dijous, 25 de gener del 2007

Això de l'antisistema, per Vicent Partal

Un dels llocs web on entro diàriament és Vilaweb, diari electrònic independent en català. M'agrada el rerefons crític de les seves notícies i la gran visió de país que té la redacció. El seu director és en Vicent Partal, el qual trobo que té una gran capacitat per expressar-se i comunicar idees, que a més molts cops comparteixo.
El cas és que sovint publica articles d'opinió molt interessants; el d'avui concretament m'ha agradat molt i és per això que he volgut compartir-lo amb tots aquells que fins ara no entraven a Vilaweb. Haviam que en penseu..

Això de l'antisistema
Els polítics francesos no em cauen especialment bé, però n'admire algunes qualitats. Per exemple, la cura que, històricament si més no, han tingut en el llenguatge, en el bon ús del llenguatge polític. Difícilment, per exemple, confonien un extremista (que es posa a l'extrem) amb un radical (que va a l'arrel). Pot semblar que el matís incorpore un cert esnobisme semàntic, però jo l'he agraït sempre, sobretot per comparació amb això que passa entre nosaltres, on qualsevol paraula és usada com un clínex. Antisistema, per exemple, en boca d'una persona, Imma Mayol, que, si realment es creu que és antisistema, té un problema important.

Entenc la frase com a propaganda electoral i per a guanyar-se la simpatia d'alguns, i entenc que les reaccions a la contra tenen també un notable component electoral i oportunista. Però això que ha dit és molt irresponsable. Imma Mayol és tinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i això no ho seria mai un antisistema. I si molt em collen, en el cas que ho fóra, no aguantaria sis anys la política d'aquest ajuntament, tan poc antisistema, o se n'aniria a tancar-se amb els de Can Ricart o protestaria amb fermesa contra les operacions urbanístiques del sistema al 22 @, posem per cas. No m'imagine tampoc una antisistema aplaudint com una boja fora de si Elvira Lindo, avalant la conversió de la televisió de l'ajuntament en una altra cadena més, sense gens de participació associativa, o no deixant acampar a Sant Jaume aquells quixots francesos. I això sense entrar en la broma fàcil.

Segurament que Imma Mayol volia dir que es rebel·la intel·lectualment contra algunes de les desigualtats que el sistema no sols permet, ans necessita per perpetuar-se. Això em sembla una cosa més seriosa que no la que ha dit ella. M'agradaria que la rebel·lió no fóra selectiva i que es concretara a prop de casa més que no al tercer món, però ho respecte. En tot cas, és dir una cosa ben diferent. Jo sóc dels qui creuen que cal qüestionar el sistema en tot moment i guanyar-li tantes batalles com siga possible. Però la profunda desconfiança que em mereix no em converteix en un antisistema, i per una raó ben simple: perquè el meu dia a dia no ho és en les coses petites, en la meua vida personal. L'abbé Pierre, per posar un nom d'actualitat, sí que era un antisistema. I hi ha gent en aquest país que ho és, que prova de viure el seu dia a dia tan al marge del sistema com pot i fa de cada gest una petita victòria. Però Imma Mayol no és d'aquests i comet un pecat de frivolitat considerant-s'hi. Pecat que potser es pot cometre en un sopar d'amics, però que no és bo en l'esfera pública, on els polítics són tan desprestigiats precisament pel seu escàs rigor. I no és bo, tampoc, perquè no va acompanyat dels gestos que l'avalarien i tots sabem que mai no hi anirà acompanyat. Per tant, és una frase frívola, que es podia haver estalviat. Un detall i prou: tot just escampar-se la polèmica Imma Mayol 'matisà' les primeres declaracions dient que ella era antisistema 'des del respecte escrupolós de la llei, no faltaria sinó!'. I em va fer gràcia aquest 'no faltaria sinó!' Ep! amb perdó, no faltaria sinó que un antisistema respectés la llei, i a sobre escrupolosament. Si estàs contra el sistema, el primer manament és de negar al sistema el dret d'imposar-te les seues lleis. I això és així des de Proudhon ençà, i segurament d'abans i tot.

He començat parlant de la correcció semàntica dels polítics francesos, d'alguns dels més interessants dels polítics francesos, si més no. Acabaré recordant una frase punyent d'un escriptor i polític francès que va ser, la major part de la vida, un gran antisistema: Jean-Paul Sartre. Diu Sartre: 'En la vida hom no fa sempre allò que vol, però sempre és responsable d'allò que és'. Aquesta és la clau, Imma, i jo no ho sabria dir millor.

diumenge, 21 de gener del 2007

De vacances per Europa

Doncs si senyores (i senyors), 3 exàmens, una curta setmaneta de patiment i ara + d'un mes de vacances. Com soc d'aquells que els agrada desconnectar tenia molt clar que de seguida que poguès volia marxar a fer un viatget.

