Entrevista a Joan Obiols

"Fa molts anys, vaig decidir que dedicaria la major part del meu temps al Pirineu- les muntanyes del qual m'han vist néixer, créixer, viure i m'agradaria que em veiessin morir-. Que la meva decisió anava encaminada descobrir-lo i a treballar i col·laborar en totes aquelles activitats en les quals jo hi pogués aportar alguna cosa positiva"

Són paraules de Joan Obiols i Puigpinós, escriptor però sobretot pensador Alturgellenc. Com bé diu, la seva ha estat una vida dedicada a la recopilació i recuperació del patrimoni cultural pirinenc; són fruït d'aquesta tasca els diversos llibres que al llarg dels anys ha anat publicant i que un servidor us recomana.
Pocs indrets del Pirineu deuen esperar encara la visita d'una persona que coneix com ningú aquest territori tan desconegut. És per això que he cregut interessant demanar-li opinió sobre diversos temes que afecten la nostra comarca. Aquí us deixo l'entrevista.

Després de tota una vida recorrent la muntanya, que representa per a Joan Obiols la paraula "Pirineu"?

Entenc el Pirineu com un espai físic i cultural que va de mar a mar. Per a mi representa el meu espai vital, sobretot el Pirineu català, l'espai a favor del qual he fet les coses més interessants de la meva vida. És el meu gran centre d'interès.

Dia rere dia, des de tot arreu, ens arriben prònostics sobre la salut d'aquest territori; com veus tu el futur a curt i llarg termini dels territoris de muntanya?

Unca cosa és com el veig i una altra, com m'agradaria veure'l. És difícil saber com serà el futur, però crec que el Pirineu serà definitivament el jardí de la gran ciutat. Crec que d'aquí a uns anys, la mitja i alta muntanya haurà perdut gairebé tota la seva població i la població pirinenca es concentrarà al fons de les valls. Serà, probablement, una població multicultural, molt diferent de la població que tradicionalment ha ocupat el territori pirinenc.
Pel que fa a la situació econòmica, la ramaderia s'haurà reduït notablement i es concentrarà en grans explotacions i la construcció haurà gastat una part molt important de sòl agrícola, segurament molt per sobre del que hauria estat desitjable. Creixeran els espais protegits i l'activiat principal serà el turisme. Tinc l'esperança que les activitats lligades al que entenem per desenvolupament rural, com ara les petites activitats artesanals i el turisme rural, tindran un paper important. La cultura tradicional haurà desaparegut del tot i les tradicions que es mantindran s'hauran transformat en pur espectacle. Tinc la impressió que ningú, o gairebé ningú, recordarà el passat.
Els canvis poden ser tan grans, que és possible que el Pirineu es converteixi en residència fixa de persones que treballaran, amb les noves tecnologies, per a les empreses ubicades a les ciutats. Fa pocs dies, comentava amb un amic que és probable que un dia, quan ell serà vell, veurà arribar al seu fill amb helicòpter que vindrà de l'aeroport a passar el cap de setmana al poble des d'Hamburg o Praga on treballarà. És va posar les mans al cap.

Què és, per tu, allò únic que hom pot trobar a la muntanya?

Fonamentalment, tres coses: una cultura popular en declivi, però riquíssima; un tipus humà reservat, desconfiat, irònic i entranyable, i espais íntims per pensar, per reflexionar. En definitiva, i des del meu punt de vista, el lloc ideal per viure.

Despoblació, especulació, sobrexplotació turística..són només alguns exemples de les problemàtiques que haurem de resoldre, diuen, ben aviat. Quines són, al teu parer, les amenaces a les quals haurem de fer front en un futur immediat els pirinencs?

Jo crec que l'amenaça més important és el risc que tenim de convertir el Pirineu en un territori completament despersonalitzat, en el qual el decorat i els botons poden eclipsar el paisatge i l'entorn cultural i natural. En realitat, ara ja mirem molt poc pel país. Els pirinencs tenim un problema: ens costa tenir una visió global del territori. Pensem més en la nostra vall que en el conjunt de valls que formen la muntanya. I és clar, hi ha poc debat i poca visió de futur. Així, poca cosa podem fer per espantar les amenaces.

Darrerament als mitjans s'ha parlat, potser no tant com voldriem, de l'anomenada Vegueria de l'Alt Pirineu i Aran. Quina és la teva opinió al respecte? Solucionarà els problemes dels territoris que han de formar-la?

No sóc gaire optimista. Crec que tots els territoris necessiten un marc administratiu proper per organitzar-se, per desenvolupar-se i per tenir serveis eficaços. Per tant, estic a favor de la vegueria. Però, per la fredor i els punts de fricció que es viuen al territori sobre temes menors, com la capitalitat o ls recels dels uns i dels altres, i la defensa exagerada d'interessos locals, crec que, si es crea la vegueria, haurà d'arribar sense la nostra aportació. No, no sóc optimista.

L'abandonament de la muntanya per buscar nous horitzons prop de la costa o de la plana són un tema ben present als llibres de Joan Obiols. Paradoxalment cada cop són més els que fan el tram invers. Són els anomentas neorurals una solució per donar vida a aquelles cases que anys enrera eren plenes de vida i avui són tancades? És possible rebrotar sense canviar d'arrels i sense perdre l'identitat?

Jo crec que al Pirineu hi cap tothom. Hi ha de tot, però els neorurals han fet una aportació important al Pirineu. Un exemple molt significatiu és el dels artesans. La majoria d'artesans pirinencs són d'origen no muntanyenc i crec que han fet una tasca en el camp de l'artesania alimentària i manual que té un gran valor econòmic, social i cultural. En conec molts, i la majoria tenen un interès pel país i per la nostra cultura molt superior a la de molts pirinencs.

Durant dècades hem estat comarques aïllades, allunyades de moltes de les problemàtiques que pateix avui occident però també allunyades d'avenços i de la possibilitat de fer-se escoltar amb claredat entre els altres pobles del món. Ara diuen que ens volen comunicar amb trens i aeroports, però són viables aquests projectes? Són la solució o poden ser contraproduents?

Els temps han canviat i les comunicacions són imprescindibles per al desenvolupament socioeconòmic d'un territori. Crec que en això, hi coincidiríem tots. El que em preocupa és la fragilitat del Pirineu i les dificultats per protegir-lo. Aquí no tenim la cultura conservacionista dels països del centre i del nord d'Europa. A poc a poc, anem desenvolupant una consciència de respecte pel territori, però no és suficient encara per evitar possibles abusos que unes bones vies de comunicació podrien comportar sobretot de massificació i d'especulació. D'altra banda, i des del meu punt de vista, crec que sens frenar el desenvolupament i la millora de les comunicacions i dels serveis, hauríem de buscar equilibri. Crec que hauríem de millor els accessos per arribar al Pirineu, però hauríem d'anar alerta amb les intervencions que féssim a la muntanya. Recordo que fa uns anys vaig visitar una població francesa que es deia Sainte- Énimie, a la qual s'hi havia d'arribar per una carretera estreta que gairebé no permetia el pas de dos vehicles alhora. Quan vaig preguntar perquè no l'eixamplaven, em van contestar que estava prohibit. I el curiós és que, quan vam arribar a Sainte- Énimie, vam trobar un poble cuidat, amb serveis i amb una oferta turística de qualitat i altament rendible.

"Em va tocar tocant Mediterrani, per barret Pirineus i una llesqueta, per sabata Oriola d'estranquis i per cor duc a Alcoi, la terreta.."; així reflexa Ovidi Montllor en una de les seves cançons el seu sentiment de pertinença a uns Països Catalans rics, diversos i solidaris entre ells; que en queda avui de tot això? Cal un procés de coneixença i d'explicació de la realitat pròpia entre territoris?

