dimarts, 30 de desembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Potocari & Srebrenica

El dia que començàrem de debó els camps fou intens. El nostre destí era el camp de refugiats de Mihatovici, situat vora Tuzla, però abans vam vistiar un parell d'indrets claus per (intentar) entendre el perquè de tot el que veuriem els propers dies.

En primer lloc vam anar a Potocari. A escassos kilòmetres de Srebrenica, Potocari és el cementeri-memorial de les víctimes de la matança d'Srebrenica, on l'11 de Juliol de 1995 més de 8000 homes foren assassinats a mans de les tropes radicals sèrbies i paramilitars grecs.
Cada 11 de Juliol s'hi enterren les víctmes que són trobades en les nombroses fosses comunes que es van descobrint. Nosaltres vam anar-hi 4 dies abans per poder veure tots els preparatius.
Forats, pales, làpides, tot preparat pel dia en que algunes afortunades podrien tenir el descans d'enterrar els seus èssers estimats. Crec que a tots s'ens va fer difícil aquella mitja hora que vam estar voltant per dins del recinte; són moments en que s'ofusquen els pensaments i la imaginació vola per un segons, intentant pensar en tot el que representa el que veuen els ulls. Recordo especialment els minuts dins la fàbrica de bateries, quarter de les tropes de la ONU encarregades de protegir la zona l'any 95. Recordo també la tensió que sentíem mentre avançavem cap al petit museu que hi ha dins, sense poder para de mirar les parets, sense poder evitar pensar en l'horror de 13 anys enrere. 4 dies després podríem acabar d'entendre el patiment que representa Potocari.

Un cop acabada la visita vam seguir la carretera fins arribar a Srebrenica. És innegable que la història segueix pesant molt sobre la consciència dels habitants d'aquesta localitat, massa. Els deu pesar tant com els 8000 homes que van ser-hi assassinats.
Segurament alguns dels que ens vam creuar pel carrer deuen tenir les mans tacades de sang i la mirada plena d'odi encara.
L'únic moment que vaig poder sentir-me alliberat d'aquell ambient enterbolit fou dins d'un bar musulmà (l'únic de la vila diria) on vam dinar un Cevacici.
Recordo els darrers moments, les sensacions que vaig tenir: em sentia en un lloc on percebia un sentiment de ràbia barrejada amb vergonya, un lloc on les mirades que m'observaben em deien que no era benvingut. Un lloc on tot sembla estar encara impregnat de mort. No vaig sentir pena al deixar enrere Srebrenica, em sembla que no vaig tenir temps de sentir res.
Si en voleu saber més d'Srebrenica busqueu a la wikipedia o al youtube, en treureu una petita noció. Si el que voleu és intentar entener-ho veniu el proper estiu...

Un cop feta aquesta prèvia obligada enfilàvem, ja ara sí, la carretera cap a Tuzla, pensant en les moltes altres dones que ploren encara els més de 4000 morts que queden per trobar. Srebrenica, una estadística...

Entrada del Memorial

Pales preparades

Cementiri de Potocari

Fàbrica de Bateries

Cap comentari: