30 anys després...

Com bé sabeu ahir es compliren 30 anys de la mort del dictador (que no del que representava). És en aquest context que us deixo aquest article que he trobat mol interessant. Com sempre que cadascú faci la reflexió pertinent...Pel que a mi fa referència em quedo amb la següent frase:
" No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors. "


Franquistes sense franquisme,per Vicent Pardal

21/11/2005

Hi ha qui diu que si, avui, a Espanya no hi ha franquistes és perquè el PP ha assumit perfectament l'herència ideològica del franquisme. I que si no hi ha extrema dreta a l'europea, de la nova, és perquè el PP se'n menja l'espai polític. Jo crec que aquestes dues hipòtesis són, en substància, certes. No resta franquisme polític simplement perquè la gent ha descobert que es viu millor a la manera d'Europa (tan infamada pel règim). Però l'herència ideològica, el franquisme cultural, és la base popular de la política del PP. La unitat d'Espanya, el menyspreu, o l'odi, a la diferència, un cert model de catolicisme, l'autoritat forta... Ep!, no dic pas que el PP siga franquista i que tots els del PP ho siguen. Dic que les bases del PP, les que es mobilitzen i que són més actives, són culturalment franquistes.

I si ho són, si ho poden ser, si el PP encara viu d'aquesta renda ideològica, és perquè mai no s'ha fet una desintoxicació real de la dictadura. Els pactes de la transició varen anar com varen anar i no significaren una derrota inapel·lable del franquisme, derrota que hauria fet de vacuna cultural contra l’univers que representava. Això, mai no es va voler encarar, perquè el franquisme no va ser, pròpiament, derrotat. És cert que es va obrir pas a la democràcia i que els franquistes de caricatura han desaparegut. És cert que es va avançar cap a la Unió Europea i que es van trencar les bases de poder del règim. Però tot es va fer amb el seu consentiment i la seua participació. I mai no els van posar contra la paret, amb l'ànim de passar comptes.
Mai no es van posar en relleu, per exemple, els estralls del franquisme contra la població civil. No es va fer pedagogia ni es va reivindicar la memòria dels vençuts, entre més coses perquè això significava qüestionar la legitimitat de la monarquia de Juan Carlos. No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors.
I això encara explica moltes de les coses que passen avui. Consignes, manifestacions, banderes, emissores, crits i clams inclosos.