dimarts, 30 de desembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Comiat


De totes les imatges que podria penjar per explicar el final d'aquesta experiència aquesta possiblement sigui la més neta.
Com cada any, la clausura dels camps de treball va ser en un turó des del qual es pot gaudir d'una vista privilegiada de Sarajevo, al compàs d'una dansa típica grega.

És difícil explicar en paraules totes les sensacions que apareixen en aquell moment. La ciutat a a sota, la posta de sol, els turons verds...Costa imaginar que no fa tant escupien foc i odi.
Crec que en aquell moment tots teníem la sensació de formar part d'alguna cosa. Alguns potser només d'un semicercle, d'altres de quelcom més gran.

Amb els darrers rajos de sol acabava aquesta història, al mateix temps que d'altres potser tot just començaven. Tot comença i tot s'acaba, a Sarajevo.

Ningú pot sortir indemne d’un descens a l’infern de Sarajevo. La tragèdia de la ciutat converteix el cor , i tal vegada tot el cos sencer de qui la presencia, en una bomba preparada per esclatar en les zones de seguretat moral dels directa o indirectament culpables, allà on pugui fer més mal.
Quadern de Sarajevo- Juan Goytisolo


Dels Pirineus als Balcans - Sahbegovici

L'any 92, al poc de començar la guerra, en Sead Durakovic rebia l'avís d'un veí serbi. "Marxeu, que ben aviat vindran a per vosaltres". Dies després els radicals serbis arribaven a Sahbegovici i arrasàven el poble. Families que perdien per sempre més les seves cases, el seu futur, les seves il·lusions. Un trist exemple més de neteja ètnica.

En arribar encara donava voltes a tot el que havia viscut i sentit des que era a Bòsnia. Quan vaig baixar del bus vaig obrir bé els ulls. Verd per tots els costats, als prats, als avets, a l'horitzó...En aquell moment em van marxar tots els pensaments; una sensació de tranquilitat absoluta, d'estar perdut en un lloc molt semblant al paradís. Potser era la màgia d'aquella hora en que el sol es comença a pondre i el cap és més propenç a deixar de reflexionar i gaudir del moment. Va ser el millor regal d'aniversari, el millor lloc on fer-se un xic més gran.

Una estona després ens van convocar a davant de casa l'Ized, la plaça a partir d'aquell moment. Vam fer la primera visita guiada pel poble, unes runes a escassos 100m del lloc on ens havíen donat cita. Vam trobar-hi un cartell on es llegia: "Memorial". 16 anys després el cotxe d'en Sead continua allí, per a que ningú oblidi els horrors de la guerra i de la neteja ètnica; per a deixar constància del passat i, al contrastar amb el present, veure amb il·lusió el futur.

La segona part dels camps de treball la vam dur a terme al poble de Sahbegovici, situat a la República Srpska de Bòsnia. Aquesta part dels camps, sota el nom de projecte Dobro Dosli, pretén propiciar el retorn d'aquelles persones que es veigueren obligades a abandonar casa seva a causa de la guerra i la neteja ètnica. Es busca la reactivació econòmica del poble a través de la recuperació de l'agricultura i del turisme rural. Així doncs la nostra feina fou la d'encimentar i pintar les cases reconstruïdes. Una a una, paret a paret, cada casa va recuperant els colors perduts durant la guerra. Petits murals de temàtica bosniana recobreixen les parets que any rere any la gent de Trenkalòs ha anat pintant. Sóc conscient que el nostre sols fou un granet de sorra però mica en mica anem sumant.

Van ser 5 dies una mica apretadots i de beure tots aigua amb un sol got, però els àpats ho compensaven amb escreix. Sort en vam tenir que el Saria parlava alemany i nosaltres teníem en l'Alba una intèrpret de nivell. La Nezira no deia res, sols somreia i mirava la televisió, mentre intentàvem imaginar on era el prat de 500 m2 de patates que l'alemà afirmava tenir.
Freds al principi, com l'aigua de la dutxa (gairebé) cada matí, mica en mica van anar donant-nos caliu. Al mateix ritme amb que anavem fregant els plats i els pinzells lliscaven a la paret de casa. Potser el secret rau en saber recuperar confiances perdudes fa 13 anys. I no és tan difícil, sols cal una mica d'empenta i un kafa.

A Bòsnia el corder és el plat per excelència. Per donar-nos les gràcies la gent de Sahbegovici van matar-ne 3, que empalats i rostits feien un senyor tiberi.
Em ve a la ment aquella última plana de cada aventura d'un poble de gals sempre irreductibles, amb bards, gresca i xerinol·la a la llum de la lluna. Masses semblances tot plegat.

