dimarts, 30 de desembre de 2008

Dels Pirineus als Balcans - Sahbegovici

L'any 92, al poc de començar la guerra, en Sead Durakovic rebia l'avís d'un veí serbi. "Marxeu, que ben aviat vindran a per vosaltres". Dies després els radicals serbis arribaven a Sahbegovici i arrasàven el poble. Families que perdien per sempre més les seves cases, el seu futur, les seves il·lusions. Un trist exemple més de neteja ètnica.

En arribar encara donava voltes a tot el que havia viscut i sentit des que era a Bòsnia. Quan vaig baixar del bus vaig obrir bé els ulls. Verd per tots els costats, als prats, als avets, a l'horitzó...En aquell moment em van marxar tots els pensaments; una sensació de tranquilitat absoluta, d'estar perdut en un lloc molt semblant al paradís. Potser era la màgia d'aquella hora en que el sol es comença a pondre i el cap és més propenç a deixar de reflexionar i gaudir del moment. Va ser el millor regal d'aniversari, el millor lloc on fer-se un xic més gran.

Una estona després ens van convocar a davant de casa l'Ized, la plaça a partir d'aquell moment. Vam fer la primera visita guiada pel poble, unes runes a escassos 100m del lloc on ens havíen donat cita. Vam trobar-hi un cartell on es llegia: "Memorial". 16 anys després el cotxe d'en Sead continua allí, per a que ningú oblidi els horrors de la guerra i de la neteja ètnica; per a deixar constància del passat i, al contrastar amb el present, veure amb il·lusió el futur.

La segona part dels camps de treball la vam dur a terme al poble de Sahbegovici, situat a la República Srpska de Bòsnia. Aquesta part dels camps, sota el nom de projecte Dobro Dosli, pretén propiciar el retorn d'aquelles persones que es veigueren obligades a abandonar casa seva a causa de la guerra i la neteja ètnica. Es busca la reactivació econòmica del poble a través de la recuperació de l'agricultura i del turisme rural. Així doncs la nostra feina fou la d'encimentar i pintar les cases reconstruïdes. Una a una, paret a paret, cada casa va recuperant els colors perduts durant la guerra. Petits murals de temàtica bosniana recobreixen les parets que any rere any la gent de Trenkalòs ha anat pintant. Sóc conscient que el nostre sols fou un granet de sorra però mica en mica anem sumant.

Van ser 5 dies una mica apretadots i de beure tots aigua amb un sol got, però els àpats ho compensaven amb escreix. Sort en vam tenir que el Saria parlava alemany i nosaltres teníem en l'Alba una intèrpret de nivell. La Nezira no deia res, sols somreia i mirava la televisió, mentre intentàvem imaginar on era el prat de 500 m2 de patates que l'alemà afirmava tenir.
Freds al principi, com l'aigua de la dutxa (gairebé) cada matí, mica en mica van anar donant-nos caliu. Al mateix ritme amb que anavem fregant els plats i els pinzells lliscaven a la paret de casa. Potser el secret rau en saber recuperar confiances perdudes fa 13 anys. I no és tan difícil, sols cal una mica d'empenta i un kafa.

A Bòsnia el corder és el plat per excelència. Per donar-nos les gràcies la gent de Sahbegovici van matar-ne 3, que empalats i rostits feien un senyor tiberi.
Em ve a la ment aquella última plana de cada aventura d'un poble de gals sempre irreductibles, amb bards, gresca i xerinol·la a la llum de la lluna. Masses semblances tot plegat.

El darrer dia, mentre feia la pujada, vaig mirar enrere. Va ser maco veure que marxàvem havent posant el nostre granet de sorra i enduent-nos el millor d'aquella gent, d'aquell indret.
Recordo les bastides, tan inestables, tan trontolladores...Si fa no fa com la situació de tot plegat a Bòsnia. Penúltim comiat d'aquesta experiència, dir adéu a Sahbegovici va significar dir fins aviat a noms com Nermin, Mima, Izet, Kemo o Mirzo. I començar a assimilar el viscut, a rumiar perquè una tassa de kafa pot aixecar tants plors.
Ja sols faltava el capvespre a Sarajevo, punt d'inici i final dels camps de treball.

Memorial

Caseta de Fusta

Granja

Mural de l'Stari Most

Fent els corders

Tiberi gal


Encimentat

Casa Nostra
Una de les cases acondicionades

Foto de Grup

Cap comentari: