Prostitutes de la Guerra

Diumenge passat a 30 minuts van fer el reportatge "Els Nous Exercits Privats", sobre les empreses que es dediquen a enviar en zones de conflicte empleats armats per tal de garantir la seguretat dels clients. Això es tradueix en mini-exèrcits privats concentrats a l'Irak i a l'Afganistan.

El reportatge em va agradar molt i crec que ajuda a fer-se una idea de com funciona tot plegat; a la pràctica aquesta gent opera gairebé com un exèrcit però sense estar regulats per un codi militar, és a dir carta blanca per segons quines coses, en general la feina bruta. Com pregunta l'equip de TV3, on és el límit entre mercenari i treballador? Jo personalment penso que no hi ha gaire diferència entre lluitar per un altre país (mercenari) i fer-ho per la mare de tots ells actualment, els diners.
Però sobretot em vaig quedar amb el testimoni de la mare d'un ex-empleat i ex-soldat que, després de trobar-se en una missió que no es corresponia amb el que ell havia signat (i en la qual no es disposava de l'equipament adhient), acabà cremat i penjat d'un pont, víctima de la furiosa multitud iraquiana. Segur que recordareu les tristes imatges.
"Aquesta gent no són patriotes, no els importa la bandera, per ells sols compten els diners, són unes prostitutes de la guerra" declarava a TV3. Podrem opinar tots, però dubto que ho arribem a fer d'una forma tan contundent, sincera i legítima com la d'aquesta mare.
El preu de la llibertat diuen d'altres...

Podeu trobar més informació sobre Blackwater, l'empresa capdavantera en aquest sector, al següent enllaç (no l'he trobat en català): http://es.wikipedia.org/wiki/Blackwater_USA

Concert d'en Cesk Freixas al Casal

El pròxim divendres 22 de Febrer, concert de Cesk Freixas al Casal Popular.

Aquest proper divendres dia 22 de Febrer hem organitzat un nou concert del cantautor Cesk Freixas. Desprès de l’èxit de la seves anteriors actuacions a la Seu d’Urgell al marc del SOM-HI! del 2005 i del Correllengua 2006, aquest cop Cesk Freixas presentarà el seu nou treball “El camí cap a nosaltres” on ens delitarà en un concert en solitari.

El concert està organitzat per l’Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – Cajei i tindrà lloc divendres 22 de Febrer al Casal Popular (c/ dels Canonges, 9) a les 22:00 h. L’entrada és gratuïta.

(Normalment els divendres a aquesta hora al Casal Popular hi ha el Cinema Popular, així a causa d’aquest esdeveniment, la pel·lícula “El 23-F des de dentro” del és projectarà dissabte 23 de Febrer a les 18:00h de la tarda.)

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – Cajei

www.ajau-ailf.tk ajau2@hotmail.com

Tornem-hi

Comença el nou quadrimestre, a Barcelona i a la universitat. A priori la cosa pinta bé, però ja vorem com acaba tot plegat, aniré informant.
Properament suposo que penjaré algun escrit sobre el tema estrella de les pròximes setmanes: eleccions. També tinc alguna entrevista mig preparada. Poc a poc intento agafar el ritme jeje
Per ara res més, salut i empenta!

Cinema Popular Febrer

Aquest proper divendres continuem amb el Cinema Popular. Desprès de les sessions del Gener, en que hem tingut alguns problemes tècnics, continuem amb les sessions de cinema durant el mes de Febrer, amb la intenció de que tinguin una continuïtat més duradora que un simple cicle.

Programació de Febrer del 2008:

(Cada divendres a les 22:00 al Casal Popular, menys el divendres 22, que s’aplaça al dissabte 23 a les 18:00, degut a l’actuació de Cesk Freixas al Casal Popular)

Divendres 8

- La Haine – (L’odi) Pel·lícula ambientada a l’extraradi de París, i que gira al voltant de l’agressió d’un policia a un jove, que acaba morint. Ens mostra la marginació que pateixen aquests suburbis, la violència juvenil i policial, la impotència i la ràbia.

Divendres 15

- Caminantes – Documental sobre un poble indígena de Chiapas, sota influència del EZLN (Ejercito Zapatista de Liberación Nacional). A partir d’un recorregut per al poble, especialment en l’educació zapatista, ens apropa al projecte d’aquesta comunitat indígena.

Dissabte 23 (18:00 h)- Aplaçat a dissabte degut a l’actuació del cantautor Cesk Freixas el divendres 22 de Febrer al Casal Popular.

- El 23-F des de dentro – Un documental que recull les opinions d'alguns dels protagonistes del frustrat cop d'estat. Militars, guàrdies civils i agents del servei secret entre d'altres aporten la seva visió sobre aquells fets.

Divendres 29

- Terra Lliure, punt i final. – Un documental que ens explica la història de l’organització armada Terra Lliure, a través de diferents militants, persones vinculades i personatges del moment. Hi apareixen diferents visions, tan internes com externes, sobre el funcionament de l’última organització armada catalana.

Assemblea de Joves de l’Alt Urgell – Cajei

www.ajau-ailf.tk

D'entrevistes, Marques i Cretins

Aquests darrers reis vaig compra'm tres llibres per a que els exàmens no es fessin tan pesats. Algú poder ho trobarà estrany però a mi em funciona.

El primer d'ells el nou llibre d'entrevistes de l'Àngel Rubio, "Fem petar la xerrada". És un recull de 27 entrevistes que l'autor va fer al programa del mateix nom a Ràdio Seu entre els anys 2000 i 2003. Les entrevistes són força interessants i aporten detalls interessants d'urgellencs i urgellenques rellevants en la història de la nostra ciutat. Tot i això trobo que hi ha entrevistes que segurament poden donar més joc; també entenc que una entrevista oral ha de ser més d'improvisada que una d'escrita. En tot cas un llibre que val la pena llegir.

La segona adquisició va ser "Marques", de Bernardo Atxaga. Més que pel llibre vaig fer la tria per l'autor. "Obabakoak" i "El fill de l'acordionista" m'havien deixat un molt bon regust així que vaig arriscar-me. Marques és un homenatge a la memòria de les víctimes del bombardeig de Gernika. S'hi barregen fets històrics, tragèdies personals i reflexions de l'autor, sempre amb el bombardeig de rerefons. Una denúncia de l'oblit, de l'intent d'amagar l'abominable d'aquells fets i en definitiva un crit a favor no de la memòria històrica, sinó de la dignitat històrica.

Per últim vaig optar per descobrir Quim Monzó i la seva darrera obra, "Mil cretins". Una vintena de contes on res, malgrat succeir dins la quotidianitat, acaba de ser normal. Com tots els llibres de contes n'hi que agraden més i d'altres que menys, però en general m'ha agradat molt la senzillesa de les seves històries, sense paraules gaire complicades i sempre amb un rerefons familiar per al lector. Us el recomano.

I ara estic sense llibre, mig avorrit per casa. I és que ja ho diuen, mesos esperant les vacances i quan arriben no saps que fer-ne!
Salut i fins aviat.

Tomet per la Comarca (VII)

Ara fa tres anys que cada 25 de Desembre enlloc de quedar-me a casa rodejat de l'escalfor familiar opto per agafar el cotxe i anar a voltar. Aquesta vegada a més m'acompanyava un vell amic.

Enguany vaig decidir visitar Os de Civís, un poble peculiar: malgrat pertanyèr a la comarca de l'Alt Urgell per arribar-hi cal passar per Andorra. Just passat Sant Julià cal agafar una carretera a mà esquerra que s'enfila amunt amunt.