El darrer dia, mentre feia la pujada, vaig mirar enrere. Va ser maco veure que marxàvem havent posant el nostre granet de sorra i enduent-nos el millor d'aquella gent, d'aquell indret.
Recordo les bastides, tan inestables, tan trontolladores...Si fa no fa com la situació de tot plegat a Bòsnia. Penúltim comiat d'aquesta experiència, dir adéu a Sahbegovici va significar dir fins aviat a noms com Nermin, Mima, Izet, Kemo o Mirzo. I començar a assimilar el viscut, a rumiar perquè una tassa de kafa pot aixecar tants plors.
Ja sols faltava el capvespre a Sarajevo, punt d'inici i final dels camps de treball.

Memorial

Caseta de Fusta

Granja

Mural de l'Stari Most

Fent els corders

Tiberi gal


Encimentat

Casa Nostra
Una de les cases acondicionades

Foto de Grup

Dels Pirineus als Balcans - Potocari 11 Juliol

L'11 de Juliol queia en mans de l'exèrcit dels serbis de Bòsnia la ciutat de Srebrenica, declarada zona segura per part de l'ONU.
Milers de refugiades i refugiats d'ètnia musulmana fugiren en direcció a la fàbrica de bateries de Potocari, a 5km de la ciutat. La seva intenció no era cap altra que buscar la protecció dels cascos blaus holandesos, que tenien allí la seva base.
Però inexplicablement aquell 11 de juliol de 1995 les tropes de la ONU donaven l'esquena a 25000 persones i les entregaven als radicals cetniks comandats per Radko Mladic.
Homes i dones foren separats. Aquestes darreres obligades a marxar en un autobus, expulsades de la seva terra, allunyades dels seus fills i marits.
Els qui es quedaren no van tenir la mateixa sort. En els dies que seguiren foren assassinades 8000 persones, la immensa majoria homes d'entre 15 i 70 anys, en el que és el genocidi més gran ocorregut a Europa després de la 2a Guerra Mundial. I tot davant la passivitat vergonyosa dels governs occidentals.

Aquell divendres ens vam llevar d'hora. Feia fresca però començava a sortir el sol. Una estona després erem tots al bus, callats, mirant d'imaginar-nos el que viuriem. Amb nosaltres nombroses dones de Mihatovici, totes elles amb mocadors al cap.
Vam arribar puntuals, a les 9 del matí. Milers de persones, la majoria dones, es congregaven al memorial de Potocari, situat a l'altra banda de carreta de la tristament famosa fàbrica de bateries. Van ser 3 llargues hores d'espera sota un sol de justicía. Els primers plors de la mare, els primers crits de ràbia i desesperació del germà. Pales, forats, terra i un mar de taüts verds.
I sense poder-ho assimilar tocaven les 12 i començava la cerimònia.

A Potocari, des del 2003, cada 11 de Juliol s'hi enterren els cossos d'aquells que han tingut la sort de ser trobats i identificats.
Enguany 308 homes que tenen una tomba on ser plorats i recordats.
Però molts, gairebé 5000, encara resten anònims en un dipòsit de cadàvers a Tuzla o enterrats en una fossa comuna. Srebrenica, una estadística.
Dret internacional? Justícia i Pau? On ereu?...









Dels Pirineus als Balcans - Mihatovici


13 anys després de la fi de la guerra a Bòsnia encara hi han camps de refugiats. La majoria de les persones que hi viuen són refugiades de llocs com Zvornik, Bratunac i sobretot Srebrenica. Persones que van perdre les seves cases i a qui la por, l'odi, l'apatia o una combinació de totes tres han impedit de reprendre les seves vides allà on les van deixar l'any 1992.

A primer cop d'ull Mihatovici em va semblar una urbanització d'adosats en plan barriada. Però hi vaig viure gairebé una setmana i tinc mil i un records que em fan afirmar que la realitat és més dura però també molt més tendra del que veuen els ulls de qualsevol que hi arriba per primera vegada.
Recordo aquella pujada, envoltats de canalla curiosa i cridanera, que duia a la font on era obligatori fer un petit avituallament. I tot seguit un últim esforç per arribar a l'entrada d'aquell racó de món on la tristesa dels més grans contrasta amb les ganes d'empenyèr el futur dels més xics; un futur que els brilla als ulls.

