Per estimular...

Per fi he acabat exàmens jeje. A partir d'ara espero poder penjar més reflexions i no tant recurs fàcil xd (videos i cançons). De moment us penjo un parell de videos més.

Un és el videoclip de Berri Txarrak "Bisai Berriak" que algú va demanar que penges. Està molt bé i estimula força però cal que tots tinguem clar quina és la nostra lluita i quina és la nostra realitat..



El segon video és sobre el cas dels Joves de Torà, acusats de cremar diversos caixers en una manifestació antiglobalització i torturats pels Mossos d'Esquadra un cop detinguts. Ja se sap, on hi ha lluita hi ha repressió..però on hi ha repressió també hi ha solidaritat...


Apa espero que gaudiu i sobretot recordeu: avui, com ahir, la lluita és l'únic camí!

Lluita Si! Festa també...

Últimament com podeu veure estic força productiu (es nota que s'acaben exàmens..)
Aquet cop us proposo unes cançons que darrerament escolto força jeje...
També he penjat un video de l'últim concert de Brams a Berga i un del Concert d'Obrint Pas a València. La cançó de Bram és "L'Últim Tirabol", tot un hime pels berguedans...La d'Obrint Pas és "Som", possiblement la millor del últim disc..
Com diu el titol tots aquest arxius tenen en comú que porten festa però sense oblidar la lluita i el compromís...
Ja ho diu el Cesk a l'entrevista, les cançons no fan revolucions...Així que no oblideu que de poc serveix adoptar sols una estètica...
Apa espero que gaudiu i us motiveu amb les cançons :P
Salut, Pirineu i Princeses ;) (al video n'hi ha una d'amagada...)

Barricada: "No hay tregua"


Banda Bassotti: "Amore e Odio"


Obrint Pas: "Cada Cop"


Inadaptats: "Els Segadors de Sempre"


Brams: "L'últim Tirabol" (concert de comiat dels Brams, 7 de Maig, Berga)

Obrint Pas: "Som" (diada del País Valencià, 25 d'Abril,València)

Entrevista a Cesk Freixas

Cesk Freixas, jove cantautor nascut a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès). Des de la passada primavera fins fa escasses setmanes ha estat presentant el seu primer disc "Set Voltes Rebel" arreu dels Països Catalans. Tinguerem l'ocasió de tenir-lo entre nosaltres en el passat Som-hi!05 a la Seu d'Urgell. Des d'aleshores són molts els que s'han quedat sorpresos de la gran qualitat de la seva música i pocs els que s'han quedat indiferents. És per això que he cregut que aquesta entrevista us podria semblar interessant. Voldria dedicar-la especialment a la Princesa de la
Revolta que tenim a la nostra comarca, a una noia de Montcada a qui vaig fer descobrir en Cesk i a tots aquell que encara avui somien amb princeses ;)

Tot això de la música, ve de petit o a mida que passaven els anys vas anar agafant afició?

La veritat és que tinc un record força difuminat de tot plegat, però a mi el que m'il·lusionava des de ben petit era poder exercir la professió de metge. Això de la música va començar a l'institut, als 16 o 17 anys, mentre cursava batxillerat. Allà, entre cinc amics, vam crear un grup de música amb el nom de Pangea. Quan, després de dos o tres anys, vam veure que allò no ens portava enlloc, vaig decidir engegar aquest projecte de cantautor...

Com veus avui en dia el panorama musical català i en concret la cançó d’autor?

Els Països Catalans sempre han estat rics en formacions musicals, any rere any en surten de noves i crec que la dinàmica ha augmentat en els últims temps. De música n'hi ha moltíssima, cantada en català, de qualitat, i gairebé de tots els estils possibles. Això ens pot donar una idea, a mode d'indicador, de la salut del nostre panorama musical, ja que podem trobar a grups de metal, de hip-hop, de pop, de rock... i desenes d'estils més. Potser ja és hora que deixem els complexes de banda i ens n'adonem d'una vegada per totes que, almenys en aquest aspecte, ens podem considerar un país normal i corrent com la resta de països normals i corrents del món. La cançó d'autor també està passant per un bon moment. Potser caldria remarcar que la seva tradicionalitat ha quedat en un segon terme, deixant lloc a elements més moderns, mesclant-se amb les noves sonoritats. I crec que aquesta fusió és bona, no només per la cançó, sinó que també per la resta d'estils. De cantautores i cantautors n'hi ha, potser es tracta encara d'una escena molt jove, però amb suficient presència per tal que es mantingui ben viva, i, esperem, per molts més anys.

Molta gent es queda sorpresa de la bona combinació entre les lletres i els ritmes de la teva guitarra. Aquesta barreja d’on surt? Alguna referència o senzillament el mèrit és tot teu?

Quan escrius alguna lletra o composes alguna melodia sempre tens present aquells referents que, de manera més directe, t'han arribat més que altres. En el meu cas, a nivell musical, des de sempre he escoltat Ismael Serrano, Silvio Rodríguez, Pedro Guerra... i haver-ho fet significa que, sense voler-ho, a l'hora de composar ho fas de maneres similars a les d'ells... sobretot pel que fa a estructures, idees... Per altra banda, les lletres venen determinades per una afició que arrossego des de fa anys. M'encanta -literalment- llegir poesia; Maria-Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Mario Benedetti...

Al disc podem trobar cançons amb un clar missatge polític i d’altres d’un to més íntim. Alguns fets concrets que t’inspirin a l’hora d’escriure? Per quines et decantes?