Crec que no hi ha gaire interès general per conèixer realment el país. La gent sol tenir una visió superficial dels territoris. Vivim en un món mediàtic, amb molts egos, interessos i afanys de protagonisme i, per tant, això és el que s'imposa. S'imposa veure cada dia a les pantalles de la televisió les mateixes cares i escoltar les mateixes coses, com si el país el formessin només cinquanta o cent persones, quan hi ha milers i milers de ciutadans que et deixen bocabadat quan parles amb ells..La televisió m'ha ensenyat alguna vegada qui sónm i què fan els escriptors de les terres de l'ebre, per exemple? M'ha explicat quins són i què fan els centres d'estudi escampats per totes les comarques? ..variants lingüístiques? ..Fa pocs dies van emetre per televisió un programa que crec que es deia El Pirineu des de l'aire. No vull dubtar de la bona fe dels qui el van fer, però es pot aprendre com és un territori sens la seva gent? I es pot saber com és un país des de l'aire?.. I encara hi ha una cosa més preocupant que és el desconeixement que tenen molta gent de la terra que xafen cada dia. Cada vegada és més freqüent trobar persones que desconeixen la toponímia dels voltants del seu poble o que no saben res de la seva història. Crec, francament, que el qui no coneix el territori no el pot estimar i el qui no l'estima, poca cosa hi aporta.

Ja per acabar, un lloc a l'Alt Urgell on perdre's?

A l'Alt Urgell hi ha molts llocs, no per perdre's sinó per trobar-se. A mi m'agrada l'Alt Urgell humà. L'Alt Urgell físic és el marc perfecte perquè l'home visqui i desenvolupi el territori. No ho sé, et diria que aprofitessis els miradors de la comarca. Hi ha el mirador de Mirambell, al sud, excepcional, amb una visió incomparable del sud de la comarca; o el mirador de Sant Victor, a Fígols.. Per cert, no et perdis el carrer Major de Fígols, un dels més atractius del Pirineu. La vall de Valldarques és també un espai únic, o les valls de Sant Joan, al nord. De fet, qualsevol de les nostres valls són per passar-hi hores i dies, per viure i admirar un país d'excepció.

Algunes reflexions sobre això de la rebel·lia

Una tarda del juliol passat vaig escriure una petita reflexió sobre el jovent que malauradament es va quedar oblidada entre els fulls de la llibreta. Fa poc vaig trobar-la i vaig decidir penjar-la. Haviam que us sembla.

Els joves som rebels; sempre ha estat així. Ens agrada contradir totes aquelles normes que ens presenten sagrades i intocables, no acostumem a témer gaires coses i ens atrau de forma desmesurada fer tot allò que s'ens diu que és prohibit. Aquest afany de voler dur la contrària ens fa sentir incansables i capaços de tot. No pensem gaire, senzillament actuem. I potser és aquest el gran problema que tenim avui dia. El moviment juvenil català independentista i antisistema actual, dins del qual m'incloc, està al meu parer excessivament recolzat sobre una base social amb uns principis massa poc definits. Com he dit hi ha molt afany de ser rebel però pocs són els que són conscients de perquè.

Sovint em dóna la sensació que el nostre és un moviment buit d'idees i que es sustenta realment gràcies a la música i l'estètica. Massa vegades els nostres projectes no arranquen perquè els propis enginyers no tenen clar que volen o no es donen compte que la cosa els va massa gran. Massa gent té per afició jugar a ser rebel i criticar sense fonaments. Al meu parer això porta inevitablement a l'aturada del projecte, de l'organització on es treballa o milita i fins i tot al conjunt del propi moviment.
Alguns conscient d'això s'en aprofiten i s'apoltronen a dalt de tot de la piràmide jeràrquica en que es basen bastantes organitzacions; el resultat és nefast ja que això porta a que gent molt vàlida no pugui agafar en un futur el relleu i avanci en la formació d'un esperit crític. Es passa a ser peó d'una organització que marca unes directrius bàsiques, acceptades pels de dalt; aquestes són seguides molts cops sense ni tan sols ser sotmeses a un petit anàlisi sobre el que diuen i el que comporten, sense preguntar-se si realment s'hi està d'acord.

Seguint en aquesta línia més d'una vegada he conegut gent poc coherent amb aquelles idees en que diu creure; gent amb una manca de formació prou important com per militar segons on. Igualment també he conegut gent molt vàlida però que es veu privada de desplegar les seves aptituds ja sigui per por, vergonya o per l'efecte passivitzador que ha tingut l'influència dels esmentats "caps". Que quedi clar que "caps" n'hi ha a tot arreu, amb les seves diferents versions i defectes; no crec que hi hagi cap organització que s'en salvi. Això si, algunes parteixen de la base que això ha de ser així, ho accepten i actuen en conseqüència mentre que d'altres en princi ho rebutgen i fan el que poden per evitar-ho (malgrat que en algunes ocasions sorgeixen persones que, pel fet d'haver d'estirar sovint del carro, acaben tallant el bacallà).

Sigui per defecte de la pròpia estructura organitzativa o per la conjuntura del moment sempre uns passen al davant. Al meu parer són o els més llestos, o els més formats o bé els més contundents. No els critico, és més, considero que en ocasions són necessaris, però massa sovint s'actúa sense analitzar bé la situació, fent una distinció massa simplista de les coses i sense bastir una alternativa forta i eficaç a allò que es vol fer caure o criticar. Aquest punt l'adreço especialment a tots aquells sectors "anti-tot", els qual semblen ser moltes vegades incapaços de passar de la crítica a l'alternativa, del destruir a construir.
I sóc dels que creu que com més contundentment s'actua més costa de pensar en fred i amb calma i s'acaba transmetent una imatge distorsionada d'allò pel que es lluita; aquelles i aquells a qui volem arribar reben distorsionat i d'aquesta manera no aconseguim canviar res.

Tot i aquesta petita crítica no crec que gran part de la culpa sigui de la gent que s'organitza sinó de la pròpia generació de joves en la que emmarco aquesta reflexió (la franja d'edat que va dels 14-15 anys als 25-30).Som al meu parer una generació amb dèficit de valors i crec que bona part de la culpa la té el sistema en que vivim; ara bé, també nosaltres som culpables al no adonar-nos que ens sobren algunes coses i ens en falten d'altres.

Tornant on volia anar a parar: la majoria dels joves pensen en sortir, passar-ho bé, la festa, el sarau, el xicot, la xicota i totes aquestes coses; per sort hi ha persones a les que els preocupa alguna cosa més com ara la cultura, les idees, el territori..els valors que ens fan humans en definitiva. Llàstima que moltes d'aquestes persones sols pensen però no actúen. Hi ha un pas important del simpatisme al compromís que crec que hauríem de fer.

Això de l'antisistema, per Vicent Partal

Un dels llocs web on entro diàriament és Vilaweb, diari electrònic independent en català. M'agrada el rerefons crític de les seves notícies i la gran visió de país que té la redacció. El seu director és en Vicent Partal, el qual trobo que té una gran capacitat per expressar-se i comunicar idees, que a més molts cops comparteixo.
El cas és que sovint publica articles d'opinió molt interessants; el d'avui concretament m'ha agradat molt i és per això que he volgut compartir-lo amb tots aquells que fins ara no entraven a Vilaweb. Haviam que en penseu..

