dimecres, 28 de març de 2007

Als mestres

Avui he mirat una peli d'aquelles que recomano veure a tothom: "La lengua de las mariposas".
La veritat és que una música ideal i uns personatges que entendreixen a qualsevol m'han fet gaudir i pensar. Tants somnis i tants projectes que ens vàren robar...

I pensar que avui en dia l'ensenyança i l'educació del jovent que puja és encara al meu parer una feina exercida sense la motivació suficient.
Al mateix temps m'ha vingut al cap una cançó de l'Ovidi molt relacionada amb el que vingué després del que es narra a la pel·lícula. Si podeu escolteu-la; val la pena. Com diuen uns que conec: escola nova, poble lliure!

L'escola de ribera

La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La consigna era Pàtria.
La resposta era alçar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El càstig era por.
La missa era molt sèria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Ni més ni menys que el que som.
Els mestres.
El Crist.
El capellà.
El pupitre.
Els companys.
El llibre.
La merda
La infància.
La fe
I la tendresa
La por.
El temps
I l'estima.
Tot perdut per sempre.

El resultat era un,
la jugada era perfecta.

Cap comentari: