En els darrers anys els partits de la selecció havien esdevingut partits de costellada que no aconseguien atreure el públic desitjat sobre tot a causa dels rivals escollits per la federació. Aquest any però les coses van canviar.
Feia molts anys que s'esperava aquest partit; de fet el darrer s'havia jugat feia més de 30 anys. Quan vaig assabentar-me'n vaig tenir ben clar que no hi podia faltar i així va ser.
Dos dies després de tornar de Vilafranca, el 8 d'Octubre, era al Camp Nou amb el Pau per veure el partit entre la Selecció Catalana i la d'Euskal Herria (si ells això de la territorialitat ho tenen més clar que no els nostres dirigents..)
En un principi les entrades que teniem eren al Gol Sud, on hi havia tota l'afició catalana del pal i on també hi havia amics de la Seu que havien vingut amb el bus organitzat des de l'assemblea.
Però per un imprevist que va començar fora el camp vam anar a parar al Gol Nord, enmig de l'afició basca. Tot i això, i perdoneu el xic de basquitis que pugui tenir, va valer la pena. La majoria de gent al nostre voltant duia pancartes "d'Euskal Presoak, Euskal Herria" i dièssim que eren força "del pal"..
Malgrat això nosaltres, a diferencia de molts (és trist però som un país que viu d'emmirallar-se) teniem molt clar d'on erem i quins eren els nostres colors així que bon punt va sonar el nostre himne vam enlairar la nostra estelada tot demostrant que malgrat no tenir un Moviment d'Alliberament Nacional tan ben organitzat ens estimem el nostre país igual o més que ells el seu. El partit va ser força entretingut i animat: càntics, "piques" amb el gol Sud amb les estelades, fora samarretes a la mitja part i en general un bon ambient de germanor i reivindicació. Vaja, en cap moment ens vam tallar per celebrar les nostres jugades i gols jeje. El resultat (2-2) va ser el de menys.
Personalment penso que a nivell institucional es va fer tot el possible per descafeinar i buidar de contingut polític el partit; als porcs del nostre circ: senyors és evident que un partit com aquest és carregat de simbolisme i que aquell dia ningú era al camp per veure un simple partit de futbol..tot i això gràcies per demostrar-nos un cop més que la llibertat l'aconseguirem no gràcies sinó malgrat vosaltres.
Malgrat això vaig trobar a faltar gent i algun acte previ realment potent. Em queda l'esperança de que la tornada, que espero amb gran ansia, sigui molt més reivindicativa.
Aquell dia i fins que ho aconseguim seguirem cridant, UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada