dilluns, 21 de novembre de 2005

30 anys després...

Com bé sabeu ahir es compliren 30 anys de la mort del dictador (que no del que representava). És en aquest context que us deixo aquest article que he trobat mol interessant. Com sempre que cadascú faci la reflexió pertinent...Pel que a mi fa referència em quedo amb la següent frase:
" No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors. "


Franquistes sense franquisme,per Vicent Pardal

21/11/2005

Hi ha qui diu que si, avui, a Espanya no hi ha franquistes és perquè el PP ha assumit perfectament l'herència ideològica del franquisme. I que si no hi ha extrema dreta a l'europea, de la nova, és perquè el PP se'n menja l'espai polític. Jo crec que aquestes dues hipòtesis són, en substància, certes. No resta franquisme polític simplement perquè la gent ha descobert que es viu millor a la manera d'Europa (tan infamada pel règim). Però l'herència ideològica, el franquisme cultural, és la base popular de la política del PP. La unitat d'Espanya, el menyspreu, o l'odi, a la diferència, un cert model de catolicisme, l'autoritat forta... Ep!, no dic pas que el PP siga franquista i que tots els del PP ho siguen. Dic que les bases del PP, les que es mobilitzen i que són més actives, són culturalment franquistes.

I si ho són, si ho poden ser, si el PP encara viu d'aquesta renda ideològica, és perquè mai no s'ha fet una desintoxicació real de la dictadura. Els pactes de la transició varen anar com varen anar i no significaren una derrota inapel·lable del franquisme, derrota que hauria fet de vacuna cultural contra l’univers que representava. Això, mai no es va voler encarar, perquè el franquisme no va ser, pròpiament, derrotat. És cert que es va obrir pas a la democràcia i que els franquistes de caricatura han desaparegut. És cert que es va avançar cap a la Unió Europea i que es van trencar les bases de poder del règim. Però tot es va fer amb el seu consentiment i la seua participació. I mai no els van posar contra la paret, amb l'ànim de passar comptes.
Mai no es van posar en relleu, per exemple, els estralls del franquisme contra la població civil. No es va fer pedagogia ni es va reivindicar la memòria dels vençuts, entre més coses perquè això significava qüestionar la legitimitat de la monarquia de Juan Carlos. No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors.
I això encara explica moltes de les coses que passen avui. Consignes, manifestacions, banderes, emissores, crits i clams inclosos.

dimarts, 15 de novembre de 2005

El 6 de Desembre....

Estimats amics us informo d'un tema importantíssim al qual ningú sembla haver parat atenció...Sé que tots anem mol atrafegats i ningú te temps per polles i tal però us he de recordar una cosa que realment val la pena...
Es tracta del dia 6 de Desembre....I direu i que? Que és pont i tots haurem anat a la seu? (o ja hi serem xd).Molt més que això...aquell dia, als que ens queda memoria(Jordi ho sento..), ens porta un bon munt d records...eno potser no tants xd...música, caminates,fumades,senyals,barricades urbanes i soretot,sobretot...Birra!
Som a 15 de Novembre i encara no tenim res montat de la FESTA DE LA BIRRA 2005 (jo avui he començat a fer propaganda a classe xdd).Seria bo que comencecim pensar la gent que serem, les quantitats, les activitats (lúdiques i/o culturals eh Beto xd) i sobretot el lloc.L'Ani m'ha comentat que la seva germana té el local al lloc on és tradició fer la festa..jo crec que una Festa de la Birra que no es faci a Alàs és com un partida de cartes sense l'Ivan...(és broma poma xdd). Doncs ja ho sabeu..hauriem d'anar preparant i donant idees i buscant gent.
Una última reflexió....recordeu aquells tous, aquells balls (Lololololo...), aquelles caminades, aquelles relliscades i sobretot recordeu-me a mi cantant al local xddd
Siusplau no perdem la tradició, FESTA DE LA BIRRA O MORT (a les 12 h davant la porta de l'insti, ruleu el mail als de la ESO XDDDD)(això últim m'ho ha demanat el Beto..XD)

divendres, 11 de novembre de 2005

Sobre la crítica a l'independentisme de pota negra

Com us havia dit aquí teniu una "contra-crítica" de l'altre article. Jo suggereixo que cadascú es quedi amb algunes de les idees de cada text...Personalment crec que cada text té una part de raó...


Sobre la crítica a l'independentisme de pota negra

Si fos cristià diria que alguns intenten fer veure la palla de l’ull de l’altre mentre no veuen la biga del propi. Si fos cristià diria que alguns només veuen estratègies indefinides en l’altri quan ells mateixos no han sabut donar cap alternativa a la "flagrant" indefinicio d’ERC i s’escarrassen a demostrar solidesa i lideratge independentista quan el seu propi espai se’l firen entre nombroses organitzacions (partits, organitzacions juvenils i sindicats) que asseguren estar sintonitzades i compartint estratègia però que són incapaces d’aconseguir que cada procés de confluència no acabi en una nova escissió i amb les velles rancúnies més enceses si cap.

