dimarts, 30 de desembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Mihatovici


13 anys després de la fi de la guerra a Bòsnia encara hi han camps de refugiats. La majoria de les persones que hi viuen són refugiades de llocs com Zvornik, Bratunac i sobretot Srebrenica. Persones que van perdre les seves cases i a qui la por, l'odi, l'apatia o una combinació de totes tres han impedit de reprendre les seves vides allà on les van deixar l'any 1992.

A primer cop d'ull Mihatovici em va semblar una urbanització d'adosats en plan barriada. Però hi vaig viure gairebé una setmana i tinc mil i un records que em fan afirmar que la realitat és més dura però també molt més tendra del que veuen els ulls de qualsevol que hi arriba per primera vegada.
Recordo aquella pujada, envoltats de canalla curiosa i cridanera, que duia a la font on era obligatori fer un petit avituallament. I tot seguit un últim esforç per arribar a l'entrada d'aquell racó de món on la tristesa dels més grans contrasta amb les ganes d'empenyèr el futur dels més xics; un futur que els brilla als ulls.

L'any 92 Zvornik fou una de les primeres poblacions en rebre l'abraçada mortal de la guerra. Més de 20000 musulmans foren expulsats de casa seva, quan no assassinats, per part dels radicals cetniks. Avui dia només hi viuen serbis; sembla que la neteja ètnica triomfà àmpliament.
Entre els milers de refugiats que anàren a parar a Mihatovici n'hi havia molts d'aquesta localitat. És el cas de la familia que ens acollí a mi i al Pau.
Imagino la por de la Sevleta, portant el petit Amel, de només 3 anys, entre els braços. I els plors d'en Naize, que amb 7 anyets havia de dir adéu a la seva infantesa per sempre més, sense possibilitat de recuperar-la. Tot això a la vista d'en Nail, a qui no quedava més remei que fugir a peu per salvar la vida; la seva i la dels seus. Com li hagués estat de preuada aquella cama, que havia perdut de jove en un accident, en aquells moments.
Ja fa 13 anys de tot allò però ells no han volgut tornar. La por i segurament la ràbia els ho impedeix.
Però lo trist no és això; lo trist és haver de dir que ells almenys tenen alguns animals i l'hort amb el qual subsistir i mirar endavant amb més optimisme. Aquell optimisme amb que ens esperava l'Amel cada matí a la saleta mig adormit, mentre la seva mare ens mirava gairebé d'amagat, com si ens volgués dir alguna cosa però no sabés com. No calia que digués res. Les seves paraules les vam anar entenent poc a poc, dia a dia, amagades dins d'aquella tassa de kafa amb llet i dos o més tarrrons de sucre.

Van ser 5 dies intensos al camp. Vam aprendre moltes coses i segurament estaran tots d'acord si dic que ens vam endur més coses de les que vam aportar. Partits de futbol, jocs, alegries, mirades tendres. Noms que han quedat grabats per sempre a la nostra memòria. Si hagués de definir la tasca que vam dur allà parlaria de dinamització juvenil i de suport a víctimes d'un conflicte. En situacions com aquesta aprens a valorar com cal les petites coses, a gaudir de les coses més senzilles, aquelles que realment ens fan persones.
Especialment emotiva fou la jornada del 10 de Juliol. Aquella nit es vàren encendre torxes arreu de Mihatovici. A la llum d'aquestes, amb respecte i silenci acompanyàrem al pati de l'escola totes aquelles dones que amb una pregària recordaven els seus familiars assassinats, molts d'ells homes d'Srebrenica.
Les llàgrimes, les tremolors i finalment el silenci. Una nit preludi d'un dia que no podré oblidar mai. 11 de Juliol, una data per la tristesa a Bòsnia. Per a la vergonya a Europa.





1 comentari:

Anònim ha dit...

i aquestos valents del presincax que hi fan per aqui al mig?

no m'ho esperava que en s fossin tan fan...

ale! salut!