va posar les mans al cap.

Què és, per tu, allò únic que hom pot trobar a la muntanya?

Fonamentalment, tres coses: una cultura popular en declivi, però riquíssima; un tipus humà reservat, desconfiat, irònic i entranyable, i espais íntims per pensar, per reflexionar. En definitiva, i des del meu punt de vista, el lloc ideal per viure.

Despoblació, especulació, sobrexplotació turística..són només alguns exemples de les problemàtiques que haurem de resoldre, diuen, ben aviat. Quines són, al teu parer, les amenaces a les quals haurem de fer front en un futur immediat els pirinencs?

Jo crec que l'amenaça més important és el risc que tenim de convertir el Pirineu en un territori completament despersonalitzat, en el qual el decorat i els botons poden eclipsar el paisatge i l'entorn cultural i natural. En realitat, ara ja mirem molt poc pel país. Els pirinencs tenim un problema: ens costa tenir una visió global del territori. Pensem més en la nostra vall que en el conjunt de valls que formen la muntanya. I és clar, hi ha poc debat i poca visió de futur. Així, poca cosa podem fer per espantar les amenaces.

Darrerament als mitjans s'ha parlat, potser no tant com voldriem, de l'anomenada Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. Quina és la teva opinió al respecte? Solucionarà els problemes dels territoris que han de formar-la?

No sóc gaire optimista. Crec que tots els territoris necessiten un marc administratiu proper per organitzar-se, per desenvolupar-se i per tenir serveis eficaços. Per tant, estic a favor de la vegueria. Però, per la fredor i els punts de fricció que es viuen al territori sobre temes menors, com la capitalitat o ls recels dels uns i dels altres, i la defensa exagerada d'interessos locals, crec que, si es crea la vegueria, haurà d'arribar sense la nostra aportació. No, no sóc optimista.

L'abandonament de la muntanya per buscar nous horitzons prop de la costa o de la plana són un tema ben present als llibres de Joan Obiols. Paradoxalment cada cop són més els que fan el tram invers. Són els anomentas neorurals una solució per donar vida a aquelles cases que anys enrera eren plenes de vida i avui són tancades? És possible rebrotar sense canviar d'arrels i sense perdre l'identitat?

Jo crec que al Pirineu hi cap tothom. Hi ha de tot, però els neorurals han fet una aportació important al Pirineu. Un exemple molt significatiu és el dels artesans. La majoria d'artesans pirinencs són d'origen no muntanyenc i crec que han fet una tasca en el camp de l'artesania alimentària i manual que té un gran valor econòmic, social i cultural. En conec molts, i la majoria tenen un interès pel país i per la nostra cultura molt superior a la de molts pirinencs.

Durant dècades hem estat comarques aïllades, allunyades de moltes de les problemàtiques que pateix avui occident però també allunyades d'avenços i de la possibilitat de fer-se escoltar amb claredat entre els altres pobles del món. Ara diuen que ens volen comunicar amb trens i aeroports, però són viables aquests projectes? Són la solució o poden ser contraproduents?

Els temps han canviat i les comunicacions són imprescindibles per al desenvolupament socioeconòmic d'un territori. Crec que en això, hi coincidiríem tots. El que em preocupa és la fragilitat del Pirineu i les dificultats per protegir-lo. Aquí no tenim la cultura conservacionista dels països del centre i del nord d'Europa. A poc a poc, anem desenvolupant una consciència de respecte pel territori, però no és suficient encara per evitar possibles abusos que unes bones vies de comunicació podrien comportar sobretot de massificació i d'especulació. D'altra banda, i des del meu punt de vista, crec que sens frenar el desenvolupament i la millora de les comunicacions i dels serveis, hauríem de buscar equilibri. Crec que hauríem de millor els accessos per arribar al Pirineu, però hauríem d'anar alerta amb les intervencions que féssim a la muntanya. Recordo que fa uns anys vaig visitar una població francesa que es deia Sainte- Énimie, a la qual s'hi havia d'arribar per una carretera estreta que gairebé no permetia el pas de dos vehicles alhora. Quan vaig preguntar perquè no l'eixamplaven, em van contestar que estava prohibit. I el curiós és que, quan vam arribar a Sainte- Énimie, vam trobar un poble cuidat, amb serveis i amb una oferta turística de qualitat i altament rendible.