Això de l'antisistema

Els polítics francesos no em cauen especialment bé, però n'admire algunes qualitats. Per exemple, la cura que, històricament si més no, han tingut en el llenguatge, en el bon ús del llenguatge polític. Difícilment, per exemple, confonien un extremista (que es posa a l'extrem) amb un radical (que va a l'arrel). Pot semblar que el matís incorpore un cert esnobisme semàntic, però jo l'he agraït sempre, sobretot per comparació amb això que passa entre nosaltres, on qualsevol paraula és usada com un clínex. Antisistema, per exemple, en boca d'una persona, Imma Mayol, que, si realment es creu que és antisistema, té un problema important.

Entenc la frase com a propaganda electoral i per a guanyar-se la simpatia d'alguns, i entenc que les reaccions a la contra tenen també un notable component electoral i oportunista. Però això que ha dit és molt irresponsable. Imma Mayol és tinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, i això no ho seria mai un antisistema. I si molt em collen, en el cas que ho fóra, no aguantaria sis anys la política d'aquest ajuntament, tan poc antisistema, o se n'aniria a tancar-se amb els de Can Ricart o protestaria amb fermesa contra les operacions urbanístiques del sistema al 22 @, posem per cas. No m'imagine tampoc una antisistema aplaudint com una boja fora de si Elvira Lindo, avalant la conversió de la televisió de l'ajuntament en una altra cadena més, sense gens de participació associativa, o no deixant acampar a Sant Jaume aquells quixots francesos. I això sense entrar en la broma fàcil.

Segurament que Imma Mayol volia dir que es rebel·la intel·lectualment contra algunes de les desigualtats que el sistema no sols permet, ans necessita per perpetuar-se. Això em sembla una cosa més seriosa que no la que ha dit ella. M'agradaria que la rebel·lió no fóra selectiva i que es concretara a prop de casa més que no al tercer món, però ho respecte. En tot cas, és dir una cosa ben diferent. Jo sóc dels qui creuen que cal qüestionar el sistema en tot moment i guanyar-li tantes batalles com siga possible. Però la profunda desconfiança que em mereix no em converteix en un antisistema, i per una raó ben simple: perquè el meu dia a dia no ho és en les coses petites, en la meua vida personal. L'abbé Pierre, per posar un nom d'actualitat, sí que era un antisistema. I hi ha gent en aquest país que ho és, que prova de viure el seu dia a dia tan al marge del sistema com pot i fa de cada gest una petita victòria. Però Imma Mayol no és d'aquests i comet un pecat de frivolitat considerant-s'hi. Pecat que potser es pot cometre en un sopar d'amics, però que no és bo en l'esfera pública, on els polítics són tan desprestigiats precisament pel seu escàs rigor. I no és bo, tampoc, perquè no va acompanyat dels gestos que l'avalarien i tots sabem que mai no hi anirà acompanyat. Per tant, és una frase frívola, que es podia haver estalviat. Un detall i prou: tot just escampar-se la polèmica Imma Mayol 'matisà' les primeres declaracions dient que ella era antisistema 'des del respecte escrupolós de la llei, no faltaria sinó!'. I em va fer gràcia aquest 'no faltaria sinó!' Ep! amb perdó, no faltaria sinó que un antisistema respectés la llei, i a sobre escrupolosament. Si estàs contra el sistema, el primer manament és de negar al sistema el dret d'imposar-te les seues lleis. I això és així des de Proudhon ençà, i segurament d'abans i tot.

He començat parlant de la correcció semàntica dels polítics francesos, d'alguns dels més interessants dels polítics francesos, si més no. Acabaré recordant una frase punyent d'un escriptor i polític francès que va ser, la major part de la vida, un gran antisistema: Jean-Paul Sartre. Diu Sartre: 'En la vida hom no fa sempre allò que vol, però sempre és responsable d'allò que és'. Aquesta és la clau, Imma, i jo no ho sabria dir millor.

Vicent Partal director@vilaweb.com

De vacances per Europa

Doncs si senyores (i senyors), 3 exàmens, una curta setmaneta de patiment i ara + d'un mes de vacances. Com soc d'aquells que els agrada desconnectar tenia molt clar que de seguida que poguès volia marxar a fer un viatget.

Dit i fet; vueling.com i a mirar bitllets per marxar a Brusel·les l'endemà mateix d'acabar exàmens. Pels que no ho sapigueu jo vaig nèixer allí i hi vaig viundres no estaria gens malament fer-los una visita. Així doncs el viatge ja tenia forma: un tour re durant 8 anys. Però no en tenia prou i vaig pensar que ja que tenia uns tiets visquent a Loper dues capitals d'Europa, bitllets a bon preu i allotjament gratuït. D'aquesta manera si que es pot dir allò de que viatjar és un plaer...

Per ara el viatge va de conya: he retrobat vells amics, he conegut món i en definitiva m'ho he passat d'allò més bé. Com no s'ha acabat encara no us en puc fer una crònica detallada però de seguida que torni m'hi posarè jeje
Estic pendent de la revisió d'una nota per saber si al Febrer podrè engegar 2n però espero que tot vagi bé. De totes formes queda una visita al País Basc de per mig. Com sempre salut i si en teniu, sort amb els exàmens :p

"Aquí no hem viscut mai malament, però hem hagut de fer les coses a base de sang calenta: treballant sempre forçats, sense festes, sense vacances...Als muntanyencs no ens han donat mai mà. Ho saben prou els que manen, això!.." (del Ll.O.P)

Entrevista de llibertat.cat a David Fernàndez, autor de "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial"

Aquí us adjunto una entrevista realitzada pels membres de llibertat.cat, portal de l'Esquerra Independentista. L'he trobada molt interessant ja que parla d'un tema que ens afecta de ben aprop.

"...les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa..."

David Fernàndez, periodista i autor de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial.

El contingut de Cròniques del 6 i altres retalls de la clavaguera policial fa molts anys que està recopilat a la teva memòria. Els coneixements i les vivències que recull podríem que dir que són el producte de més de 10 anys de militància i investigació. Però com va sorgir la idea d'aquest llibre&?
La idea inicial neix de la voluntat de visualitzar el perfil i pràctiques del grup policial que estava rere tot el muntatge del cas dels Tres de Gràcia, que va trasbalsar el nostre barri. Aquesta idea es va reforçar el novembre de 2005 amb l'empresonament de dos joves menors de Sants durant 51 dies en constatar que, tot i el desplegament dels Mossos, aquest grup especial seguia plenament operatiu. I pren forma final, gràcies a l'editorial Virus, davant el 10è aniversari del desallotjament del Cinema Princesa, l'octubre de 1996 com una bona excusa per fer repàs dels darrers 10 anys. En tots els casos, però, aquesta és una història compartida i d'investigació col·lectiva, un coneixement comunitari acumulat de les dinàmiques repressives que hem patit.

Cròniques del 6 parla de la repressió als Països Catalans; una repressió que no només s'exerceix contra l'Esquerra Independentista, sinó que abasta tot un conjunt de dissidències. Com valores aquest canvi, a diferència de la repressió de la dècada anterior, que focalitzava els seus objectius en el moviment independentista?
Segurament pel canvi de cicle i perquè "ells", per dir-ho en terme de Joan Fuster, sempre necessiten cossificar i reinventar un enemic. L'independentisme no ha deixat de ser mai una obsessió però s'hi han afegit en aquest nou cicle de protestes la implosió de nous moviments socials especialment actius: la okupació, l'altermundisme, l'antifeixisme o els moviments llibertaris. Sota els dos mandats del PP, però, aquesta guerra es va estendre a qualsevol forma de dissidència política o social, simplement veïnal o ecologista. S'ha tractat la protesta social com una nova forma de delinqüència no com un dret fonamental de ciutadania. Volen súbdits, així que finalment qualsevol que qüestionés l'status quo enfilava cap a la llista de nous proscrits. El cas de l'Eric Bertran, detingut per exigir l'etiquetatge en català, n'és paradigmàtic d'on fins on han arribat.