Dit i fet; vueling.com i a mirar bitllets per marxar a Brusel·les l'endemà mateix d'acabar exàmens. Pels que no ho sapigueu jo vaig nèixer allí i hi vaig viundres no estaria gens malament fer-los una visita. Així doncs el viatge ja tenia forma: un tour re durant 8 anys. Però no en tenia prou i vaig pensar que ja que tenia uns tiets visquent a Loper dues capitals d'Europa, bitllets a bon preu i allotjament gratuït. D'aquesta manera si que es pot dir allò de que viatjar és un plaer...

Per ara el viatge va de conya: he retrobat vells amics, he conegut món i en definitiva m'ho he passat d'allò més bé. Com no s'ha acabat encara no us en puc fer una crònica detallada però de seguida que torni m'hi posarè jeje
Estic pendent de la revisió d'una nota per saber si al Febrer podrè engegar 2n però espero que tot vagi bé. De totes formes queda una visita al País Basc de per mig. Com sempre salut i si en teniu, sort amb els exàmens :p

"Aquí no hem viscut mai malament, però hem hagut de fer les coses a base de sang calenta: treballant sempre forçats, sense festes, sense vacances...Als muntanyencs no ens han donat mai mà. Ho saben prou els que manen, això!.." (del Ll.O.P)

dimarts, 9 de gener del 2007

Entrevista de llibertat.cat a David Fernàndez, autor de "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial"

Aquí us adjunto una entrevista realitzada pels membres de llibertat.cat, portal de l'Esquerra Independentista. L'he trobada molt interessant ja que parla d'un tema que ens afecta de ben aprop.

"...les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa..."

david-fernandezDavid Fernàndez, periodista i autor de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial.