Malgrat que hi havia pujat de petit pràcticament no el recordava. Em va semblar que tenia dues cares. Una, la de l'entrada del poble, turística i amb força caliu. L'altra, la dels carrers, més freda, tranquila i solitària.

Després de voltar els carrers, xafar neu i arribar fins l'església de Sant Pere vam decidir arrodonir la tarda fent un café en un dels hotels del poble. Vam sortir d'allí que ja era fosc, mentalitzats per esgotar el que ens queda de vacances i aguantar quelcom pitjor que el fred: exàmens!

Bon any a tothom!

Més fotos a: http://www.flickr.com/gp/21528119@N06/as68P6

Èric i l'Exèrcit del Fènix a la Seu d'Urgell

Aquest dijous dia 6 de Desembre, a les 19h, es representa a l'IES Joan Brudieu de la Seu d'Urgell l'obra de teatre "Èric i l'Exèrcit del Fènix".

Com suposo que sabreu l'Èric és aquell noi de 14 anys que va ser acusat de terrorisme per enviar correus electrònics a una empresa per demanar l'etiquetatge en català. Mare meva la justícia espanyola...

Així doncs ja sabeu, si voleu passar una bona estona, aquest dijous a les 19h a l'Institut.
Per cert, enhorabona a la gent d'Òmnium aquí la comarca, que darrerament estan ben actius.

Entrevista a l'equip de Ràdio Seu

L'any 1985 començava a emetre a través de les ones pirinenques Ràdio Seu. 22 anys després el projecte ha esdevingut un element clau en el dia a dia de la nostra ciutat. Aprofitant el llançament de la plana web de l'emisora vaig creure oportú fer una entrevista a les persones que amb esforç i passió han fet possible Ràdio Seu.
Us deixo l'entrevista amb la Glòria Gonzàlez, la Marta Pujantell i l'Ignasi Cervera. Us ben asseguro que hi ha respostes d'allò més interessants.

Què és per a vosaltres Ràdio Seu? Com neix aquest interès per dirigir una ràdio a la nostra ciutat?

RàdioSeu és una manera de fer entendre i fer arribar a la gent allò que passa a la Seu i comarca. És sentir el batec d'aquest magnífic indret i informar de tot el que interessa a l'Alt Urgell i a un territori que creix i que busca el reconeixement com a àrea específica: l'Alt Pirineu. RàdioSeu és, a més, participació. Va néixer de la inquietud d'un grup de joves i es va materialitzar el 1985. L'objectiu era passar-s'ho bé i posar a l'abast de tothom les ones per fer sentir la seva veu. La bona acollida de la ràdio municipal entre els urgellencs (hi havia més de 200 col.laboradors), va fer que l'Ajuntament es decidís a consolidar-la. I fins ara. S'ha anat alimentant de la il.lusió, i, poc a poc, s'ha anat també professionalitzant, intentant no perdre el seu esperit inicial.

És obvi que la ràdio municipal té uns trets diferencials respecte la ràdio d'àmbit nacional; quins creieu que són els aspectes més importants en una ràdio local? I quins són els valors que s'han intentat transmetre des de Ràdio Seu?

Tot i que el panorama comunicatiu cada cop està més segmentat i especialitzat, RàdioSeu juga amb la carta de la diferència: la proximitat. Cap altre mitjà més gran, per més recursos econòmics que disposi, pot acostar la ràdio a la gent de la Seu i comarca com nosaltres, ja que la cobertura més àmplia difumina els continguts. D'altra banda, la nostra emissora és per sobre de tot un servei públic de tots i per a tots, i vol aprofundir en els valors, en la varietat i la riquesa lingüística del Pirineu, en les tradicions i la gent d'aquí. La nostra emissora pretén ser una ràdio propera amb una programació atenta a la informació local de la Seu, l'Alt Urgell i el Pirineu. Alhora, ens plantegem incidir en la formació i entreteniment dels oients. I no oblidem que un dels nostres objectius és potenciar-nos com a opció per mostrar als més menuts el funcionament d'un mitjà de comunicació i esdevenir una escola de professionals.

Han estat 20 anys de feina apassionada i dedicació a la ràdio però també de dificultats, imagino. Amb quins entrebancs o inconvenients us heu trobat a l'hora de dur a terme la vostra tasca?

Sobretot inconvenients tècnics, ja que pel que fa al nivell humà, per sort, comptem amb una plantilla de col.laboradors impagable. Una ràdio, encara que sigui local, requereix d'una important infraestructura i sovint, en alguns aspectes, RàdioSeu ha hagut de tirar endavant amb més imaginació que no pas mitjans. Els problemes es van solucionant mica en mica, però sempre queden coses per millorar a nivell tècnic.

Dels nombrosos projectes que heu engegat des de el vostre estudi, quin ha estat el més ambiciós? Algun repte de futur?

Dels darrers temps, sens dubte, la plana web (www.radioseu.cat). Feia molt temps que l'havíem proposat i l'excel.lent rebuda que ha tingut, amb un nombre de visites que no para de créixer, demostra que valia la pena posar-la en marxa. A més a més, ha ajudat a rejovenir el perfil d'oients de RàdioSeu. I ens permet que ara RàdioSeu es pugui sentir des de qualsevol punt del Pirineu, de Catalunya i del Món, de manera que molts urgellencs, des d'universitaris fins a treballadors que viuen a l'estranger, ens sintonitzen lluny de la Seu.
De cara al futur, el principal repte és el trasllat al centre de la ciutat. Crec que des de fa anys hi ha unanimitat a la Seu en aquesta necessitat, i esperem que algun dia es reflecteixi. A Castellciutat hi estem molt bé, però per lògica una ràdio local ha de ser en un lloc cèntric i visible. De fet, és un doble comentari que coincideixen a fer-nos de manera espontània tots els convidats que venen a la ràdio.

Què comporta un contacte permanent amb el que passa a la Seu? Serveix per descobrir noves facetes de la ciutat i de la seva gent a priori desconegudes?

El creixement de la ciutat ha provocat que, segurament, les noves generacions no coneguem ni una mínima part de la història de la ciutat. El ritme de vida actual també ens aboca a viure ignorant el nostre entorn i obviant activitats i propostes ciutadanes que abans eren un reclam. Nosaltres podem dir que som uns privilegiats perquè en aquest aspecte la feina ens aporta molta informació i ens posa en contacte amb els urgellencs i urgellenques més actius. Són moltes les persones que treballen de forma altruista per la ciutat. La ràdio, a més, té un altre avantatge: ens acosta als oients, ciutadans que comparteixen l'interès per la Seu, la comarca i el Pirineu. Tanmateix, no sempre és fàcil ser periodista en un lloc petit i cal ser molt respectuosos i plurals en el tractament de les notícies.

Només cal mirar l'apartat de col"laboradors per veure que Ràdio Seu la configuren molts urgellencs i urgellenques. Donar l'oportunitat als ciutadans/es de ser partícips de la seva ràdio és un dels secrets del seu èxit?

RàdioSeu es va plantejar des dels seus inicis com una finestra oberta als urgellencs i urgellenques i a les seves inquietuds i propostes. Aquesta és l'essència de l'emissora i el seu tret diferencial. A RàdioSeu des de sempre s'ha apostat pels col.laboradors i la nostra ràdio forma ja part de la vida de bona part de les llars de la ciutat. Tothom, qui més qui menys, té un familiar o coneix algú que l'ha viscut en primera persona. Cal tenir en compte que en un moment en què hi ha un proliferació excessiva de mitjans de comunicació, les ràdios locals han estat les úniques que han gaudit a l'alça de la confiança dels oients. Han estat un revulsiu a la globalitat i una via alternativa per mantenir la identitat, i això ho ha fet possible, precisament, que la gent que hi ha participat se l'ha fet seva.