A vegades, parlant amb els companys i les companyes, em diuen que el disc té un rerefons bastant trist, melancòlic. I reflexionant crec que és veritat... té un fil conductor força nostàlgic, i hi té rellevància el fet que implica el context en el que escrius les cançons. Totes i tots tenim millors i pitjors moments, però no sé què passa que els cantautors i les cantautores sempre -o quasi sempre- interpretem els temes d'una manera melancòlica. Però bé, intento donar un missatge optimista i d'esperança, que això també és molt important! Entenc tot això com una feina política i cultural, pretenc ser un altaveu de les problemàtiques i mancances que trobem en aquesta societat, de les lluites d'alliberament nacional i social dels Països catalans. Si m'he de decantar, ho faria cap a la banda dels temes amb missatge compromès. Però tampoc es tracta d'això, doncs crec que la gràcia de tot plegat és mesclar el sentiment i la tendresa amb la revolució i la lluita. Són coses que van completament lligades, i des del meu punt de vista hi han d'anar. No es pot estimar sense lluitar, ni lluitar sense sentir. Ho deia Che Guevara, i Allende li responia que “les cançons no fan revolucions, però les revolucions sí que fan cançons”...

“No amaguis la llengua” parla descaradament de la nostra llengua i cultura i de l’esforç que hem de fer per mantenir-la viva. Creus que la gent i el món de la música als Països Catalans és conscient d’aquest fet?

Viure amb la música és diferent que viure de la música. Els i les que pretenen viure de la música els hi importa ben poc el fet de cuidar la nostra llengua. El mercat català és petit, i qui té ganes de vendre discos li costa poc oblidar la llengua que parla a casa seva. De consciència per salvaguardar la nostra cultura n'hi ha, està clar, i crec que el moviment catalanista, nacionalista i independentista anirà creixent a costa de rebre amenaces per part d'Espanya i de França.

Alguns hem tingut la sort de poder trepitjar sòl Penedesenc i comprovar com la flama del combat i del compromís hi és ben viva. És aquest clima el que fa que el Penedès hagi vist néixer grups tan compromesos com ara Inadaptats o Revolta 21?

Quan, des de petit, creixes en un ambient de lluites veïnals i socials, és evident que la manera d'entendre la realitat et canvia i comences a interessar-te pels motius i per les motivacions d'aquestes lluites. El Penedès és una comarca viva i combativa, com també ho són moltes de les comarques del nostre país, amb desenes d'anys d'història d'assemblees independentistes i socialistes. És per això que s'entén que als pobles i a les viles hi hagi Candidatures d'Unitat Popular, que hi hagi l'oposició ferma a traçats com els del Tren de Gran Velocitat, del Quart Cinturó... I els grups de música són un reflex de tot això; Inadaptats i Revolta 21 en són un bon exemple.

Fins fa quatre dies voltaves arreu dels Països Catalans presentant el teu primer disc. Això t’ha permès sens dubte conèixer molts indrets de la nostra terra i visitar quantitat d’ateneus i casals populars. Podries descriure una mica les impressions generals que t’has endut?

La més important -i que sempre miro de remarcar- és haver pogut veure i trepitjar bona part de la xarxa que, a través del territori, ha sabut crear, i està creant, l'Esquerra Independentista catalana. Com molt bé dius, desenes d'ateneus i casals populars que duen a terme una feina importantíssima a nivell local i serveixen de punt de trobada a joves i no tan joves d'aquestes viles i ciutats. Conèixer a gent admirable, les petites revoltes que es duen a terme a cada lloc, els projectes de present i de futur, la il·lusió que es respira quan tens la certesa que totes i tots estem aquí per la mateixa causa... són sensacions indesxifrables, que m'han aportat molt com a persona i que espero que segueixin aportant-me moltes més coses durant molt més temps. N'estic completament agraït, i crec que mai em cansaré de repetir-ho...

Com he dit anteriorment el Penedès, i més en concret Vilafranca, són punts de referència per l’Esquerra Independentista; però a nivell global com veus la situació de la lluita juvenil als Països Catalans?

És important tenir presència en cadascun dels sectors de la societat, i en el juvenil també hi som. No crec que la lluita d'alliberament nacional i social dels Països Catalans sigui una lluita únicament juvenil, doncs crec que el moviment cada cop aglutina a més gent d'edats diferents, i crec que, conseqüentment, ha madurat molt, tenint en compte tal i com estava el panorama fa uns anys. De la mateixa manera, hi segueixen havent errors en la formulació dels problemes i en l'estratègia per solucionar-los, però, des del meu punt de vista, per res del món això és negatiu, doncs es tracta de crear experiència, veure on s'ha fallat i seguir plantejant alternatives a la precarietat de la vida i d'aquest planeta malalt. I, amb bona lletra, crec que mica en mica anem recollint els nostres fruits.

No creus que hi ha una manca de tradició participativa no sols en el jovent sinó en la societat catalana en general? Algun consell per “despertar-se” i poder trencar amb l’hegemonia del poder que té la classe política?

La comoditat, la passivitat i el conservadorisme són tres de les conseqüències que ens arriben del sistema que impera. El capitalisme ha adormit moltes ments, i és feina nostra començar a desmitificar-lo, creant alternatives. Potser aleshores, i qui sap si del tot, quan hi hagi una incidència real en bona part de la població, serà quan el recolzament serà més ampli i la gent veurà que els prejudicis que ens envolten com a moviment social només són això; prejudicis. De moment, hi estem treballant. I cal tenir paciència...

Ja que és el tema de moda, que en penses del nou estatut d’autonomia del Principat? Creus que resol realment els nostres problemes? Davant les reaccions espanyoles, amb quin missatge resumiries la situació en que ens trobem actualment?

