dijous, 19 de juliol de 2007

Vinyes verdes vora el mar

Dels molts racons que tenia (i tinc) pendents de conèixer els territoris de la Catalunya Nord eren uns dels que més m'atreien. El passat divendres vaig poder per fi i després de molts mesos esperant-ho redescobrir aquesta part del nostre país, tant propera i al mateix temps tant oblidada. Dic redescobrir perquè ja hi havia passat força vegades de petit per aquelles carreteres i els paisatges no m'eren extranys; ara bé no era pas conscient del que representen ni de la història que amaguen. Us intentarè explicar una mica com ho vaig veure tot plegat.


El viatge no el vaig fer pas sol; més aviat jo feia d'acompanyant d'un bon amic que coneix bé tot aquell territori. Partíem de bon matí i amb un petit esborrany del que volíem veure però tot plegat era una imatge força difuminada, on Perpinyà i el mar eren els únics colors que veiem clars.
Ben aviat vaig recordar els viatges en cotxe fins a Bruse·les i aquells revolts del coll de la Perxa que tant odiava de petit. Dos castells, els de MontLluís i Vilafranca de Conflent, que ens recorden el passat bèlic d'aquestes contrades i a mi també un cop més la ruta cap a Bèlgica.
Poc després de passar Prada de Conflent la nostra primera parada, per estirar una mica les cames i satisfer la curiositat: Eus. Un d'aquells pobles que no deixa indiferent; amb una vista privilegiada del Canigó, Eus s'enfila turó amunt, coronat per l'esglèsia de Sant Vicenç.Free Image Hosting at www.ImageShack.us Ens van sorprendre sobretot dues coses: no trobar ningú del poble pels carrerons (cada un més enfilat que l'anterior) i el fet de que tots els carrers conservaven exclusivament la nomenclatura catalana. Vam estar uns minutets per gaudir de la vista que hi ha de Prada, el Canigó i la plana d'arbres fruiters i apenes uns segons per comprovar que l'esglèsia era tancada; definitivament aquell dia no ens hi esperàven així que vam reprendre la ma
rxa.

Free Image Hosting at www.ImageShack.usFree Image Hosting at www.ImageShack.us

Un cop arribats a Perpinyà vam anar directes cap al castellet, símbol de la capital de la Catalunya Nord. Actualment el seu interior conté un museu de les tradicions i la cultura popular catalanes; lamentablement fora oneja, junt amb la senyera, un símbol que l'hi és al·liè: la bandera francesa.
Després d'aquest petit disgust vam enfilar cap al barri de Sant Jaume, el barri gitano, un dels pocs on encara es parla català. Em vaig quedar decepcionat ja que malgrat que les àvies gitanes ens entenien amb prou feines deixaven escapar algun mot en català. Senyeres en vaig veure forces pel c
arrer peròFree Image Hosting at www.ImageShack.us de sentir enraonar en la nostra llengua, poc. Tot plegat em va donar la sensació que els francesos han dut ha terme una colonització silenciosa i a Perpinyà han permés que quedèssin els símbols històrics per maquillar-ho i amagar l'afrancesament cultural que han dut a terme, arraconant la llengua i l'identitat catalanes.

Novament en ruta vam dirigir-nos a Argelers, en el passat testimoni cruel de l'exili republicà, avui dia poble turístic amb poc atractiu. Em va sorprendre no trobar cap recordatori en homenatge a la memòria de tots aquells refugiats que van passar fred i gana en aquelles platges, oblidats pel govern francès. Més vergonya, si cap, per a ells.
Pocs Kms i per fi la mar, tan esperada pel meu company de viatge. L'escenari no ens era nou ja que ambdós ja haviem estat a Cotlliure abans. Però aquesta petita vila té alguna cosa que enganxa i cada nova visita és com la primera; la vista del castell reial, la torre de Madeloc i les dues petites platges ens van captivar una altra vegada. Cotlliure té un aire bohemi i romàntic, molt fàcil de percebre en els carrers propers a la platja malgrat que l'invasió turística comença a embrutar-lo una mica. Si no hi heu estat mai aneu-hi, a poder ser amb bona companyia.

Free Image Hosting at www.ImageShack.usFree Image Hosting at www.ImageShack.us

Amb l'estomàc ple vam fer l'última guaitada i a seguir. Ja sols quedaven tres pobles en la nostra agenda: Port Vendres, Banyuls i Cerbera.
Dels dos primers el que més destaco és l'afrancesament profund que es fa evident passejant una mica per la vil·la; a Cerbera per contra encara vam poder sentir un grup de padrins i padrines aprofitant l'ombra de la plaça per fer-la petar en català.
Però de tot plegat hi ha una cosa que, amb diferència, destaca per sobre de les altres i que crec era el veritable objectiu d'aquest viatge: les vinyes arran de mar. Tots aquells paisatges em van recordar el gran poema de Josep Maria de Sagarra, "Vinyes verdes vora el mar"; realment els versos reflecteixen el que veien els nostres ulls i només per veure aquest contrast el viatge ja val la pena.Free Image Hosting at www.ImageShack.us

Vam tornar cap a casa amb la sensació d'haver vist el que buscàvem però conscients que tot plegat sols havia estat un tastet del molt que hi ha per descobrir. Refent el coll de la Perxa mirava el paisatge i mirava de treure conclusions. La primera cosa que m'ha quedat clara és que la Catalunya Nord és una part del país tocada (qui sap si de mort) i profundament afrancesada. Però no puc dir que ens l'han robada; no val a queixar-se quan som nosaltres els primers que els hem abandonat, quan la gent d'allà dalt que lluita per defensar l'identitat catalana veu com els d'una mica més al Sud els tenen en l'oblit més absolut. La segona és òbvia, cal tornar-hi, conèixer i entendre més; i hauria de fer-ho com més gent millor. Llavors potser algun dia si que ens escoltarien quan diessim allò de que "de Salses a Guardamar..."...