Sens dubte Ràdio Seu és un projecte pioner al Pirineu; sembla ser però que la muntanya és un territori força oblidat pels mitjans. Quin paper poden jugar les noves tecnologies a l'hora de trencar l'aïllament històric que pateixen les comarques del Pirineu?

Les noves tecnologies trencaran barreres si s'implanten d'una vegada per totes. Hem de pensar que encara hi ha moltes zones sense un bon accés a Internet. Si les administracions compleixen amb els seus compromisos la xarxa obrirà un ventall de possibilitats periodístiques que fins ara s'havien descartat per una qüestió econòmica. El fet que hi ha poca gent i pocs ingressos publicitaris ha frenat fins ara l'interès empresarial. La futura vegueria requerirà de mitjans que treballin per unir la gent i compartir preocupacions i demandes, que molts encara desconeixem que són comunes.

Mirant més a nivell global, al vostre parer quines són les amenaces que ha d'afrontar avui dia el món del periodisme?

A nivell dels propis periodistes una de les amenaces, com en d'altres feines, és la precarietat. Deixant de banda els presentadors famosos que tothom coneix, hem de dir sense embuts que al nostre país la feina de periodista està en general mal pagada, tenint en compte el nivell d'estudis, d'especialització i de cultura general que s'exigeix actualment. El fet que els estudis de Periodisme s'hagin posat de moda ha fet que hi hagi més oferta que demanda laboral i ha afavorit l'aparició de molts mitjans, alguns amb pocs escrúpols, que s'aprofiten d'això sense que ni els governs ni els sindicats hi posin fre.
A nivell global, la principal amenaça és la supeditació als interessos econòmics, més que no pas als polítics. Perquè, al cap i a la fi, actualment hi ha empreses que tenen tant o més poder que els propis governs, des del nivell local fins al mundial. Moltes multinacionals inunden els mitjans de comunicació amb publicitat, o bé en són directament accionistes, perquè així es garanteixen que en aquells mitjans mai no es parlarà de les seves estratègies més desagradables, o bé se'n parlarà de manera molt tèbia. Com per exemple, la persecució que ha dut a terme una coneguda empresa elèctrica espanyola contra els indígenes maputxes, la complicitat de moltes empreses famoses en el finançament de conflictes armats, la pressió d'algunes entitats financeres perquè no se suprimeixi peatges a Catalunya, o el fet que algunes marques de roba esportiva exploten menors en països poc desenvolupats. Molts periodistes saben que s'hi juguen la feina si citen alguna notícia negativa sobre empreses amigues del mitjà on treballen.

20 anys no són pocs; certament la realitat d'avui dia té poc a veure amb aquella que us vau trobar en el moment de començar. Quins canvis s'han produït, i quins heu viscut, en el món dels mitjans de comunicació?

Tots els inicis són durs però ni ho pensàvem, llavors. Intentàvem informar i entretenir la gent de la Seu i no ens paràvem a pensar en els mitjans "rústics" que empràvem: connectàvem un radiocasette de casa per fer sonar la gravació que calgués; treballàvem amb dos plats de discos una mica atrotinats, que si no ploraven per aquí, ho feien per allà... Però va arribar el CD! Quin gran invent! I el canvi de taula de so! Estàvem com nens amb sabates noves. I després va arribar l'ordinador, que et facilitava la feina (o l'endarreria, segons el dia). Ja sabem que les noves tecnologies, quan funcionen van molt bé, però quan fallen, tots a córrer! Recordem també les connexions telefòniques rudimentàries, amb so de llauna inclòs, i el fet que durant els programes especials d'eleccions o de Fira o de Festa Major no hi havia telèfons mòbils i fèiem servir uns 'talkis', que quan portaven 3 hores en marxa, treien fum (literalment!). El canvi d'unitat mòbil també va suposar una millora important per dur a terme la nostra feina. Podíem emetre amb qualitat des de qualsevol lloc de la Seu.
En definitiva, totes les evolucions són sempre per anar a millor. Ara, el que ens agradaria, però, és el canvi d'ubicació. Tant de bo que aconseguim baixar aviat a la Seu, amb tot el material nou de trinca, per així superar les limitacions tècniques actuals, i estar en un lloc més cèntric.

Ja per acabar, quina és la notícia que us agradaria poder difondre algun dia a través de les nostres ones?

Una notícia tan simple com que en aquest país la majoria de gent tingui un salari que li garanteixi poder tenir un habitatge digne, cuidar dels seus fills o familiars i assegurar-se una jubilació decent. Aquelles coses essencials que sempre s'han considerat de sentit comú però que ara mateix no estan gens clares per als joves. I la Seu no n'és una excepció.

Fins aquí l'entrevista. Vull expressar el meu agraïment a tots tres no sols per accedir a contestar les preguntes,sinó també per fer-ho de forma tan extensa. Crec que cal a més felicitar-los per la plana web. Sense dubte ,i com diuen a l'entrevista, un dels projectes més exitossos que a més ens permet a aquells que som lluny de les nostres muntanyes sentir-les una mica més aprop. Ànims i a seguir endavant!

Tornant enrere

Feia força dies que no deixava res escrit. Suposo que entre la feina de la uni i la mandra he anat ajornant això d'escriure.
La veritat és que darrerament he pensat força; aquest curs, nou en diferents aspectes, m'està fent reflexionar bastant. Una de les coses sobre la qual he barrinat ha estat la rapidesa amb que passa el temps i els canvis que es van produint mentrestant. Mil i una històries que semblen d'ahir però que tenen ja anys.

No sempre és bo viure dels records però fa no gaires mesos li deia a un bon amic que això de tornar enrere pot ser degut a que el present i potser el futur no conviden a ser gaire optimistes. No sé si ben bé és així...En tot cas el que és segur és que a les meves esquenes (imagino que com tothom) deixo incomptables moments, acompanyats i en solitud, que de tan en tan ajuden a esvair-se i també a esperançar-se per repetir-los.
Tot això no vol dir que el dia a dia no m'ofereixi motivacions però suposo que a mida que ens anem "fent grans" costa més veure les coses amb els mateixos ulls de quan en teníem 15 o 16.

Però fa dues setmanes que vaig començar a pensar que potser el que realment marca la diferència és que també canvien aquells i aquelles que formaven part de les nostres històries, i ho fan a un ritme vertiginós. Pensar-hi fa tornar enrere, als bons moments que van anar dibuixant la idea de cada persona dins nostre. Així doncs, d'una forma o una altra aquests records ens donen equilibri i sense que ens n'adonem també configuren poc a poc la nostra forma de ser crec.

I tota aquesta divagació arran d'una tassa de te a casa d'un bon company a qui feia uns mesos que no veia el pèl...
Potser hauria d'anar recuperant l'escalfador d'aigua haviam si així vaig recuperant inspiracions jeje
Salut i fins la propera.

World Press Photo

Ahir a la tarda vaig acosta'm al Centre de Cultura Contemporània de Catalunya a visitar l'exposició itinerant del World Press Photo, el concurs de foto-periodisme més important del món.

Hi havia exposades totes les fotos guanyadores, un bon fart per cert. Realment impacta i recomano a tothom que tingui mitja horeta lliure que s'hi acosti i gaudeixi de les imatges, entre d'altres coses un retrat força fidel dels diversos conflictes i esdeveniments que han passat i desgraciadament encara passen avui dia al món. Ho trobareu tot una mica més detallat en aquest post del blog del Pep Farràs, gràcies al qual vaig saber de l'existència de l'exposició.