Sincerament, crec que és una tàctica política encarada únicament i exclusiva cap al creixement de votants dels tres partits que governen el principat. Han deixat prou clar que la constitució espanyola és un document intocable, i els primers en saber-ho van ser, són i seran qui representa que ens manen. Un cop retallat, des de Madrid, aquesta mena d'estatut principatí, el victimisme del tripartit pot i podrà ser escandalós. I aprofitar això per compatibilitzar-ho en vots em sembla escandalós; ens volen vendre el producte sabent que vendre'l és impossible, fent campanyes de publicitat increïbles, regalant-nos mentides, com si es tractés d'una fàbrica de somnis. I a sobre tenen la fredor de fer-nos creure que la retallada no era una cosa premeditada o previsible... amb el poble no s'hi juga d'aquesta manera! Per això apostem per altres vies, com la construcció nacional a través del treball diari, assemblea rere assemblea, portant la lluita al carrer, ja que la classe política determina les seves decisions a partir d'interessos partidistes, i fer política des d'aquestes premisses és -del tot- inútil. L'estatut, ja de per si, ens encadena a l'estat espanyol i a la seva constitució. Si el que realment pretenem és avançar cap a la independència, de res ens serveixen aquests textos que s'han d'encabir dins d'altres textos de caràcter feixista, totalitari i antidemocràtic.

Al Som-hi 05 vam tenir la gran sort de poder fer-te d’amfitrions. Quins records en guardes d’aquella jornada de lluita a la Seu? Algun consell per millorar en futures edicions? Com creus que el Pirineu podria esdevenir un nucli ferm de compromís i lluita?

El Som-hi 05 va ser una experiència entranyable, vam tenir la oportunitat de conèixer-vos, de gaudir d'aquella jornada. I a més, vam tenir la sort de poder contribuir posant el nostre granet de sorra a nivell cultural. És molt important obrir fronts de lluita arreu del territori, i l'assemblea independentista creada a La Seu d'Urgell és quelcom significatiu i necessari. Creure-hi i participar d'ella és l'única cosa que us puc aconsellar, únicament així els projectes tiren endavant. A veure si ens hi tornem a veure enguany!

Hem pogut veure en Cesk dalt d’un escenari oferint acústics al costat de grans músics com ara Feliu Ventura, Francesc Ribera “Titot”, Obrint Pas o els mateixos Inadaptats. Que s’aprèn i que s’intenta comunicar en ocasions com aquestes?

S'aprèn a interpretar, a administrar la calma, la tranquil·litat... Compartir escenari amb gent que porta molts més anys en aquest món és quelcom que et satisfà, t'ajuda a entendre com funciona tot plegat. I també es tracta de desaprendre tot allò que sense l'ajuda de ningú has anat ordint i que amb el temps veus que és irrellevant o prescindible, per tal d'aprendre tot el que aquestes persones t'aporten, com a tals i com a artistes.

De quina actuació guardes més bon record? Algun grup o cantautor que admires?

Recordo amb molta emoció el concert que vam fer a la Plaça del Diamant, a la Vila de Gràcia, durant les festes alternatives del 2005... vam poder compartir aquells moments amb milers de persones, i el regust que et queda és totalment dolç, agradable... Són situacions que sempre quedaran a la memòria i agraeixes que haguessin volgut comptar amb tu. I si parlem de persones i músics admirables et diria, sense pensar-m'ho gaire, que rebo un aprenentatge inacabable d'Ovidi Montllor, li tinc un respecte especial a Ismael Serrano, una estima agraïda a Feliu Ventura, i una foscor circular a Anari.

Quina és la cançó que més “sentiment” té per a tu?

Això és complicat... les cançons són com filles i fills, i el sentiment vers elles és el mateix... A banda dels temes propis, poso especial atenció cada cop que escolto “Vine del norte”, d'Ismael Serrano, i el disc “Al final de este viaje” de Silvio Rodríguez.

Ja per acabar, algun missatge per tots aquells i aquelles que puguin llegir aquesta entrevista? (també pots aprofitar per saludar a qui vulguis jeje)

Doncs senzillament que gràcies per haver llegit fins aquí, i... res, que us estic molt agraït per la presència i la complicitat que m'heu brindant i que m'esteu brindant... Gràcies per tot, de debò! Cal seguir batallant des de cadascun dels nostre àmbits, i cal seguir creient que tot és possible, que no hi ha res que quedi prou lluny del nostre abast. Siguem conscients de l'atac al que estem sotmeses i sotmesos, i sapiguem despertar a temps; mai és massa tard.

Abraçades revolucionàries des del Penedès;

salut i revolta!

Cesk

Fins aquí l'entrevista. Espero que us hagi agradat. Vull agrair-li al Cesk la rapidesa amb que ha contestat l'entrevista i els grans moments que a alguns ens ha fet viure amb la seva música i simpatia.
Com sempre salut, lluita i princeses ;)

La Princesa de la Revolta

Videoclip: "Un brindis per les nostres vides"

Un any del Treball de Recerca

Avui fa un any que vam presentar el nostre treball de recerca (construcció d'un kart). És per això que us penjo el video amb el qual vam acabar la presentació oral del treball. Evidentment aquest missatge va dedicat al Pau, al Ricard i al Miquel; sense ells no hi hauria Kart i 2n de Batx no haguès estat el mateix..

Ja casi està...

Gent només em queden 2 exàmens..... A partir de llavors espero poder estar més productiu i poder escriure alguna reflexió més o menys bona..:P
També tinc algun que altre projecte pel blog en ment...Dir-vos que també s'accepten idees pel blog xd i algun que altre comentari de tant en tant també s'agrairia jeje
Apa salut, lluita i princeses :P

11 de Febrer Manifestació Per l'Autodeterminació

Bé per tots els que sigueu per Bcn el dia 11 de febrer teniu una cita inexcusable. Espero que sigueu coherents amb les idees que tingueu...

MANIFEST DE LA CAMPANYA UNITÀRIA PER L'AUTODETERMINACIÓ

Des de fa mesos els polítics del Principat de Catalunya i del País Valencià estan immersos en la discussió sobre les reformes dels respectius estatuts d'autonomia. Però, que suposen els estatuts?