Els coneixements sobre com exercir la repressió també es traspassen, tal i com posa de manifest Cròniques del 6. El comissari Creix de Laietana, Meliton Manzanas& fins a l'actualitat. Continuïtat o continuisme?
Les dues coses. Continuïtat dels comandaments i continuisme de les polítiques criminalitzadores d'ordre públic del franquisme amb embolcall demodràstic, en un context de regressió mundial i dretanització rampant. Al pòsit autoritari deixat per una dictadura de 40 anys i una transició vergonyant que no va ni tocar ni inhabilitar ni un sol repressor, cal afegir-hi la convergència en els darrers anys de les tres doctrines penals més regressives, al bell mig d'una ofensiva internacional que ha trastocat, transfigurat i retallat drets i llibertats arreu: el dret d'emergència europeu dels setanta, la tolerància zero impulsada per Giulani a Nova Iork -que té la seva perfecta còpia mimètica en les Ordenances del Civisme de Barcelona, autèntica patriot act urbana contra la pobresa i l'exclusió- i les doctrines de seguretat nacional que van esmicolar l'Amèrica Llatina. Tot plegat, apropant-nos sota altres fesomies al Dret Penal d'Enemic d'inspiració schmittiana.

Molts dels capítols d'aquest llibre, com la sèrie Faxos, mentides i cintes de vídeo ens parlen del caràcter tendenciós i injust del món judicial. Amb una Justícia que fes justícia continuaria existint la repressió?
La resposta metafísica seria que sí, sobretot si l'administració de la justícia fos realment independent del poder polític. Si es perseguís d'ofici la tortura, no tinc cap dubte que no hi hauria tortura. Però hi ha un invisible i invisibilitzat cicle sistémic perfectament definit (encara que no reglat) que condueix permanentment a la impunitat del repressor. Hem vist que agents condemnats per tortura són indultats i fins i tot ascendits; s'ha constatat que la mitjana de compliment de tots els condemnats pel GAL no arriba al 10% de la pena. Tots són al carrer. Perquè Roma mai paga traïdors. En aquest 10 anys, cal dir-ho també, és cert que hi ha hagut jutges d'una nova fornada que han investigat les denúncies, han emès dures sentències contra els agents del 6 i han defensat els drets fonamentals i llibertats civils de l'activisme social i polític. Potser són una flor en el desert, persones independents i autònomes o una petita llavor d'esperança, però l'aparell de la justícia, excepcions a banda, s'integra i acobla perfectament en l'estratègia repressiva i en formen part. O si volem, és un espai de batalla campal on s'han dirimit alguns conflictes i on l'Estat té totes les de guanyar. Perquè treballa cada dia i no descansa. En tot cas, però, intentem visualitzar que, al marge dels policies i els jutges que apliquen les cada cop més endurides lleis penals, els dissenyadors són els polítics. I això és important assenyalar-lo: el marc legal repressiu el redacten, el defineixen i el dissenyen els polítics, que són els màxims responsables de l'actual deriva autoritària i de tractar la dissidència com una nova forma de delinqüència.

L'altra columna que sustenta la repressió és la informació. Al llibre ens parles de periodistes, mitjans i organismes que fan tot el possible per ocultar la tortura, amagar la informació o fer veure que la repressió és un bé necessari. Quina ha estat la teva experiència com a "periodista" front dels autoanomenats "periodistes"?
L'experiència ha estat prolíficament difícil, surrealista i impagable. La síntesi metafòrica és que tenim policies amb ploma (expertes en crear estats d'opinió) i periodistes amb porra (experts en amplificar-los) especialitzats en la cuina de les mentides i la manipulació. Front honroses excepcions que dignifiquen la professió en un escenari cada cop més complicat per a la llibertat d'expressió, uns pocs militen malaltissament i per devoció en aquesta guerra contra la dissidència. L'altra gran majoria de periodistes precaritzats escriuen copiant literalment teletips i informes policials, desinformats i sense contrastar res i integrats en una cadena dirigida de producció d'informació profundament jerarquitzada i que persegueix els interessos funcionals del sistema. Però en tot cas, en aquest darrer cicle de lluites, hem pogut comprovar com els mèdia esdevenien part fonamental i cabdal de l'estratègia criminalitzadora del Poder. Ells també ens volen sudbits, dòcils i mesells. Només espectadors passius i consumidors acrítics de la seva societat cada cop més injusta i desigual.

En aquest recull també ens parles d'alguns aspectes més ocults de la repressió: la tortura&
Una realitat inapel"lable que disposa de botxins, còmplices i encobridors. 793 casos el 2005 i 596 casos el 2006, 120 als Països Catalans. Una absoluta qüestió d'Estat portada a l'extrem en la criminalització i persecució de l'ex relator especial de l'ONU, Theo Van Boven.

...els espies, infiltrats i provocadors&i les noves tecnologies&
Termodinàmica de la repressió: el llibre recull els vuit casos coneguts d'inflitració policial els darrers anys. L'era de la cibernètica i la telemàtica han inaugurat també l'era del ciutadà de vidre. I ho hem pogut comprovar en directe.

&la introducció o promoció de les drogues il.legals i l'ús de confidents&
...la més vella de les tradicions repressives, la dels confidents. Respecte a les drogodependències jo destacaria tres aspectes necessàriament sintètics per tenir en compte dins la barreja força explosiva entre drogues, control social i militància política. Coneixem dos casos de xantatge policial per afers menors relatius a la possessió de drogues; coneixem que el circuit mafiós del mercat il·legal de la droga està àmpliament penetrat i perimetrat per les forces policials (és a dir, és una font contínua d'informació) i coneixem experiències i dinàmiques històriques concretes que, sota la màxima de 'millor drogats que mobilitzats', fomenten que l'oci compulsiu i la festa siguin els únics elements vertebradors del jovent. La factura social, sanitària i política -apàtica, anòmica i paralitzadora- és enorme.

& la tortura, més enllà de les agressions físiques quotidianes, els maltractaments i les pallisses per part dels cossos policíacs.
La tortura ha existit i existeix. És una pràctica de terrorisme d'Estat a la que l'Estat recorre quan li cal. Per l'ONU, no és sistemàtica però és "més que esporàdica". A l'Estat es produeixen 120.000 detencions anuals. 590 persones han denunciat maltractaments: la majoria persones migrants i persones pobres preses que pateixen l'abús policial, la feréstega violència classista contra els dèbils. La tortura en se, però, els casos més greus, són aquells de caràcter instrumental (per extreure informació) i de càstig (per esmicolar militàncies) directament vinculats a detinguts per motius polítics. Hi ha una guerra sorda blindada mediàticament per negar-ho. I qui és l'incrèdul que pensa que un militant detingut arriba a comissaria i comença a parlar per les butxaques sense més? Els casos de tortura han estat, sense dubtes, el pitjor d'aquests darrers anys. I per això, des d'una concepció social i unitària, tots els beneficis del llibre estan destinats a la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que aplega els esforços impagables de 40 entitats per eradicar aquesta xacra.

