Sobre la crítica a l'independentisme de pota negra

Com us havia dit aquí teniu una "contra-crítica" de l'altre article. Jo suggereixo que cadascú es quedi amb algunes de les idees de cada text...Personalment crec que cada text té una part de raó...

Sobre la crítica a l'independentisme de pota negra

Si fos cristià diria que alguns intenten fer veure la palla de l’ull de l’altre mentre no veuen la biga del propi. Si fos cristià diria que alguns només veuen estratègies indefinides en l’altri quan ells mateixos no han sabut donar cap alternativa a la "flagrant" indefinicio d’ERC i s’escarrassen a demostrar solidesa i lideratge independentista quan el seu propi espai se’l firen entre nombroses organitzacions (partits, organitzacions juvenils i sindicats) que asseguren estar sintonitzades i compartint estratègia però que són incapaces d’aconseguir que cada procés de confluència no acabi en una nova escissió i amb les velles rancúnies més enceses si cap.

Si fos cristià diria que intentar plantejar contradiccions entre les JERC i ERC en un dels moments històrics de més entesa quan l’espai revolucionari (sic) és incapaç de tenir una sola veu i un sol referent en res és altament pecaminós. No menys pecaminós que parlar d’intrumentalització de les JERC per part d’ERC quan s’hauria de reconèixer, com a mínim, la mateixa instrumentalització de la CAJEI per part d’Endavant o quan les estructures sectorials del moviment són meres corretges de transmissió de les organitzacions polítiques de l’independentisme de pota negra.

Però no, no sóc cristià. I per tant, només sé que aquest article és un dels exercicis d’oportunisme més escandalosos dels darrers temps. Escandalós perquè practica l’oportunisme acusant d’oportunisme. Escandalós perquè intenta aprofitar la crítica irracional del Fossar de les Moreres per oferir la seva crítica com a científica i dòcil. Escandalós perquè es legitima a través d’una assignació d’espais polítics en qualitat de divinitat. Escandalós perquè s’atreveix a posar en dubte la convicció dels demès i la legitimitat de les seves estratègies, prenent com a base de l’argument el funcionament intern de l’altri, el qual ignora.

Cal a més, si volem ser rigorosos, preguntar-se si fan parlamentarisme els centenars i milers de militants d’ERC i les JERC actius al moviment sindical, al moviment estudiantil, als moviment socials, als moviments en defensa del territori, a la lluita per la llengua i la cultura. Quina ment rigorosa pot afirmar que tota les lluites populars estan integrades de manera íntegra per membres de l’independentisme de pota negra? Què volen aquesta gent? A qui volen enredar? Prenen a la ciutadania per estúpida?

I la tornen a prendre per estúpida quan ens diuen que tots som uns pobres enganyats de la propaganda d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanta pedanteria fa vomitar. Com es pot ser tan reduccionista? Com es pot reduir la lluita i el sacrifici diari de milers de joves, homes i dones a la manipulació de la gent? Alguns s’haurien de posar vermells davant el tamany de l’insult a tantes persones, almenys, tan inteligents, tan formades i tan convençudes com ells.

Per fer honor al títol del comentari hauria de parlar de la crítica que s’ha de fer a l’independentisme de pota negra, crítica que afortunadament no cal fer ja que el moviment es desacredita per ell mateix i viu a la inòpia política. Viu al marge de l’imaginari col·lectiu i no té ni tindrà mai capacitat transformadora ni revolucionària perquè per aquells que haurien de ser subjecte de la Revolució (els treballadors i treballadores dels Països Catalans) senzillament no existeixen, no els tenen en consideració senzillament perquè no arriben a tenir-los en coneixement. L’independentisme de pota negra queda reduït a l’imaginari de la Catalunya freak i d’aquells que no suportem tanta crítica fàcil i oportunista.

Independència i Socialisme! Visca la Terra i amunt l’Esquerra!

Any 13 després del 92, Països Catalans