"Em va tocar tocant Mediterrani, per barret Pirineus i una llesqueta, per sabata Oriola d'estranquis i per cor duc a Alcoi, la terreta.."; així reflexa Ovidi Montllor en una de les seves cançons el seu sentiment de pertinença a uns Països Catalans rics, diversos i solidaris entre ells; que en queda avui de tot això? Cal un procés de coneixença i d'explicació de la realitat pròpia entre territoris?

Crec que no hi ha gaire interès general per conèixer realment el país. La gent sol tenir una visió superficial dels territoris. Vivim en un món mediàtic, amb molts egos, interessos i afanys de protagonisme i, per tant, això és el que s'imposa. S'imposa veure cada dia a les pantalles de la televisió les mateixes cares i escoltar les mateixes coses, com si el país el formessin només cinquanta o cent persones, quan hi ha milers i milers de ciutadans que et deixen bocabadat quan parles amb ells..La televisió m'ha ensenyat alguna vegada qui sónm i què fan els escriptors de les terres de l'ebre, per exemple? M'ha explicat quins són i què fan els centres d'estudi escampats per totes les comarques? ..variants lingüístiques? ..Fa pocs dies van emetre per televisió un programa que crec que es deia El Pirineu des de l'aire. No vull dubtar de la bona fe dels qui el van fer, però es pot aprendre com és un territori sens la seva gent? I es pot saber com és un país des de l'aire?.. I encara hi ha una cosa més preocupant que és el desconeixement que tenen molta gent de la terra que xafen cada dia. Cada vegada és més freqüent trobar persones que desconeixen la toponímia dels voltants del seu poble o que no saben res de la seva història. Crec, francament, que el qui no coneix el territori no el pot estimar i el qui no l'estima, poca cosa hi aporta.

Ja per acabar, un lloc a l'Alt Urgell on perdre's?

A l'Alt Urgell hi ha molts llocs, no per perdre's sinó per trobar-se. A mi m'agrada l'Alt Urgell humà. L'Alt Urgell físic és el marc perfecte perquè l'home visqui i desenvolupi el territori. No ho sé, et diria que aprofitessis els miradors de la comarca. Hi ha el mirador de Mirambell, al sud, excepcional, amb una visió incomparable del sud de la comarca; o el mirador de Sant Victor, a Fígols.. Per cert, no et perdis el carrer Major de Fígols, un dels més atractius del Pirineu. La vall de Valldarques és també un espai únic, o les valls de Sant Joan, al nord. De fet, qualsevol de les nostres valls són per passar-hi hores i dies, per viure i admirar un país d'excepció.

dijous, 15 de febrer de 2007

Algunes reflexions sobre això de la rebel·lia

Una tarda del juliol passat vaig escriure una petita reflexió sobre el jovent que malauradament es va quedar oblidada entre els fulls de la llibreta. Fa poc vaig trobar-la i vaig decidir penjar-la. Haviam que us sembla.

Els joves som rebels; sempre ha estat així. Ens agrada contradir totes aquelles normes que ens presenten sagrades i intocables, no acostumem a témer gaires coses i ens atrau de forma desmesurada fer tot allò que s'ens diu que és prohibit. Aquest afany de voler dur la contrària ens fa sentir incansables i capaços de tot. No pensem gaire, senzillament actuem. I potser és aquest el gran problema que tenim avui dia. El moviment juvenil català independentista i antisistema actual, dins del qual m'incloc, està al meu parer excessivament recolzat sobre una base social amb uns principis massa poc definits. Com he dit hi ha molt afany de ser rebel però pocs són els que són conscients de perquè.

Sovint em dóna la sensació que el nostre és un moviment buit d'idees i que es sustenta realment gràcies a la música i l'estètica. Massa vegades els nostres projectes no arranquen perquè els propis enginyers no tenen clar que volen o no es donen compte que la cosa els va massa gran. Massa gent té per afició jugar a ser rebel i criticar sense fonaments. Al meu parer això porta inevitablement a l'aturada del projecte, de l'organització on es treballa o milita i fins i tot al conjunt del propi moviment.
Alguns conscient d'això s'en aprofiten i s'apoltronen a dalt de tot de la piràmide jeràrquica en que es basen bastantes organitzacions; el resultat és nefast ja que això porta a que gent molt vàlida no pugui agafar en un futur el relleu i avanci en la formació d'un esperit crític. Es passa a ser peó d'una organització que marca unes directrius bàsiques, acceptades pels de dalt; aquestes són seguides molts cops sense ni tan sols ser sotmeses a un petit anàlisi sobre el que diuen i el que comporten, sense preguntar-se si realment s'hi està d'acord.

