divendres, 14 de gener del 2011

Idees i reflexions que em duen al tercer sector

El trimestre passat vaig haver d'escriure un assaig final per a l'assignatura d' Estructures de la Comunicació Social. La idea era fer una mena de resum de tot el vist durant el curs plantejant al mateix temps alguna hipòtesi relacionada amb l'assignatura.
El cas és que volia compartir aquest assaig, per si algú el troba útil o si més no per fer pensar una estona. És una mica llarg, però era un de les pautes de l'assaig, entre 1500 i 2000 paraules. Bona lectura.



Idees i reflexions que em duen al Tercer Sector

Quan vaig començar l’assignatura tenia una baga idea de “tot allò que rodeja i condiciona el periodisme” i que ben aviat vaig veure que es podia definir millor com a Estructures de la Comunicació Social. A més a més, tenia una sospita del que al meu parer eren els perills i contradiccions ens les quals es troba immers el periodisme actual. Al llarg de tot aquest curs he aprés nombroses coses que m’han ajudat a definir, identificar i matisar millor tots aquestes aspectes. He de dir que fins i tot tenia una mena de solució esbossada, a tall de “recepta màgica”. En aquestes darreres classes he vist que se li’n podia dir tercer sector. Ara bé, hem constatat que, com tot, és un tema que no resta al marge de certs dubtes i aspectes a considerar, fent que tot plegat no sigui tan fàcil ni tan “màgic”. Així doncs, en aquest escrit miraré d’exposar aquelles idees inicials que tenia, com les he re definit amb el que he aprés i també intentaré argumentar millor la tesi que la solució per superar els perills que afronta el periodisme passa pels mitjans “alternatius” o de forma més precisa, pel tercer sector.

Personalment ja pensava que els mitjans de comunicació seguien una lògica mercantilista pel que fa al tractament de la informació, deixant els valors del periodisme en un segon pla. És cert, i ho hem vist a classe, que el periodisme no va néixer amb una voluntat de servei a la societat, compromès amb la veritat i l’objectivitat, però per a mi aquest són els valors que ha de perseguir i què com he dit, ja pensava que s’havien abandonat. Tot i això em va ser de gran interès conèixer les tesis de l’Escola de Frankfurt, que des d’un punt de vista marxista identificava les mancances i els mals de la indústria cultural. Ordenaven, definien i connectaven tot un seguit d’idees i sospites que ja teníem, com vam dir en la pràctica pertinent. 

Va ser igualment interessant conèixer l’Informe MacBride i poder constatar que molts dels mals que al meu parer arrossega el periodisme ja van ser identificats i denunciats. Fins i tot es van intentar contrarestar, inútilment. Malgrat que ja es van explicar els motius del seu fracàs, ara, amb una visió més global, encara és més fàcil entendre el perquè d’aquest fracàs. Amb el panorama vist al tema 6, on cada cop el pastís informatiu es redueix a menys grups mediàtics però més poderosos, amb vincles econòmics per totes bandes, m’atreveixo a dir que avui dia els postulats de l’informe són encara més inviables que fa dues dècades.

No vull donar tota la culpa als mitjans i als que mouen els seus fils. Als periodistes també els pertoca una bona part de la responsabilitat. Si s’ha perdut credibilitat no és només perquè no sigui rendible per l’empresa o perquè al mitjà no li interessi profunditat en segons quins casos. El periodista que ja d’entrada descarta cert temes, punts de vista o actituds davant pressions també aporta un grau de complicitat. És evident que a vegades combatre la censura és difícil (perillós fins i tot), però si ja d’entrada es dóna la batalla per perduda, si l’autocensura és una pràctica habitual, només es fa que servir en safata la victòria a la desinformació, al pensament únic i a la idea del periodisme com un negoci més. Aquesta és una afirmació força agosarada però que ja duia de casa el dia que vaig començar classes.  El  que he aprés a l’aula encara ha reforçat més aquesta visió prèvia.