Si fos cristià diria que intentar plantejar contradiccions entre les JERC i ERC en un dels moments històrics de més entesa quan l’espai revolucionari (sic) és incapaç de tenir una sola veu i un sol referent en res és altament pecaminós. No menys pecaminós que parlar d’intrumentalització de les JERC per part d’ERC quan s’hauria de reconèixer, com a mínim, la mateixa instrumentalització de la CAJEI per part d’Endavant o quan les estructures sectorials del moviment són meres corretges de transmissió de les organitzacions polítiques de l’independentisme de pota negra.

Però no, no sóc cristià. I per tant, només sé que aquest article és un dels exercicis d’oportunisme més escandalosos dels darrers temps. Escandalós perquè practica l’oportunisme acusant d’oportunisme. Escandalós perquè intenta aprofitar la crítica irracional del Fossar de les Moreres per oferir la seva crítica com a científica i dòcil. Escandalós perquè es legitima a través d’una assignació d’espais polítics en qualitat de divinitat. Escandalós perquè s’atreveix a posar en dubte la convicció dels demès i la legitimitat de les seves estratègies, prenent com a base de l’argument el funcionament intern de l’altri, el qual ignora.

Cal a més, si volem ser rigorosos, preguntar-se si fan parlamentarisme els centenars i milers de militants d’ERC i les JERC actius al moviment sindical, al moviment estudiantil, als moviment socials, als moviments en defensa del territori, a la lluita per la llengua i la cultura. Quina ment rigorosa pot afirmar que tota les lluites populars estan integrades de manera íntegra per membres de l’independentisme de pota negra? Què volen aquesta gent? A qui volen enredar? Prenen a la ciutadania per estúpida?

I la tornen a prendre per estúpida quan ens diuen que tots som uns pobres enganyats de la propaganda d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanta pedanteria fa vomitar. Com es pot ser tan reduccionista? Com es pot reduir la lluita i el sacrifici diari de milers de joves, homes i dones a la manipulació de la gent? Alguns s’haurien de posar vermells davant el tamany de l’insult a tantes persones, almenys, tan inteligents, tan formades i tan convençudes com ells.

Per fer honor al títol del comentari hauria de parlar de la crítica que s’ha de fer a l’independentisme de pota negra, crítica que afortunadament no cal fer ja que el moviment es desacredita per ell mateix i viu a la inòpia política. Viu al marge de l’imaginari col·lectiu i no té ni tindrà mai capacitat transformadora ni revolucionària perquè per aquells que haurien de ser subjecte de la Revolució (els treballadors i treballadores dels Països Catalans) senzillament no existeixen, no els tenen en consideració senzillament perquè no arriben a tenir-los en coneixement. L’independentisme de pota negra queda reduït a l’imaginari de la Catalunya freak i d’aquells que no suportem tanta crítica fàcil i oportunista.

Independència i Socialisme! Visca la Terra i amunt l’Esquerra!

Any 13 després del 92, Països Catalans

dijous, 10 de novembre de 2005

Sobre la crítica a ERC i les JERC

Bé us ofereixo el primer text de contingut "polític" d'una llista que espero que sigui llarga jeje. Personalment m'ha agradat molt ja que d'alguna manera hi vec reflexades algunes de les meves idees. Més endavant penjaré una "contra-crítica" que també m'ha agradat força (d'aquesta manera dono dos punts de vista que al meu parer no són incompatibles).


Sobre la crítica a ERC i les JERC

És una evidència que ERC és una organització que no té una estratègia independentista definida. S’autoproclama independentista però porta a la pràctica una política autonomista, una política que ha accentuat d’ençà que s’ha integrat al govern tripartit de la Comunitat Autònoma catalana. D’altra banda, també és cert que una part de la militància i l’electorat d’ERC sí que és independentista. Sobre aquesta contradicció fonamental cal que basem la nostra actuació. Cal, però, que les crítiques siguin sòlides perquè puguin ser eficaces. Començant per les crítiques històriques.

La maniobra per la liquidació de Terra Lliure i la reinserció (col·laboració amb l’Estat espanyol) de presos independentistes va començar l’any 1991. Es va tractar d’una operació dirigida per l’equip d’Àngel Colom, que pel que fa al primer aspecte (liquidació de Terra Lliure), va comptar amb l’ajut d’una part minoritària de l’Esquerra Independentista encapçalada per Pere Bascompte que va considerar que l’època de la lluita armada s’havia acabat i que la via política era suficient (la imatge de les independències contemporànies de nombrosos països de l’Est d’Europa portava a aquesta valoració desenfocada). L’error de fons en el procediment d’aquesta operació va ser decidir unilateralment la dissolució d’una part de Terra Lliure fent-la passar per una decisió global. L’error en les propostes polítiques va ser considerar que la independència es podia aconseguir per la via estrictament parlamentària.