El contingut de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial fa molts anys que està recopilat a la teva memòria. Els coneixements i les vivències que recull podríem que dir que són el producte de més de 10 anys de militància i investigació. Però com va sorgir la idea d'aquest llibre&?
La idea inicial neix de la voluntat de visualitzar el perfil i pràctiques del grup policial que estava rere tot el muntatge del cas dels Tres de Gràcia, que va trasbalsar el nostre barri. Aquesta idea es va reforçar el novembre de 2005 amb l'empresonament de dos joves menors de Sants durant 51 dies en constatar que, tot i el desplegament dels Mossos, aquest grup especial seguia plenament operatiu. I pren forma final, gràcies a l'editorial Virus, davant el 10è aniversari del desallotjament del Cinema Princesa, l'octubre de 1996 com una bona excusa per fer repàs dels darrers 10 anys. En tots els casos, però, aquesta és una història compartida i d'investigació col·lectiva, un coneixement comunitari acumulat de les dinàmiques repressives que hem patit.
Cròniques del 6 parla de la repressió als Països Catalans; una repressió que no només s'exerceix contra l'Esquerra Independentista, sinó que abasta tot un conjunt de dissidències. Com valores aquest canvi, a diferència de la repressió de la dècada anterior, que focalitzava els seus objectius en el moviment independentista?
Segurament pel canvi de cicle i perquè "ells", per dir-ho en terme de Joan Fuster, sempre necessiten cossificar i reinventar un enemic. L'independentisme no ha deixat de ser mai una obsessió però s'hi han afegit en aquest nou cicle de protestes la implosió de nous moviments socials especialment actius: la okupació, l'altermundisme, l'antifeixisme o els moviments llibertaris. Sota els dos mandats del PP, però, aquesta guerra es va estendre a qualsevol forma de dissidència política o social, simplement veïnal o ecologista. S'ha tractat la protesta social com una nova forma de delinqüència no com un dret fonamental de ciutadania. Volen súbdits, així que finalment qualsevol que qüestionés l'status quo enfilava cap a la llista de nous proscrits. El cas de l'Eric Bertran, detingut per exigir l'etiquetatge en català, n'és paradigmàtic d'on fins on han arribat.
Els coneixements sobre com exercir la repressió també es traspassen, tal i com posa de manifest Cròniques del 6. El comissari Creix de Laietana, Meliton Manzanas& fins a l'actualitat. Continuïtat o continuisme?
Les dues coses. Continuïtat dels comandaments i continuisme de les polítiques criminalitzadores d'ordre públic del franquisme amb embolcall demodràstic, en un context de regressió mundial i dretanització rampant. Al pòsit autoritari deixat per una dictadura de 40 anys i una transició vergonyant que no va ni tocar ni inhabilitar ni un sol repressor, cal afegir-hi la convergència en els darrers anys de les tres doctrines penals més regressives, al bell mig d'una ofensiva internacional que ha trastocat, transfigurat i retallat drets i llibertats arreu: el dret d'emergència europeu dels setanta, la tolerància zero impulsada per Giulani a Nova Iork -que té la seva perfecta còpia mimètica en les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa i l'exclusió- i les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar l'Amèrica Llatina. Tot plegat, apropant-nos sota altres fesomies al Dret Penal d'Enemic d'inspiració schmittiana.
llibre-croniques-dels-6Molts dels capítols d'aquest llibre, com la sèrie Faxos, mentides i cintes de vídeo ens parlen del caràcter tendenciós i injust del món judicial. Amb una Justícia que fes justícia continuaria existint la repressió?
La resposta metafísica seria que sí, sobretot si l'administració de la justícia fos realment independent del poder polític. Si es perseguís d'ofici la tortura, no tinc cap dubte que no hi hauria tortura. Però hi ha un invisible i invisibilitzat cicle sistémic perfectament definit (encara que no reglat) que condueix permanentment a la impunitat del repressor. Hem vist que agents condemnats per tortura són indultats i fins i tot ascendits; s'ha constatat que la mitjana de compliment de tots els condemnats pel GAL no arriba al 10% de la pena. Tots són al carrer. Perquè Roma mai paga traïdors. En aquest 10 anys, cal dir-ho també, és cert que hi ha hagut jutges d'una nova fornada que han investigat les denúncies, han emès dures sentències contra els agents del 6 i han defensat els drets fonamentals i llibertats civils de l'activisme social i polític. Potser són una flor en el desert, persones independents i autònomes o una petita llavor d'esperança, però l'aparell de la justícia, excepcions a banda, s'integra i acobla perfectament en l'estratègia repressiva i en formen part. O si volem, és un espai de batalla campal on s'han dirimit alguns conflictes i on l'Estat té totes les de guanyar. Perquè treballa cada dia i no descansa. En tot cas, però, intentem visualitzar que, al marge dels policies i els jutges que apliquen les cada cop més endurides lleis penals, els dissenyadors són els polítics. I això és important assenyalar-lo: el marc legal repressiu el redacten, el defineixen i el dissenyen els polítics, que són els màxims responsables de l'actual deriva autoritària i de tractar la dissidència com una nova forma de delinqüència.
L'altra columna que sustenta la repressió és la informació. Al llibre ens parles de periodistes,david-musons mitjans i organismes que fan tot el possible per ocultar la tortura, amagar la informació o fer veure que la repressió és un bé necessari. Quina ha estat la teva experiència com a "periodista" front dels autoanomenats "periodistes"?
L'experiència ha estat prolíficament difícil, surrealista i impagable. La síntesi metafòrica és que tenim policies amb ploma (expertes en crear estats d'opinió) i periodistes amb porra (experts en amplificar-los) especialitzats en la cuina de les mentides i la manipulació. Front honroses excepcions que dignifiquen la professió en un escenari cada cop més complicat per a la llibertat d'expressió, uns pocs militen malaltissament i per devoció en aquesta guerra contra la dissidència. L'altra gran majoria de periodistes precaritzats escriuen copiant literalment teletips i informes policials, desinformats i sense contrastar res i integrats en una cadena dirigida de producció d'informació profundament jerarquitzada i que persegueix els interessos funcionals del sistema. Però en tot cas, en aquest darrer cicle de lluites, hem pogut comprovar com els mèdia esdevenien part fonamental i cabdal de l'estratègia criminalitzadora del Poder. Ells també ens volen sudbits, dòcils i mesells. Només espectadors passius i consumidors acrítics de la seva societat cada cop més injusta i desigual.