Seguint en aquesta línia més d'una vegada he conegut gent poc coherent amb aquelles idees en que diu creure; gent amb una manca de formació prou important com per militar segons on. Igualment també he conegut gent molt vàlida però que es veu privada de desplegar les seves aptituds ja sigui per por, vergonya o per l'efecte passivitzador que ha tingut l'influència dels esmentats "caps". Que quedi clar que "caps" n'hi ha a tot arreu, amb les seves diferents versions i defectes; no crec que hi hagi cap organització que s'en salvi. Això si, algunes parteixen de la base que això ha de ser així, ho accepten i actuen en conseqüència mentre que d'altres en princi ho rebutgen i fan el que poden per evitar-ho (malgrat que en algunes ocasions sorgeixen persones que, pel fet d'haver d'estirar sovint del carro, acaben tallant el bacallà).

Sigui per defecte de la pròpia estructura organitzativa o per la conjuntura del moment sempre uns passen al davant. Al meu parer són o els més llestos, o els més formats o bé els més contundents. No els critico, és més, considero que en ocasions són necessaris, però massa sovint s'actúa sense analitzar bé la situació, fent una distinció massa simplista de les coses i sense bastir una alternativa forta i eficaç a allò que es vol fer caure o criticar. Aquest punt l'adreço especialment a tots aquells sectors "anti-tot", els qual semblen ser moltes vegades incapaços de passar de la crítica a l'alternativa, del destruir a construir.
I sóc dels que creu que com més contundentment s'actua més costa de pensar en fred i amb calma i s'acaba transmetent una imatge distorsionada d'allò pel que es lluita; aquelles i aquells a qui volem arribar reben distorsionat i d'aquesta manera no aconseguim canviar res.

Tot i aquesta petita crítica no crec que gran part de la culpa sigui de la gent que s'organitza sinó de la pròpia generació de joves en la que emmarco aquesta reflexió (la franja d'edat que va dels 14-15 anys als 25-30).Som al meu parer una generació amb dèficit de valors i crec que bona part de la culpa la té el sistema en que vivim; ara bé, també nosaltres som culpables al no adonar-nos que ens sobren algunes coses i ens en falten d'altres.

Tornant on volia anar a parar: la majoria dels joves pensen en sortir, passar-ho bé, la festa, el sarau, el xicot, la xicota i totes aquestes coses; per sort hi ha persones a les que els preocupa alguna cosa més com ara la cultura, les idees, el territori..els valors que ens fan humans en definitiva. Llàstima que moltes d'aquestes persones sols pensen però no actúen. Hi ha un pas important del simpatisme al compromís que crec que hauríem de fer.

dijous, 25 de gener de 2007

Això de l'antisistema, per Vicent Partal

Un dels llocs web on entro diàriament és Vilaweb, diari electrònic independent en català. M'agrada el rerefons crític de les seves notícies i la gran visió de país que té la redacció. El seu director és en Vicent Partal, el qual trobo que té una gran capacitat per expressar-se i comunicar idees, que a més molts cops comparteixo.
El cas és que sovint publica articles d'opinió molt interessants; el d'avui concretament m'ha agradat molt i és per això que he volgut compartir-lo amb tots aquells que fins ara no entraven a Vilaweb. Haviam que en penseu..

Això de l'antisistema
Els polítics francesos no em cauen especialment bé, però n'admire algunes qualitats. Per exemple, la cura que, històricament si més no, han tingut en el llenguatge, en el bon ús del llenguatge polític. Difícilment, per exemple, confonien un extremista (que es posa a l'extrem) amb un radical (que va a l'arrel). Pot semblar que el matís incorpore un cert esnobisme semàntic, però jo l'he agraït sempre, sobretot per comparació amb això que passa entre nosaltres, on qualsevol paraula és usada com un clínex. Antisistema, per exemple, en boca d'una persona, Imma Mayol, que, si realment es creu que és antisistema, té un problema important.