Aquesta maniobra primera proposada per Colom i el seu equip va tenir una inflexió quan el 1992 va quedar de manifest que la desaparició de l’organització armada comportava també la reinserció dels presos independentistes. Aleshores Pere Bascompte se’n va desmarcar. És cert que el paper jugat per persones com Josep Bargalló o Josep-Lluís Carod-Rovira no ha estat tampoc clara en aquest procés però no es pot dir que fossin ells els qui van dirigir l’operació.

La dissolució definitiva de Terra Lliure va tenir lloc l’any 1995 com a conseqüència de l’esgotament orgànic de la seva funció i així es va manifestar en un comunicat en el qual es recordava el dret del poble català a la utilització de qualsevol forma de lluita mentre que no es reconegués el dret a l’autodeterminació. [Una altra cosa seria la de considerar ara que la lluita armada, en la forma en què la practicava TL, i en el context internacional actual, tan fàcilment manipulable per la presència dominant de les acutacions del fonamentalisme islamista, no pot contribuir de manera positiva al desenvolupament de l’independentisme català. Però això és una altra qüestió pròpia de la conjuntura actual].

L’esgotament de l’experiència d’aleshores de Terra Lliure (una experiència que cal recordar que ha tingut els seus resultats positius, el més important dels quals ha estat el d’haver permès la difusió social de la lluita independentista amb el seu potencial rupturista i mobilitzador) fou conseqüència de la repressió però també de les mancances de l’independentisme mateix, aspectes que seria llarg d’explicar ara. En aquesta perspectiva, l’acusació que s’ha de fer a l’ERC actual ha de ser d’ordre polític i en un doble sentit:

D’una banda, en primer lloc cal retreure a ERC el greuge històric que és el silenci amb què amaga les maniobres indignes de l’època d’Àngel Colom, silenci que converteix la direcció actual d’aquesta organització en una mena d’encobridora, un paper que contribueix a donar prioritat a les línies oportunistes al si del partit. En la mateixa línia de greuge històric, cal criticar també el fet que, alhora que silencia aquelles maniobres, l’actual direcció d’ERC es vanti d’haver contribuït a la desaparició de Terra Lliure, amb la qual cosa implícitament les està beneint. Ara bé, seria exagerat afirmar que aquesta direcció va col·laborar directament amb l’aparell policíac; com seria també exagerat fer d’ERC com a tal, l’única responsable de la fi de Terra Lliure.

D’altra banda, la crítica més profunda que es pot fer a ERC ha de ser en relació amb la seva pràctica política, a causa del nul suport que dóna aquesta organització a iniciatives o accions socials per a la construcció de l’independentisme, tot reduint la seva actuació política al parlamentarisme i enganyant així una part important del seu electorat i fins de la seva militància.

Així, doncs, si bé podem acusar l’Àngel Colom i el seu equip de col·laboracionistes amb l’aparell repressiu de l’Estat espanyol, hem d’acusar ERC, l’equip actual, d’oportunisme, cosa que no és pas un vici menor.

En síntesi, si volem criticar amb arguments sòlids l’ERC actual, hem de situar les nostres objeccions en el caràcter encobridor dels episodis foscos de la història de l’organització i en l’oportunisme de la seva pràctica política. Si ens hi fixem bé, es tracta dels mateixos mals que s’atribueixen al conjunt de la casta política dominant, incloent-hi, més enllà del PP, CIU, el PSOE i ICEU, etc.

La nostra força en el futur depèn de com puguem denunciar aquestes contradiccions i llevar a aquestes organitzacions l’espai polític que tenen, en benefici de l’independentisme. Fins i tot pel que fa al paper de les JERC, cal advertir que ERC no s’allunya tampoc gaire de CIU que utilitza les joventuts per a exercir les seves manipulacions dins un espai polític que no li és propi (manipulacions que són ben paleses: còpia d’eslògans, logotips, etc.). Si la pràctica d’ERC no és independentista, és d’un oportunisme molt remarcable voler ocupar part de l’espai independentista a partir de simples proclames de les JERC, que són contradictòries amb la línia del partit. Es tracta d’un exercici exagerat d’oportunisme que s’ha de denunciar sense embuts. Finalment, cal insistir en el fet que, malgrat la duresa de les crítiques que ERC es mereix en diversos aspectes, cal evitar la confrontació física al Fossar de les Moreres, i cal limitar-se a la crítica política i a la força de dissuasió que ha de resultar de la unitat de l’Esquerra Independentista.

La Veu de la Terra núm 69

http://www.defensadelaterra.org/