Inauguració del Casal Popular de l'Alt Urgell

El proper 20 d'Octubre s'inaugura el Casal Popular de l'Alt Urgell. Després de molt, molt de temps esperant per fi és una realitat. Aquí us deixo el comunicat de la inauguració i el cartell de la diada amb els actes previstos. Salut i cultura popular!

Comunicat del Casal Popular de l'Alt Urgell,

INAUGURACIÓ DEL CASAL POPULAR

"Ningú no et pot donar la llibertat. Ningú no et pot donar la igualtat, la justícia o res més. Si ets un home, has d'agafar-la." Malcolm X

Avui inaugurem el Casal Popular de l'Alt Urgell, un espai que ha de crear i dinamitzar una base social de l'esquerra independentista a la comarca. El Casal Popular neix de la mà de l'Assemblea de Joves de l'Alt Urgell (Cajei) i la CUP de la Vansa i Fórnols, que l'han impulsat, fent-ne partícips a diferents persones que han cregut en la necessitat d'aquest espai. Esperem però que cada cop siguem més les persones, organitzacions i col·lectius que participin del projecte.

El projecte del Casal Popular neix per tal d'aglutinar totes les persones crítiques i inquietes, de fomentar l'autoorganització i l'aparició d'organitzacions i col·lectius transformadors; neix per a facilitar un espai per a que es reuneixin, muntin actes i s'autogestionin. Ha de ser una eina en mans de les persones independentistes, anticapitalistes, internacionalistes, ecologistes, feministes, que fomentin la cultura popular, sindicals, antirepressius i un llarg etcètera.

Un altre objectiu del Casal és el d'oferir una alternativa a l'oci consumista imposat pel capital i recolzat per les institucions, un oci que aliena i individualitza el poble. Davant aquest oci consumista contraposem un oci que fomenti l'esperit crític, l'implicació amb l'entorn, que fomenti les relacions i teixits socials, que ens faci persones més lliures. Un oci no limitat a la festa i que contingui activitats formatives com a xerrades, passis de vídeo, exposicions, premsa i biblioteca alternativa, debats, etc.

Ens ubiquem al casc antic i la implicació i transformació d'aquest serà també un compromís nostre tot donat suport a les iniciatives veïnals i mirant d'esdevenir també un dinamitzador en aquestes. Somiem en un barri participatiu, viu i combatiu, un barri solidari i integrador, i tot i que el sistema polític actual ho dificulti, dedicarem esforços per fomentar l'autoorganització i la participació veïnal.

El Pirineu és també un signe d'identitat del Casal. Només mitjançant la integració de les persones amb el seu entorn,de l'arrelament a la cultura popular del territori, podem ser realment lliures. Una cultura feta des del poble i per al poble, que uneix la diversió i les relacions socials amb la transmissió de tradicions i experiències passades, que ens han fet ser i ens permetrà seguir sent. Una altra raó doncs que ens mou a impulsar el Casal Popular és l'estima pel nostre territori, el seu patrimoni i les seves tradicions. És aquesta idea en definitiva la que volem compartir, estendre i potenciar.

És des d'aquest projecte que emplacem al conjunt de la societat a organitzar-se i lluitar, contra totes les opressions i mancances de la nostra societat, per la llibertat del nostre poble, de les persones, dels col·lectius. Volem que el Casal, un exemple d'autogestió que tot just ara encetem, serveixi per renovar il·lusions i carregar d'esperança a totes les persones que havien deixat de creure possibles els seus somnis. El moment és ara, si somiem i lluitem tots junts, poc a poc deixarà de ser somni per a ser realitat.

Visca la terra!

Casal Popular de l'Alt Urgell

Jo també cremo la monarquia

Aquestes últimes setmanes han estat d'allò més incendiàries. Tot comença a Girona, en motiu de la visita del rei Joan Carles a la Universitat. Una concentració de l'esquerra independentista en contra de la seva presència acaba amb la crema d'un retrat del monarca i la seva dona.

Portada de diaris l'endemà, l'Espanya cavernícola rep amb indignació la crema del retrat.

Poc després la fiscalia ordena al dinoSaures l'identificació dels dos autors de la crema. La cosa acaba amb Jaume Roura i Enric Estern declarant a l'Audiència Nacional. Aquesta és l'espurna que encén la flama i mai millor dit ja que arreu del país s'estén la crema d'imatges del rei en solidaritat amb els dos represaliats. Moltes persones surten al carrer i cremen novament, a cara descoberta, retrats del cap d'estat espanyol.
La classe política catalana ràpidament condemna la crema, demana respecte per les institucions i un cop més respon amb covardia a la situació. De mentres a les Espanyes s'atipen de criminalitzar el rebuig popular a la monarquia, a defensar a ultrança el monarca i a denunciar la "batasunització" que segons ells, s'està produint a Catalunya.
Jo el que volia era comentar una mica tot això i deixar en l'aire alguna que altra reflexió.

En primer lloc, les cremes, sobretot en un principi, s'han defensat recorrent a la llibertat d'expressió. Jo crec que és un error; bé un error a mitges. Des del meu punt de vista la crema s'ha de prensentar com un acte de desobediència envers unes institucions imposades, hereves del franquisme i no com un simple exercici de llibertat d'expressió. No crec que ningú cremi un retrat del rei perquè si, sinó que ho fa per mostrar el seu rebuig a la figura del rei i al que representa. I no cal amagar-se'n, al contrari cal dir-ho amb orgull. Si una cosa és injusta, és legítim saltar-se la legalitat per denunciar-ho.

Estic força content de les alarmes que s'han encès i dels debats que s'han obert arran d'aquesta polèmica. Comença a preocupar que la gent comenci a expressar públicament allò que durant anys s'ha volgut amagar i també comenci a posar en dubte qüestions tabú com la figura del rei.
Els polítics espanyols s'afanyen a defensar la figura del rei com a garant d'estabilitat i el seu paper vital en la transició. Quan sento això el que penso és que a Espanya hi ha un problema molt gran i és el fet de que hi ha una part important dels espanyols que ,més que acceptar la "democràcia" de l'estat, la toleren amb la condició que hi hagi el rei al capdavant per garantir una sèrie de mínims tocs "nacionals". Si acceptar que 30 anys després no es pot anar més enllà dels acords de mínims de la Transició no és reconèixer la legitimitat dels franquistes a condicionar el present que algú em digui que ho seria. L'any 75 es deia que estaven a l'aguait i que no es podia demanar un canvi de cop. En 30 anys no han revisat res d'aquell pacte de circumstàncies; o bé les circumstàncies són les mateixes o bé molta gent dóna per bones coses en contra de les quals suposadament va lluitar durant tot el franquisme. O potser totes dues coses...

D'altra banda m'agrada que n'hagin fent tan ressó mediàtic perquè, molt que els pesi als nostres botiflers, d'aquesta manera s'està fent publicitat gratuita a l'esquerra independentista, cosa que durant anys aquí casa nostra han volgut impedir per tots els mitjans. Diuen que per culpa nostra es dona una imatge radicalitzada de Catalunya. Jo crec que per ser més exactes es dóna una imatge de en quina línia avança el jovent organitzat als Països Catalans. Poder no els hi agrada, però crec que és conseqüència d'una situació que ells han ajudat a mantenir. A part i com deia abans s'han obert debats: que si Espanya es trenca, que si hi ha una radicalització a Catalunya...És aquí quan els espanyols expressen sense complexes el seu espanyolisme ranci i posen de manifest que amb ells és impossible arribar enlloc, que cal avançar pel dret. Sincerament, qui després d'escoltar 5 minuts d'aquests debats continui pensant que és possible regenerar Espanya és un ingenu.

