Milers de refugiades i refugiats d'ètnia musulmana fugiren en direcció a la fàbrica de bateries de Potocari, a 5km de la ciutat. La seva intenció no era cap altra que buscar la protecció dels cascos blaus holandesos, que tenien allí la seva base.
Però inexplicablement aquell 11 de juliol de 1995 les tropes de la ONU donaven l'esquena a 25000 persones i les entregaven als radicals cetniks comandats per Radko Mladic.
Homes i dones foren separats. Aquestes darreres obligades a marxar en un autobus, expulsades de la seva terra, allunyades dels seus fills i marits.
Els qui es quedaren no van tenir la mateixa sort. En els dies que seguiren foren assassinades 8000 persones, la immensa majoria homes d'entre 15 i 70 anys, en el que és el genocidi més gran ocorregut a Europa després de la 2a Guerra Mundial. I tot davant la passivitat vergonyosa dels governs occidentals.
Aquell divendres ens vam llevar d'hora. Feia fresca però començava a sortir el sol. Una estona després erem tots al bus, callats, mirant d'imaginar-nos el que viuriem. Amb nosaltres nombroses dones de Mihatovici, totes elles amb mocadors al cap.
Vam arribar puntuals, a les 9 del matí. Milers de persones, la majoria dones, es congregaven al memorial de Potocari, situat a l'altra banda de carreta de la tristament famosa fàbrica de bateries. Van ser 3 llargues hores d'espera sota un sol de justicía. Els primers plors de la mare, els primers crits de ràbia i desesperació del germà. Pales, forats, terra i un mar de taüts verds.
I sense poder-ho assimilar tocaven les 12 i començava la cerimònia.
A Potocari, des del 2003, cada 11 de Juliol s'hi enterren els cossos d'aquells que han tingut la sort de ser trobats i identificats.
Enguany 308 homes que tenen una tomba on ser plorats i recordats.
Però molts, gairebé 5000, encara resten anònims en un dipòsit de cadàvers a Tuzla o enterrats en una fossa comuna. Srebrenica, una estadística.
Dret internacional? Justícia i Pau? On ereu?...