Perquè la filosofia de Cròniques del 6 és, a grans trets, denunciar la idea que uns funcionaris i professionals (policies, jutges, periodistes&) que haurien de defensar els nostres drets i llibertats es dediquen a fer tot el contrari, a anorrear, limitar o escarnir aquestes llibertats. Aquesta és la gran mentida o creus que és més complex?
Esperaria que fos més complex, però constato quotidianament que és la mentida malgrat en el món judicial i mediàtic tot és molt més enrevessat. En el fons hi ha un profund debat ideològic de dos models socials antagònics: uns afirmen que hi ha dracs artificals de set caps que ens amenacen greument i ens ofereixen com única sortida la seguretat al castell del senyor Compte. Els altres diem que no hi ha pas cap drac i que el problema real és, precisament, el senyor Compte que ocupa el castell de tots i el seu dret de cuixa a fer sempre el que li plau i li rota amb les nostres precaritzades vides. Tornem al debat entre súbdits esclaus i ciutadans lliures.

I quina relació té aquesta estratègia de dominació amb els Països Catalans i l'Esquerra Independentista catalana?
Una relació directa. L'alliberament nacional continua sent la 'bèstia negra' de l'Estat espanyol i l'independentisme "l'enemic interior" per excel·lència i on s'hi aboquen més recursos repressius.

Per acabar: les diferents institucions armades que cites (Brigada, Guardia Civil, UPAS, Mossos, etc&) són igualment nocives per als nostres drets i llibertats? Com veus el mapa repressiu actual al nostre país?
Totes les policies compleixen les mateixes lleis i ordres polítiques. Exactament les mateixes. Per tant, en la mesura que allò nociu per a drets i llibertats és el marc jurídic regressiu i securitari on ens han capficat els darrers anys -i d'on cal sortit avui millor que demà- el color dels executors no destaca, encara que canviïn les formes. El mapa repressiu viu dos canvis importants: ideològic i de model. La regressió social fonamentada en l'ofensiva neoconservadora (es justifica la repressió i l'empresonament de la pobresa, s'intensifica la seguretat privada -una altra font de control social connectada policialment- i es parla de seguretat policial i no de la seguretat vital, laboral, d'accés a l'habitatge) i un canvi de model amb el desplegament del Mossos. Hem passat d'un format de policia d'ocupació que no sortia de les comissaries i que era intensiu en coerció a un model d'integració i proximitat intensiu en informació. Pel que fa al tracte a la dissidència sociopolítica amb els mateixos esquemes d'evitar que l'espai dissident creixi i en allò referent al dret de protesta al carrer els Mossos s'estan caracteritzant per una virulència, prepotència i agressivitat exemplaritzant. Decidir quin model -ocupació versus proximitat- controla "més i millor" i quin model talla més la respiració en sec és tot un debat col·lectiu. Un debat obert i que cal afrontar entre totes i tots.

Per saber-ne més:

D. Fernández: "La Brigada d'Informació s'ha de dissoldre, i els seus agents processats i empresonats pel cas dels Tres de Gràcia" (La Tortuga de Gràcia, 14-12-06)

Presentació del llibre "CRONIQUES DEL 6 i altres detalls de la clavaguera policial"

"La Cultura és el tot. Abans, a cada poble n'hi havia un de llest, normalment el capellà, i ell feia i desfeia, i ensenyava alguna lletra, fins que van arribar els mestres.." (del Ll.O.P)

Tomet per la comarca (VI)

Aquest pont una de les poques coses de profit que he fet ha estat anar a voltar per la muntanya. Tenia en ment uns quants noms però finalment vaig anar a espetegar al Quer Foradat.

A diferència d'altres cops aquesta vegada no anava sol, sinó amb el Potrillo (Ricard). Després d'un intent frustrat d'anar a la borda del Miquel vam agafar la carretera de Puigcerdà i a mida que anàvem fent Km vaig proposar anar al Quer així que tu, DIt i fet..

El Quer és un dels pobles que pot presumir de tenir una vista sublim del Cadí. Ben amagat, arribar-hi és una goig pels ulls. De petit hi havia estat alguna vegada i tenia algun que altre record borròs..Tot i això no m'enrecordava que calia pujar tan amunt xd

Per moments la carretera es feia tant estreta que el Ricard ressava pq no vinguès ningú de cara..Després d'una mitja hora llargad'haver sortit de la Seu vam arribar. Devien ser quarts de 6 que ja començava a fer-se fosc. Poca gent pel carrer i força fred. A destacar la sorpresa del Ricard en veure la gran vista de la que us he parlat (us deixo alguna foto). Després de rondar una estoneta i buscar algun lloc on fer un cafetó vam trobar una restaurant ple de gent de fora, probablement barcelonins. Ens van dir que de tallat res de res. 10 minuts més gaudint del paisatge i adéu. Ja de baixada vam parar a Toloriu i vàrem fer el nostre talladet a Cal Mateu un lloc a tenir em compte. Osti que bé va entrar eh Potro! Després si que ja cap a la Seu, a preparar-se per la nit, que tocava el grup dels meus amics, Kimera. Al Quer i Toloriu de ben segur que algun dia hi tornarem

"Veig el món plapejat; sí, el veig plapejat. Als uns els va molt bé i als altres malament. Als uns els sobra de tot i els altres no poden viure amb el que tenen. Qui ho pot arreglar, això? Ningú. Això ha estat i serà així. Hauria de canviar la mena dels homes.." (del Ll.O.P)

Vista General del Poble

Vista del Costat Invers

Un troç del Cadí

El Restaurant (i tot de cotxes BCN al voltant..)

Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985

El passat Dimecres i després de molt de temps intentant-ho vaig anar finalment a l'exposició "Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985", al palau de la Virreina de Barcelona.

Si teniu oportunitat us recomano que no la deixeu perdre; a mi m'ajudà a entendre una mica millor la crueltat de la Guerra Civil Espanyola al mateix temps que em va fer reflexionar sobre com ha marcat, marca i marcarà l'història del nostre país i de l'estat espanyol.

El 3 de novembre va obrir les portes l'exposició 'Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985', sobre l'obra del fotògraf Agustí Centelles Ossó, excepcional testimoni gràfic del temps de la Segona República i, sobretot, de la guerra del 1936-1939.

L'exposició (al Palau de la Virreina fins el 4 de març de 2007) comprèn més de tres-centes fotografies de Centelles: unes dues-centes setanta il·lustren la seva activitat com a periodista gràfic, i una quarantena, la de fotògraf industrial i publicitari.

'Centelles. Les vides d'un fotògraf, 1909-1985' s'aproxima (per primera vegada d'una manera global) a la vida i obra de Centelles, seguint la història del seu arxiu fotogràfic, que l'autor s'emportà a l'exili (amb el propòsit que no arribés a mans de l'exèrcit franquista i fos utilitzat amb fins repressius) i que restà ocult durant trenta-sis anys.

Aquest fet explica el reconeixement tardà de la seva trajectòria professional; tardà, però unànime, al país i a fora, fins al punt que hom ha qualificat Agustí Centelles com el Robert Capa català (Capa fou un famós fotògraf hongarès, d'origen jueu, que també deixà testimoni del conflicte bèl·lic dels anys 1936-1939.)

(Font: Vilaweb)

"La televisió t'ensenya de tot. Però la imatge més bella i neta del món és la de dues persones parlant al davant d'una porta o al mig d'un carrer.." (del Ll.O.P)

Sobre el LLibre Oral del Pirineu (Ll.O.P)

"Són punts de vista sobre l'home, la vida i el món, nascudes, plegades a l'ànima dels pirinencs. En aquestes opinions, hi trobaràs expressada la filosofia d'un munt d'homes i de dones d'aquestes muntanyes sobres tres qüestions fonamentals de l'existència humana: sobre l'home com un ser capaç de pensar, de viure, de projectar-se socialment; sobre el gran enigma de la vida per la qual lluitem diàriament des del matí fins al vespre; i sobre l'estat de la salut del món. La profunditat, la riquesa d'aquest fragments m'han fet refleixonar tant o més que els anys que he passat al damunt dels llibres. Són una advertència per als qui han cosiderat la gent de muntanya un sers primitius, incapaços d'expressar la seva sensibilitat per les coses més íntimes de la vida."