Per últim tot el que ha passat també ha servit per desemmascar alguns hipòcrites. S'ha vist com aquells que presumien de republicans (Saurons i ERCs) votaven al Parlament una moció a favor del respecte a les institucions espanyoles i renegaven dels qui expressaven sense complexos el seu rebuig a la monarquia. Tard o d'hora s'acaba veient on acaben els seus principis: a la poltrona. Després intenten presentar-se com l'alternativa o com el jovent independentista....
Sigui com sigui i si bé és cert que hi haurà gent a qui haurà fet mal d'ulls tanta flama tot això haurà servit per fer visible una sèrie de projectes, de moviments que fins ara han intentat amagar.
I pel que fa a la caverna ja ho diuen: "si ladrán, senyal de que cabalgamos"

Vinyes verdes vora el mar

Dels molts racons que tenia (i tinc) pendents de conèixer els territoris de la Catalunya Nord eren uns dels que més m'atreien. El passat divendres vaig poder per fi i després de molts mesos esperant-ho redescobrir aquesta part del nostre país, tant propera i al mateix temps tant oblidada. Dic redescobrir perquè ja hi havia passat força vegades de petit per aquelles carreteres i els paisatges no m'eren extranys; ara bé no era pas conscient del que representen ni de la història que amaguen. Us intentarè explicar una mica com ho vaig veure tot plegat.

El viatge no el vaig fer pas sol; més aviat jo feia d'acompanyant d'un bon amic que coneix bé tot aquell territori. Partíem de bon matí i amb un petit esborrany del que volíem veure però tot plegat era una imatge força difuminada, on Perpinyà i el mar eren els únics colors que veiem clars.
Ben aviat vaig recordar els viatges en cotxe fins a Bruse·les i aquells revolts del coll de la Perxa que tant odiava de petit. Dos castells, els de MontLluís i Vilafranca de Conflent, que ens recorden el passat bèlic d'aquestes contrades i a mi també un cop més la ruta cap a Bèlgica.
Poc després de passar Prada de Conflent la nostra primera parada, per estirar una mica les cames i satisfer la curiositat: Eus. Un d'aquells pobles que no deixa indiferent; amb una vista privilegiada del Canigó, Eus s'enfila turó amunt, coronat per l'esglèsia de Sant Vicenç. Ens van sorprendre sobretot dues coses: no trobar ningú del poble pels carrerons (cada un més enfilat que l'anterior) i el fet de que tots els carrers conservaven exclusivament la nomenclatura catalana. Vam estar uns minutets per gaudir de la vista que hi ha de Prada, el Canigó i la plana d'arbres fruiters i apenes uns segons per comprovar que l'esglèsia era tancada; definitivament aquell dia no ens hi esperàven així que vam reprendre la marxa.

Un cop arribats a Perpinyà vam anar directes cap al castellet, símbol de la capital de la Catalunya Nord. Actualment el seu interior conté un museu de les tradicions i la cultura popular catalanes; lamentablement fora oneja, junt amb la senyera, un símbol que l'hi és al·liè: la bandera francesa.
Després d'aquest petit disgust vam enfilar cap al barri de Sant Jaume, el barri gitano, un dels pocs on encara es parla català. Em vaig quedar decepcionat ja que malgrat que les àvies gitanes ens entenien amb prou feines deixaven escapar algun mot en català. Senyeres en vaig veure forces pel carrer però de sentir enraonar en la nostra llengua, poc. Tot plegat em va donar la sensació que els francesos han dut ha terme una colonització silenciosa i a Perpinyà han permés que quedèssin els símbols històrics per maquillar-ho i amagar l'afrancesament cultural que han dut a terme, arraconant la llengua i l'identitat catalanes.

Novament en ruta vam dirigir-nos a Argelers, en el passat testimoni cruel de l'exili republicà, avui dia poble turístic amb poc atractiu. Em va sorprendre no trobar cap recordatori en homenatge a la memòria de tots aquells refugiats que van passar fred i gana en aquelles platges, oblidats pel govern francès. Més vergonya, si cap, per a ells.
Pocs Kms i per fi la mar, tan esperada pel meu company de viatge. L'escenari no ens era nou ja que ambdós ja haviem estat a Cotlliure abans. Però aquesta petita vila té alguna cosa que enganxa i cada nova visita és com la primera; la vista del castell reial, la torre de Madeloc i les dues petites platges ens van captivar una altra vegada. Cotlliure té un aire bohemi i romàntic, molt fàcil de percebre en els carrers propers a la platja malgrat que l'invasió turística comença a embrutar-lo una mica. Si no hi heu estat mai aneu-hi, a poder ser amb bona companyia.

Amb l'estomàc ple vam fer l'última guaitada i a seguir. Ja sols quedaven tres pobles en la nostra agenda: Port Vendres, Banyuls i Cerbera.
Dels dos primers el que més destaco és l'afrancesament profund que es fa evident passejant una mica per la vil·la; a Cerbera per contra encara vam poder sentir un grup de padrins i padrines aprofitant l'ombra de la plaça per fer-la petar en català.
Però de tot plegat hi ha una cosa que, amb diferència, destaca per sobre de les altres i que crec era el veritable objectiu d'aquest viatge: les vinyes arran de mar. Tots aquells paisatges em van recordar el gran poema de Josep Maria de Sagarra, "Vinyes verdes vora el mar"; realment els versos reflecteixen el que veien els nostres ulls i només per veure aquest contrast el viatge ja val la pena.

Vam tornar cap a casa amb la sensació d'haver vist el que buscàvem però conscients que tot plegat sols havia estat un tastet del molt que hi ha per descobrir. Refent el coll de la Perxa mirava el paisatge i mirava de treure conclusions. La primera cosa que m'ha quedat clara és que la Catalunya Nord és una part del país tocada (qui sap si de mort) i profundament afrancesada. Però no puc dir que ens l'han robada; no val a queixar-se quan som nosaltres els primers que els hem abandonat, quan la gent d'allà dalt que lluita per defensar l'identitat catalana veu com els d'una mica més al Sud els tenen en l'oblit més absolut. La segona és òbvia, cal tornar-hi, conèixer i entendre més; i hauria de fer-ho com més gent millor. Llavors potser algun dia si que ens escoltarien quan diessim allò de que "de Salses a Guardamar..."...

Després de la moguda (II)

Continuant l'anterior post passo a comentar una mica com han anat les eleccions municipals a l'Alt Urgell. Ara per ara i perdoneu el centralisme, parlaré sobretot de la Seu.A banda de l'esmentada abstenció, característica d'aquestes eleccions, vull destacar el fet de que per 2 vots, dues persones, la candidatura de la CUP al terme municipal de la Vansa i Fórnols encapçalada per Dani Tarrés no ha resultat guanyadora. L'alcaldia doncs va a parar al grup d'independents. Realment una llàstima ja que hem estat molt a prop de fer un cop d'efecte inèdit fins ara a la nostra comarca.

A la Seu hi han hagut canvis; tot i això no sé pas si hi ha hagut alguna previsió que l'hagi encertada de ple. N'hi havia moltes i és que unes municipals no obeeixen a cap tipus de lògica electoral ja que la gent vota molts cops la persona i no el partit i pot passar de tot (segueixo insistint amb un model electoral de llistes obertes...).


Les eleccions les ha guanyades el PSC Progrés, això sí passant de 7 a 6 regidors. Hi havia qui deia que el fet que enguany ICV es presentés per separat restaria força suports als Socialistes però finalment els Eco-Socialistes sols els han esgarrapat un regidor. Pel que he sentit estan una mica capbaixos ja que tenien millors expectatives. Tot i així crec que és una bona notícia que algú com Josep Maria Carles sigui al consistori; ho dic perquè hi he tractat força i el considero una persona dialogant i amb mà esquerra, valgui el sarcasme. Llàstima que la Sol Gasch no hagi pogut ser-hi. Haurem de veure si l'univers paral·lel de la política no acaba devorant-lo.