Entenc la frase com a propaganda electoral i per a guanyar-se la simpatia d'alguns, i entenc que les reaccions a la contra tenen també un notable component electoral i oportunista. Però això que ha dit és molt irresponsable. Imma Mayol és tinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i això no ho seria mai un antisistema. I si molt em collen, en el cas que ho fóra, no aguantaria sis anys la política d'aquest ajuntament, tan poc antisistema, o se n'aniria a tancar-se amb els de Can Ricart o protestaria amb fermesa contra les operacions urbanístiques del sistema al 22 @, posem per cas. No m'imagine tampoc una antisistema aplaudint com una boja fora de si Elvira Lindo, avalant la conversió de la televisió de l'ajuntament en una altra cadena més, sense gens de participació associativa, o no deixant acampar a Sant Jaume aquells quixots francesos. I això sense entrar en la broma fàcil.

Segurament que Imma Mayol volia dir que es rebel·la intel·lectualment contra algunes de les desigualtats que el sistema no sols permet, ans necessita per perpetuar-se. Això em sembla una cosa més seriosa que no la que ha dit ella. M'agradaria que la rebel·lió no fóra selectiva i que es concretara a prop de casa més que no al tercer món, però ho respecte. En tot cas, és dir una cosa ben diferent. Jo sóc dels qui creuen que cal qüestionar el sistema en tot moment i guanyar-li tantes batalles com siga possible. Però la profunda desconfiança que em mereix no em converteix en un antisistema, i per una raó ben simple: perquè el meu dia a dia no ho és en les coses petites, en la meua vida personal. L'abbé Pierre, per posar un nom d'actualitat, sí que era un antisistema. I hi ha gent en aquest país que ho és, que prova de viure el seu dia a dia tan al marge del sistema com pot i fa de cada gest una petita victòria. Però Imma Mayol no és d'aquests i comet un pecat de frivolitat considerant-s'hi. Pecat que potser es pot cometre en un sopar d'amics, però que no és bo en l'esfera pública, on els polítics són tan desprestigiats precisament pel seu escàs rigor. I no és bo, tampoc, perquè no va acompanyat dels gestos que l'avalarien i tots sabem que mai no hi anirà acompanyat. Per tant, és una frase frívola, que es podia haver estalviat. Un detall i prou: tot just escampar-se la polèmica Imma Mayol 'matisà' les primeres declaracions dient que ella era antisistema 'des del respecte escrupolós de la llei, no faltaria sinó!'. I em va fer gràcia aquest 'no faltaria sinó!' Ep! amb perdó, no faltaria sinó que un antisistema respectés la llei, i a sobre escrupolosament. Si estàs contra el sistema, el primer manament és de negar al sistema el dret d'imposar-te les seues lleis. I això és així des de Proudhon ençà, i segurament d'abans i tot.

He començat parlant de la correcció semàntica dels polítics francesos, d'alguns dels més interessants dels polítics francesos, si més no. Acabaré recordant una frase punyent d'un escriptor i polític francès que va ser, la major part de la vida, un gran antisistema: Jean-Paul Sartre. Diu Sartre: 'En la vida hom no fa sempre allò que vol, però sempre és responsable d'allò que és'. Aquesta és la clau, Imma, i jo no ho sabria dir millor.

diumenge, 21 de gener de 2007

De vacances per Europa

Doncs si senyores (i senyors), 3 exàmens, una curta setmaneta de patiment i ara + d'un mes de vacances. Com soc d'aquells que els agrada desconnectar tenia molt clar que de seguida que poguès volia marxar a fer un viatget.

Dit i fet; vueling.com i a mirar bitllets per marxar a Brusel·les l'endemà mateix d'acabar exàmens. Pels que no ho sapigueu jo vaig nèixer allí i hi vaig viundres no estaria gens malament fer-los una visita. Així doncs el viatge ja tenia forma: un tour re durant 8 anys. Però no en tenia prou i vaig pensar que ja que tenia uns tiets visquent a Loper dues capitals d'Europa, bitllets a bon preu i allotjament gratuït. D'aquesta manera si que es pot dir allò de que viatjar és un plaer...

