dimecres, 25 d’abril de 2007

25 d'Abril - 300 anys d'ocupació espanyola als Països Catalans



Avui, 25 d'abril de 2007 fa 300 anys que les tropes espanyoles de Felip V guanyaren la batalla d'Almansa, fet que significà l'inci de l'ocupació espanyola dels Països Catalans i que es
consolidà el 1715 amb la caiguda de la darrera ciutat que plantava cara a la pesta borbònica, Menorca. Són 300 anys d'ocupació però com diu la imatge també de resistència, i bona prova n'és el fet que encara seguim vius com a poble i la nostra voluntat de ser lliures és encara més ferma.


Aprofito per presentar la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència, que al llarg dels propers mesos coordinarà tot un seguit d'actes entorn d'aquesta temàtica. La primera d'elles el proper 5 de Maig a València on hi haurà la manifestació en motiu de la diada del País Valencià. El dia 5 tots a València! Més informació de la campanya a www.300anys.cat
Espero que tots aquells que us considereu patriotes us mogueu ni que sigui una mica per aquesta causa.
Apa gent, com sempre salut i sobretot compromís.

Als Països Catalans Ni Borbons Ni Botiflers!

dijous, 5 d’abril de 2007

Entrevista a Jordi Dalmau, autor d'Astor i Besurt

Jordi Dalmau, naturalista d'ofici i poeta per necessitat, comenta. Recentment ha publicat la seva primera obra poètica, "Astor i Besurt", en la qual, com bé diu al pròleg l'Isidre Domenjó, en Jordi conjuga paisatge i sentiment i ho sintetitza tot en poesia; poesies en les que l'autor ens transmet les seves grans passions: la natura, el Pirineu i Catalunya.
Per tal de saber una mica més sobre el naixement del llibre i dels temes al voltant dels quals gira vaig decidir fer-li aquesta entrevista.

Gaudiu-ho tot plegat, l'entrevista però sobretot el llibre. Crec que tot Pirinenc hauria de tenir-lo a mà, fins i tot abans de Sant Jordi...

Astor i Besurt ha brollat d'un raig o és la culminació premeditada d'un llarg període de reflexions i impressions?
Més aviat lo segon, però sense premeditació. Els poemes d'Astor i Besurt són recents, alguns, i de més de 10 anys, un altres. Quan vaig adonar-me que en tenia força, se'm va ocórrer que els podia aplegar i fer-ne un llibre.

Passar de l'observació a la reflexió escrita és un procés lògic?
No ho sé, però en mi ha estat un procés de necessitat espontània. Molt del que sento per dins ho escric perquè llegint-ho ho entenc més bé.

Després de tants anys observant la natura, quina ha estat la imatge que més goig t'ha fet als ulls?
N'hi ha moltes: el primer mussol pirinenc, centenars i centenars d'aligots vespers passant a prop del Cadí, la nevada del gener de 2006 a la Seu, el primer pollet de trencalòs (em va fer plorar; fou el 10 de març de 2004, el dia de l'atemptat de Madrid).

Creus que els Alt Urgellencs som conscients de la riquesa natural, flora i fauna, que conté la nostra comarca? No, però no només desconeixem la riquera natural comarcal, sinó la natura en general. Per a molta gent d'aquí, tota la natura que mira és la dels reportatges del Canal 33. A l'Alt Urgell, i a la Seu especialment, s'és molt urbà, massa. S'ha tallat la relació amb un medi que ens condiciona. Algun consell per començar a redescobrir-la? Preguntar-se què hi deu haver en aquestes muntanyotes del davant de casa.

"Porteu el vent a l'esquena, d'un nord massa llunyà. Amunt ocells de vela! Feu-nos sempre d'estendard!" Tan debò fos així però per desgràcia la realitat sembla ser força diferent. Qui són els que avui dia marquen l'esdevenir dels Països Catalans?
Entenc la pregunta en clau política. Per a mi són dirigents comuns, amb una visió de Països Catalans nul"la, ja que el seu nacionalisme (crec que tothom en té) és l'espanyol. Tant al Principat, com al País Valencià, com a les Illes, com a la Franja, els màxims representants estan encantats de pertànyer a l'estat espanyol. Els de la Catalunya del Nord igual però en versió francesa. L'Alguer, en aquest sentit, em sembla que cau lluny. Cap a on ens guien? De moment, cap al distanciament. Sort n'hi ha de la societat civil, que se salta cada vegada amb més profusió i alegria les tanques administratives.