L'any 92 Zvornik fou una de les primeres poblacions en rebre l'abraçada mortal de la guerra. Més de 20000 musulmans foren expulsats de casa seva, quan no assassinats, per part dels radicals cetniks. Avui dia només hi viuen serbis; sembla que la neteja ètnica triomfà àmpliament.
Entre els milers de refugiats que anàren a parar a Mihatovici n'hi havia molts d'aquesta localitat. És el cas de la familia que ens acollí a mi i al Pau.
Imagino la por de la Sevleta, portant el petit Amel, de només 3 anys, entre els braços. I els plors d'en Naize, que amb 7 anyets havia de dir adéu a la seva infantesa per sempre més, sense possibilitat de recuperar-la. Tot això a la vista d'en Nail, a qui no quedava més remei que fugir a peu per salvar la vida; la seva i la dels seus. Com li hagués estat de preuada aquella cama, que havia perdut de jove en un accident, en aquells moments.
Ja fa 13 anys de tot allò però ells no han volgut tornar. La por i segurament la ràbia els ho impedeix.
Però lo trist no és això; lo trist és haver de dir que ells almenys tenen alguns animals i l'hort amb el qual subsistir i mirar endavant amb més optimisme. Aquell optimisme amb que ens esperava l'Amel cada matí a la saleta mig adormit, mentre la seva mare ens mirava gairebé d'amagat, com si ens volgués dir alguna cosa però no sabés com. No calia que digués res. Les seves paraules les vam anar entenent poc a poc, dia a dia, amagades dins d'aquella tassa de kafa amb llet i dos o més tarrrons de sucre.

Van ser 5 dies intensos al camp. Vam aprendre moltes coses i segurament estaran tots d'acord si dic que ens vam endur més coses de les que vam aportar. Partits de futbol, jocs, alegries, mirades tendres. Noms que han quedat grabats per sempre a la nostra memòria. Si hagués de definir la tasca que vam dur allà parlaria de dinamització juvenil i de suport a víctimes d'un conflicte. En situacions com aquesta aprens a valorar com cal les petites coses, a gaudir de les coses més senzilles, aquelles que realment ens fan persones.
Especialment emotiva fou la jornada del 10 de Juliol. Aquella nit es vàren encendre torxes arreu de Mihatovici. A la llum d'aquestes, amb respecte i silenci acompanyàrem al pati de l'escola totes aquelles dones que amb una pregària recordaven els seus familiars assassinats, molts d'ells homes d'Srebrenica.
Les llàgrimes, les tremolors i finalment el silenci. Una nit preludi d'un dia que no podré oblidar mai. 11 de Juliol, una data per la tristesa a Bòsnia. Per a la vergonya a Europa.





Dels Pirineus als Balcans - Potocari & Srebrenica

El dia que començàrem de debó els camps fou intens. El nostre destí era el camp de refugiats de Mihatovici, situat vora Tuzla, però abans vam vistiar un parell d'indrets claus per (intentar) entendre el perquè de tot el que veuriem els propers dies.

En primer lloc vam anar a Potocari. A escassos kilòmetres de Srebrenica, Potocari és el cementeri-memorial de les víctimes de la matança d'Srebrenica, on l'11 de Juliol de 1995 més de 8000 homes foren assassinats a mans de les tropes radicals sèrbies i paramilitars grecs.
Cada 11 de Juliol s'hi enterren les víctmes que són trobades en les nombroses fosses comunes que es van descobrint. Nosaltres vam anar-hi 4 dies abans per poder veure tots els preparatius.
Forats, pales, làpides, tot preparat pel dia en que algunes afortunades podrien tenir el descans d'enterrar els seus èssers estimats. Crec que a tots s'ens va fer difícil aquella mitja hora que vam estar voltant per dins del recinte; són moments en que s'ofusquen els pensaments i la imaginació vola per un segons, intentant pensar en tot el que representa el que veuen els ulls. Recordo especialment els minuts dins la fàbrica de bateries, quarter de les tropes de la ONU encarregades de protegir la zona l'any 95. Recordo també la tensió que sentíem mentre avançavem cap al petit museu que hi ha dins, sense poder para de mirar les parets, sense poder evitar pensar en l'horror de 13 anys enrere. 4 dies després podríem acabar d'entendre el patiment que representa Potocari.