On sí que estan per llençar coets és a casa els Convergents. Han passat de 3 a 5 regidors i l'Albert Batalla té molts números per ser alcalde. Estava cantat que presentar com alcaldable algú amb la seva facilitat de paraula i la seva trajectória de diputat havia de reportar beneficis. El que no estava tan cantat és que amb això n'hi hagués prou per a que CiU pogués optar directament a l'alcaldia. Crec que ha estat clau el paper que aquí han jugat les persones del seu equip. S'han passat la darrera legislatura sense fer soroll, fent la seva feina i evitant en la mesura del possible que el fet de ser al poder els desgastés i que l'oposició els esquitxés. Una jugada intel·ligent que segur ha convençut a més d'un a qui la joventut de l'alcaldable el feia dubtar.
I és que aquest és un dels peros que se l'hi han tirat en cara a l'Albert Batalla: la seva joventut. Sincerament hi ha coses que em fan més por, com ara aquesta obsessió del seu partit a nivell nacional per donar una imatge d'ordre total i d'establishment que tant agrada a les classes més benestants; crec que això l'únic que fa és allunyar-los de la gent de carrer. Espero doncs que l'Albert segueixi com fins ara, sent una persona propera a la gent i amb els peus tocant a terra.

Sempre hi ha a qui les coses van bé i a qui no tant, la cara i la creu. Aquests darrers serien la gent d'ERC. Es preveia una caiguda dels resultats però poder no d'una forma tant dràstica. Han passat de 6 a 4 regidors, de ser alternativa de govern a tercera força política. Era de preveure un desgast pel fet de ser al govern i per la feroç, i en ocasions vergonyosa, oposició del grup de Progés; ara bé, crec que s'enganyarien a ells mateixos si pensessin que aquesta és l'única causa dels mals resultats ja que hi han coses que molta gent pensa, i segurament tenen raó, que no s'han fet bé. Una sensació de que les coses es podrien haver fet amb més sang, amb més rigurositat i sobretot amb més efectivitat. És cert que es van agafar les rendes amb una situació econòmica difícil però no em serveix d'excusa. Això farà que no es puguin fer tantes coses però les que es puguin fer s'han de fer bé. Estic convençut que l'equip del Jordi Ausàs hi ha posat tota la bona fe del món, però a vegades amb bona fe solsament no n'hi ha prou.
Ara bé, és just reconèixer que hi han coses que sí s'han fet com déu mana i què molta gent ha valorat positivament el fet de que el Jordi és i ha estat sempre una persona sense complexes, d'una senzillesa que s'agraeix i a qui l'idea de pertinença a una elit no se l'hi ha ficat al cap. Personalment agraeixo l'esforç que han fet donant suport a les iniciatives que des de l'Assemblea hem proposat tot i que considero negatiu que ens haguem d'estranyar pel fet que l'Ajuntament doni suport a una associació juvenil a l'hora de tirar endavant els seus projectes quan precisament el que escasseja a la Seu és això, moviment juvenil. Poder és que no hi estàvem acostumats...

Sobre el PP seré si fa no fa com ells als propers plens, breu. Mantenen un vot fidel però que no té volada. Pesa molt l'imatge del seu partit a nivell estatal així com la figura a les seves llistes de certs elements de dubtosa higiene democràtica que semblen no haver entés que el seu paper a la nostra ciutat va acabar un afortunat Novembre de l'any 75. Avui en dia realment poc a pelar.

Fins aquí la meva versió, espero no excessivament subjectiva, de les eleccions. Però també vull comentar una mica el que ve després, que gairebé és més important: els pactes.
A la Seu per sort ningú té majoria absoluta i com va passar la passada legislatura i com passa a casi tot arreu, els grups electes hauran de pactar per formar govern. Tothom sap que aquests últims 4 anys a la Seu en Jordi Ausàs ha estat alcalde amb els vots de CiU, amb qui han format equip de govern. (6+3 regidors). Ara hi ha tres possibilitats: CiU+ERC, CiU+PSC i tripartit. La que a primer cop d'ull sembla més possible tinguen en compte com van anar les coses fa 4 anys és la primera amb la diferència que aquesta vegada l'Albert Batalla seria l'alcalde ja que Convergència té un regidor més que Esquerra i seria un detall per part d'ERC torna-los el favor de fa 4 anys. La segona segurament comportaria el repartiment de l'alcaldia, és a dir, 2 anys Jordi Mas, 2 anys Albert Batalla. La tercera, i més improbable donades les males relacions entre ERC i PSC, segurament duria algun segell dels papes de de Barcelona tot i que ja han dit que en principi donen llibertat de pactes.


Així és com estan les coses. I com ho vec jo? Fotut. Fotut perquè a la majoria de llistes hi sobra gent i n'hi falta d'altra. M'agradaria poder fer el meu "onze ideal", anar agafant uns d'aquí uns d'allà, tu sí, tu no.... Trobo que hi ha gent molt poc preparada i per contra falta gent imprescindible.
Preferències de pactes? Jo sóc d'aquells que pensa que és més fàcil dir el que no m'agrada que el què vull. Ho dic obertament: no vull PSC-PROGRÉS, ni a l'alcaldia ni a l'equip de govern. Una gent que utilitza el fet que l'ajuntament ens doni suport a l'hora de tirar endavant els nostres projectes únicament per desgastar l'equip de govern fa fàstic. Així és com pretenen ajudar els joves a presentar iniciatives? Tanta ràbia els fan les nostres idees? Tinc clar que amb ells allà dins nosaltres tenim la porta tancada perquè el seu sectarisme els pot per sobre de tot i ens convertim en una gent que fa nosa i que cal silenciar i reedreçar. Senyors del PSC, nosaltres no som com en Carod i Cia...

Com somio les coses? Somio amb una Cup a la Seu, que sigui capaç d'engrescar totes aquelles persones que trobo a faltar o que penso que s'han equivocat d'equip. Si no hi poden ser que almenys facin de Cruyff's. També que pugui atreure tota aquella gent a qui han pervertit el significat de la paraula política. Per últim que torni la il·lusió a tots aquells que somien amb un Pirineu digne dins uns Països Catalans lliures. Deia en Toni Messeguer que per guanyar cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...Doncs Som-hi!
Per cert als que dieu que vau votar un o vau deixar de votar l'altre perquè a la Seu s'han de fer coses, a que us referiu? Expliqueu-m'ho perquè això de crèixer per crèixer no ho entenc. En aquest sentit el Jordi Dalmau em sembla que té propostes interessants.
Bona Nit.

Després de la moguda (I)

El passat 27 de maig es van celebrar eleccions municipals als Països Catalans; al País València i les Illes a més també eren autonòmiques. A la vista dels resultats he volgut comentar una mica la jugada.
Sé que aquesta reflexió-anàlisi arriba amb dues setmanes de retard però potser millor ja què han passat més coses i s'han esvaït alguns dubtes.

Aquestes eleccions han tingut una protagonista clara: l'abstenció; aquesta en molts casos va superar el 40%, una xifra al meu parer alarmant.
Jo crec que és deguda a dues causes molt clares: d'una banda el cansament i la pèrdua de confiança ciutadana que es tradueix en passotisme envers la política en general; en faig responsables la mediocre classe política del nostre país. D'altra el fet que hi hagi una part important de la gent que malgrat seguir la vida política no se sent representada pels partits tradicionals; no m'estranya gens.
Als meu parer per fer un procés realment democràtic les llistes haurien de ser obertes i que fos la gent, i no els partits, qui proposés els seus candidats. Trobo que la gran majoria de llistes electorals són d'aficionats, amb gent poc preparada i a vegades sense saber ben bé que implica ser regidor.
A tot això cal sumar-hi que després d'eleccions segueix la temporada de pactes, en la que molts cops arriben les ordres de dalt que, al·lienes a la realitat del municipi, trepitgen la voluntat de la gent.