Així descriu Joan Obiols al seu llibre "El desert verd" un recull de notes que apareixen al llarg de l'obra i que són englobades sota el nom de Llibre Oral del Pirineu. Com ell bé diu són punts de vista diversos però sincers de gent de la muntanya,fragments que m'han colpit força i dels quals inclus m'he n'he fet, per uns breus moments, partícep.

El desert verd és un llibre que no deixa de sorprendre'm i que m'ajuda a entendre els orígens d'alguns dels racons més amagats de la terra on tinc les arrels. I és gràcies a aquestes petites anotacions que un acaba comprendre millor el conjunt de l'obra, de trobar sentit a les històries que s'hi narren. D'alguna manera són una síntesi d'una manera de fer, ser i pensar que comparteixen cada un dels personatges dels diferents relats.

És per això que m'agradaria compartir aquestes paraules amb qui les vulgui trobar; el propi títol (Oral del Pirineu) mostra clarament l'orígen d'aquestes reflexions i com a tota tradició oral cal que sigui difosa per tal de sobreviure. Així doncs he decidit que a partir d'ara al final de cada post deixarè alguna d'aquestes cites del Ll.O.P amb que em vaig trobant al llarg d'aquest llibre. Espero que us permitin,com a mi, reflexionar sobre nosaltres mateixos, a entendre millor la nostra naturalesa i a mirar de trobar solucions a tot allò que amenaça amb fer-nos perdre l'identitat i la nostra raó de ser.

"La vida és un tango mal ballat; si fos ben ballat,seria una festa contínua..Per això ens veiem obligats a fer la nostra vida, a fer cadascú la seva vida, perquè falta confiança entre les persones. Per això ens costa tant de fer coses junts, de fer coses per a tots.." (del Ll.O.P).

Gràcia focus d'atracció

Com qui no vol la cosa aquestes dues últimes nits he anat a espetegar a aquesta preciosa vil·la que encabuda al mig de Barcelona mira de conservar l'identitat dia rere dia.

Ahir era per fer unes birretes amb el Ricard i el Pau, que feia temps que ho teniem pendet i avui ha estat per sopar amb el Rafa (un company de la resi) i uns amics seus. El cas és que sigui per una cosa o altra sempre que puc visito la vil·la i em perdo pels seus carrers. Gràcia és un oasi enmig d'una urbe d'asfalt; entenc perfectament el sentiment identitari dels graciencs. És dels únics llocs de per aquí la metropoli en que no em sento del tot estrany. L'ambient que es respira fa goig: gent per tot arreu i de tot arreu, carrers bonics, ambient de barri, veïns compromesos i conscienciats (especial menció per l'Assemblea de Joves de Gràcia)..un niu d'escalfor humana i reivindicació social tot plegat. Poder tenir un piset d'estudiants aquí en un futur és un dels meus somnis xd.

De nit l'ambient és força bo, molt bo si ho comparem amb el que es pot trobar a Barcelona. Hi han 1000 i 1 bars per descobrir, encara més gent per conèixer i segur que infinites històries curioses que transcorren en aquests carrers. He de dir que haver estat aquí per festes fa dos estius (dels millors records que guardo) em va ajudar molt per conèixer alguns dels bars del rotllo i també per aprendre'm a situar una mica dins d'aquest laberint que és Gràcia.

Avui la nit l'hem pasada dins un bar fent unes cerveses per matar el fred i ajudar a païr la pizza. L'únic que faltava per arrodonir la vesprada que diuen els mallorquins era música de la que escoltes a casa però no sents mai enlloc més i perquè no, també alguna princesa. Suposo que haurè de tornar un altre dia haviam si tinc més sort :P

Això si per molt bé que hi estiguès les birres d'ahir amb aquell parell passen factura així que m'en vaig al llitet que ja comença a ser hora perquè sinó demà no fotre res de bo..Haviam si espavilo una mica i poso ordre..Ah una petita recomanació: si mai visiteu la vil·la de nit aneu a la plaça Rius i Taulet i admireu el campanar il·luminat, segur que no us en penedireu i fins i tot potser també us acaba de deixar atrapats ;)

Trasllat del Blog

Sé que aquest anunci arriba amb retard però bé que hi farem XD Desde fa cosa d'un mes he traslladat el blog a la següent adreça: http://nin.bloc.cat
Per ara deixarè de publicar a Blogger i tota la meva activitat la durè a terme al blog de Blocat jeje
Espero que seguiu gaudint del Blog molt temps ;)

Nova temporada al circ

Abans de que es confirmessin les últimes notícies dels moviments de la nostra estimada classe política ja tenia pensat fer aquest article però suposo que ara serà inevitable un major to de decepció, ràbia i també de reafirmació.

Després de les eleccions tot estava bullint, pactes aquí, pactes allà..Que passarà qui serà el nou Honorable President..Ara sembla que ERC ja ho ha deixat bastant clar.
Personalment que algú vingut de fora arribi a president no em preocupa (jo en això de catalans de pura cepa no hi crec).El que em preocupa és que algú que no té cap mena de sentiment nacional sigui l'encarregat de dur el timó d'aquest país. Per a mi algú amb aquesta responsabilitat hauria de tenir unes fortes conviccions nacionalistes si no independentistes.
Però tots sabem que en Montilla representa aquella branca del PSC més botiflera, espanyolista i hipòcrita; així que ja hem begut oli. Més que la persona (que trobo inepta) és el fet que ocupi el càrrec algú amb les mateixes conviccions que les dels nostres opressors. És per això que estic rabiòs, per tenir com a president del nostre país un espanyolista que no farà més que seguir directrius dels espanyols de Madrid. A partir d'ara tot es farà pensant en si beneficia o no al PSOE. Malament anem doncs pq tothom una mica despert sap que els nostres interessos sempre han xocat de ple amb els dels espanyol. Si una cosa ens permet avançar cap a la llibertat per a ells això és un problema i per tant ho tallaran de socarrel.

La decepció me la dóna ERC, que anomenant-se independentista fa president aquest individu. Personalment haguès volgut que ERC es quedès a l'oposició pq cap dels pactes em semblava digne però bé, jo ni soc militant ni fervent seguidor i per tant tampoc tinc gaire dret a dir que hauria de fer..Això sí, vec que tampoc en vull ser. Vec que s'han estimat més conservar les cadires que no sacrificar-se i aspirar a treure uns bons resultats d'aquí 4 anys.
Perquè els senyors de CiU tampoc es mereixien que els deixessin tornar al govern després de vendre el país amb el pacte de la vergonya (qui és qui es ven a Madrir senyor Mas?) i sobretot perquè sempre han posat,i posaran, per davant del país els interessos d'aquelles classes a les quals representen. He pogut comprovar on s'acava el seu patriotisme i fins on s'estimen Catalunya. Si fossin com diuen ja haurien tingut els collons de posar damunt la taula l'autodeterminació. Tal com són realment i veient que els ha sortit malament la jugada ara com a molt arribaran a reclamar un altre Estatut xd.