L'any 1978 s'aprovava a les corts generals espanyoles la Constitució, que fixava l'ordenament jurídico-polític de l'estat espanyol. Per a sufocar les reivindicacions socials i nacionals àmpliament assumides, s'estableix una petita descentralització administrativa, mitjançant estatuts d'autonomia que donen pas a la creació de les anomenades Comunitats Autònomes. Acceptar l'estatut comportava acceptar les regles del joc constitucional espanyol, és a dir acceptar els límits imposats per aquest i admetre els pilars bàsics del sistema: el capitalisme, la negació dels drets nacionals, la monarquia, etc.

L'actual reforma dels estatuts neix de la mà de les classes dominants, que són les més interessades a defensar-los, amb especial intensitat pel que fa al finançament, que la classe política del Principat ens ven com la solució als problemes de les classes populars. Hem de ser conscients que l'especulació, la precarietat, el tancament d'empreses i les deslocalitzacions, la destrucció del medi ambient i la terciarització, la discriminació per gènere, etc. continuen i continuaran mentre s'apliquin polítiques neoliberals que no garanteixen els drets socials bàsics (educació, salut, habitatge, estabilitat laboral, seguretat alimentària, energia, igualtat entre sexes...) i es mantingui un model econòmic que avantposa la propietat privada a qualsevol valor social. També es condemna un ampli sector de la societat catalana a la il·legalitat i la precarització, mitjançant polítiques repressives i d'exclusió, ja que els poders autonòmics volen assumir les competències d'immigració, però en cap cas proposen solucions diferents de les que ja aplica l'Estat.

Els estatuts suposen un atac directe a les aspiracions de llibertat dels Països Catalans. Es mantenen falsos símbols identitaris, com la imposició de la "blavera" (bandera autonòmica al País Valencià), i la negació de la unitat de la llengua, com també es nega el dret de les autonomies a federar-se entre elles. De la mateixa manera, els estatuts d'autonomia que ens proposen marginen la llengua catalana, fixen la cooficialitat del català, enlloc de l'oficialitat plena, mantenen el seccessionisme lingüístic i asseguren la disminució constant de l'ús i ensenyament del català a les aules per l'aprovació de lleis estatals, la imposició del castellà com a llengua vehicular a la justícia i la supeditació dels usos lingüístics al mercat capitalista (discriminació del català en l'etiquetatge i en el món audiovisual, per exemple).

No sorprèn, per tot això, que davant l'actual crisi del model d'estat de les autonomies, els dirigents estatals i autonòmics s'afanyin a renovar aquest pacte de submissió.No ens faran creure que l'estatut és de tots i totes. El que nosaltres necessitem és un procés constituent popular i democràtic, per tal de construir un nou model de relacions polítiques, socials, econòmiques i laborals als Països Catalans. Per assolir aquest nou model hem de decidir lliurement el nostre futur, sense amenaces, ni coaccions, és a dir, hem d'exercir el dret a l'Autodeterminació.

NI REFORMES, NI ESTATUTS, AUTODETERMINACIÓ!

www.autodeterminacio.net

Tomet per la comarca..

Ja fa uns dies vaig anar a fer una petita volta amb el cotxe pels voltants de la Seu i ja que feia força dies que no publico res aquí us deixo algunes de les fotos que vaig fer. Cal dir que no hi ha res com ser a casa jeje

Aquí teniu el primer lloc on vaig anar a parar, Vilamitjana, un poblet que gaudeix d'unes fabuloses panoràmiques (com podreu comprovar a continuació...)

El Cadí des de Vilamitjana

La Seu al fons...

Això que és, una foto o un quadre? Jeje, coses com aquestes sols passen a la nostra comarca :P

Per acabar vaig voler fer una foto on també sortís jo i s'em va ocorrer fer-ne una tipo la de propaganda de l'assemblea jeje (la comarca és de tots però aquesta foto té drets d'autor eh xdd)

Fins aquí algunes de les fotos d'aquella jornada. Val a dir que la sortida vaig acabar-la a Coll de Nargó però penjar les fotos d'aquest poble ja no és feina meva xddd ;)
Un record també pel Polo, que tot i tenir 18 anys encara és capaç de dur-me a fer volts per aquests móns de déu xd

Aquest Any també!

Últimament tinc força productiu :P així que aquí teniu l'últim dels videos marca de la casa jeje. Aquest li dedico al Pablo, el meu germà, i a tots als que com ell perden el cap pel Barça.
Salut i títols! XD

2 anys d'AILF

El passat dissabte dia 12 es van complir 2 anys del que podriem considerar la “fundació” de l’Assemblea Independentista La Falç. Molt ha plogut des d’aleshores però per mi és un fet molt significant donat el paper que ha tingut l’assemblea en la meva vida recent (xd) i és per això que m’agradaria fer un repàs i una mena de “crònica” del que han estat aquests dos anys... Quan penso que tot va començar amb una simple reunió al Canigó...Les primeres accions...les primeres represàlies...les primeres amenaces també..els primers tocs d’atenció a casa...Ara tot això em resulta força còmic jeje.

He viscut grans moments arran de l’assemblea ja sigui pels saraus que hem arribat a muntar (Som-hi, xerrades, accions de denúncia..), per les sortides que vàrem fer a Vilafranca a la 3a Festa per la Independència i a Barcelona pel partit de les seleccions o per la formació que m’ha donat el fet de militar en una assemblea... També he aprés sobre el meu poble i la meva comarca i he mirat de treballar per poder des de l’assemblea engrescar a la gent i fer-li veure que si volem podem fer allò que imaginem.El fet d’haver arrossegat els qui hàgim pogut arrossegar ja és una victòria. He conegut molta gent; gent que des de posicions ideològiques diferents ens ha donat suport des de el primer dia, gent que s’ha rigut del que fèiem (normalment és aquella gent que es pensa que les coses es canvien elles soles i no arriba més enllà d’una estètica..), gent que lluita pel mateix que jo i que ha militat o encara milita a l’assemblea, gent que opina sense conèixer i gent que coneix però té por d’opinar... Hem passat moments difícils, d’altres eufòrics i malgrat que reconec que a vegades jo mateix he caigut en la decepció i el desànim sempre he tret forces per continuar i mirar de dónar el màxim per allò que penso.

