dilluns, 3 de novembre del 2008

Dels Pirineus als Balcans - Mostar

Després de mesos d'espera per fi va arribar el dia. Amb 3 hores escasses de son i molta rauxa havíem fet cap a l'aeroport amb el Pau, company incansable de viatges i aventures diverses. A Sants ja erem 3, doncs s'ens va unir la Xiqui. L'Alba es faria una mica més de rogar.
Poc abans d'embarcar vam coincidir amb la tropa de Pallejà, amb els quals compartiríem, a banda de tots els camps de treball, els dos primers dies d'estada als Balcans.

Vam arribar a Dubrovnik, costa croata, amb temperatures que rondaven els 30ºC. Tot i això l'alegria creixia per moments, al mateix ritme que ho feien les emocions i els nervis. Després de fer-nos entendre a l'estació d'autobusos vam poder comprar els bitllets per a la següent parada del nostre viatge: Mostar. Les hores següents les vàrem passar al bus. Paisatges preciosos, aigües color turquesa, tot envoltat d'alguna cosa misteriosa. La costa Dàlmata.
Un cop vam creuar la frontera croato-bosniana vaig començar a fer els ulls ben grossos, per intentar captar qualsevol detall que m'ajudés entener-ho tot plegat. Durant els mesos previs a aquesta estada m'havia preocupat d'adquirir un mínim de formació sobre el conflicte, de tenir una petita noció de la història d'aquelles contrades, de saber el perquè de tot el que veurien els nostres ulls. Intentava imaginar tot allò que havia llegit, fent un salt de 13 anys en el temps. Però com deu passar sempre suposo, res és com s'espera. La realitat supera la imaginació i et fa redibuixar tots els pensaments.

Vora les 5 de la tarda arribàvem a Mostar. Capital no oficial d'Hercegovina (part del sur de Bòsnia, de majoria croata), durant la guerra s'hi visquè un dels molts sense sentits de l'èsser humà. Croats i musulmans, que en un primer moment havíen unit forces per fer fora els serbis, s'enfrontaven pel control de la ciutat, fins a les darreres conseqüències.
Segles de convivència entre cultures, simbolitzats per l'Stari Most, eren engolits pel riu Neretva a causa del foc d'artilleria croat la'ny 93.
El nou pont, reconstrucció de l'orginal del s.XVI, fou sense dubte un dels atractius d'aquella aturada a Mostar. Però també ens serví per tenir un primer contacte amb els natius i amb les evidències de la guerra. Mentre els impactes de metralla encara són presents a les façanes, a l'ambient es pot percebre que hi ha coses que no s'han pogut reconstruïr. Avui dia, el pont sembla que separa més que no pas uneix. Prova en són els minarets que competeixen en alçada amb els campanars de l'altra banda del riu.

A les 7 de la tarda, puntualitat bosniana, un bus ens recollí. Més hores de carretera per arribar al pròxim destí. Ens esperava un campament escolta de nens orfes de guerra vora el llac Boracko, prop de la localitat de Konicj.
Vam arribar que ja era negra nit. El primer que vam fer fou arraserar-nos, ja que en queia una de bona. En el moment d'entrar en aquell refugi tot van ser mirades de curiositat, qui sap si també de desig, per part dels anfitrions. Una estoneta per sopar i cap al jaç; un dia tan intens es mereixia un bon descans. I caram si ho va ser! Dormint vora el Pau, en una suite de campament, intentant no pensar gaire en el que ens depararia aquella aventura i ressant per a que l'endemà no sonés la trompeta.

Mesquita s.XVI



Stari Most

Riu Neretva


On Tour

2 comentaris:

MIR-PAU El racó de pensar ha dit...

Crack!! estic frisant ja pel proper capítol. M'encanta i m'emociona el relat, sembla ben bé com el llibre que m'estic llegint ara, "El violoncel·lista de Sarajevo" que parla del setge de la ciutat des de diversos punts de vista, a veure què tal.. fins aviat

Anònim ha dit...

ningú sabia exacatament on ens duia aquell autobus... direcció el llac de Konjic? això ningú s'ho creia, fins que l'endema a les 7 del mati el vam veure ehhh jajaja moltes especulacions rondaven dins aquell autobus...

Salut!!