Per ara el viatge va de conya: he retrobat vells amics, he conegut món i en definitiva m'ho he passat d'allò més bé. Com no s'ha acabat encara no us en puc fer una crònica detallada però de seguida que torni m'hi posarè jeje
Estic pendent de la revisió d'una nota per saber si al Febrer podrè engegar 2n però espero que tot vagi bé. De totes formes queda una visita al País Basc de per mig. Com sempre salut i si en teniu, sort amb els exàmens :p

"Aquí no hem viscut mai malament, però hem hagut de fer les coses a base de sang calenta: treballant sempre forçats, sense festes, sense vacances...Als muntanyencs no ens han donat mai mà. Ho saben prou els que manen, això!.." (del Ll.O.P)

dimarts, 9 de gener de 2007

Entrevista de llibertat.cat a David Fernàndez, autor de "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial"

Aquí us adjunto una entrevista realitzada pels membres de llibertat.cat, portal de l'Esquerra Independentista. L'he trobada molt interessant ja que parla d'un tema que ens afecta de ben aprop.

"...les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa..."

david-fernandezDavid Fernàndez, periodista i autor de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial.

El contingut de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial fa molts anys que està recopilat a la teva memòria. Els coneixements i les vivències que recull podríem que dir que són el producte de més de 10 anys de militància i investigació. Però com va sorgir la idea d'aquest llibre&?
La idea inicial neix de la voluntat de visualitzar el perfil i pràctiques del grup policial que estava rere tot el muntatge del cas dels Tres de Gràcia, que va trasbalsar el nostre barri. Aquesta idea es va reforçar el novembre de 2005 amb l'empresonament de dos joves menors de Sants durant 51 dies en constatar que, tot i el desplegament dels Mossos, aquest grup especial seguia plenament operatiu. I pren forma final, gràcies a l'editorial Virus, davant el 10è aniversari del desallotjament del Cinema Princesa, l'octubre de 1996 com una bona excusa per fer repàs dels darrers 10 anys. En tots els casos, però, aquesta és una història compartida i d'investigació col·lectiva, un coneixement comunitari acumulat de les dinàmiques repressives que hem patit.
Cròniques del 6 parla de la repressió als Països Catalans; una repressió que no només s'exerceix contra l'Esquerra Independentista, sinó que abasta tot un conjunt de dissidències. Com valores aquest canvi, a diferència de la repressió de la dècada anterior, que focalitzava els seus objectius en el moviment independentista?
Segurament pel canvi de cicle i perquè "ells", per dir-ho en terme de Joan Fuster, sempre necessiten cossificar i reinventar un enemic. L'independentisme no ha deixat de ser mai una obsessió però s'hi han afegit en aquest nou cicle de protestes la implosió de nous moviments socials especialment actius: la okupació, l'altermundisme, l'antifeixisme o els moviments llibertaris. Sota els dos mandats del PP, però, aquesta guerra es va estendre a qualsevol forma de dissidència política o social, simplement veïnal o ecologista. S'ha tractat la protesta social com una nova forma de delinqüència no com un dret fonamental de ciutadania. Volen súbdits, així que finalment qualsevol que qüestionés l'status quo enfilava cap a la llista de nous proscrits. El cas de l'Eric Bertran, detingut per exigir l'etiquetatge en català, n'és paradigmàtic d'on fins on han arribat.
Els coneixements sobre com exercir la repressió també es traspassen, tal i com posa de manifest Cròniques del 6. El comissari Creix de Laietana, Meliton Manzanas& fins a l'actualitat. Continuïtat o continuisme?
Les dues coses. Continuïtat dels comandaments i continuisme de les polítiques criminalitzadores d'ordre públic del franquisme amb embolcall demodràstic, en un context de regressió mundial i dretanització rampant. Al pòsit autoritari deixat per una dictadura de 40 anys i una transició vergonyant que no va ni tocar ni inhabilitar ni un sol repressor, cal afegir-hi la convergència en els darrers anys de les tres doctrines penals més regressives, al bell mig d'una ofensiva internacional que ha trastocat, transfigurat i retallat drets i llibertats arreu: el dret d'emergència europeu dels setanta, la tolerància zero impulsada per Giulani a Nova Iork -que té la seva perfecta còpia mimètica en les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa i l'exclusió- i les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar l'Amèrica Llatina. Tot plegat, apropant-nos sota altres fesomies al Dret Penal d'Enemic d'inspiració schmittiana.