És per això que demano als que ara són a la comarca que no facin defallida i segueixin amb allò que vam començar fa 2 anys.. Després de tot el que hem passat i d’on hem arribat em nego a que tot s’acabi com si res.. La clau com ja vaig dir es definir-nos una mica millor ideològicament,saber que és el que pensem i treballar dur per arribar a la gent,captar nova militància i fer entendre que res ve donat però que si es pot imaginar, ho podem fer realitat. Algú imaginava un Som-hi 05? Jo si i algun altre no l’imaginava sinó que directament ja el veia ...) Fem doncs autocrítica i analitzem en que hem fallat. No tota la culpa és “del poble”. Algú s’en recorda ara ja de les discrepàncies quan debatíem si unir AJAU i AILF? Al principi molt soroll però ara no sabria dir quin és el meu nom (em sembla que no en tinc :P) A vegades el problema és simplement que dubtem de nosaltres mateixos...

Personalment crec que hi ha gent molt capacitada per dur el timó a la Seu però també vull recordar que en aquest vaixell qui decideix el rumb és la tripulació i no pas cap capità... Si m’he de quedar amb alguna cosa d’aquests 2 anys clarament em quedo amb el que he aprés i amb el munt de gent coneguda, que ara per sobre de companys de lluita són els meus amics...

La nostra lluita no és necessària, és imprescindible. No ja per la resta sinó per com deia l’Ovidi, per un mateix. Jo ho necessitava i ho necessito encara (potser no em creureu però això d’estar en “standby” no ho faig perquè m’agradi..) Si també us sentiu així, l’assemblea és la manera de canalitzar aquesta “ràbia positiva”. Passi el que passi felicitats per aquest 2 anys de feina ben feta, pensem on érem (i on volíem ser) ahir, on som avui i on volem ser demà ;)

Visca la Terra i Visca la Comarca!

Deixo un petit regal per aquells que no han abandonat mai el seu compromís ;)

Un moment de descans

Últimament vaig a tope de feina i encara no ha començat lo bo (els finals jeje) però he trobat una estoneta per escriure. Últimament ho tinc una mica abandonat això del blog però no patiu que ja m'activaré. Ara mateix tinc una mica de son però no sé si és el fet d'estar escoltant Feliu Ventura i Lluís Llach (us els recomano)que no vull anar adormir i tic una mica animadet jeje...Potser aviat, un dia d'aquests cau una crònica o una reflexió
Fins aleshores salut!

Videoclip "Desalojos Son Disturbios", KOP

Inaguro una nova secció, la de videos. Per començar aquí teniu el videoclip d'aquesta gran cançó de KOP.

30 anys després...

Com bé sabeu ahir es compliren 30 anys de la mort del dictador (que no del que representava). És en aquest context que us deixo aquest article que he trobat mol interessant. Com sempre que cadascú faci la reflexió pertinent...Pel que a mi fa referència em quedo amb la següent frase:
" No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors. "


Franquistes sense franquisme,per Vicent Pardal

21/11/2005

Hi ha qui diu que si, avui, a Espanya no hi ha franquistes és perquè el PP ha assumit perfectament l'herència ideològica del franquisme. I que si no hi ha extrema dreta a l'europea, de la nova, és perquè el PP se'n menja l'espai polític. Jo crec que aquestes dues hipòtesis són, en substància, certes. No resta franquisme polític simplement perquè la gent ha descobert que es viu millor a la manera d'Europa (tan infamada pel règim). Però l'herència ideològica, el franquisme cultural, és la base popular de la política del PP. La unitat d'Espanya, el menyspreu, o l'odi, a la diferència, un cert model de catolicisme, l'autoritat forta... Ep!, no dic pas que el PP siga franquista i que tots els del PP ho siguen. Dic que les bases del PP, les que es mobilitzen i que són més actives, són culturalment franquistes.

I si ho són, si ho poden ser, si el PP encara viu d'aquesta renda ideològica, és perquè mai no s'ha fet una desintoxicació real de la dictadura. Els pactes de la transició varen anar com varen anar i no significaren una derrota inapel·lable del franquisme, derrota que hauria fet de vacuna cultural contra l’univers que representava. Això, mai no es va voler encarar, perquè el franquisme no va ser, pròpiament, derrotat. És cert que es va obrir pas a la democràcia i que els franquistes de caricatura han desaparegut. És cert que es va avançar cap a la Unió Europea i que es van trencar les bases de poder del règim. Però tot es va fer amb el seu consentiment i la seua participació. I mai no els van posar contra la paret, amb l'ànim de passar comptes.
Mai no es van posar en relleu, per exemple, els estralls del franquisme contra la població civil. No es va fer pedagogia ni es va reivindicar la memòria dels vençuts, entre més coses perquè això significava qüestionar la legitimitat de la monarquia de Juan Carlos. No es va fer, en definitiva, una reconciliació basada en la vergonya dels franquistes, en la superació del seu règim, sinó que es va basar en el silenci i en la prudència dels opositors.
I això encara explica moltes de les coses que passen avui. Consignes, manifestacions, banderes, emissores, crits i clams inclosos.

El 6 de Desembre....