A nivell de país la cosa no ha variat gaire respecte el que deien les enquestes: al País Valencià el PP ha revalidat la seva majoria absoluta, el que condemna el Sud a 4 anys més d'espanyolisme, especulació, autoritarisme i anticatalanisme. A les Illes per sort el PP no té majoria i dependria d'Unió Mallorquina per governar, i a dia d'avui sembla ser que un pacte entre UM i els grups d'esquerres poden fer fora el PP del poder.
Al Principat, on sols hi havia eleccions municipals, el PSC ha consolidat el seu domini a les grans capitals i ciutat de més de 50000 habitants i ha fet seves 3 de les 4 diputacions. CiU ha tingut una caiguda menor de la que es preveia i ERC i ICV han perdut un nombre important de votants. Per sort, també per desgràcia, la campanada l'han donada dos partits extraparlamentaris: Plataforma per Catalunya i la CUP.

Sobre el primer poca cosa vull dir, ja què un partit xenòfob i franquista (busqueu al Youtube mateix "qui és Josep Anglada") no em mereix el més mínim respecte; és més, cal unir esforços per foragitar aquesta mena de gent de les institucions.
La CUP, Candidatura d'Unitat Popular, és l'altra cara de la moneda. Han passat de 4 regidors l'any 2003 a 30 aquestes passades eleccions, tot un èxit. Però què són les CUP? Doncs en poques paraules són les candidatures municipals de l'Esquerra Independentista. Candidatures locals, de base i assembleàries i per tant totalment democràtiques. Crec que aquest ha estat el seu secret, fer política des del poble per al poble, fugint del sistema hermètic de partit que com esmenta en Pep Farràs en un dels seus posts, ha fet estralls dins ERC i ICV. És fàcil veure que els bons resultats de la CUP en molts casos són a costa d'ERC, que inclús es queda sense regidors a vil·les com ara Berga o Vilafranca. Sembla ser que aquest apoltronament i seguidisme del partit republicà en els darrers temps, oblidant les seves arrels, li ha passat factura.
Tot i això sóc conscient que tot just es surt del niu i que cal ser prudents, que queda molta feina per fer; però la línia a seguir és força clara. Ara toca que l'Esquerra Independentista segueixi fent com fins ara, feina de base tot construïnt l'Unitat Popular, analitzant també els possibles errors i sobretot explicant a la gent que el nostre és un projecte propi, que si bé té punts en comú amb certs partits, les formes, els mitjans i els objectius són diferents. I d'aquí 4 anys hem de ser molts més, perquè cada cop som més els que no creiem en la seva democràcia de tanca els ulls i deixa fer, en el seu circ de declaracions i incompetència, en la seva submissió al que imposen les lleis dels ocupants. Sembla ser que des d'allà dalt on eren no s'ho esperaven això, poder perquè viuen una mica bastant d'esquenes a nosaltres. Si haguèssin estat on tocava poder sabrien millor com estan les coses al món real i s'haurien estalviat aquestes preoCUPacions.

Arran d'aquesta reflexió queda força clar quines són les meves preferències. Però vull que s'entengui el perquè. Jo no defenso unes sigles, sinó unes idees, unes formes de fer i aquells que hi creuen i treballen per fer-les possibles. Ara està de moda dur etiquetes i realment funciona perquè ens deixem seduir fàcilment; deu ser la nostra contrapartida pel fet que ens deixin dir la nostra molt de tant en quant. Jo crec que hauríem de ser més tossuts i més crítics. Mirar que s'amaga realment darrere l'etiqueta, qui és coherent amb el que predica i s'esforça honradament per tirar endavant allò que li encomanem. Si ho fèssim, massa sovint ens trobaríem falsificacions i còpies vulgars per les quals, a diferència de les de mercat, el preu a pagar hauria estat massa car.

Al proper post, les eleccions a l'Alt Urgell.

Blau de Prússia

Hi ha un crim transfronterer. Hi ha un incendi. Hi ha un policia trist, de dol i que té una vocació escassa. Hi ha un país petit i antic, amb històries velles que tornen a sorgir avui perquè en el seu moment van quedar mal resoltes. Hi ha troballes i retrobaments. Hi ha, també, una espurna d'esperança. I també hi neva.

Blau de Prússia és una obra sobre les pèrdues: personals i col·lectives. Potser no caldria dir res més sobre la trama. Que el lector curiós enceti aquestes pàgines disposat a submergir-se en una novel·la magnètica, efervescent i apassionada sobre l'Andorra contemporània.

Aquesta és la Sinopsis del darrer llibre d'Albert Villaró, Blau de Prússia (premi Carlemany 2006); és un llibre que personalment m'ha agradat moltíssim tant per l'argument com per la caricatura, molt encertada penso, que l'autor fa de la societat andorrana al llarg de l'obra. L'Albert és nascut a la Seu però la realitat que coneix a fons és la d'Andorra, fet que suposo explica el detall amb que descriu i presenta els personatges i les situacions d'aquesta novel·la negra.
Sens dubte un llibre que recomano a tot Urgellenc i també a tot Andorrà; per cert aprofiteu que a la biblioteca el tenen :P

Presentació de la CUP de la Vansa i Fórnols

Aquest divendres dia 18 de Maig esteu tots convidats a la presentació de la candidatura de Daniel Tarrés com alcaldable per la Candidatura d'Unitat Popular al terme municipal de la Vansa i Fórnols que es farà a Cornellana.

Hi haurà sopar popular, jocs tradicionals, cants pirinencs i també concert d'ska amb el grup de Valls, Maitip's. Sense dubte la cosa pinta forta; si podeu feu-ne difusió i sobretot pugeu a Cornellana.

Tornar a veure el sol des de la comarca

Feia força dies que no donava senyals de vida; suposo que la mandra i el tenir força coses a explicar han fet que no escriguès fins ara.

Avui fa un dia esplèndid, lluny de Barcelona i ben aprop de la Seu. Concretament a la carretera que s'enfila cap a Tuixent; hi he passat cops però avui alguna cosa m'ha fet aturar una mica més amut del mirador de la Traba. Tinc moltes coses a reflexionar aquests dies i crec que en moments com els d'aquesta tarda és quan es poden treure les millors pensades. Ja us aniré fent saber al voltant de que giren.

Per ara això és tot, però aquest cap de setmana miraré de fer una crònica de l'estada a València i també faré una pinzellada al tema estrella de les properes dues setmanes jeje, eleccions!

Un parell de fotos camí de Banyeres

25 d'Abril - 300 anys d'ocupació espanyola als Països Catalans

Avui, 25 d'abril de 2007 fa 300 anys que les tropes espanyoles de Felip V guanyaren la batalla d'Almansa, fet que significà l'inci de l'ocupació espanyola dels Països Catalans i que es
consolidà el 1715 amb la caiguda de la darrera ciutat que plantava cara a la pesta borbònica, Menorca. Són 300 anys d'ocupació però com diu la imatge també de resistència, i bona prova n'és el fet que encara seguim vius com a poble i la nostra voluntat de ser lliures és encara més ferma.


Aprofito per presentar la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència, que al llarg dels propers mesos coordinarà tot un seguit d'actes entorn d'aquesta temàtica. La primera d'elles el proper 5 de Maig a València on hi haurà la manifestació en motiu de la diada del País Valencià. El dia 5 tots a València! Més informació de la campanya a www.300anys.cat
Espero que tots aquells que us considereu patriotes us mogueu ni que sigui una mica per aquesta causa.
Apa gent, com sempre salut i sobretot compromís.