Un cop acabada la visita vam seguir la carretera fins arribar a Srebrenica. És innegable que la història segueix pesant molt sobre la consciència dels habitants d'aquesta localitat, massa. Els deu pesar tant com els 8000 homes que van ser-hi assassinats.
Segurament alguns dels que ens vam creuar pel carrer deuen tenir les mans tacades de sang i la mirada plena d'odi encara.
L'únic moment que vaig poder sentir-me alliberat d'aquell ambient enterbolit fou dins d'un bar musulmà (l'únic de la vila diria) on vam dinar un Cevacici.
Recordo els darrers moments, les sensacions que vaig tenir: em sentia en un lloc on percebia un sentiment de ràbia barrejada amb vergonya, un lloc on les mirades que m'observaben em deien que no era benvingut. Un lloc on tot sembla estar encara impregnat de mort. No vaig sentir pena al deixar enrere Srebrenica, em sembla que no vaig tenir temps de sentir res.
Si en voleu saber més d'Srebrenica busqueu a la wikipedia o al youtube, en treureu una petita noció. Si el que voleu és intentar entener-ho veniu el proper estiu...

Un cop feta aquesta prèvia obligada enfilàvem, ja ara sí, la carretera cap a Tuzla, pensant en les moltes altres dones que ploren encara els més de 4000 morts que queden per trobar. Srebrenica, una estadística...

Entrada del Memorial

Pales preparades

Cementiri de Potocari

Fàbrica de Bateries

diumenge, 28 de desembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Sarajevo

El tret de sortida als camps de treball de Trenkalòs es donava a l'alberg italià Sprofondo, a Sarajevo, capital de Bòsnia i Herzegovina. Procedents dels campaments de Konicj, arribàrem a la ciutat a mig matí. De l'entrada en recordo les primeres sensacions i els primers pensaments que vaig tenir.

Vam enfilar l'avinguda més famosa, Mese Selimovica, més coneguda com l'avinguda dels franctiradors, on centenars d'homes, dones i nens foren víctimes dels trets cobards d'aquells que no tenien miraments amb els assedegats que s'aventuraven a creuar-la per poder omplir els seus bidons d'aigua. Quan vam arribar a l'alçada de l'hotel Holiday Inn em vingué al cap tot el que havia llegit sobre aquest edifici.
Avui hotel de prestigi, fa 13 anys seu de la premsa internacional que cobria el brutal setge que Sarajevo patí durant 3 anys per part de l'exèrcit dels radicals serbis de Bòsnia (comandats per l'ara detingut Radovan Karadzic). Fou el setge més llarg de la història militar moderna; destrucció dels abastiments d'aigua i llum, impediment d'entrada a l'ajut humanitari, atacs indiscriminats a la població civil, bombardeigs d'obusos diaris, tot amb un únic objectiu: fer enbogir la població i trencar l'esperit multiètnic que durant dècades havia tingut Sarajevo.

Un cop ens vam trobar tots els participants als camps i fetes les presentacions del grup de guies a l'alberg, ens van donar la tarda lliure per conèixer la ciutat. Sarajevo té un aire especial, un aire a camí entre orient i occident.
El casc antic, la Bascharshija, té un toc predominantment islàmic tot i que mesquites i esglèsies conviuen aparentment sense problemes. Kebabs i Cevapcis es disputen l'hegemonia en el camp de la gastronomia autòctona.
Noies que fan goig, arreglades, amb uns ulls impressionants, es barregen amb d'altres tapades però no menys elegants.
I quan marxa el sol i es fa fosc alguna cosa pasa que sembla que estiguis dintre d'algun conte de les mil i una nits; potser són les llums dels carrers, o les olors, o els tés damunt d'una llarga catifa.

El segon dia vam visitar el front de guerra, o més aviat el seu rastre. Malgrat que són molts els forats de metralla que han estat tapats, encara queden evidències de l'horror, sobretot als barris limítrofs entre les zones controlades per un i altre bàndol. És trist com malgrat haver-hi edificis on els impactes dels obusos són ben visibles, molts diners de la comunitat internacional s'han destinat a construïr enormes mesquites. La fer passa per davant de la dignitat. I per sobre de tot les ferides que no es veuen, que no es poden tapar amb ciment.
A la tarda vam assistir a la xerrada que havia preparat per nosaltres en Gervasio Sanchez, reconegut fotoperiodista que va cobrir el setge durant la guerra. Tot un privilegi, tant per les fotos que ens va ensenyar com per tot el que ens va transmetre.
Aquella nit vam anar a dormir aviat, ja que l'endemà engegaven de totes totes els camps de treball. Ens esperava un viatge fins a Tuzla, passant abans per un parell de llocs que quedaran per sempre lligats a la fosca història de la guerra de Bòsnia.


