divendres, 14 de gener de 2011

Twitter vs Periodisme?

Seguint la línia de l'anterior post, penjo un altre text que vaig entregar per l'assignatura d'Introducció al Periodisme. El tema és de plena actualitat en el món periodístic: el paper que juguen les xarxes socials en periodisme i si ens trobem davant un procés de canvi en direcció a un periodisme digital on el protagonista sigui el ciutadà. Aquí us el deixo.







Twitter vs Periodisme ?

Un dels temes més actuals pel que fa al periodisme és el paper que juguen les noves tecnologies. Més enllà del debat sobre si el periodisme imprès ha estat condemnat a mort per la irrupció del periodisme digital, jo volia fer èmfasi en algunes possibilitats concretes que ofereix al periodisme el fenomen de les xarxes socials.
Com hem vist a classe, el món digital permet immediatesa informativa i actualització constant. Un fet que ha tingut lloc fa escassos minuts ràpidament apareix al Facebook del nostre amic o ens n’assabentem, via Twitter, de l’exclusiva més tronada, de la qual un familiar nostre n’ha estat testimoni. Aleshores sorgeix el debat: han permès aquestes eines que tothom pugui ser periodista? La meva resposta és clara: no.

M’explico. No vull dir que Twitter per exemple, aquesta xarxa de microblogs d’èxit mundial, no sigui d’ajut al periodista i al món periodístic en general, sinó que el fet de publicar continguts al Twitter no garanteix en cap cas està fent periodisme i per descomptat que sigui de qualitat. Com bé he dit una característica d’aquestes xarxes socials és la immediatesa. Sens dubte és un factor important a l’hora d’informar, però no hem d’oblidar que la rigurositat i el contrast de fonts també ho són. És periodisme penjar un post dient que hi ha hagut un accident a 10 metres d’on estava passejant ? Jo més aviat penso que és una font o una versió molt primitiva del que seria una notícia. Twitter ens deixa una primera reacció, que segurament té un valor en el conjunt de la notícia, però no la conforma en la seva totalitat. Cal algú que analitzi més a fons què ha passat, que busqui més enllà de les aparences. En definitiva algú que apliqui tots aquells mètodes periodístics que s’ensenyen a les facultats.

Dit això vull deixar clar el paper de suport periodístic que per mi representen aquestes xarxes d’informació. Per a un periodista són un niu de fonts en potència. La feina és destriar la constatació directa dels fets, com faria una agència, de la part d’opinió. Pot ser també una primera versió, un punt de partida, per el·laborar una peça seriosa. Sí les fonts tenen això clar, les possibilitats per al reporter de fer una feina en xarxa en contacte directe amb les fonts és molt ampli. La confiança juga també un paper important. Quin grau de credibilitat em mereix algú que m’envia una foto d’un fet ? Si malgrat tenir els periodistes un codi deontològic  molts cops fallem a principis com l’objectivitat, què pot arribar a passar amb informació de segona mà? Com contrasto el què passa? Em puc permetre el luxe de fer-ho corrent el risc de perdre el valor tempestuós de la imatge, de publicar-ho amb plenes garanties quan la imatge ja és portada a tot arreu? Aquest és també un perill real: que el treball periodístic sigui víctima de les dinàmiques d’aquestes xarxes.

Els (futurs)periodistes podem optar també per fer un ús directe d’aquestes xarxes, no “recol·lectar-hi” la informació sinó entrar a dir-hi la nostra directament. Però cal fer-ho amb compte. No podem basar tota la nostra feina en minipublicacions. Crec que s’ha d’entendre, com he dit abans, d’un punt de partida. D’una carta de presentació del que oferim en una peça complerta al nostre blog o a dos columnes a la secció del diari on treballem. Quan tenim un nom o un bagatge que ens avala, ens podem permetre un ús eficient del Twitter sense por a que se’ns qüestioni la credibilitat del que s’ha publicat. En tot cas caldrà anar amb compte de no ser víctimes de les presses i cometre l’error de sacrificar rigurositat per immediatesa. Si volem ser immediats podem intentar-ho, però limitant a dir en unes poques línies que ens sembla que ha passat, deixant les anàlisis i conclusions per quan arribi a la redacció amb un bon feix de fonts per fer la peça.

Així doncs, la dicotomia analògic o digital ha quedat obsoleta pel que fa al periodisme. Com en el cas de l’anterior escrit, la qüestió no és o una cosa o l’altra, sinó com combinar-ho amb èxit, defugint de dogmes. Les xarxes socials comporten riscs i cal saber-s’hi moure i destriar el gra de la palla, però tenen un potencial enorme com a punt de partida. Un punt de partida que ha d’anar seguit de la feina que sempre se’ns ha pressuposat: el treball objectiu, rigorós i de contrast. I sobretot no oblidar que nosaltres no hem de ser els protagonistes, sinó els narradors. Al cap i a la fi, al Twitter la gràcia és qui ho diu;  nosaltres hem de seguir lluitant perquè al mitjans predomini el què per damunt del qui.