Independentment de com facin les coses uns i altres tot el que he vist aquests darrers anys fà que ho tingui clar i em reafirmo: tots els pallassos (en menor o major mesura) d'aquell circ no em representen, no defensen els meus interessos i per tant no crec en el que fan; per ells fer el que fan és una feina quan per algú honrat fer política fore un servei envers aquella gent que comparteix les teves idees.
Tinc encara més clar que el futur passa per la construcció de base, per bastir un projecte de canvi social i nacional que arreli fortament en la societat civil per tal de que aquesta agafi conciència política i desperti; que deixar a les mans d'aquella gent el meu futur significa un futur podrit, significa renunciar als meus somnis i a les meves idees. Suposo que pensareu "quin iluminat", però tant me fa. Sé que hi ha altra gent que pensa, com diu el Feliu, que el nostre únic govern són els nostres peus. Mirarè d'ajuntar-m'hi i haviam si ens posem a caminar.
Això si, jo per desgràcia necessitarè una petita espenta per posa'm en marxa. Fa un temps vaig haver de fer un descans i encara estic mig assegut..

Tard, però el fred ja és aquí

Definitivament el clima s'ha tornat boig..I és que a finals d'Octubre, en plena tardor, amb samarreta i pantalons curts no era normal..
Ara ja tot és com hauria de ser. Fot el fred típic d'aquestes dates i fins i tot una mica més.

No sé si és això però portava uns dies amb les idees ben glaçades. Diria però que aquest últims dies m'estic posant una mica les piles..Tot i això no m'he estat d'anar a veure Skalariak a Piera aprofitant el pont jeje. Però ara ja s'ha acabat. Prou concerts, menys juerga i més pencar i ser de profit.

Avui és un dia d'aquells tristos: a mitja tarda ja és fosc, poca gent per la resi..Ideal per passar la tarda escoltant cançons que et porten records i que només fan que sigui encara més difícil concentrar-se..
Per sort jo avui no tinc temps per aquestes distraccions i l'he pasat bàsicament estudiant..Quan no hi ha res emocionant pendent encara és més avorrit.
Tornant al tema del principi ja sembla que tot torna a ser com hauria de ser, amb sensacions semblants a les del any passat per aquestes dates: dies foscos, de fred, de pensar, d'estar-se tancadet i calentó, si pot ser amb companyia i sinó mirant de matar la soledat...Moments en que et ve de gust escriure alguna cosa encara que no tingui massa sentit.
Per cert, tinc un parell de pàgines relacionades amb el tema música ben parides. Al pròxim post us en parlarè que ara he d'anar a clavar colzes.
Apa fins aviat. Salut i princeses!

Crònica Catalunya- Euskadi

En els darrers anys els partits de la selecció havien esdevingut partits de costellada que no aconseguien atreure el públic desitjat sobre tot a causa dels rivals escollits per la federació. Aquest any però les coses van canviar.

Feia molts anys que s'esperava aquest partit; de fet el darrer s'havia jugat feia més de 30 anys. Quan vaig assabentar-me'n vaig tenir ben clar que no hi podia faltar i així va ser.
Dos dies després de tornar de Vilafranca, el 8 d'Octubre, era al Camp Nou amb el Pau per veure el partit entre la Selecció Catalana i la d'Euskal Herria (si ells això de la territorialitat ho tenen més clar que no els nostres dirigents..)

En un principi les entrades que teniem eren al Gol Sud, on hi havia tota l'afició catalana del pal i on també hi havia amics de la Seu que havien vingut amb el bus organitzat des de l'assemblea.
Però per un imprevist que va començar fora el camp vam anar a parar al Gol Nord, enmig de l'afició basca. Tot i això, i perdoneu el xic de basquitis que pugui tenir, va valer la pena. La majoria de gent al nostre voltant duia pancartes "d'Euskal Presoak, Euskal Herria" i dièssim que eren força "del pal"..
Malgrat això nosaltres, a diferencia de molts (és trist però som un país que viu d'emmirallar-se) teniem molt clar d'on erem i quins eren els nostres colors així que bon punt va sonar el nostre himne vam enlairar la nostra estelada tot demostrant que malgrat no tenir un Moviment d'Alliberament Nacional tan ben organitzat ens estimem el nostre país igual o més que ells el seu. El partit va ser força entretingut i animat: càntics, "piques" amb el gol Sud amb les estelades, fora samarretes a la mitja part i en general un bon ambient de germanor i reivindicació. Vaja, en cap moment ens vam tallar per celebrar les nostres jugades i gols jeje. El resultat (2-2) va ser el de menys.

Personalment penso que a nivell institucional es va fer tot el possible per descafeinar i buidar de contingut polític el partit; als porcs del nostre circ: senyors és evident que un partit com aquest és carregat de simbolisme i que aquell dia ningú era al camp per veure un simple partit de futbol..tot i això gràcies per demostrar-nos un cop més que la llibertat l'aconseguirem no gràcies sinó malgrat vosaltres.
Malgrat això vaig trobar a faltar gent i algun acte previ realment potent. Em queda l'esperança de que la tornada, que espero amb gran ansia, sigui molt més reivindicativa.
Aquell dia i fins que ho aconseguim seguirem cridant, UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!

"Alfabets de Futur" - Trobadors del Sud

Fa un parell de setmanes que ja és a la venda el nou Cd del Feliu Ventura, “Alfabets de Futur”.
Els que em coneixeu sabeu que en soc un fidel seguidor i com no ja el tinc entre les meves mans jeje.

El Cd costa 12 € i contè 11 nous temes del cantautor valencià on destaquen les col·laboracions de Miquel Gil, Miquel Gironès (dolçainer d’Obrint Pas) o l’inseparable Borja Penalba.

Personalment hi ha dues cançons amb unes lletres que trobo molt colpidores. No us dic quine perquè segur que en trobo de noves que encara em sorprendran més.

Aprofito per dir-vos que recentment he descobert dos nous cantautors també de l'escola valenciana. Es tracta de Pau Alabajos i Sergi Contrí. Podeu trobar algunes de les seves cançons a www.paualabajos.com i www.sergicontri.com respectivament.
Després d’escoltar-los no em va cabre cap mena de dubte de que els del Sud són ara mateix la punta de llança d’aquesta nova cançò que barreja sentiments col·lectius i individuals.

Com diu el Feliu, desig per avançar i raons per començar!

Viatge al país de l'art i les princeses

Els darrers dies d'estiu (primers de Setembre) vaig tenir la gran sort de poder anar de viatge a Florència amb el meu pare.

Ja hi havia estat amb el viatge de fi de curs de l'insti i m'havia agradat molt així que vam decidir tornar-hi. Val a dir que el dia que hi anava vaig anar a dormir a la 1 del matí per llevar-me a les 4, anar a Girona i despertar a les 9 del matí tot aterrant a Roma.

Un cop allí cop de tren (2h xd) i ja erem a Firenze. Vam tenir la gran sort de que l'hotel era en un barri molt maco i apartat del centre. Ens vam fer un fart de visitar esglèsies i monuments i en definitva ens vam emborratxar d'art (bé de borratxera típica tb n'hi va haver però això queda pels més íntims). Menció especial pel David de Michelangelo i pel Ponte Vecchio. En definitiva una ciutat preciosa. El menjar italià com no deliciòs i la beguda tot i cara també a l'alçada jeje. En resum una ciutat de pel·lícula on si mai teniu un amor d'aquells que es diu "en serio" no podeu deixar d'anar per assegurar que duri molt de temps :P
Em descuidava que el tercer dia vam visitar Siena i la seva gran plaça. Tot i això no acabo de trobar-li el que a aquesta ciutat..

Però a l'alçada de l'art vaig trobar una cosa que destacaba entre la resta: les dones, noies (diu-li com vulgueu) italianes..Per moments tenia la sensació de ser al país de les princeses..Ben "anamorat" em vaig quedar..

El dia de tornada vam agafar el tren cap a Milà i després d'estar una estona per allí un altre tren cap a Bergamo i ja de tornada cap a Girona, recordant els bons moments d'aquest bonic viatge però també pendent del rellotge i de si seria a temps a casa..Ah que no ho havia dit? La nit que jo tornava el Feliu Ventura actuava a la Seu..