És la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran la solució als problemes i greuges històrics que hem patit els territoris de muntanya? Normalment, mai no hi ha una única solució als problemes de la vida, però jo vull la Vegueria i crec que si es gestiona bé pot ser-nos molt útil, tant pel dia a dia, com per a la identitat pirinenca.

A Astor i Besurt trobem el següent fragment:"Furgueu muntanyes altes...- ai si s'ensorra el muntanyam!" Són a temps els Andorrans de posar remei a tot un seguit d'agressions al territori i de replantejar-se el seu model de creixement? Em sembla que no. Andorra està decididament encarada cap a un model de país insostenible, ambientalment parlant. És una decisió equivocada, al meu parer. Hi ha excepcions, com els parcs naturals que fan, però els fons de vall estan perduts.

"Se'ns fons als llavis, se'ns mor a la boca, gent de la terra que no la parleu..." Al Pirineu la llengua sembla ser força viva i també rica, cosa que no pot dir-se de segons quins llocs del territori. A que es deu aquest fet? Que al Pirineu la llengua catalana estigui molt bé de salut no em sembla del tot veritat. A pobles com Asnurri l'espanyol està entrant amb força de la mà (o la boca!) de mossos romanesos i dones de fer feina sudamericanes. Aquí patim la mateixa desafecció a la nostra llengua com a la resta del país. El que passa que som menys habitants, i encara se sent força català pel carrer. Altra cosa és quin català. És lamentable el catanyol que parla molta gent, inclosos joves de 20 anys catalanoparlants i que han estat escolaritzats en aquesta llengua tant o més que ho vaig estar jo, per exemple.
I pel que fa al secessionisme lingüístic, es deu senzillament a la ignorància o creus que hi ha alguna intencionalitat fosca de rerefons? Estic totalment convençut que el secessionisme lingüístic respon a la voluntat de trencar la nació catalana. Espanya ens ha vist sempre com un territori conquerit a mitges, i no s'ho pot empassar. Amb la democràcia es van empescar una nova modalitat d'agressió: imposar unes fronteres administratives insalvables (la Constitució espanyola prohibeix la federació entre comunitats autònomes, no pas pensant en la unió de La Rioja i Aragó, sinó mirant de cua d'ull els Països Catalans i Euskal Herria) i promoure el secessionisme lingüístic. Són dues estratègies amb una mateixa finalitat: trencar-nos per eliminar-nos. Són paraules fortes, com la seva voluntat. Saben que hi som, que els Països Catalans existeixen, que no són una entelèquia de quatre il"luminats. Fan el possible per minoritzar-nos perquè temen que un dia la seva grandesa ibèrica perdi la façana mediterrània. L'atlàntica (Portugal) ja la van perdre fa segles. Són fets del passat, però l'essència que els inspirà és la mateixa que inspira les relacions d'avui, exactament la mateixa. El políticament correcte actual ens desvia de la motivació de tot plegat: Espanya no reconeix el dret a l'autodeterminació perquè som terra conquerida, i com a darrera colònia del seu imperi no ens vol deixar decidir com volem ser al món. Segons Espanya, Catalunya és seva. Catalunya no és Espanya, Catalunya és d'Espanya. Aquí es palesa la força de la preposició "de".

Arribant ja al final, què creus que podem fer des del Pirineu per ajudar, com dius en un dels poemes, a que el poble català deixi de ser un poble catifa? Des del Pirineu, i des de tot arreu, ens podem aixecar perquè no ens trepitgin més, que és el que es fa amb les catifes. És tan senzill com mirar-nos al mirall i dir: "d'ara endavant seré jo mateix". Això que és tan recomanable de fer com a individus, també ho és com a societat. És clar que la societat és plural i complexa, però a tots ens convé un país pròsper, just i segur de si mateix. Cal explicar dues coses de la millor manera possible: una, que en una Catalunya independent (idealment per a mi en una república federal dels Països Catalans) tothom se sentirà el que vulgui, també espanyol. La nacionalitat no resta els sentiments, i fins i tot es podria pensar en la doble nacionalitat catalana i espanyola per a qui la volgués. I dues: què podríem fer amb la riquesa econòmica del país si aquesta no se n'anés a un altre? Com podria ser el nostre tros de món? Millor que ara, segur!