Avinguda dels Franctiradors


Hotel Holiday Inn

Front de Guerra

Front de Guerra


Mesquita de la Bascharshija

dimarts, 18 de novembre de 2008

Jornades Antirepressives a la Seu d'Urgell


EL TEU SILENCI ÉS COMPLICITAT !


El proper 20 de Novembre es compleixen 33 anys de la mort del dictador feixista espanyol. Aquest fet juntament amb altres factors, entre els quals volem destacar la necessitat del capital espanyol d’obrir els mercats per a créixer i la contestació cada vegada més generalitzada i combativa al règim franquista, van provocar que s’iniciés un procés de reforma del sistema franquista. Un procés de reforma que pretenia recuperar la legitimitat social i internacional necessària per a garantir la seva continuïtat i expansió.


Aquest procés de reforma, anomenat transició, va mantenir als seus llocs a jutges i militars; va mantenir la legalitat franquista (impossibilitant el retorn dels béns acumulades per feixistes i col·laboradors als seus propietaris); va mantenir també el tribunal d’excepció encarregat de donar “cobertura legal” als judicis polítics, abans anomenat Tribunal del Orden Público, ara Audiéncia Nacional. Per acabar d’arrodonir la jugada es decretava una amnistia, que acollia a tots els criminals de guerra feixistes mentre quedaven fora bona part dels militants independentistes empresonats. Aquí començava una nova etapa de repressió, aquest cop sota el nom de “democràcia”.


Amb aquestes jornades, des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar veu als silenciats, retornar la dignitat als torturats, a les víctimes de les lleis antidemocràtiques d’un Estat que prioritza la seva unitat i la preservació del sistema capitalista als drets individuals i nacionals. Un Estat que no té cap vergonya a l’hora de torturar, a l’hora d’elaborar fitxers polítics, a l’hora de fer muntatges policials per a criminalitzar persones i moviments socials.


Per això volem animar-vos a participar de les jornades, a informar-vos i a descobrir aquesta cara oculta de l’Estat Espanyol. Perquè mirar cap a una altra banda quan s’escolten crits de socors, és complicitat.


Per últim des de l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI volem donar el nostre suport, i escalfor a tots i totes les torturades per l’Estat espanyol, a tots els represaliats i represaliades polítiques. Volen aconseguir una societat amb pensament únic i destruir la dissidència política, només la solidaritat i la lluita els farà retrocedir!


On hi ha lluita hi ha repressió,

On hi ha repressió hi ha solidaritat!


Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – CAJEI


Programa d’actes de les jornades:


Divendres 21 de Novembre:

22:00h Trencament de la guardiola antirepressiva: Ja fa prop d’un any vam instal·lar la guardiola antirepressiva, ara ha arribat l’hora de trencar-la i cedir els beneficis, que aniran destinats a la lluita antirepressiva.
22:15h Passi de documental: “Silenci, aquí es tortura.” : En aquest documental apareixen els testimonis de diversos torturats, de familiars, d’advocats i de jutges, explicant les seves experiències, opinions i percepcions. Al Casal Popular.


Dissabte 22 de Novembre:

10:00h Realització d’un mural solidari: Quedem al Casal Popular, des d’allà anirem a una paret cedida per a realitzar un mural que ajudi a recordar i visualitzar que la repressió política existeix i es responsabilitat de tots i totes.

17:00h Fireta d’entitats antirepressives: Amb aquesta fireta, s’acostaran diversos col·lectius d’afectats i de suport, així comptarem amb la presència del Col·lectiu de Suport al Jona, de Rescat (Col·lectiu de suport als presos i preses polítics catalans), a Alerta Solidària (Organització antirepressiva catalana), al col·lectiu de suport amb el Franki, als encausats solidaris amb la lluita contra el Pla Caufec i amb el col·lectiu de suport als antimonàrquics entre altres. A la plaça del Centre Cívic.

19:00h Xerrada antirepressiva amb diversos col·lectius i represaliades: A la xerrada intervindran membres de la CAJEI, explicant els casos repressius que ens afecten; Alerta Solidària, que tractarà la repressió a nivell nacional; represaliats antimonàrquics, que ens explicaran la seva experiència; i al col·lectiu de suport al Franki, ja que ell continua complint la condemna de presó. Al Centre Cívic del Passeig.

21:00h Piscolabis al Casal Popular.