Estimats amics us informo d'un tema importantíssim al qual ningú sembla haver parat atenció...Sé que tots anem mol atrafegats i ningú te temps per polles i tal però us he de recordar una cosa que realment val la pena...
Es tracta del dia 6 de Desembre....I direu i que? Que és pont i tots haurem anat a la seu? (o ja hi serem xd).Molt més que això...aquell dia, als que ens queda memoria(Jordi ho sento..), ens porta un bon munt d records...eno potser no tants xd...música, caminates,fumades,senyals,barricades urbanes i soretot,sobretot...Birra!
Som a 15 de Novembre i encara no tenim res montat de la FESTA DE LA BIRRA 2005 (jo avui he començat a fer propaganda a classe xdd).Seria bo que comencecim pensar la gent que serem, les quantitats, les activitats (lúdiques i/o culturals eh Beto xd) i sobretot el lloc.L'Ani m'ha comentat que la seva germana té el local al lloc on és tradició fer la festa..jo crec que una Festa de la Birra que no es faci a Alàs és com un partida de cartes sense l'Ivan...(és broma poma xdd). Doncs ja ho sabeu..hauriem d'anar preparant i donant idees i buscant gent.
Una última reflexió....recordeu aquells tous, aquells balls (Lololololo...), aquelles caminades, aquelles relliscades i sobretot recordeu-me a mi cantant al local xddd
Siusplau no perdem la tradició, FESTA DE LA BIRRA O MORT (a les 12 h davant la porta de l'insti, ruleu el mail als de la ESO XDDDD)(això últim m'ho ha demanat el Beto..XD)

Sobre la crítica a l'independentisme de pota negra

Com us havia dit aquí teniu una "contra-crítica" de l'altre article. Jo suggereixo que cadascú es quedi amb algunes de les idees de cada text...Personalment crec que cada text té una part de raó...

Sobre la crítica a l'independentisme de pota negra

Si fos cristià diria que alguns intenten fer veure la palla de l’ull de l’altre mentre no veuen la biga del propi. Si fos cristià diria que alguns només veuen estratègies indefinides en l’altri quan ells mateixos no han sabut donar cap alternativa a la "flagrant" indefinicio d’ERC i s’escarrassen a demostrar solidesa i lideratge independentista quan el seu propi espai se’l firen entre nombroses organitzacions (partits, organitzacions juvenils i sindicats) que asseguren estar sintonitzades i compartint estratègia però que són incapaces d’aconseguir que cada procés de confluència no acabi en una nova escissió i amb les velles rancúnies més enceses si cap.

Si fos cristià diria que intentar plantejar contradiccions entre les JERC i ERC en un dels moments històrics de més entesa quan l’espai revolucionari (sic) és incapaç de tenir una sola veu i un sol referent en res és altament pecaminós. No menys pecaminós que parlar d’intrumentalització de les JERC per part d’ERC quan s’hauria de reconèixer, com a mínim, la mateixa instrumentalització de la CAJEI per part d’Endavant o quan les estructures sectorials del moviment són meres corretges de transmissió de les organitzacions polítiques de l’independentisme de pota negra.

Però no, no sóc cristià. I per tant, només sé que aquest article és un dels exercicis d’oportunisme més escandalosos dels darrers temps. Escandalós perquè practica l’oportunisme acusant d’oportunisme. Escandalós perquè intenta aprofitar la crítica irracional del Fossar de les Moreres per oferir la seva crítica com a científica i dòcil. Escandalós perquè es legitima a través d’una assignació d’espais polítics en qualitat de divinitat. Escandalós perquè s’atreveix a posar en dubte la convicció dels demès i la legitimitat de les seves estratègies, prenent com a base de l’argument el funcionament intern de l’altri, el qual ignora.

Cal a més, si volem ser rigorosos, preguntar-se si fan parlamentarisme els centenars i milers de militants d’ERC i les JERC actius al moviment sindical, al moviment estudiantil, als moviment socials, als moviments en defensa del territori, a la lluita per la llengua i la cultura. Quina ment rigorosa pot afirmar que tota les lluites populars estan integrades de manera íntegra per membres de l’independentisme de pota negra? Què volen aquesta gent? A qui volen enredar? Prenen a la ciutadania per estúpida?

I la tornen a prendre per estúpida quan ens diuen que tots som uns pobres enganyats de la propaganda d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanta pedanteria fa vomitar. Com es pot ser tan reduccionista? Com es pot reduir la lluita i el sacrifici diari de milers de joves, homes i dones a la manipulació de la gent? Alguns s’haurien de posar vermells davant el tamany de l’insult a tantes persones, almenys, tan inteligents, tan formades i tan convençudes com ells.

Per fer honor al títol del comentari hauria de parlar de la crítica que s’ha de fer a l’independentisme de pota negra, crítica que afortunadament no cal fer ja que el moviment es desacredita per ell mateix i viu a la inòpia política. Viu al marge de l’imaginari col·lectiu i no té ni tindrà mai capacitat transformadora ni revolucionària perquè per aquells que haurien de ser subjecte de la Revolució (els treballadors i treballadores dels Països Catalans) senzillament no existeixen, no els tenen en consideració senzillament perquè no arriben a tenir-los en coneixement. L’independentisme de pota negra queda reduït a l’imaginari de la Catalunya freak i d’aquells que no suportem tanta crítica fàcil i oportunista.

Independència i Socialisme! Visca la Terra i amunt l’Esquerra!

Any 13 després del 92, Països Catalans

Sobre la crítica a ERC i les JERC

Bé us ofereixo el primer text de contingut "polític" d'una llista que espero que sigui llarga jeje. Personalment m'ha agradat molt ja que d'alguna manera hi vec reflexades algunes de les meves idees. Més endavant penjaré una "contra-crítica" que també m'ha agradat força (d'aquesta manera dono dos punts de vista que al meu parer no són incompatibles).


Sobre la crítica a ERC i les JERC

És una evidència que ERC és una organització que no té una estratègia independentista definida. S’autoproclama independentista però porta a la pràctica una política autonomista, una política que ha accentuat d’ençà que s’ha integrat al govern tripartit de la Comunitat Autònoma catalana. D’altra banda, també és cert que una part de la militància i l’electorat d’ERC sí que és independentista. Sobre aquesta contradicció fonamental cal que basem la nostra actuació. Cal, però, que les crítiques siguin sòlides perquè puguin ser eficaces. Començant per les crítiques històriques.