Als Països Catalans Ni Borbons Ni Botiflers!

Entrevista a Jordi Dalmau, autor d'Astor i Besurt

Jordi Dalmau, naturalista d'ofici i poeta per necessitat, comenta. Recentment ha publicat la seva primera obra poètica, "Astor i Besurt", en la qual, com bé diu al pròleg l'Isidre Domenjó, en Jordi conjuga paisatge i sentiment i ho sintetitza tot en poesia; poesies en les que l'autor ens transmet les seves grans passions: la natura, el Pirineu i Catalunya.
Per tal de saber una mica més sobre el naixement del llibre i dels temes al voltant dels quals gira vaig decidir fer-li aquesta entrevista.

Gaudiu-ho tot plegat, l'entrevista però sobretot el llibre. Crec que tot Pirinenc hauria de tenir-lo a mà, fins i tot abans de Sant Jordi...

Astor i Besurt ha brollat d'un raig o és la culminació premeditada d'un llarg període de reflexions i impressions?
Més aviat lo segon, però sense premeditació. Els poemes d'Astor i Besurt són recents, alguns, i de més de 10 anys, un altres. Quan vaig adonar-me que en tenia força, se'm va ocórrer que els podia aplegar i fer-ne un llibre.

Passar de l'observació a la reflexió escrita és un procés lògic?
No ho sé, però en mi ha estat un procés de necessitat espontània. Molt del que sento per dins ho escric perquè llegint-ho ho entenc més bé.

Després de tants anys observant la natura, quina ha estat la imatge que més goig t'ha fet als ulls?
N'hi ha moltes: el primer mussol pirinenc, centenars i centenars d'aligots vespers passant a prop del Cadí, la nevada del gener de 2006 a la Seu, el primer pollet de trencalòs (em va fer plorar; fou el 10 de març de 2004, el dia de l'atemptat de Madrid).

Creus que els Alt Urgellencs som conscients de la riquesa natural, flora i fauna, que conté la nostra comarca? No, però no només desconeixem la riquera natural comarcal, sinó la natura en general. Per a molta gent d'aquí, tota la natura que mira és la dels reportatges del Canal 33. A l'Alt Urgell, i a la Seu especialment, s'és molt urbà, massa. S'ha tallat la relació amb un medi que ens condiciona. Algun consell per començar a redescobrir-la? Preguntar-se què hi deu haver en aquestes muntanyotes del davant de casa.

"Porteu el vent a l'esquena, d'un nord massa llunyà. Amunt ocells de vela! Feu-nos sempre d'estendard!" Tan debò fos així però per desgràcia la realitat sembla ser força diferent. Qui són els que avui dia marquen l'esdevenir dels Països Catalans? Entenc la pregunta en clau política. Per a mi són dirigents comuns, amb una visió de Països Catalans nul"la, ja que el seu nacionalisme (crec que tothom en té) és l'espanyol. Tant al Principat, com al País Valencià, com a les Illes, com a la Franja, els màxims representants estan encantats de pertànyer a l'estat espanyol. Els de la Catalunya del Nord igual però en versió francesa. L'Alguer, en aquest sentit, em sembla que cau lluny. Cap a on ens guien? De moment, cap al distanciament. Sort n'hi ha de la societat civil, que se salta cada vegada amb més profusió i alegria les tanques administratives.

És la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran la solució als problemes i greuges històrics que hem patit els territoris de muntanya? Normalment, mai no hi ha una única solució als problemes de la vida, però jo vull la Vegueria i crec que si es gestiona bé pot ser-nos molt útil, tant pel dia a dia, com per a la identitat pirinenca.

A Astor i Besurt trobem el següent fragment:"Furgueu muntanyes altes...- ai si s'ensorra el muntanyam!" Són a temps els Andorrans de posar remei a tot un seguit d'agressions al territori i de replantejar-se el seu model de creixement? Em sembla que no. Andorra està decididament encarada cap a un model de país insostenible, ambientalment parlant. És una decisió equivocada, al meu parer. Hi ha excepcions, com els parcs naturals que fan, però els fons de vall estan perduts.

"Se'ns fons als llavis, se'ns mor a la boca, gent de la terra que no la parleu..." Al Pirineu la llengua sembla ser força viva i també rica, cosa que no pot dir-se de segons quins llocs del territori. A que es deu aquest fet? Que al Pirineu la llengua catalana estigui molt bé de salut no em sembla del tot veritat. A pobles com Asnurri l'espanyol està entrant amb força de la mà (o la boca!) de mossos romanesos i dones de fer feina sudamericanes. Aquí patim la mateixa desafecció a la nostra llengua com a la resta del país. El que passa que som menys habitants, i encara se sent força català pel carrer. Altra cosa és quin català. És lamentable el catanyol que parla molta gent, inclosos joves de 20 anys catalanoparlants i que han estat escolaritzats en aquesta llengua tant o més que ho vaig estar jo, per exemple.
I pel que fa al secessionisme lingüístic, es deu senzillament a la ignorància o creus que hi ha alguna intencionalitat fosca de rerefons? Estic totalment convençut que el secessionisme lingüístic respon a la voluntat de trencar la nació catalana. Espanya ens ha vist sempre com un territori conquerit a mitges, i no s'ho pot empassar. Amb la democràcia es van empescar una nova modalitat d'agressió: imposar unes fronteres administratives insalvables (la Constitució espanyola prohibeix la federació entre comunitats autònomes, no pas pensant en la unió de La Rioja i Aragó, sinó mirant de cua d'ull els Països Catalans i Euskal Herria) i promoure el secessionisme lingüístic. Són dues estratègies amb una mateixa finalitat: trencar-nos per eliminar-nos. Són paraules fortes, com la seva voluntat. Saben que hi som, que els Països Catalans existeixen, que no són una entelèquia de quatre il"luminats. Fan el possible per minoritzar-nos perquè temen que un dia la seva grandesa ibèrica perdi la façana mediterrània. L'atlàntica (Portugal) ja la van perdre fa segles. Són fets del passat, però l'essència que els inspirà és la mateixa que inspira les relacions d'avui, exactament la mateixa. El políticament correcte actual ens desvia de la motivació de tot plegat: Espanya no reconeix el dret a l'autodeterminació perquè som terra conquerida, i com a darrera colònia del seu imperi no ens vol deixar decidir com volem ser al món. Segons Espanya, Catalunya és seva. Catalunya no és Espanya, Catalunya és d'Espanya. Aquí es palesa la força de la preposició "de".

Arribant ja al final, què creus que podem fer des del Pirineu per ajudar, com dius en un dels poemes, a que el poble català deixi de ser un poble catifa? Des del Pirineu, i des de tot arreu, ens podem aixecar perquè no ens trepitgin més, que és el que es fa amb les catifes. És tan senzill com mirar-nos al mirall i dir: "d'ara endavant seré jo mateix". Això que és tan recomanable de fer com a individus, també ho és com a societat. És clar que la societat és plural i complexa, però a tots ens convé un país pròsper, just i segur de si mateix. Cal explicar dues coses de la millor manera possible: una, que en una Catalunya independent (idealment per a mi en una república federal dels Països Catalans) tothom se sentirà el que vulgui, també espanyol. La nacionalitat no resta els sentiments, i fins i tot es podria pensar en la doble nacionalitat catalana i espanyola per a qui la volgués. I dues: què podríem fer amb la riquesa econòmica del país si aquesta no se n'anés a un altre? Com podria ser el nostre tros de món? Millor que ara, segur!