Barcelona, els jocs d'hivern i el Pirineu

Dimecres saltava la notícia a tots els mitjans: Jordi Hereu feia pública la candidatura de Barcelona per acollir els Jocs Olímpics d'hivern del 2022.
Després d'un primer moment d'astorament, Barcelona, jocs d'hivern??!, la presentadora seguia per explicar que la candidatura seria Barcelona-Pirineu. I aquí vaig començar a reflexionar; jo i segur que tots els pirinencs i pirinenques que vam sentir la notícia.

D'entrada em va xocar la idea. Barcelona, a dues hores de les pistes d'esquí més properes, encapçalant una candidatura als jocs d'hivern? Com a mínim sorprenent. Una aposta personal de l'alcade Hereu. Segons força mitjans, una estratègia, un cop d'efecte per capgirar unes enquestes que el donen com a perdedor ens les properes municipals. Mirar de fer recuperar l'il·lusió del 92.
I per fer-ho viable l'apèndix Pirineu. És a dir, primer posem Barcelona, que té molt ganxo mediàtic, i després ho fem raonable per als qui Barcelona i hivern no els lliga gaire.

Segons tinc entès els jocs del 92 van ser molt ben rebuts, i és inqüestionable els beneficis que van tenir pel Pirineu en general i per la Seu d'Urgell en particular. Dic tinc entés perquè aleshores era una criatura (més que ara) i no puc jutjar. Entenc doncs l'alegria dels qui gestionen les pistes d'esquí, del sector de l'hostaleria i de tants que s'alegren en veure per fi el nom de les seves contrades al centre del ressò mediàtic. I l'alcalde, que no perd pistonada, i ràpidament va oferir la ciutat com a sub-seu de la candidatura.

I com era d'esperar després de l'anunci, mil i una reaccions i noves notícies. Andorra descarta qualsevol implicació en la candidatura i sembla que les pistes d'esquí Cerdanes tindrien força més números per acollir les proves d'esquí alpí que no pas les del Pirineu lleidatà si bé les estacions nòrdiques d'aquest sí que tindrien coses a dir. El cas és que des de la capital ja han descobert Amèrica: el Pirineu, sigui més occidental o més oriental, queda lluny. I això juga en contra de la candidatura. I és en aquesta línia que va un article de l'Avui, que porta per títol "Objectiu 2022: millorar la connexió Barcelona-Pirineus". Després de llegir-lo la barreja de sorpresa i excepticisme es transforma d'alguna manera en ràbia i por.

Ràbia per veure que és ara que s'adonen de totes les mancances i deficiències en les comunicacions que venim patint durant anys. M'indigna el fet que pesi més els interessos de Barcelona que no l'opinió de la gent del territori a l'hora de decidir quines actuacions s'hi fan i quines no. Ja ho diu l'article, ara a corre-cuita a convèncer el Govern per millorar les connexions amb el Pirineu. I han vist la trista realitat. El territori és capritxós i burlar-lo implica unes obres molt costoses i complicades, sobretot les que s'haurien de fer al Pirineu lleidatà.
Ja veurem què en diu el Govern, però possiblement acabi de certificar que la opinió dels pirinencs compta ben poc, almenys si es compara amb els interessos de la metropoli.
Evidentment també hi vec coses bones, la hipotètica millora de la línia de tren Puigcerdà-Barcelona n'és un exemple. Però ara mateix veig més ombres que no llums. Si es tirés tot endavant, quines opinions, quins criteris es tindrien en compte a l'hora de dur a terme obres i actuacions? Qui assegura que no passaria com amb les vegueries, que molt bona fe però s'ha fet, pel que puc veure, amb poc diàleg i d'esquena a la població del Pirineu, deixant uns i altres enfrontats i descontents?
I la por, no només de disbarats que es volguessin fer, sinó sobretot de que els deixéssim fer. Tinc ganes de veure què en diu la gent de casa.

Per acabar la reacció d'enuig de Jaca, fàcil d'entendre. És la il·lusió de tot l'Aragó, sí, però és que sobretot tenen una candidatura que pel que fa a sentit comú, entra molt millor. I ara veuen amb molta por que la marca Barcelona els tiri tots els esforços per terra. Però ja ho diu l'article, " la prolongació del tren de la Pobla és tan poc probable com que el COE permeti que Barcelona guanyi Jaca." Així que possiblement la història acabi acabant en un no res. Si és així, i a l'espera de com vagi tot, caldrà veure fins on estaven disposats a arribar. Perquè així des del Pirineu podrem exigir sense por tot allò que necessitem però sabem que no fan perquè no és prioritari. Haurem de, en definitiva, seguir demanant el que massa cops ens neguen: dignitat.