La maniobra per la liquidació de Terra Lliure i la reinserció (col·laboració amb l’Estat espanyol) de presos independentistes va començar l’any 1991. Es va tractar d’una operació dirigida per l’equip d’Àngel Colom, que pel que fa al primer aspecte (liquidació de Terra Lliure), va comptar amb l’ajut d’una part minoritària de l’Esquerra Independentista encapçalada per Pere Bascompte que va considerar que l’època de la lluita armada s’havia acabat i que la via política era suficient (la imatge de les independències contemporànies de nombrosos països de l’Est d’Europa portava a aquesta valoració desenfocada). L’error de fons en el procediment d’aquesta operació va ser decidir unilateralment la dissolució d’una part de Terra Lliure fent-la passar per una decisió global. L’error en les propostes polítiques va ser considerar que la independència es podia aconseguir per la via estrictament parlamentària.

Aquesta maniobra primera proposada per Colom i el seu equip va tenir una inflexió quan el 1992 va quedar de manifest que la desaparició de l’organització armada comportava també la reinserció dels presos independentistes. Aleshores Pere Bascompte se’n va desmarcar. És cert que el paper jugat per persones com Josep Bargalló o Josep-Lluís Carod-Rovira no ha estat tampoc clara en aquest procés però no es pot dir que fossin ells els qui van dirigir l’operació.

La dissolució definitiva de Terra Lliure va tenir lloc l’any 1995 com a conseqüència de l’esgotament orgànic de la seva funció i així es va manifestar en un comunicat en el qual es recordava el dret del poble català a la utilització de qualsevol forma de lluita mentre que no es reconegués el dret a l’autodeterminació. [Una altra cosa seria la de considerar ara que la lluita armada, en la forma en què la practicava TL, i en el context internacional actual, tan fàcilment manipulable per la presència dominant de les acutacions del fonamentalisme islamista, no pot contribuir de manera positiva al desenvolupament de l’independentisme català. Però això és una altra qüestió pròpia de la conjuntura actual].

L’esgotament de l’experiència d’aleshores de Terra Lliure (una experiència que cal recordar que ha tingut els seus resultats positius, el més important dels quals ha estat el d’haver permès la difusió social de la lluita independentista amb el seu potencial rupturista i mobilitzador) fou conseqüència de la repressió però també de les mancances de l’independentisme mateix, aspectes que seria llarg d’explicar ara. En aquesta perspectiva, l’acusació que s’ha de fer a l’ERC actual ha de ser d’ordre polític i en un doble sentit:

D’una banda, en primer lloc cal retreure a ERC el greuge històric que és el silenci amb què amaga les maniobres indignes de l’època d’Àngel Colom, silenci que converteix la direcció actual d’aquesta organització en una mena d’encobridora, un paper que contribueix a donar prioritat a les línies oportunistes al si del partit. En la mateixa línia de greuge històric, cal criticar també el fet que, alhora que silencia aquelles maniobres, l’actual direcció d’ERC es vanti d’haver contribuït a la desaparició de Terra Lliure, amb la qual cosa implícitament les està beneint. Ara bé, seria exagerat afirmar que aquesta direcció va col·laborar directament amb l’aparell policíac; com seria també exagerat fer d’ERC com a tal, l’única responsable de la fi de Terra Lliure.

D’altra banda, la crítica més profunda que es pot fer a ERC ha de ser en relació amb la seva pràctica política, a causa del nul suport que dóna aquesta organització a iniciatives o accions socials per a la construcció de l’independentisme, tot reduint la seva actuació política al parlamentarisme i enganyant així una part important del seu electorat i fins de la seva militància.

Així, doncs, si bé podem acusar l’Àngel Colom i el seu equip de col·laboracionistes amb l’aparell repressiu de l’Estat espanyol, hem d’acusar ERC, l’equip actual, d’oportunisme, cosa que no és pas un vici menor.

En síntesi, si volem criticar amb arguments sòlids l’ERC actual, hem de situar les nostres objeccions en el caràcter encobridor dels episodis foscos de la història de l’organització i en l’oportunisme de la seva pràctica política. Si ens hi fixem bé, es tracta dels mateixos mals que s’atribueixen al conjunt de la casta política dominant, incloent-hi, més enllà del PP, CIU, el PSOE i ICEU, etc.

La nostra força en el futur depèn de com puguem denunciar aquestes contradiccions i llevar a aquestes organitzacions l’espai polític que tenen, en benefici de l’independentisme. Fins i tot pel que fa al paper de les JERC, cal advertir que ERC no s’allunya tampoc gaire de CIU que utilitza les joventuts per a exercir les seves manipulacions dins un espai polític que no li és propi (manipulacions que són ben paleses: còpia d’eslògans, logotips, etc.). Si la pràctica d’ERC no és independentista, és d’un oportunisme molt remarcable voler ocupar part de l’espai independentista a partir de simples proclames de les JERC, que són contradictòries amb la línia del partit. Es tracta d’un exercici exagerat d’oportunisme que s’ha de denunciar sense embuts. Finalment, cal insistir en el fet que, malgrat la duresa de les crítiques que ERC es mereix en diversos aspectes, cal evitar la confrontació física al Fossar de les Moreres, i cal limitar-se a la crítica política i a la força de dissuasió que ha de resultar de la unitat de l’Esquerra Independentista.