Hem parlat mil i un cops de PRISA, de les seves operacions a l’ombra per finançar-se i els compromisos i jocs d’interessos que això ha comportat. També hem pogut veure com imperis mediàtics,  Mediaset de Berlusconi o NewsCorp de Murdoch per exemple, es mouen fent equilibris per no descontentar cap d’aquelles empreses que els donen suport. Quina credibilitat, quin marge de maniobra té el periodisme, tal com jo l’entenc, en un escenari en que empreses energètiques controlen mitjans d’altres països, anunciants truquen a la redacció per “avisar” i  rotatius històricament combatius són comprats per multimilionaris com ara Rothschild? Fer periodisme de qualitat té uns costs, sobretot en el camp audiovisual, i cal buscar fórmules per finançar-lo, d’acord. Però tal com ho plantegen aquests grups arriba un punt en que aquesta qualitat, la profunditat, se’n ressent. Aleshores em pregunto: si ha d’acomplir una tasca social, perquè no sortir de l’alternativa privada i buscar la solució en el sector públic?

Seria un raonament força lògic trobo, però del tot ingenu. Ho he pogut comprovar amb el que hem vist que passa a Catalunya. Idees com el CAC o la CCCMA, potents i atractives, s’han demostrat utòpiques. A casa nostra, la politització ha tirat per terra qualsevol dels nobles plantejaments i esforços dedicats. Ja vam veure que el Consell deixava alguns dubtes seriosos pel que fa a la imparcialitat i l’ús de criteris adients a l’hora d’avaluar l’emissió de continguts. Però el cas de la Corporació que vam tractar amb el meu grup ja va fer del tot palesa la impossibilitat d’assolir aquestes fites. Quina credibilitat té un consell de direcció on predominen els perfils polítics ? No només em preocupa els interessos que defensaran, sinó sobretot els que no seran atesos ni contemplats. La televisió pública és de tots, però la societat civil no tindrà per ara la possibilitat de dir-hi la seva. Tot plegat deixa clara una cosa: el model BBC funciona perquè segueix els esquemes d’una societat diferent a la nostra. Imagino que per herències històriques i desconfiances mútues, això de no polititzar el que és públic ens va gran. 

També penso que caldrà temps per entendre que rigor i qualitat no han d’anar lligats a neutralitat i que la clau no està en si els mitjans van a favor d’uns o altres, sinó si són capaços d’argumentar el perquè amb motius periodístics, rigorosos i no partidistes. Fins aleshores ens haurem de conformar amb un mitjans que corren el risc de, volent acontentar tothom, no agradar a ningú. O en cas de fer-ho, tractar els temes periodístics amb superficialitat, mitges tintes, sent políticament correctes però sense acomplir l’objectiu de fer pensar la societat, guiar-la, controlar l’entorn i en definitiva potenciar el debat  democràtic. Tenint en compte que és un joc que afavoreix els que ja són dins però discrimina els que són fora (societat civil, partits extraparlamentaris, personalitats i veus del món acadèmic,etc), a la llarga aquesta política de neutralitat i acord total pot dur a l’estancament del sector públic, convertint-se en un espai residual per a continguts que malgrat ser de qualitat, no creen controvèrsia ni debat.  I el que és més perillós, deixar a l’aire la sospita que a causa de pactes no escrits entre forces polítiques temes cabdals per la societat com ara la corrupció no siguin tractats a fons en els mitjans públics. En definitiva, el risc d’esdevenir un cercle tancat que s’alimenta a si mateix perquè tot segueixi igual. Una equidistància que a la pràctica es tradueix en immobilitat. I jo sóc del parer que sense moviment no hi ha vida.