22:00h Concert amb el cantautor pirinenc Pep Lizandra i després cafeta al Casal Popular.


Tots els beneficis que s’obtinguin de la barra i del piscolabis, així com el contingut de la guardiola aniran destinats a la lluita antirepressiva.

dilluns, 17 de novembre de 2008

III Setmana del Llibre de Cooperació



PROGRAMA D'ACTES:

De dilluns a dissabte de 16 a 21h

MOSTRA DE LLIBRES DE COOPERACIÓ
Títols específics sobre cooperació internacional editats per ONGs, editorials o autors individuals: assaig, narrativa, fotografia, història...

EXPOSICIONS: “MATERNITATS”
Fotografies de Bru Rovira
Produïda pel programa de cooperació internacional
de l’obra social “La Caixa”

“EL COMERÇ DE DIAMANTS:
Pobresa al Sud – Luxe al Nord”
Fotografies de Kadir Van Lohuizen.
Amb la col•laboració del Centre d’Estudis Africans

Dimarts 25 de novembre a les 19.30h
Projecció de l’audiovisual: “ENCARA SOM AQUÍ.
Refugiats de Bòsnia i Hercegovina avui”
Conferència “INFORMACIÓ I CONFLICTES INTERNACIONALS:
VELOCITAT O QUALITAT?”
Com s’expliquen els conflictes en els mitjans de comunicació?
Arribem a entendre les causes i les conseqüències?
MATTHEW TREE, Escriptor
TONI CRUANYES, Periodista i Director adjunt del Diari Avui
Modera BERNAT GUIXER, cooperant

Dimecres 26 de novembre a les 19.30h
Projecció del film “EZRA” de Newton I. Aduaka
(Nigeria-França-Àustria, 2007, 102’)
(V.O, subtítols en castellà)
Dirigit pel nigerià Newton Aduaka, “Ezra” narra la història d’un nen soldat que sota els efectes de les drogues ataca el seu poble i mata els seus pares, des d’una òptica de denúncia en la qual la víctima és l’assassí en un conflicte africà. “Ezra” és solament un exemple dels milers de casos de nens soldat en la confrontació bèl•lica de Sierra Leone.
El llargmetratge retrata a més l’escenari corrupte on es desenvolupa el conflicte i el tràfic de diamants manejat pels rebels, que venen les pedres precioses als països occidentals, còmplices del problema.

Amb la col•laboració del Festival de Cinema Africà de Tarifa

Dijous 27 de novembre a les 19.30h
Presentació del còmic “SOTA LA LLUNA DE GROZNI” de Trenkalòs i del llibre “TXETXÈNIA, TRENQUEM EL SILENCI” de la Lliga dels Drets dels Pobles.
FRANCESC SERRA, Doctor en Relacions Internacionals per la UAB
XAVIER BADIA, Director de la Oficina de Pau i dels Drets Humans
RITA HUYBENS, Presidenta de la Lliga dels Drets dels Pobles i vicepresidenta de la Federació Catalana d’ONG pel desenvolupament.
MILANA MUIDOVA, Sociòloga txetxena i membre d’Etudes sans Frontières
GLÒRIA MARCET, Cooperant
Modera: MIREIA TERMES, Cooperant

Divendres 28 de novembre a les 19.30h
Conferència “ESTRÉS POST-TRAUMÀTIC:
EL CERVELL DESPRÉS DE LA GUERRA”
El trauma després d’un conflicte. Com afecta a les víctimes i als cooperants?
JOSEP Mª JANSÀ, Subdirector General de Vigilància i Respostes a Emergències de Salut Pública
CARLA URIARTE, Responsable Suport Salut Mental equips de terreny – Metges Sense
INDIRA DAUTOVIC, Supervivent de la matança de Srebrenica
ADRIANA CARACCIOLO, cooperant
Modera: JORDI RODRI, fotògraf.