Vista des del Ponte Vecchio

Esglèsia Santa Maria la Nouvella

Ponte Vecchio

Plaça Gran Siena

Detall Típic

Estació de Tren Milà

Finalment un detall pels BB Boys jeje

Correllengua Alt Urgell 2006

Enguany el Correllengua va començar el 2 de setembre a Andorra i el dia 9 arribava a la Seu. Des de l'Assemblea vam pràcticament organitzar tots els actes que tingueren lloc a la Seu.

Ens havien assignat la columna Ovidi Montllor i per tant tots els actes que vam organitzar es centraren en la seva figura.

En primer lloc divendres 8 organitzàrem un concert en homenatge a Ovidi en el qual actuaren els valencians Verdcel i el també valencià Feliu Ventura. Si heu llegit el post anterior podreu deduir que no vaig arribar a temps per gaudir-los però no tinc cap dubte que fou una gran nit.

L'endemà teòricament era el dia més actiu i dins les activitats programades s'incloien jocs per la mainada, una botifarrada popular i un concert amb el cantautor Cesk Freixas i la seva banda i també amb els penedesencs Mussaranya.

En un principi teniem força por de que la cosa no tinguès èxit però per sort poc a poc la cosa es va anar animant fins arribar a ser prop d'unes 250 persones.

Dir que abans de l'actuació d'en Cesk va actuar el cantautor basc Jonu, que aleshores era de gira conjunta amb en Cesk.

Personalment m'ho vaig passar força bé i crec que la cosa va sortir força digna. Això si, vergonyosa la nula presència institucional durant els dos dies malgrat omplir-se la boca els dies previs de promeses i elogis davant els responsables de la CAL..
Tot i això felicito l'Albert per tota l'ajuda, el compromís personal i les facilitats que des de l'Ajuntament ens va donar.

Per últim agrair a tots els que vau fer possible aquest Correllengua la vostra presència.
Us deixo un parell d'imatges i el video de la cançò conjunta que han composat en Cesk i en Jonu, "Dos pobles lliures, Bi Herri Aske".

VerdCel

Feliu Ventura

Jonu

Cesk Freixas i els Altres Bandais

Mussaranya

Concert Antirepressiu Vilafranca del Penedès

Després de carregar brutalment contra una concentració de rebuig a l'exministre espanyol d'Agricultura Arias Cañete al Penedès, la Guàrdia Civil va encobrir una agressió racista i va torturar i reprimir als independentistes que ho denunciaven. Ara, quatre anys després, els independentistes afronten penes de presó i quantioses multes.

Això fou a grans trets el que passà fa quatre anys al Penedès. I davant l'imminent celebració del judici que podria acabar amb penes de presó per als encausats la Coordinadora Antirepressiva del Penedès organitzà el passat 6 d'Octubre una manifestació de suport i un concert antirepressiu a fi de poder fer front als costos del procès.

Així doncs el Pau, un parell d'amics de la seva uni, l'Aniol, el meu germà i jo anàrem a Vilafranca no sols al concert sinó també a la manifestació.

Començarè per la mani. Eren les 8 de la tarda i a la plaça de l'ajuntament de la vila penedesenca per exelència hi havia reunides unes 400 persones. La manifestació fou bastant combativa i es dugueren a terme diverses accions reivindicatives com ara la col·locació de reixes als jutjats denunciant l'unjustícia d'aquest cas. En tot moment la marxa transcorreguè amb normalitat i acompanyada de crits a favor de l'absolució dels encausats i també dels presos i preses polítics. Un cop acabada la lectura d'un manifest antirepressiu es donà la mani per acabada. Aleshores vam aprofitar per anar a sopar i preparar-nos pel concert jeje.

Actuàven Betagarri, Berri Txarrak, Obrint Pas i Revolta 21 en aquest ordre. Com vam arribar un pel tard ens vam perdre les primeres cançons de Betagarri però en general fou un gran concert, com sempre. Tot i això el següent encara fou més impressionant ja que el pavellò era a petar per escoltar Berri Txarrak. Personalment tenia moltes ganes d'escoltar-los i no em van defraudar. Els altres dos concerts ja quasibé m'els sabia de memòria així que no foren tant especials, cosa que no significa que no hi haguès festa eh..
Un cop acabat el concert a jeure i a esperar més de dues hores el tren per tornar a Barcelona. Ojo el fred que paria..

En definitiva va ser una gran jornada on vaig poder comprovar un cop més el gran caliu que sempre em brinden alguns coneguts del Penedès. A tots ells una forta abraçada i dir-los que Vilafranca té alguna cosa que atrapa..

Ho sento però havia de posar aquesta foto..Sense comentaris..

Per últim dir-vos que podeu trobar tota la informació del cas dels encausats dels Monjos a la següent adreça: http://www.endavant.org/campanyes/antirepressiu/penedes2002/

La Repressió no ens aturarà, Absolució Encausats dels Monjos!
Contra l'ocupant, la lluita és l'únic camí!

Un estiu diferent

Aquest darrer estiu va ser diferent de l'anterior i també diferent de com l'esperava. Per sort algunes coses no van canviar del tot i van fer que valguès la pena.

El curs el vaig acabar molt saturat i amb tres assignatures de primer per al Gener. Però tres dies després d'acabar el curs marxava amb els meus amics, com haviem fet per les mateixes dates el juny passat, a un pis que haviem llogat a la Pineda (al costat de Salou). Malgrat algun desafortunat incident, com el tall de l'Ivan a la cama, l'estada va merèixer la pena. Nits de tous memorables, festa i fins i tot amb temps per conèixer euskaldunes d'allò més eixerides. Dir que un cop mé el Ricard i jo vam tornar a marcar la diferència aprofitant l'estada al màxim (cadascú a la seva manera). Als que ereu allà aquells dies solsament tinc a dir-vos: Ai Potrillos..

La resta del estiu va ser força monòton i el vaig passar fent plans que sempre se n'anaven a norris..Sovint penso que vaig perdre el temps d'una forma força vergonyosa..Suposo que tot plegat m'ha servit per aprendre que el cap s'ha de tenir al present i que per fer coses has de mirar de dependre el mínim d'algú que no siguis tu mateix. Tot i això encara de tant en tant sospiro per algun d'aquests plans somiats..

De ben segur que no han faltat les festes majors dels pobles cada setmana, els tombs amb cotxe, les estones amb els amics..fins arribar a la festa major de la Seu. Un any més la vam passar amb la nostra caravana, maquejada per l'ocasió per tal de poder gaudir les hores de riures, anècdotes i alcoholisme.

Fins aqui el que va ser a grans trets el meu estiu. De ben segur que no va acabar així però deixo el final per proper post. Com feia temps, salut i sobretot i malgrat que siguin difícils de trobar, princeses ;)

De vacances

Com haureu notat aquells que aneu entrant de tant en tant el blog porta uns dies força mort. Malgrat que estic de vacances no estic gaire motivat per escriure...Haviam si faig un cop de cap i miro de penjar alguna cosa interessant.. A destacar les dues festes majors on he anat fins ara: Adrall i Coll de Nargó. Per sort encara en queden moltes i aquest mes d'Agost es presenta engrescat jeje..Tinc algun pla sonat en ment però qui sap si el durè a terme ..En tot cas penso gaudir el que queda d'estiu al màxim
Apa salut i gresca!

Tomet per la comarca (V)

Aquest cop he visita el poblet d'Ars, un poble amagat entre les muntanyes, camí d'Andorra. Si mai en teniu oportunitat visiteu-lo ja que es pot gaudir d'una gran calma.