Dels Pirineus als Balcans - Konicj

Per sort les previsions més catastrofistes d'alguns de Pallejà no es va complir i cap trompeta va trencar-nos el son. Ara bé, no vam llevar-nos gaire tard; vam sentir xivarri fora la tenda de luxe on dormíen (no és cap ironia) i el que vam veure ens deixà astorats: una multitud, en cercle, fent gimnasia a les 8 del matí! No ens en vam poder estar i vam imitar-los, des de la distància això si. Poc a poc van anar apareixent cares adormides i quan ja erem tot el grup d'empeus vam dirigir-nos allà on hi havia la multitud.
Les sorpreses no s'havien acabat ja que de cop tots muts, quadrats, pedra, paper, tisora i a hisar banderes, la bosniana i la belga. A mi em va fer somriure, ja que tinc certs lligams amb aquella terra, però la resta flipaven. Es veu que a Catalunya això de l'escoltisme s'ho prenen una mica més relaxat, no tan com a les pelis ni com sembla ser, a Bòsnia. Acabat el ritus tocava esmorzar.

Un cop amb l'estomac ple vaig recapitular per situar-me. Em trobava en un campament d'escoltes bosnis orfes de guerra, on a més hi havia convidats escoltes belgues i persones amb deficiències mentals. Estaríem amb aquell jovent fins l'endemà, dissabte 5, dia en que tots els participants als camps de treball de Trenkalòs ens havíem donat cita a Sarajevo. Així doncs teníem tot el sant dia per fer coneixences i gaudir d'aquells paratges. I és que si bé a primera hora del matí ningú tenia collons a veure-hi res amb aquella boira, a mida que passaven les hores tot anava agafant color.
Per fer temps vam apuntar-nos a un partidet de voleibol multiètnic, que es notés el nostre pas per l'equip de l'institut. Ja quan el sol apretava prou, banyador i cap al llac famós que ningú havia vist encara.
Segurament per moments vaig semblar un més de tota la canalla que hi havia per allà cridant i fent xip-xap, però és que la situació s'ho valia. Pilota inflable, crema de sol i cap a dins. A mi on hi hagi un bon llac que em treguin la platja...Una miqueta de futbol, alguna altra remullada i cap a taula de nou.

El menú fou exquisit donades les cricumstàncies, per molt que sempre hi hagi alguna llepafils que digués el contrari :P. Va ser acabar de dinar i posar-se a ploure així que vam aprofitar per relacionar-nos amb els bosniacs. No ens calgué gaire cosa, sols una baralla de cartes. Com em passa sovint, dels primers en quedar eliminat, així que em vaig retirar a la suite a reposar cinc minuts que van ser 2 hores. Després em sabria greu haver-me perdut les partides de mocador i d'altres jocs del repetori tradicional, però segur que el meu cos em va agraïr aquella bacaina. Recordo la cara de l'Andrea quan en veure'm sortir de la tenda li vaig dir que havia estat fent la migdiada; encara que no s'ho cregués no m'havia llevat perquè fos l'hora de sopar, que l'era, sinó perquè jo pensava que a les 7 encara se li podia dir tarda.

I va arribar la nit. Psicològicament, perquè a les 8 encara era de dia com és lògic. La primera cosa de les moltes que no vaig entendre a Bòsnia fou un bar a l'entrada d'un campament per a joves. No sé fins a quin punt pot ser educatiu però el cas és que durant dues hores hi vam fer festa grossa, cantant i rient tot fent unes pivos. Realment em sentia feliç, no sols per aquell moment, sinó pel fet de pensar en el que viuríem al seu costat les properes dues setmanes.
Vam coronar la nit d'una manera que crec que no oblidaré mai: un bany al llac, iluminats pels estels del cel bosnià. Dins de l'aigua el temps s'aturà. El lloc, el moment, els pensaments...tot plegat em va dur a una situació de tranquilitat que pocs cops he tingut. Fora la festa continuava i no vaig trigar en unir-m'hi. Vaig comprovar que la música no és sols un simptoma, sinó també una recepta per a la felicitat. Minuts després a la suite penjàvem el cartell de no molestar.

El matí de l'endemà tingué un regust amarg. Alegria per anar a Sarajevo i començar els camps de treball, sí, però tristesa per haver de dir adéu. Dir adéu a gent com l'Amila, el "Cristiano" o el petit rosset. Joves que no coneixíem ni ens coneixien, amb qui no vam passar gaires estones però que per contra ens havien fet arribar la seva tendresa, les seves ganes de conèixer i de ser coneguts. Em quedarà marcada l'abraçada del petit rosset; em semblà que les seves mans demanaven que no els oblidés i m'agraien haver-los dedicat una petitíssima part del meu temps. Poques coses són a l'hora tan senzilles i tan significants.
El trajecte vaig passar-lo observant el paisatge i analitzant, de forma senzilla, la forma de vida d'aquella gent. Em semblà que tots miraven de tirar endavant, malgrat tenir poc.
I per fi vam arribar. Contrastos occidentals i orientals. Mesquites i cases als turons d'una banda i grans edificis i panells publicitaris per l'altra. "Welcome to Sarajevo", s'hi llegia anys enrere en una d'aquelles parets.

El Refugi

La Suite

Gimnasia de bon matí

Llac Boracko

L'hora dels adeus