Dissabte 29 de novembre
De les 10 a les 13h: Taller de maquetació de llibres de cooperació
(inscripció amb antelació a: info@trenkalos.org)
A les 16h:
Conferència “DE LA PARAULA AL MICROXIP.
Les noves tecnologies en la cooperació”.
A càrrec de GUILLEM IBAÑEZ (Tècnic superior en informàtica)
A les 17.30h:
Conferència “PALESTINA, CRÒNIQUES D’UNA PRESÓ A CEL OBERT”.
A càrrec de Glòria Marcet, Mireia Termes i Bernat Guixer (cooperants)
Amb la projecció de l’audiovisual “PALESTINA, HISTÒRIA D’UNA OCUPACIÓ”.

dijous, 6 de novembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Konicj

Per sort les previsions més catastrofistes d'alguns de Pallejà no es va complir i cap trompeta va trencar-nos el son. Ara bé, no vam llevar-nos gaire tard; vam sentir xivarri fora la tenda de luxe on dormíen (no és cap ironia) i el que vam veure ens deixà astorats: una multitud, en cercle, fent gimnasia a les 8 del matí! No ens en vam poder estar i vam imitar-los, des de la distància això si. Poc a poc van anar apareixent cares adormides i quan ja erem tot el grup d'empeus vam dirigir-nos allà on hi havia la multitud.
Les sorpreses no s'havien acabat ja que de cop tots muts, quadrats, pedra, paper, tisora i a hisar banderes, la bosniana i la belga. A mi em va fer somriure, ja que tinc certs lligams amb aquella terra, però la resta flipaven. Es veu que a Catalunya això de l'escoltisme s'ho prenen una mica més relaxat, no tan com a les pelis ni com sembla ser, a Bòsnia. Acabat el ritus tocava esmorzar.

Un cop amb l'estomac ple vaig recapitular per situar-me. Em trobava en un campament d'escoltes bosnis orfes de guerra, on a més hi havia convidats escoltes belgues i persones amb deficiències mentals. Estaríem amb aquell jovent fins l'endemà, dissabte 5, dia en que tots els participants als camps de treball de Trenkalòs ens havíem donat cita a Sarajevo. Així doncs teníem tot el sant dia per fer coneixences i gaudir d'aquells paratges. I és que si bé a primera hora del matí ningú tenia collons a veure-hi res amb aquella boira, a mida que passaven les hores tot anava agafant color.
Per fer temps vam apuntar-nos a un partidet de voleibol multiètnic, que es notés el nostre pas per l'equip de l'institut. Ja quan el sol apretava prou, banyador i cap al llac famós que ningú havia vist encara.
Segurament per moments vaig semblar un més de tota la canalla que hi havia per allà cridant i fent xip-xap, però és que la situació s'ho valia. Pilota inflable, crema de sol i cap a dins. A mi on hi hagi un bon llac que em treguin la platja...Una miqueta de futbol, alguna altra remullada i cap a taula de nou.

El menú fou exquisit donades les cricumstàncies, per molt que sempre hi hagi alguna llepafils que digués el contrari :P. Va ser acabar de dinar i posar-se a ploure així que vam aprofitar per relacionar-nos amb els bosniacs. No ens calgué gaire cosa, sols una baralla de cartes. Com em passa sovint, dels primers en quedar eliminat, així que em vaig retirar a la suite a reposar cinc minuts que van ser 2 hores. Després em sabria greu haver-me perdut les partides de mocador i d'altres jocs del repetori tradicional, però segur que el meu cos em va agraïr aquella bacaina. Recordo la cara de l'Andrea quan en veure'm sortir de la tenda li vaig dir que havia estat fent la migdiada; encara que no s'ho cregués no m'havia llevat perquè fos l'hora de sopar, que l'era, sinó perquè jo pensava que a les 7 encara se li podia dir tarda.

I va arribar la nit. Psicològicament, perquè a les 8 encara era de dia com és lògic. La primera cosa de les moltes que no vaig entendre a Bòsnia fou un bar a l'entrada d'un campament per a joves. No sé fins a quin punt pot ser educatiu però el cas és que durant dues hores hi vam fer festa grossa, cantant i rient tot fent unes pivos. Realment em sentia feliç, no sols per aquell moment, sinó pel fet de pensar en el que viuríem al seu costat les properes dues setmanes.
Vam coronar la nit d'una manera que crec que no oblidaré mai: un bany al llac, iluminats pels estels del cel bosnià. Dins de l'aigua el temps s'aturà. El lloc, el moment, els pensaments...tot plegat em va dur a una situació de tranquilitat que pocs cops he tingut. Fora la festa continuava i no vaig trigar en unir-m'hi. Vaig comprovar que la música no és sols un simptoma, sinó també una recepta per a la felicitat. Minuts després a la suite penjàvem el cartell de no molestar.