llibre-croniques-dels-6Molts dels capítols d'aquest llibre, com la sèrie Faxos, mentides i cintes de vídeo ens parlen del caràcter tendenciós i injust del món judicial. Amb una Justícia que fes justícia continuaria existint la repressió?
La resposta metafísica seria que sí, sobretot si l'administració de la justícia fos realment independent del poder polític. Si es perseguís d'ofici la tortura, no tinc cap dubte que no hi hauria tortura. Però hi ha un invisible i invisibilitzat cicle sistémic perfectament definit (encara que no reglat) que condueix permanentment a la impunitat del repressor. Hem vist que agents condemnats per tortura són indultats i fins i tot ascendits; s'ha constatat que la mitjana de compliment de tots els condemnats pel GAL no arriba al 10% de la pena. Tots són al carrer. Perquè Roma mai paga traïdors. En aquest 10 anys, cal dir-ho també, és cert que hi ha hagut jutges d'una nova fornada que han investigat les denúncies, han emès dures sentències contra els agents del 6 i han defensat els drets fonamentals i llibertats civils de l'activisme social i polític. Potser són una flor en el desert, persones independents i autònomes o una petita llavor d'esperança, però l'aparell de la justícia, excepcions a banda, s'integra i acobla perfectament en l'estratègia repressiva i en formen part. O si volem, és un espai de batalla campal on s'han dirimit alguns conflictes i on l'Estat té totes les de guanyar. Perquè treballa cada dia i no descansa. En tot cas, però, intentem visualitzar que, al marge dels policies i els jutges que apliquen les cada cop més endurides lleis penals, els dissenyadors són els polítics. I això és important assenyalar-lo: el marc legal repressiu el redacten, el defineixen i el dissenyen els polítics, que són els màxims responsables de l'actual deriva autoritària i de tractar la dissidència com una nova forma de delinqüència.
L'altra columna que sustenta la repressió és la informació. Al llibre ens parles de periodistes,david-musons mitjans i organismes que fan tot el possible per ocultar la tortura, amagar la informació o fer veure que la repressió és un bé necessari. Quina ha estat la teva experiència com a "periodista" front dels autoanomenats "periodistes"?
L'experiència ha estat prolíficament difícil, surrealista i impagable. La síntesi metafòrica és que tenim policies amb ploma (expertes en crear estats d'opinió) i periodistes amb porra (experts en amplificar-los) especialitzats en la cuina de les mentides i la manipulació. Front honroses excepcions que dignifiquen la professió en un escenari cada cop més complicat per a la llibertat d'expressió, uns pocs militen malaltissament i per devoció en aquesta guerra contra la dissidència. L'altra gran majoria de periodistes precaritzats escriuen copiant literalment teletips i informes policials, desinformats i sense contrastar res i integrats en una cadena dirigida de producció d'informació profundament jerarquitzada i que persegueix els interessos funcionals del sistema. Però en tot cas, en aquest darrer cicle de lluites, hem pogut comprovar com els mèdia esdevenien part fonamental i cabdal de l'estratègia criminalitzadora del Poder. Ells també ens volen sudbits, dòcils i mesells. Només espectadors passius i consumidors acrítics de la seva societat cada cop més injusta i desigual.
En aquest recull també ens parles d'alguns aspectes més ocults de la repressió: la tortura&
Una realitat inapel"lable que disposa de botxins, còmplices i encobridors. 793 casos el 2005 i 596 casos el 2006, 120 als Països Catalans. Una absoluta qüestió d'Estat portada a l'extrem en la criminalització i persecució de l'ex relator especial de l'ONU, Theo Van Boven.
...els espies, infiltrats i provocadors&i les noves tecnologies&
Termodinàmica de la repressió: el llibre recull els vuit casos coneguts d'inflitració policial els darrers anys. L'era de la cibernètica i la telemàtica han inaugurat també l'era del ciutadà de vidre. I ho hem pogut comprovar en directe.
&la introducció o promoció de les drogues il.legals i l'ús de confidents&
...la més vella de les tradicions repressives, la dels confidents. Respecte a les drogodependències jo destacaria tres aspectes necessàriament sintètics per tenir en compte dins la barreja força explosiva entre drogues, control social i militància política. Coneixem dos casos de xantatge policial per afers menors relatius a la possessió de drogues; coneixem que el circuit mafiós del mercat il·legal de la droga està àmpliament penetrat i perimetrat per les forces policials (és a dir, és una font contínua d'informació) i coneixem experiències i dinàmiques històriques concretes que, sota la màxima de 'millor drogats que mobilitzats', fomenten que l'oci compulsiu i la festa siguin els únics elements vertebradors del jovent. La factura social, sanitària i política -apàtica, anòmica i paralitzadora- és enorme.