En aquest recull també ens parles d'alguns aspectes més ocults de la repressió: la tortura&
Una realitat inapel"lable que disposa de botxins, còmplices i encobridors. 793 casos el 2005 i 596 casos el 2006, 120 als Països Catalans. Una absoluta qüestió d'Estat portada a l'extrem en la criminalització i persecució de l'ex relator especial de l'ONU, Theo Van Boven.
...els espies, infiltrats i provocadors&i les noves tecnologies&
Termodinàmica de la repressió: el llibre recull els vuit casos coneguts d'inflitració policial els darrers anys. L'era de la cibernètica i la telemàtica han inaugurat també l'era del ciutadà de vidre. I ho hem pogut comprovar en directe.
&la introducció o promoció de les drogues il.legals i l'ús de confidents&
...la més vella de les tradicions repressives, la dels confidents. Respecte a les drogodependències jo destacaria tres aspectes necessàriament sintètics per tenir en compte dins la barreja força explosiva entre drogues, control social i militància política. Coneixem dos casos de xantatge policial per afers menors relatius a la possessió de drogues; coneixem que el circuit mafiós del mercat il·legal de la droga està àmpliament penetrat i perimetrat per les forces policials (és a dir, és una font contínua d'informació) i coneixem experiències i dinàmiques històriques concretes que, sota la màxima de 'millor drogats que mobilitzats', fomenten que l'oci compulsiu i la festa siguin els únics elements vertebradors del jovent. La factura social, sanitària i política -apàtica, anòmica i paralitzadora- és enorme.
& la tortura, més enllà de les agressions físiques quotidianes, els maltractaments i les pallisses per part dels cossos policíacs.
La tortura ha existit i existeix. És una pràctica de terrorisme d'Estat a la que l'Estat recorre quan li cal. Per l'ONU, no és sistemàtica però és "més que esporàdica". A l'Estat es produeixen 120.000 detencions anuals. 590 persones han denunciat maltractaments: la majoria persones migrants i persones pobres preses que pateixen l'abús policial, la feréstega violència classista contra els dèbils. La tortura en se, però, els casos més greus, són aquells de caràcter instrumental (per extreure informació) i de càstig (per esmicolar militàncies) directament vinculats a detinguts per motius polítics. Hi ha una guerra sorda blindada mediàticament per negar-ho. I qui és l'incrèdul que pensa que un militant detingut arriba a comissaria i comença a parlar per les butxaques sense més? Els casos de tortura han estat, sense dubtes, el pitjor d'aquests darrers anys. I per això, des d'una concepció social i unitària, tots els beneficis del llibre estan destinats a la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que aplega els esforços impagables de 40 entitats per eradicar aquesta xacra.
Perquè la filosofia de Cròniques del 6 és, a grans trets, denunciar la idea que uns funcionaris i professionals (policies, jutges, periodistes&) que haurien de defensar els nostres drets i llibertats es dediquen a fer tot el contrari, a anorrear, limitar o escarnir aquestes llibertats. Aquesta és la gran mentida o creus que és més complex?
Esperaria que fos més complex, però constato quotidianament que és la mentida malgrat en el món judicial i mediàtic tot és molt més enrevessat. En el fons hi ha un profund debat ideològic de dos models socials antagònics: uns afirmen que hi ha dracs artificals de set caps que ens amenacen greument i ens ofereixen com única sortida la seguretat al castell del senyor Compte. Els altres diem que no hi ha pas cap drac i que el problema real és, precisament, el senyor Compte que ocupa el castell de tots i el seu dret de cuixa a fer sempre el que li plau i li rota amb les nostres precaritzades vides. Tornem al debat entre súbdits esclaus i ciutadans lliures.
I quina relació té aquesta estratègia de dominació amb els Països Catalans i l'Esquerra Independentista catalana?
Una relació directa. L'alliberament nacional continua sent la 'bèstia negra' de l'Estat espanyol i l'independentisme "l'enemic interior" per excel·lència i on s'hi aboquen més recursos repressius.
Per acabar: les diferents institucions armades que cites (Brigada, Guardia Civil, UPAS, Mossos, etc&) són igualment nocives per als nostres drets i llibertats? Com veus el mapa repressiu actual al nostre país?
Totes les policies compleixen les mateixes lleis i ordres polítiques. Exactament les mateixes. Per tant, en la mesura que allò nociu per a drets i llibertats és el marc jurídic regressiu i securitari on ens han capficat els darrers anys -i d'on cal sortit avui millor que demà- el color dels executors no destaca, encara que canviïn les formes. El mapa repressiu viu dos canvis importants: ideològic i de model. La regressió social fonamentada en l'ofensiva neoconservadora (es justifica la repressió i l'empresonament de la pobresa, s'intensifica la seguretat privada -una altra font de control social connectada policialment- i es parla de seguretat policial i no de la seguretat vital, laboral, d'accés a l'habitatge) i un canvi de model amb el desplegament del Mossos. Hem passat d'un format de policia d'ocupació que no sortia de les comissaries i que era intensiu en coerció a un model d'integració i proximitat intensiu en informació. Pel que fa al tracte a la dissidència sociopolítica amb els mateixos esquemes d'evitar que l'espai dissident creixi i en allò referent al dret de protesta al carrer els Mossos s'estan caracteritzant per una virulència, prepotència i agressivitat exemplaritzant. Decidir quin model -ocupació versus proximitat- controla "més i millor" i quin model talla més la respiració en sec és tot un debat col·lectiu. Un debat obert i que cal afrontar entre totes i tots.
Per saber-ne més:
D. Fernández: "La Brigada d'Informació s'ha de dissoldre, i els seus agents processats i empresonats pel cas dels Tres de Gràcia" (La Tortuga de Gràcia, 14-12-06)
"La Cultura és el tot. Abans, a cada poble n'hi havia un de llest, normalment el capellà, i ell feia i desfeia, i ensenyava alguna lletra, fins que van arribar els mestres.." (del Ll.O.P)