La Veu de la Terra núm 69

http://www.defensadelaterra.org/

Crònica del CorreUnis 05

La de ahir va ser una nit que realment va valer la pena.Com ja sabeu el cartell prometia: Cesk Freixas, Igitaia i Revolta 21 com a caps de cartell.
Vam arribar amb el Pau (un tou/amic de tota la vida) puntuals, quan el Cesk encara feia proves de so. Després de voltar una estoneta per allà, mirar les paradetes típiques del rotllo i trobar el Lozano vam trucar l'Aniol, que va trigar poc en arribar . Un cop reunits tots va començar el recital del Cesk Freixas. Com sempre la seva música genial (per algunes era la 1a vegada..;) jeje).A mida que anava passant el temps apareixia gent nova: el Pitus, gent de Gràcia, penya del Penya xd...
Un cop vam haver brindat per les nostres vides tot recordant la nostra estimada Princesa de la Revolta (per doble partida..."No se ke sent" feia posar els pels de punta...), decídirem anar a comprar menjar: 2€ botifarra+pa amb tomàquet...6€ i em vaig quedar ben tipet (feu el càlcul de racions xd)Per fer-ho baixar bé una birreta ben fresca...Ja sopats la primera sorpresa de la nit: AD-Versaris. Em vaig quedar bocabadat amb aquest grup; rap en català i unes lletres curradíssimes en la línia de Pirat's Sound Sistema (de fet un d'ells és membre dels Pirat's).A mi aquest tipus de música mai m'ha agradat i ahir vaig descobrir que potser és el fet de sempre haver sentit rap castellà i amb lletres poc reivindicatives...Així doncs un grup a seguir eh Kaprins...
Després de molt esperar, Igitaia, el grup gracienc per excelència. Els supporters incondicionals donant matraca sense parar jeje. Crits contra l'especulació, a favor del paper importantíssim de la dona en els canvis que volem o simplement demanant la llibertat de la nostra terra no van faltar...
Finalment el grup que a priori era el més atractiu: Revolta 21. Un cop més a 1a fila, donant suport incondicional. Tot i això vaig fer una breu escapada per a controlar el personal (a destacar el gat del Lozano i el de dues lleidatanes de la resi ben maques..caram les de Ponent! xd) i em vaig trobar amb la 2a sorpresa de la nit: l'Oleguer era present al CorreUnis 05. Lluny de donar-se un bany de masses va passar força desapercebut, rient amb els seus colegues en un racó apartat. Tocades ja les 2 acabava el Correunis 05 amb un " No hay tregua" (gentilesa de Revolta 21) que no podia faltar en una ocasió com aquesta. Val a dir que més d'un s'hi va deixar la veu...I no sols cantant sinó també cridant alguna que altra consigna que com ja sabeu, jo no comparteixo...
Després d'això bona nit i al llit jeje

P.D: Aquest post va dedicat a un company i germà que ahir no va poder ser present...No hi som tots, falte lo Kansprins!! ;)

Ara que tinc una estoneta..

Avui no he tingut massa estona per escriure ja que m'he passat el dia fent anar el cap (a classe i a la biblio). Suposo que quan tingui més temps penjarè alguna reflexió ideològica d'aquelles que agraden als de Nargó jeje. De moment avui he pogut comprovar com en qüestió de minuts l'estat d'ànim pot canviar radicalment....I és que n'hi ha que fan tendir les coses a infinit més ràpid que una exponencial xd
M'agradaria que em donessiu idees per fer el blog més entretingut, quines coses posarieu, etc, etc.
Au doncs, salut i fins aviat.

CorreUniversitats 2005

Com podeu veure aquest Dijous hi ha gresca al Campus Sud. Si algú em busca allà serè. Si podeu aprofiteu i aneu als actes que es fan durant el dia també.
Apa, salut i endavant la flama del correllengua !

El primer de molts (espero vaja)

Després de molta estona d'estar configurant i retocant tot d'opcions del blog per fi puc postejar el meu primer missatge.
En primer lloc vull dir que de tot això dels blogs n'havia sentit a parlar però mai n'havia fet massa cas...Ha stat gràcies al Fubu (Toniddp) i al seu blog que m'he decidit per començar-ne un. Així que Fubu ja sas, dsd akí una abrçada i un brindis ;)
Anirem per feina i en poques línies mirarè d'explicar que tal el dia. Bàsicament ha stat marcat per les hores de son que em faltaven (divendres hi havia la Telecofarra, tornar a les 6.30 dl matí, la ressaca..).El toc familiar l'ha posat mon germà que a les 12 del matí ha vingut a despertar-me a la residència. Ell i mon pare han passat el cap de setmana aquí ja que ahir vam anar tots 3 al Camp Nou (molt bona segona part per cert). Després de perdre una mica el temps per l'habitació hem anat a dinar a un restaurant per aquí prop a la resi. Un cop tips hem tornat i mentre mon pare feia la migdiada jo he aprofitat per xatejar una mica mentre el Pablo(mon germà) tocava una mica els ous (mira aquesta pàgina, dixam posar aketa canço, etc, etc).
Vora les 5 han decidit marxar cap a la Seu i jo m'he quedat solet ja que el meu company d'habitació, el Joan (alies "Pitus") ha passat el cap de setmana al seu poble, Coll de Nargò.
Com he dit la familia m'ha abandonat i m'he posat a fer feina:primer he repassat els apunts d'IO durant mitja hora i després he agat la carpeta i les pràctiques de Física i cap a la Biblio (fent una parada prèvia a la cafeteria per fer un cafè i saludar un grupet de Lleida).Un cop a la biblio m'he llegit les pràctiques en questió i després m'he posat a fer Càlcul ja que el dia 10 tinc un parcial. Passada una horeta i mitja he tornat a l'habitació per mirar de fer la part prèvia de Física però no hi hagut manera....
Després d'intentar inúltiment fer l'exercici he baixat a sopar. Al cap de 20 minuts tornava a ser a l'habitació. He tat repassant una mica més càlcul,xatejant i editant totes les característiques del Blog fins fa una estoneta, que he començat a escriure aquest primer missatge.
Bé esperò que no se us hagi fet pessat. Mirare de ser més original en futurs missatges i més curt també però per avui crec que està prou bé...Au bona nit i fins demà espero.