& la tortura, més enllà de les agressions físiques quotidianes, els maltractaments i les pallisses per part dels cossos policíacs.
La tortura ha existit i existeix. És una pràctica de terrorisme d'Estat a la que l'Estat recorre quan li cal. Per l'ONU, no és sistemàtica però és "més que esporàdica". A l'Estat es produeixen 120.000 detencions anuals. 590 persones han denunciat maltractaments: la majoria persones migrants i persones pobres preses que pateixen l'abús policial, la feréstega violència classista contra els dèbils. La tortura en se, però, els casos més greus, són aquells de caràcter instrumental (per extreure informació) i de càstig (per esmicolar militàncies) directament vinculats a detinguts per motius polítics. Hi ha una guerra sorda blindada mediàticament per negar-ho. I qui és l'incrèdul que pensa que un militant detingut arriba a comissaria i comença a parlar per les butxaques sense més? Els casos de tortura han estat, sense dubtes, el pitjor d'aquests darrers anys. I per això, des d'una concepció social i unitària, tots els beneficis del llibre estan destinats a la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que aplega els esforços impagables de 40 entitats per eradicar aquesta xacra.
Perquè la filosofia de Cròniques del 6 és, a grans trets, denunciar la idea que uns funcionaris i professionals (policies, jutges, periodistes&) que haurien de defensar els nostres drets i llibertats es dediquen a fer tot el contrari, a anorrear, limitar o escarnir aquestes llibertats. Aquesta és la gran mentida o creus que és més complex?
Esperaria que fos més complex, però constato quotidianament que és la mentida malgrat en el món judicial i mediàtic tot és molt més enrevessat. En el fons hi ha un profund debat ideològic de dos models socials antagònics: uns afirmen que hi ha dracs artificals de set caps que ens amenacen greument i ens ofereixen com única sortida la seguretat al castell del senyor Compte. Els altres diem que no hi ha pas cap drac i que el problema real és, precisament, el senyor Compte que ocupa el castell de tots i el seu dret de cuixa a fer sempre el que li plau i li rota amb les nostres precaritzades vides. Tornem al debat entre súbdits esclaus i ciutadans lliures.
I quina relació té aquesta estratègia de dominació amb els Països Catalans i l'Esquerra Independentista catalana?
Una relació directa. L'alliberament nacional continua sent la 'bèstia negra' de l'Estat espanyol i l'independentisme "l'enemic interior" per excel·lència i on s'hi aboquen més recursos repressius.
Per acabar: les diferents institucions armades que cites (Brigada, Guardia Civil, UPAS, Mossos, etc&) són igualment nocives per als nostres drets i llibertats? Com veus el mapa repressiu actual al nostre país?
Totes les policies compleixen les mateixes lleis i ordres polítiques. Exactament les mateixes. Per tant, en la mesura que allò nociu per a drets i llibertats és el marc jurídic regressiu i securitari on ens han capficat els darrers anys -i d'on cal sortit avui millor que demà- el color dels executors no destaca, encara que canviïn les formes. El mapa repressiu viu dos canvis importants: ideològic i de model. La regressió social fonamentada en l'ofensiva neoconservadora (es justifica la repressió i l'empresonament de la pobresa, s'intensifica la seguretat privada -una altra font de control social connectada policialment- i es parla de seguretat policial i no de la seguretat vital, laboral, d'accés a l'habitatge) i un canvi de model amb el desplegament del Mossos. Hem passat d'un format de policia d'ocupació que no sortia de les comissaries i que era intensiu en coerció a un model d'integració i proximitat intensiu en informació. Pel que fa al tracte a la dissidència sociopolítica amb els mateixos esquemes d'evitar que l'espai dissident creixi i en allò referent al dret de protesta al carrer els Mossos s'estan caracteritzant per una virulència, prepotència i agressivitat exemplaritzant. Decidir quin model -ocupació versus proximitat- controla "més i millor" i quin model talla més la respiració en sec és tot un debat col·lectiu. Un debat obert i que cal afrontar entre totes i tots.
Per saber-ne més:
D. Fernández: "La Brigada d'Informació s'ha de dissoldre, i els seus agents processats i empresonats pel cas dels Tres de Gràcia" (La Tortuga de Gràcia, 14-12-06)
"La Cultura és el tot. Abans, a cada poble n'hi havia un de llest, normalment el capellà, i ell feia i desfeia, i ensenyava alguna lletra, fins que van arribar els mestres.." (del Ll.O.P)