Motius com els que exposo al paràgraf anterior em fan allunyar del sector públic com a solució als mals plantejats al llarg del text. I m’acosto a la idea amb que vaig arribar el mes de setembre: fer bon periodisme mitjançant els mitjans alternatius. Defugir la idea de negoci per anar a parar a la de servei a la societat. Amb el temps he vist que per a mitjà alternatiu es podrien entendre opcions més àmplies que les que jo contemplava. També que lluny de ser una panacea, aquesta aposta també comporta riscs i qüestions mereixedores de debat. Per començar la mateixa definició de tercer sector ja planteja nombrosos maldecaps i convida a pensar-hi estona: “privats sense ànim de lucre”. Primera pregunta: tots? No, aquells que no facin proselitisme. D’acord, però on és el límit? Davant el dilema opto per acceptar que dins d’aquests sectors hi hagin mitjans amb línies ideològiques marcades, d’un costat i de l’altre, local o més ampli, però amb el denominador comú de certs codis ètics com ara el respecte pels drets humans i el rigor periodístic.  Estarem d’acord que cal rebutjar la mentida premeditada, però com jutjar que ho és i que no ja són figues d’un altre paner. Ho deixo a l’aire.

L’altre gran qüestió és el finançament. Pensava, i penso, que el tercer sector pot tenir la mateixa o fins i tot major qualitat que el sector privat. El Pulitzer pel reportatge sobre el Katrina a Propublica parla per si mateix. La clau és doncs tenir mitjans econòmics per afrontar les despeses econòmiques que genera aquest periodisme. Crec que com fan els grans mitjans, també cal poder optar als ajuts públics, sense arribar a equiparar-se amb el sector estatal. La resta de fons han de venir de subscripcions, vendes i publicitat responsable, en aquest ordre. Desgraciadament a Europa ser filantrop no està de moda i malgrat que aquesta podria ser una font més de finançament, com passa als EUA, el seu paper es preveu discret i no hi compto gaire. Tot plegat ha de servir per afiançar-se i guanyar referencialitat, objectius cabdals per no condemnar el mitjà a un espai molt reduït i d’autoconsum, mal endèmic i històric del tercer sector. 

En resum, el futur passa per una professionalització del tercer sector. Per fer-ho calen dues coses: el compromís amb un periodisme seriós, de qualitat i creïble i un finançament a l’alçada. La primera part ja la pressuposo, la segona urgeix idees i empenta. Al llarg del meu escrit no he volgut fer esment del tema estrella en el món de la premsa: la crisi del paper davant l’amenaça d’Internet. No ho he fet perquè senzillament penso que el debat no està ben enfocat. La qüestió no és on, sinó com. Cada cop són més les veus autoritzades, com és el cas de Giovanni  Di Lorenzo, director del setmanari alemany Die Zeit, que apunten a la manca de credibilitat dels mitjans tradicionals com el veritable causant de la crisi del paper. Un cop més, la clau és la qualitat. Si s’aconsegueix fer forat, el cercle lectors-finançament-prestigi tard o d’hora es retroalimenta. Il·lusió, valor i confiança, a la xarxa o a les rotatives. És cert que les possibilitats audiovisuals són prometedores i atractives,  l’Ara ho posa de manifest, però també evidencia que qui sàpiga combinar codis i espais jugarà amb avantatge.  Potser és la nota més important que cal prendre.

Són moltes les idees amb les que em quedo arran d’aquesta assignatura, n’he plasmat algunes i me n’he deixat moltes altres.  En major o menor mesura totes m’han ajudat a perfilar millor intuïcions que ja duia i a afrontar, més previngut que preparat, tot aquest món complex que són els mitjans de comunicació. Acabo amb una reflexió que vaig fer la primera o segona setmana de curs. Té a veure amb allò que va dir la professora que “hi ha Facultats de Comunicació  de l’estat on directament no hi ha assignatures d’Estructures de la Comunicació, com a molt alguna anomenada Mercado”. No sé que em preocupa més: els que no veuen necessari impartir-les o els que acaben la carrera sense trobar-les a faltar.