El matí de l'endemà tingué un regust amarg. Alegria per anar a Sarajevo i començar els camps de treball, sí, però tristesa per haver de dir adéu. Dir adéu a gent com l'Amila, el "Cristiano" o el petit rosset. Joves que no coneixíem ni ens coneixien, amb qui no vam passar gaires estones però que per contra ens havien fet arribar la seva tendresa, les seves ganes de conèixer i de ser coneguts. Em quedarà marcada l'abraçada del petit rosset; em semblà que les seves mans demanaven que no els oblidés i m'agraien haver-los dedicat una petitíssima part del meu temps. Poques coses són a l'hora tan senzilles i tan significants.
El trajecte vaig passar-lo observant el paisatge i analitzant, de forma senzilla, la forma de vida d'aquella gent. Em semblà que tots miraven de tirar endavant, malgrat tenir poc.
I per fi vam arribar. Contrastos occidentals i orientals. Mesquites i cases als turons d'una banda i grans edificis i panells publicitaris per l'altra. "Welcome to Sarajevo", s'hi llegia anys enrere en una d'aquelles parets.


El Refugi


La Suite


Gimnasia de bon matí




Llac Boracko



L'hora dels adeus

dilluns, 3 de novembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Mostar

Després de mesos d'espera per fi va arribar el dia. Amb 3 hores escasses de son i molta rauxa havíem fet cap a l'aeroport amb el Pau, company incansable de viatges i aventures diverses. A Sants ja erem 3, doncs s'ens va unir la Xiqui. L'Alba es faria una mica més de rogar.
Poc abans d'embarcar vam coincidir amb la tropa de Pallejà, amb els quals compartiríem, a banda de tots els camps de treball, els dos primers dies d'estada als Balcans.

Vam arribar a Dubrovnik, costa croata, amb temperatures que rondaven els 30ºC. Tot i això l'alegria creixia per moments, al mateix ritme que ho feien les emocions i els nervis. Després de fer-nos entendre a l'estació d'autobusos vam poder comprar els bitllets per a la següent parada del nostre viatge: Mostar. Les hores següents les vàrem passar al bus. Paisatges preciosos, aigües color turquesa, tot envoltat d'alguna cosa misteriosa. La costa Dàlmata.
Un cop vam creuar la frontera croato-bosniana vaig començar a fer els ulls ben grossos, per intentar captar qualsevol detall que m'ajudés entener-ho tot plegat. Durant els mesos previs a aquesta estada m'havia preocupat d'adquirir un mínim de formació sobre el conflicte, de tenir una petita noció de la història d'aquelles contrades, de saber el perquè de tot el que veurien els nostres ulls. Intentava imaginar tot allò que havia llegit, fent un salt de 13 anys en el temps. Però com deu passar sempre suposo, res és com s'espera. La realitat supera la imaginació i et fa redibuixar tots els pensaments.

Vora les 5 de la tarda arribàvem a Mostar. Capital no oficial d'Hercegovina (part del sur de Bòsnia, de majoria croata), durant la guerra s'hi visquè un dels molts sense sentits de l'èsser humà. Croats i musulmans, que en un primer moment havíen unit forces per fer fora els serbis, s'enfrontaven pel control de la ciutat, fins a les darreres conseqüències.
Segles de convivència entre cultures, simbolitzats per l'Stari Most, eren engolits pel riu Neretva a causa del foc d'artilleria croat la'ny 93.
El nou pont, reconstrucció de l'orginal del s.XVI, fou sense dubte un dels atractius d'aquella aturada a Mostar. Però també ens serví per tenir un primer contacte amb els natius i amb les evidències de la guerra. Mentre els impactes de metralla encara són presents a les façanes, a l'ambient es pot percebre que hi ha coses que no s'han pogut reconstruïr. Avui dia, el pont sembla que separa més que no pas uneix. Prova en són els minarets que competeixen en alçada amb els campanars de l'altra banda del riu.

A les 7 de la tarda, puntualitat bosniana, un bus ens recollí. Més hores de carretera per arribar al pròxim destí. Ens esperava un campament escolta de nens orfes de guerra vora el llac Boracko, prop de la localitat de Konicj.
Vam arribar que ja era negra nit. El primer que vam fer fou arraserar-nos, ja que en queia una de bona. En el moment d'entrar en aquell refugi tot van ser mirades de curiositat, qui sap si també de desig, per part dels anfitrions. Una estoneta per sopar i cap al jaç; un dia tan intens es mereixia un bon descans. I caram si ho va ser! Dormint vora el Pau, en una suite de campament, intentant no pensar gaire en el que ens depararia aquella aventura i ressant per a que l'endemà no sonés la trompeta.

Mesquita s.XVI



Stari Most

Riu Neretva


On Tour